Save the Cheerleader, Save the World

.

M'agrada la foto. És una noia amb pompons i a contrallum que celebra la col·lisió i el desastre. Quina col·lisió i quin desastre? No ho sabem. Podria ser de qualsevol mena. De caire personal, artístic, polític, social. Si pares a pensar-hi, la foto té certes semblances formals amb la imatge corporativa d'aquell Teatre Buit (i Abandonat). Dos són els pompons que tragina la noia, com dos són els fotogrames d'una granja o casa exposada a una deflagració nuclear experimental en algun desert de... de... de Colorado. O Nou Mèxic.

Primer la façana de la casa s'il·lumina de manera sobrenatural i epifànica. Acte seguit, la mística desapareix per esdevenir una amenaça latent d'apocalipsi nuclear: l'ona expansiva i atòmica fa que la casa comenci a implotar, exposada a la destrucció total que arriba unes dècimes de segon més tard. Misteriosament, la disposició de les dues fotos en el Teatre Buit no presenta un ordre cronològic coherent de la destrucció de la granja. En el Teate Buit, la granja primer es crema però després apareix epifànica. Que va voler expressar l'Artista? ¿Quina estranya i enginyosa raó defensaria Subal Quinina? Cridaria, envoltat d'una tempesta de llamps i trons:

—«L'art és la imminència d'alguna cosa que no se sap»!

Era molt ambiciós i cretí. Volia fer «art».

Ara Artista Abans Conegut (o Konnegut) només diu «Bah» i agita el braç amb desdeny com qui foragita un núvol de mosques. Diu: «Bah! A la mierdaaa!».

Pobre! Pobre Artista Abans Konnegut que ara creu que l'art és la banal celebració d'un món en flames!