Hauptbahnhof, una nit de dissabte

A Sebastian

Ja és fosc i recorre sense pressa els sòrdids carrers bruts i solitaris del voltant de Hauptbahnhof, l'estació central d'una Altra Ciutat Fastigosa. Hauptbahnhof, l'estació que no dorm mai, pàtria dels desheretats, de la púrria, dels taxistes, dels viatgers solitaris. Que bruta ets, que perillosa sembles! Del fons del seu abric vigila de reüll la presència dels seus arcs metàl·lics, les vies mal il·luminades, els trens aturats, el color ataronjat amb què tenyeix el cel crepuscular. Oposat a l'estació, al fons d'aquell carrer ple de turcs i ple de putes, el barri cansat i adormit de les finances i el capitalisme global, les siluetes de majestuosos gratacels coronats per senyals aeris intermitents, retallats al cel ben negre de la nit i la crisi. Gegants amb peus de fang: les criatures que heu expulsat de les entranyes dormen als vostres peus, entre cartrons, i demanen monedes que l'Art no vol donar. No sentiu ni una engruna de vergonya?

I els peus i l'estomac de l'Artista el tornen a portar a aquell kebab de turcs a prop de l'estació, aquell forat de l'any passat. Mentre la resta d'editors seien a les poltrones dels restaurants més cars, engreixats, somrients i acompanyats, ell caminava perdut, l'any passat, i qualsevol forat era un bon lloc per calmar la gana però, ai, aquella solitud, aquella genuïna desolació que l'assetjava l'any passat es va agreujar, l'any passat en aquell kebab, ho recorda perfectament. Vol anar-hi de nou per veure com s'hi sent, un any després, ara que ja res no li fa mal. Però ara somriu i recorda els Dos Mestres Llibreters de l'altra nit i aquest vespre està content d'estar sol i d'estar lluny i desobeeix la inèrcia i enlloc del kebab dels turcs s'atura a la porta d'aquell pub irlandès on, segons li han dit, transmeten el futbol. Sopa sol entre la multitud i llegeix aquell llibre que un amic va aconseguir en una llibreria de vell. Extraordinari, El triumfo. Quina força i quina frescor, la del primer Casavella, quin llenguatge prostituït per les clavegueres del Barri Chino, i alhora, quina tècnica narrativa més exquisida i rumbera. L'autenticitat i la força i la ràbia i la nostàlgia i els negres i els moros i els tirotejos.

L'Art, calmada la gana, es disposa a veure el partit del seu equip i es demana un vodka amb tònica, i fuma desitjant que s'acabi d'una vegada el cony de Madrid, que guanya. Un individu li demana si pot seure a la seva taula, i un solitari no pot negar-li el pa a un altre solitari així que l'Art li diu que sí, que endavant. L'individu treu un catàleg en alemany. S'atura a llegir alguna cosa de Bernhard. L'Art comença a interessar-se per aquell tio, i finalment estableixen un diàleg que fa que el futbol desaparegui. L'individu li diu que és un escriptor de províncies que ha vingut a buscar fortuna a la Fira. L'Art pensa que el pobre està perdut i equivocat, que a la Fira el menys important de tot són els escriptors i la literatura. Sent una mica de llàstima: Individu torna amb les mans buides al seu poblet del costat d'Àustria, com era d'esperar. L'Individu diu que després d'haver estat professor de literatura en alguna universitat i de ser a writer in the shadows d'algun polític ha decidit dedicar-se de ple a la seva pròpia literatura. L'Art li diu que en espanyol un writer in the shadows es diu un negro, i Individu posa uns ulls com unes taronges. Individu convida a Art a una copa. Vodka and gin would be great. Ulls com taronges. Vodka and gin? Yes, vodka and gin. El cambrer mira a l'Art des de la barra, i Individu finalment li porta un got ple de vodka i ginebra, i Art s'adona que el seu cansament i el seu miserable anglès l'han traït: no demanis mai vodka and gin si el que en veritat vols és vodka and tonic. Es riuen de l'error i proclamen l'explosiva combinació beguda oficial de la Frankfurter Buchmesse. Després d'un silenci, Individu li confessa que la seva companya l'ha deixat, que no volia viure amb un escriptor. O sigui, el paio ha deixat la feina, i la dona l'ha deixat a ell. Ara és l'Art qui el convida. Quina força endimoniada fa que algú llenci la seva vida per la borda per tal d'escriure. O editar. L'Art li suggereix que potser s'hauria de presentar a algun premi i guanyar-lo, així publicarien el primer llibre d'Individu i no caldria que anés llençant ampolles en un mar prenyat d'infinites altres ampolles que a la Fira ningú vol. Però Individu li recorda que els premis, en els països civilitzats, s'atorguen a obra ja publicada, i així s'eviten les màfies miserables, alhora que tenquen moltes portes. I té raó, l'Individu.

En fi. La nit al pub irlandès transcorre entre fum i alcohol. Més tard s'uneixen als Solitaris nous companys: uns editors bascos i una noia catalana que mira de fer el seu camí lluny de casa. La nit es torna salvatge i confusa, l'Art recorda moltes copes, militars nordamericans borratxos, un nen de tretze anys fantasmagòric entre dones massa guapes, un karaoke desficiant. Individu, un home tan recte i educat, va cada cop més begut i es torna pesat i finalment desapareix. L'Art, en la seva absència, li desitja la millor sort en silenci. L'endemà és el darrer dia de la Fira i ara són les dues de la matinada. Diumenge, darrer dia de Fira, el dia de les escorrialles, dels sorolls d'embalar llibres, dels stands buits, el dia de carretejar catàlegs i llibres que potser ningú mai més obrirà. Quan arribi a Fastigosa, al vespre, obtindrà una agradable sorpresa: els seus amics i socis l'esperaran brandant el segon llibre de La intrusa, el magnífic i emocionant Un bàrbar al jardí, que tantes intrigues els ha costat. I el llibre haurà sortit preciós.