Crònica sentimental d'un llibre anomenat La zona (II)

L'Artista té ben present que el to èpic d'aquesta crònica sentimental d'un llibre anomenat La zona pot despertar les suspicàcies i les sospites del lector crític amb la realitat. Pot despertar antipaties, hostilitats cap a La zona. És a dir, que el lector de bé pensi que L'Artista és un pedant pagat de sí mateix, i ho pagui amb La zona. I és que és cert que a L'Artista li agrada dotar d'èpica la seva avorrida professió. Tot el que aquí es relata és, al cap i a la fi, d'una banalitat i inutilitat espantosa, comparable al contingut del blog d'un afeccionat a muntar puzles. (Corol·lari: Què és un editor? Un que munta puzles, un paio que es dedica professionalment a llançar missatges embotellats a un mar indiferent.)

Falta que el llibre no agradi, per a que tota aquesta crònica sentimental, a més de banal, sigui patètica. Però entenguin que L'Artista és un post-adolescent que necessita que la gent el miri, i que ha d'aprendre a fracassar més per aprendre a callar. Els editors seriosos, els veterans, callen i s'amaguen entre els seus fums o s'esmunyen humilment entre la massa. L'Artista és massa jove per saber-ho.

2006

El 21 de febrer de l'any 2006 un tal Subal Quinina penja un post flipat sobre un autor rus anomenat Dovlàtov. Dies abans, l'Aida Segura li va recomanar per mail la lectura d'El compromiso, que editava una editorial basca dedicada principalment al còmic: Ikusaguer. I Quinina va tenir la fortuna de fer cas a la Segura. O sigui, que per aquelles dates el noi llegia Dovlàtov [1 i 2].

Dies després, apareixia a l'Avui la corresponent ressenya de la Segura [1 i 2] de El compromiso. Hi ha autors que desperten d'una manera automàtica la simpatia d'Artista. Solen estar morts. La història que la Segura explicava en el seu article va impressionar-lo, i aviat Dov va esdevenir una mena d'antiheroi a investigar, juntament amb Bolaño i Ribeyro, i va començar a buscar altres llibres de Dov pels puestus habituals. Per aquelles èpoques, Artista rumiava la idea utòpica d'obrir una editorial, sense experiència, sense contactes, sense amics, sense un duro. (Tots: hawhawhaw!) Sí, vale, però aleshores ell pensava seriosament com fer-ho: pensava en infrastructures i equips de treball, i també en títols i autors inabastables i Dovlàtov, és clar, era el major dels seus deliris. No entenia com era possible que ningú hagués publicat mai res de Dov en català. Naixia una obsessió. «L'Editorial Inexistent el publicarà, ja veuràs!», es repetia ombrívolament sota un cel en flames. Tots aquests plans s'en van anar al carall, com podran comprendre. Tot això eren romanços, coses impossibles, deliris desesperats.

De manera que l'any 2006, aquell que ara es fa dir Artista Abans Konnegut com Subal Quinina va limitar-se a fullejar els volums en ciríl·lic de l'obra complerta de Dovlàtov que va trobar en un stand rus a la Fira de Frankfurt, i a contemplar de lluny la recta figura d'Andrew Wylie, un senyor que amb el temps formarà part protagònica en tota aquesta història. Artista recorda l'ambient glaçat que feia allà dins de l'stand rus: acabaven d'assassinar a la Politovskaia i, com diu Dovlàtov en La zona, es veien tempestes de vent sobre els caps dels expositors que xiuxiuejaven en cercles molt tancats en un racó del cubicle. L'Artista va fugir d'allà ràpidament, cordant-se l'abric i aixecant-se les solapes.

Lluny d'allà, però al mateix any 2006, LaBreu edicions publicava els seus primers llibres de poesia. Artista es mirava el fenomen amb molta simpatia, però de lluny, molt de lluny. O potser estava tan a prop que ni ho veia.