Saunderisme extrem. Una resposta a l'amic Portnoy

Hola amichs, què tal? Bé? Prova, l'any?

Aquest no serà un post per lluir-me —de vegades ho intento—, sinó per reviure aquell anacronisme anomenat GUERRA DE BLOGS que tant trobem a faltar uns quants nostàlgics, esclavitzats com estem pels fotuts 140 caràcters que aquesta dictadura soft en la que ens encanta viure ens imposa. Així que no entendran un borrall del que exposaré si abans:

1. NO s'han llegit Deu de desembre, de George Saunders (AVÍS ÈTIC: treballo a l'editorial que l'ha publicat en català), i
2. NO s'han llegit aquest post del formidable Lamento de Portnoy (AVÍS ÈTIC: un vell camarada, estimat i respectat)

A l'amic Port el llibre no li ha agradat. Ens molesta, la dissenció? La discrepància? MAI. Adoro la discrepància. El rotllo monolític, l'acord total, és feixisme! Un cementiri és més divertit que un ramat de bens mastegant acríticament els habituals elogis buits de significat. Escrita aquesta obvietat, analitzem l'argumentari del nostre camarada, les raons que exposa per concloure, tristament, que el llibre no li ha agradat, o més concretament, que no l'ha satisfet, o sia, que no ha trobat el que estava buscant. No podem fer-hi res, davant la insatisfacció d'un lector, naturalment, sinó lamentar-nos. Però l'amic Port utilitza alguna imatge, extreta de l'imaginari de Cortázar, que ens permet construir alguna teoria de fantaciència aplicada i alçar-la com si fos la nostra bandera per mirar de rebatre el seu argumentari.

Portnoy detecta una incompatibilitat entre els relats (que han de ser circulars) amb el format llibre (rectangulars). És una bonica imatge que ve a dir que el llibre està fet per contenir una novel·la o UN relat, i que no funciona tant per contenir un CONJUNT de relats. (Port, si voy mal, corrígeme, por Dios!)

Penso que hi ha dos tipus de llibres de relats: 1) els que van lligats per un fil invisible que fan del conjunt una unitat, i 2) els que contenen un conjunt de relats que van per lliure —radicals lliures, hahaha!—, relats que no dialoguen els uns amb els altres. Confesso que jo sento especial atracció pel primer tipus de volums. Per què? Doncs perquè em toca escriure contracobertes. És molt fàcil llegir-se un llibre del tipus 1 i dir «mirin, aquests relats constitueixen un calidoscopi de reflexions trepidants sobre el tabaquisme». (CONSELL: escopiu sobre una contracoberta que contingui la paraula trepidant: o el llibre és una merda, o bé neix orfe d'editor)

Un llibre de relats del tipus 2 —radicals lliures— és infinitament més perillós que un del tipus 1. Constitueix un repte pel redactor de contracobertes —que és torna mico intentant buscar una unitat sobre la qual construir el seu discurs—, i un desafiament en tota regla pel lector —que veu augmentades les probabilitats de sentir-se estafat, atesa la diversitat d'estils i temàtiques que pot contenir el llibre—. Deu de desembre cau en aquesta segona raça de llibres de relats. Més o menys. Per tant, admetem-ho: és un llibre perillós. 

Ei, amb aquest «més o menys» vull dir que podem trobar tènues fils unificadors en Deu de desembre. Hi són, hi són, però només es poden captar amb un mínim de seguretat si coneixem una mica l'obra anterior de Saunders, la qual cosa resulta una petita aventura, degut a ... bé, m'abstindré d'abocar aquí la meva bilis. 

Però agafem el guant que ens llança Portnoy amb el seu post i fem-nos-ho venir bé per dir el que ens doni la gana. Diu l'amic Port: «Si consideramos un relato como una esfera [...] y seguimos con esa idea gráfica, resulta inconcebible “empaquetar” una serie de esferas dentro de un paralelepípedo (que sería también la idea gráfica, por su apariencia, que tenemos de un libro) sin que queden espacios vacíos entre ellas. Por decirlo de alguna manera, un libro de relatos está compuesto en gran parte de espacio vacío. Por eso no debemos leer de la misma manera un libro de relatos que una novela (que sería un artefacto sin vacíos)».

Aquesta imatge que exposa en Port m'ha fet pensar immediatament en un gargot que vaig dibuixar a les galerades del llibre quan me'l llegia per escriure la contracoberta. Un gargot que vaig fer justament quan em llegia el relat que més ha disgustat a en Port, «Diari de les noies Semplica». Vaig dibuixar un quadrat i, dins del quadrat, un cercle. Recordo que vaig apuntar que el quadrat era la realitat, i el cercle circumscrit a dins era la imaginació. [O millor, lligant amb les teories de Portnoy: Àrea del Quadrat (realitat)- Àrea del Cercle (imaginació de l'Autor) = Àrea imaginació del Lector] És la mateixa idea del Port aplicada a una escala menor, aplicada a un relat. La idea que Port esgrimeix per carregar contra els llibres de relats, a mi em va servir, contràriament, per entendre UN relat. I encara diré més: «Les Noies Semplica» compleix amb una idea que també apunta en Port: «[...] creo que Cortázar venía a decir que un relato era una esfera que debía construirse desde dentro, empujando (el escritor) hasta que alcance el volumen adecuado». «El diari de les noies Semplica» es va inflant mica en mica, el lector no sap de què collons està parlant la veu narradora fins que no porta unes bones pàgines atònit o emprenyat. El lector no entèn què putes són això de les NS, el lector s'horroritza davant les flagrants incorreccions gramaticals —perquè la veu narradora és un individu pel qual l'escriptura és un instrument merament funcional, com un estudiant que enlloc d'escriure capitalisme escriu K—, vaja, que el lector no entén res de res. Però l'esfera es va inflant davant dels seus nassos. I quan l'esfera —el relat— ja té una aparença reconeixible, encara resulta que l'esfera es deforma sota la tensió insuportable de l'enigma NS i de sobte NS es converteix amb alguna cosa reconeixible, i fa implotar el relat per convertir-lo en una distòpia brutal que parla no d'immigració, sinó de com (no) percebem la immigració o les circumstàncies dels immigrants o la cosificació de l'Altre; que no parla dels nostres valors morals, sinó de com d'equivocats podem estar fins i tot quan pensem que estem fent el bé; parla de com l'amor paternofilial pot conviure amb total normalitat amb el més repugnant dels horrors (aquí hi ha un nexe clarissim entre el relat de les Noies Semplica i els relats «La volta de la victòria» i «Cadell») (i també, pel seu caràcter soft-distòpic o de dictadura amable, amb «Fugida de Capdaranya» o «Exhortació»). O sigui, un simple relat de Saunders, si li dónes una mica de voltes, pot ser una obra mestra polifòrmica des de la seva perspectiva formal, moral, filosòfica i literària, un relat de Saunders, amb la seva aparent senzillesa, pot arribar a parlar de més coses del que un escriptor mediocre pot parlar en tota la seva carrera. Així ho penso jo, vaja. Saunders no és qualsevol cosa. Saunders obsequia els esforçats, els que se'l prenen seriosament. 

Y ahora, Port, como homenaje al Triángulo Mágico donde habita nuestro amado Bolaño, y en homenaje a nosotros mismos, te regalo este dibujito. He aquí un libro de relatos de Saunders, por si solo, sin siquiera ponerlo en relación con sus otras obras:

Un fuerte abrazo de tu amigo,

SQ