Cap rosa en absolut

El tedi d'un dissabte sense expectatives portà a l'Artista lluny de casa, al naufragi del caminar sense direcció per la ciutat trista i somorta. Sobre el seu cap s'organitzava una tarda estranya de llums canviants i núvols trencats, però ell, aliè al clima, va seguir el seu camí incert pel laberint. «Laberint: pàtria del que dubta» (Walter Benjamin). «Em retiro a escriure un llibre. Em retiro a bastir un laberint» (Ts'ui Pên).

L'Artista, emperò, no basteix res de res; es limita a perdrer's per camins mil vegades explorats, i no li importa arribar sempre a un mateix centre, que és a la vegada un pertorbador laberint de laberints: li diuen llibreria.

Aquest cop les passes perdudes el portaren a Jaimes, on adquirí el darrer llibre d'Agota Kristof, Ahir. Aleshores l'Art s'esmuny per entre les ombres estrangeres i paràsites que pasten pel Passeig de Gràcia i prova de trobar un lloc tranquil per fer córrer la tarda. Esforç inútil, doncs la ciutat fa temps que pertany només a les ombres estrangeres que criden. Rendit a l'evidència de no poder estar mai sol, seu a qualsevol terrassa i llegeix. Un vent gèlid el recorre, el cafè es refreda ràpidament, no acaba de ploure, no passa mai res. No s'acosta cap noia somrient per seure al seu costat. Cal no esperar res, perquè res de res en absolut no passa. 

Pensa l'Art que un amic seu li va dir un dia que el seu horitzó de lectures estava tristament delimitat per la Literatura de la Desesperança. Qui sap si té raó, l'amic de l'Art. Probablement sí. L'Art no concep literatura alegre i vital, com tampoc li agrada la literatura que s'enfonsa en el fang i en l'avorrit —per massa transitat— mar de llàgrimes de les desgràcies massa òbvies (no s'agrada, doncs, a si mateix, ell, paradigma de l'autocompassió). Li agrada la literatura d'aquells que no se'n surten amb l'amor. Li agraden les novel·les on hi surt gent solitària i lacònica, amb algun secret antic que no val la pena explicar però que configura tantes vides, li agrada la gent amb un gran laberint interior. Li agrada la literatura que creix sobre la devastació, perquè el fa sentir menys sol. Qui rebutja sempre l'estar sol és un covard. Se n'ha d'aprendre, amb somrís als llavis o sense. Kristof, McCullers, Dovlàtov, Ribeyro, Bolaño. Trinxeres d'una guerra que no s'acaba mai.

Tanmateix, una cruïlla en el laberint. La ironia salvadora. Dovlàtov, Bolaño i Ribeyro tenen un agut sentit de l'humor més o menys soterrat. Kristof i McCullers, en canvi, no. Elles són un cop de puny a la cara, una ganivetada a traïció. L'Artista reconeix que abans la ironia era el seu pa de cada dia. Ara, la ironia el visita només de tant en tant, i quan s'esdevé, l'Artista arrenca grans rialles entre els amics. Però ara l'Art creu que la ironia és part de la vida pública, un simple instrument de cara a la galeria que serveix per evitar donar massa explicacions sobre estats d'ànim que la gent no entén o defuig, perquè la gent és covarda i mandrosa. En poques ocasions practica la ironia en la vida privada. Menys encara en la secreta.

Comença a fer massa fred a la terrassa i l'Art s'aixeca i se'n va. Passa a recollir un llibre que va encomanar fa un temps en una altra llibreria: Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson. En ell també hi ha aquell sabor èpic i estoic de la llàgrima nonada. El Barça empatarà a dos, trobarà vells amors que mai van ser, es prendrà dos gintònics, unes cerveses i tornarà sol a casa. El matí següent, plourà com si el cel hagués de caure sobre la ciutat d'un moment a altre.