Solitaire

Ara només observa els seus amics, que creixen, s'integren, es deriven. Troben l'amor, desapareixen, el truquen, apunten alt, es disparen als genolls, li expliquen vides en perpetu moviment que ell escolta amb atenció fins que perd el fil i bada.

A voltes es deixa inflamar per l'alegria dels altres, com quan el truca el seu amic i li diu que sí, que finalment li han donat tal beca i que marxa, marxa, marxa. O quan els escrits de l'altre es tornen impossibles, perquè al col·lega li ha esclatat l'amor a la cara i està en plena deflagració i tot li sembla d'una bellesa insuportable, i això difícilment es pot descriure. Un consell per a ell, si m'ho permet: No escriguis sota l'imperi de l'emoció. Deixa-la morir, i evoca-la després. Si aleshores ets capaç de reviure-la tal com va ser, has arribat en art a la meitat del camí [Quiroga]. Però que es foti Quiroga, i a prendre vent la literatura!

Badar és viatjar lleuger, sense obligacions de cap mena, sense peatges d'elles. Badar no és endinsar-se en cap Univers Interior en Flames —aquella cambra de tortura—. Tampoc implica fugir de les seves ombres, neguits, vanes esperances. Badar és refugiar-se en el jazz i les seves abstraccions. Badar és entendre-les! El jazz, aquell codi secret, l'únic territori vetat, el seu castell inexpugnable. Però alerta: badar no és creure en miratges i cants de sirena, com ell ha fet tota la vida. Evita caure en els deliris de l'autoficció, ara. Ara ha après a desactivar bombes que ell mateix col·loca als baixos del seu cotxe, que fan que el cotxe corri enquilossat, que corri lent i ho faci en cercles desesperants.

Així doncs, ell bada. Bada per Fastigosa, que ara fins i tot li sembla bella. Caldria, això sí, tapiar la Línia Groga, d'Urquinaona a Bogatell, o instaurar un gravamen abusiu a consciència per a aquelles rates que els comerciants diuen que són turistes. Caldria que la gent, abans de viatjar, aprengués a badar, a viatjar sense maletes, vaja. A viatjar lleuger cap 'dins. A no moure's de la butaca.

I dit això, l'Arti es va fent petit a mesura que s'acosta a l'horitzó, content d'haver trobat pau en la guerra, plenitud en la buidor, etcètera.