Escriure sense haver superat el jetlag és perpetuar el jetlag. El cervell treballa fora d'hores, tens coses al pap, i tu ja mires d'arribar fet pols a les onze de la nit per poder dormir, però saps que els viatges tenen una mena d'obsolescència programada i que no duren massa més que els dies que estàs fora de casa. El records del viatge que es dilata massa és un ocellet que se't mor a les mans sense que tu hi puguis fer res. Aviat esdevindran les turbulències de la vida normal, les quals, un cop hi ets ficat fins al coll no et semblen tan malament com això, però que ara et semblen d'una banalitat i vulgaritat desoladores.
Així que el cronista explicarà ara mateix que la viatgera i ell van tenir reunions amb persones, i que aquestes reunions, unes més intenses que d'altres, van marcar punts d'inflexió interessants en el viatge. No teoritzarem ni mariconejarem amb el concepte i la filosofia del «viatge»: tenen llibres al seu abast que mariconegen millor.
Direm només que un bon viatge no esdevé un gran viatge sense el concurs d'uns tercers; els habitants del lloc que es visita. Nova York té una estranya particularitat: un percentatge elevat dels seus habitants ni són de Nova York ni pretenen quedar-s'hi indefinidament. Nova York és un amo que reclama moltes atencions, que exigeix com ningú més i que, si tens sort, al final es mostra magnànim i t'ofereix la glòria que buscaves. És un reclam de turistes, per descomptat, però el que ha fet gran aquesta ciutat és l'atracció que per ella senten els aventurers. Els cowboys de mitjanit del primer post d'aquesta sèrie. Els paios que, desafiant la seva sort, tirant d'ambició desmesurada —amb o sense recursos desmesurats—, amb unes ganes gairebé incommensurables de treballar i fer carrera i trobar l'èxit, tiren milles i es planten, és una manera de dir, a Central Station amb una maleta al costat. Quim Monzó va practicar aquest moviment en la seva joventut. Segur que el lector atent podrà corregir el cronista, però si aquest no s'equivoca, Monzó, després de publicar dues novel·les que després va prohibir reeditar, va redescobrir-se a si mateix a Nova York, on s'hi va passar un any sencer. El cronista tira de memòria, i vol advertir al lector que, si dues coses li manquen en aquesta vida són, precisament, imaginació i memòria.
Monzó va tenir una aliada de capital importància, a la ciutat. Mary Ann Newman, a la qual va dedicar un volum de relats. Gràcies a la intercessió de Bernat de Déu, i potser fins i tot a la del new yorker honorífic Jordi Puntí, els viatgers van poder conèixer-la al seu pis de Chelsea. No eren aquest cronista i la seva estimada viatgera els únics convidats a la trobada, naturalment. Hi havia una nodrida representació de new yorkers catalans: periodistes, filòsofs, un polític i un editor que portava un blog admiradíssim consultat abastament per aquest cronista abans i durant el seu viatge. Tanta gent hi havia i amb tantes coses interessants a dir que el cronista es va quedar amb les ganes de parlar més amb la esplèndida Mary Ann, que seia lluny d'on seia ell (compartint un incòmode tamboret de piano amb la viatgera). Tanmateix, caldria ser cec per no veure que aquesta dona representa una peça clau de la literatura catalana contemporània pel que fa a la seva projecció exterior. Traductora, amiga, qui sap si confessora; un port segur on fer parada i rebre ajuda per a tants escriptors catalans que alguna vegada han atracat a la ciutat de Nova York.
Tan bon punt van arribar va ensenyar a la concurrència el terrat del seu edifici —she knows what they want—. De nit, semblava que uns operaris gegants estiguessin soldant els plafons lluminosos de Times Square amb les seves pròpies mans i deixessin anar un riu d'espurnes Setena Avinguda avall. Ja al seu apartament, el cronista es va sentir privilegiat d'assistir a una reunió de la Generalitat en l'exili o dels representants de les Tretze Colònies orquestrant la Revolució Americana. Una cosa fascinant. I una mica imponent. I tant les reunions d'exili com les reunions per preparar revolucions agraeixen una mica de discreció, així que el cronista no s'extendrà gaire més en aquest punt.
La Mary Ann, quan ja feien via, va dir als viatgers que si pujaven altra vegada per Manhattan li fessin un crit. No ho van fer per dos motius. El primer és que, com a subaltern editorial, el cronista sap que un traductor no pot ser molestat en el seu procés de traduir —els terminis d'entrega haurien de ser sagrats—, i menys quan la traductora treballa en la Vida privada de Sagarra. La segona és perquè aviat l'esperava el seu amic Carlos Mínguez a Brooklyn. El seu amic, el seu germà, el qual li va regalar algunes vetllades interessantíssimes. Sense la paciència del Mínguez i la Ale, hagués estat impossible anar a on van anar just quan el cronista pensava que, tot plegat, era una estúpida quimera. Però què no és Nova York, sinó la pàtria de les estúpides quimeres?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada