Ordem e progresso

No hay que darle de comer, para que tenga hambre siempre

Claus i Lucas, Agota Kristof

L'Artista ha gaudit d'unes vacances-llampec en una terra fantasmal on sempre bufa el vent i els núvols passen veloços —fiu-fiu— sobre les testes humanes i fal·libles. Anaven recollint llenya i branquillons per un camí entre plataners enmig d'un temps de gossos. Seuen al porxo d'una cabana de caçadors i observen el mal temps passejar-se pel camí i no diuen res. S'entaforen en respectius abrics. Després l'Artista diu: «podríem estar morts i això ser el camí romà que ens porta al paradís romà.» Algú després l'acusa de ser un romàntic francès, un bullit, i aleshores l'Artista canvia la imatge mítica per uns canyissars faulknerians de la riba del Mississipí, i ells són uns bevedors sense sentiments, que seuen i acaricien revòlvers. Després l'Art i els altres tornaven a la casa i feien foc i bevien o veien el Barça o fumaven i bevien. Acte seguit, potser llegien. 

L'Art llegia Claus i Lucas, de l'Agota Kristof. Feia molt de temps que l'Artista Abans Konnegut no havia llegit tan reconcentradament, de manera tan patològica, despreocupada i impulsiva, al marge de la gana, el fred i el temps plujós. L'Art diu que aquesta trilogia reunida sota el nom de Claus i Lucas és una meravella infinita i diabòlica. Una catedral alçada a major glòria de la literatura europea. L'Art ja coneixia l'estil sec i tallant de la Kristof, però no coneixia encara el seu mestratge a l'hora de construir laberints obsessius i personatges brutals però també generosos i humans. El gran quadern, la primera de les tres novel·les va omplir de joia i admiració a l'Art. L'Art ara pensa en algunes semblances formals i metafísiques interessants entre Claus i Lucas i L'home manuscrit, encara que pensa que la primera és millor que la segona, però només ho fa per passar l'estona, perquè ja no teoritza.

Tanca el llibre i pels finestrals foscos sap que ja es de nit. La fam que tenia de llegir no amaina, i per descansar i assimilar Claus i Lucas llegeix algunes entrades d'un dels diari d'Anaïs Nin que va aconseguir en una llibreria increïble de Girona, on l'amo amaga un arsenal de llibres descatalogats pels bons clients o pels bons amics. Li dius: «que tens La tentación del fracaso?» I ell et respon: «Clar.» I te'l dóna. Això ara és fàcil, però l'any passat el llibre estava descatalogat i era introbable.

Anaïs Nin, quina dona! Després deixa Inciesto sobre la taula i llegeix uns relats del llibre de RF que LaBreu publicarà l'any que ve. Feia anys que l'havia llegit i tenia por de no reconèixer la potència, la violència tropical. Però amb satisfacció incontinguda, veu que no, que s'equivoca. El llibre té aquell poder, aquell estil que només tenen certs autors llatinoamericans i que sempre l'han ajudat a perfilar correctament el zeitgeist d'aquells països. Visualitza la coberta del llibre. Ja té una foto de treball: un carreró de barriada de Caracas, fosc i brut, que fa baixada. No és un carrer recte que fa baixada, seria massa fàcil. El carreró té una direcció torturada, es va tancant en un angle mort cap a la dreta; els cotxes han de reduir la marxa fins a gairebé aturar-se. Aturar-se aquí fa molta por. La foto va ser presa des de dins d'un Mercedes dels anys cinquanta, així que a la imatge es veu el capó blau i rovellat i l'escut de la firma alemanya. A la part superior, les barraques i el carrer es tenyeixen de blau policial, perquè el cotxe porta una beta de color blau per protegir els ulls del conductor. És una foto que batega premonicions de violència per tot arreu. 

Fent cua en un peatge, el darrer dia de les vacances llampec, l'Artista veu el sol per primer cop. Força els ulls i  es diu a si mateix: «Ordem e progresso». I riu per dins, mentre torna a la ciutat.