27/6/09

Una nit al PopArb

I.

A l'Artista, que no és Michael Jackson sinó l'Abans Conegut, li agrada fer brometes a les criatures. No les aboca a l'abisme d'un setè pis; es limita a avisar-los per l'espatlla i després es fa l'orni. Acte seguit mira de reüll a l'espera d'una reacció de pànic o de sorpresa de les seves petites víctimes. És una tradició que li ve d'antic. Així doncs, no va poder evitar practicar la seva afició amb el sagal que observava el concert dels Eutròfics que just començaven el seu hil·larant viatge gastronòmicomusical a l'escenari petit del PopArb.

El nen es gira, alça la mirada, troba a l'Artista, a qui menysprea, cerca la mà del pare, el pare mira a l'Art (ai senyor, que li trenca la cara), se li acosta (ai-ai-ai), i enlloc de trencar-li la cara li pregunta: «Artista Abans Conegut, suposo.» «I vostè deu ser el senyor Jauss, i aquesta, la seva criatura.» «I aquesta, i aquesta altra també». Per un moment, l'Art es mareja.

II.

L'amor és un peix, nananà, nananà. La música s'introdueix dins d'Abans Conegut, i el seu sistema nerviós s'electrifica i li envia ordres de moure profusament totes les extremitats. Balla, malparit, balla!, i ell balla com si li anés la vida. Pensa per un moment en les dones que el podrien acompanyar i no ho fan: miraculosament, n'extreu ràbia positiva. Balla, balla, malparit!

De sobte, salta la llum i l'escenari es queda mut: no pas el públic que, emmetzinat per la nit, repeteix el mantra: l'amor és peix fent bombolles al bassal, l'amor tanmateix, pot ser un goig o pot ser un pal... Una simple averia no ens farà perdre el camí del punt G que col·lectivament hem emprès, no pas aquesta nit. Les pregàries populars han estat de nou escoltades. Torna la llum. L'amor és un tall elèctric cantat a viva veu.

III.

L'organització és tan eficaç que fins i tot fa companyia al públic mentre fa cua per adquirir gintònics a quatre euros. L'Artista no pot estar-se de demanar a la Organitzadora que li deixi jugar amb el pinganillu de Qui Tot ho Sent i Tot ho Sap. Charlie Bravo. Brrrrr. Charlie Bravo. Li fan tornar el pinganillu al seu legítim propietari.

IV.

Coneix una noia poc moderna, de llengua esmolada i intel·ligència sagaç. No podia ser altra cosa que una jove periodista. La noia poc moderna es queixa que l'Art i tots li endossen per norma uns anys de més. Tenint vint-i tres anys, li'n posen trenta. Els joves periodistes porten tots una tempesta de vent sobre el seu cap, un fatalisme irònic que amb el temps perdran. Aquest periode de temps és altament productiu, creativament parlant. Els principis de la trentena és una mala época tant pels creadors com per als crítics, diu l'home savi Cyril Connolly. Que no es preocupi la Poc moderna: la seva vitalitat pertany a la segona década. Ja arribarà el moment de lluitar desesperadament per escriure amb fulgor alguna línea. L'Art sap de que parla, li assegura, però ella ja no se l'escolta. I fa bé.

V.

Clareja. Abans Conegut nota que ha arribat el temps de desaparèixer. S'ho ha passat de meravella. Ha retrobat companys de batalles, la Marina i els seus col·legues, l'Ea, l'Ip, els Eutròfics, en Pedrals, el senyor Jauss i el seu fill, la Maria, l'Albert, la Núria i en Nopca, una noia atractiva i intel·ligent de qui no recorda el nom, el seu company tècnic de so, etcètera. Obre la porta del cotxe, deixa el cul del gintònic sobre la guantera. Reclina el seient del pilot. El món desapareix, el cor batega, dorm la mona.

VI.

L'Art condueix veloç per una autopista que tot just es desperta. Sent cavalls que galopen als seus peus. El sol a la cara. Al transistor semiautomàtic del seu cotxe sona un vell cassette que mai no l'abandona i el fa viure. Torna a casa.




6 comentaris:

  1. No pateixi, Artista, el nen no es recorda de res... Encantat d'haver-vos pogut saludar en directe. La troupe va quedar impressionada pel senyor Pedrals i els seus Nens. Ja se sap: els nens es fan amb els nens. Un dia ens hem de veure sense beure, o amb beure i sense música, o amb beure i música, però de llauna, el beure i la música; en fi... amb més calma. Espero que, tard o d'hora, torni...

    ResponElimina
  2. "Pensa per un moment en les dones que el podrien acompanyar i no ho fan: miraculosament, n'extreu ràbia positiva. Balla, balla, malparit!"


    perdooooona, m'acabo de dutxar i he comprovat que encara sóc una dona, hahahah

    *e*

    ResponElimina
  3. Dona! Sort que el seu home em va deixar ballar amb vostè, que sinó, tan de talent ballant sol... juas!

    M'ho vaig passar molt bé ballant aquell reageton eutròfic i ballar-lo amb vostè tot un honor.

    *

    Benvolgut senyor Jauss, en efecte, caldrà fer una trobada sense tempesta de decibels. A veure quan s'escau!

    Una abraçada a tots!

    ResponElimina
  4. llàstima que la cançó de l'estiu (pedrals in the air) no va gaudir del temps de digestió que li pertocava: el joanmiquelisme se'l va menjar per la mania PopArb de no deixar ni 10 segons entre concert i concert...

    ResponElimina
  5. Ella només fa veure que ja no se l'escolta, però manté les orelles obertes.
    Tiri, tiri, i gaudeixi de la festa!
    Un plaer

    ResponElimina
  6. Senyor Albert, quina gran decepció la diva Joan Miquel Oliver... Em va deixar absolutament indiferent...

    poc moderna, vosté no foti mai cas de ningú. Obri les orelles, però no faci mai cas!!

    Una abraçada!

    ResponElimina

Seguidors