L'espai

Quina sensació de victòria incontestable, haver resolt el seu koan. Ja té tots els elements, absolutament tots. S'ordenen temporalment, i de manera magistral: li ensenyen a l'Artista Estupefacte la seva vida a vol d'ocell. Si fos grec, sortiria al balcó a cridar eureka!

Veu corriols i viaranys que desemboquen en camins, i aquest camins es fonen en travessies i aquí apareix un nervi, una estació d'enllaç, d'on surten disparades tres o quatre vies de tren, veu autopistes que acaben en cul-de-sac, un nus de mil carreteres comarcals nacionals internacionals, i es veu a ell mateix caminant per entremig dels cotxes, a un pam dels veiculos longos veloços com la llum, veu un Travis que busca un descampat a Paris, Texas, que recorre impassible un laberint fet de murs invisibles, un desert.

I a vol d'ocell reconeix cadascuna de les seves accions i pensaments, que allà baix semblaven tan inútils, tan sense solta ni volta, i ara veu que tots ells anaven destinats a resoldre el putu koan, a desfer el seu fukú. I les coses absurdes que s'ha fet passar de sobte tenen un significat que obeeix a una missió, no del tot esclarida, i veu que no ha perdut el temps al cap i a la fi, i se sent alleujat: tot ha resultat tenir sentit. I tot li sembla tan narratiu, tan novel·lesc. I ahir va rellegir el final de 2666: i això només pot ser un nou senyal. Ara dubta del seu axioma: la vida no és una puta novel·la... Potser ho sigui, al capdavall. I aquesta ja té un final. Obert, com el de les bones novel·les, de finals que es neguen a jutjar-se a si mateixos, que deixen espai. Ara, és ara que hi ha espai!