Saunderisme extrem. Una resposta a l'amic Portnoy

Hola amichs, què tal? Bé? Prova, l'any?

Aquest no serà un post per lluir-me —de vegades ho intento—, sinó per reviure aquell anacronisme anomenat GUERRA DE BLOGS que tant trobem a faltar uns quants nostàlgics, esclavitzats com estem pels fotuts 140 caràcters que aquesta dictadura soft en la que ens encanta viure ens imposa. Així que no entendran un borrall del que exposaré si abans:

1. NO s'han llegit Deu de desembre, de George Saunders (AVÍS ÈTIC: treballo a l'editorial que l'ha publicat en català), i
2. NO s'han llegit aquest post del formidable Lamento de Portnoy (AVÍS ÈTIC: un vell camarada, estimat i respectat)

A l'amic Port el llibre no li ha agradat. Ens molesta, la dissenció? La discrepància? MAI. Adoro la discrepància. El rotllo monolític, l'acord total, és feixisme! Un cementiri és més divertit que un ramat de bens mastegant acríticament els habituals elogis buits de significat. Escrita aquesta obvietat, analitzem l'argumentari del nostre camarada, les raons que exposa per concloure, tristament, que el llibre no li ha agradat, o més concretament, que no l'ha satisfet, o sia, que no ha trobat el que estava buscant. No podem fer-hi res, davant la insatisfacció d'un lector, naturalment, sinó lamentar-nos. Però l'amic Port utilitza alguna imatge, extreta de l'imaginari de Cortázar, que ens permet construir alguna teoria de fantaciència aplicada i alçar-la com si fos la nostra bandera per mirar de rebatre el seu argumentari.

Portnoy detecta una incompatibilitat entre els relats (que han de ser circulars) amb el format llibre (rectangulars). És una bonica imatge que ve a dir que el llibre està fet per contenir una novel·la o UN relat, i que no funciona tant per contenir un CONJUNT de relats. (Port, si voy mal, corrígeme, por Dios!)

Penso que hi ha dos tipus de llibres de relats: 1) els que van lligats per un fil invisible que fan del conjunt una unitat, i 2) els que contenen un conjunt de relats que van per lliure —radicals lliures, hahaha!—, relats que no dialoguen els uns amb els altres. Confesso que jo sento especial atracció pel primer tipus de volums. Per què? Doncs perquè em toca escriure contracobertes. És molt fàcil llegir-se un llibre del tipus 1 i dir «mirin, aquests relats constitueixen un calidoscopi de reflexions trepidants sobre el tabaquisme». (CONSELL: escopiu sobre una contracoberta que contingui la paraula trepidant: o el llibre és una merda, o bé neix orfe d'editor)

Un llibre de relats del tipus 2 —radicals lliures— és infinitament més perillós que un del tipus 1. Constitueix un repte pel redactor de contracobertes —que és torna mico intentant buscar una unitat sobre la qual construir el seu discurs—, i un desafiament en tota regla pel lector —que veu augmentades les probabilitats de sentir-se estafat, atesa la diversitat d'estils i temàtiques que pot contenir el llibre—. Deu de desembre cau en aquesta segona raça de llibres de relats. Més o menys. Per tant, admetem-ho: és un llibre perillós. 

Ei, amb aquest «més o menys» vull dir que podem trobar tènues fils unificadors en Deu de desembre. Hi són, hi són, però només es poden captar amb un mínim de seguretat si coneixem una mica l'obra anterior de Saunders, la qual cosa resulta una petita aventura, degut a ... bé, m'abstindré d'abocar aquí la meva bilis. 

Però agafem el guant que ens llança Portnoy amb el seu post i fem-nos-ho venir bé per dir el que ens doni la gana. Diu l'amic Port: «Si consideramos un relato como una esfera [...] y seguimos con esa idea gráfica, resulta inconcebible “empaquetar” una serie de esferas dentro de un paralelepípedo (que sería también la idea gráfica, por su apariencia, que tenemos de un libro) sin que queden espacios vacíos entre ellas. Por decirlo de alguna manera, un libro de relatos está compuesto en gran parte de espacio vacío. Por eso no debemos leer de la misma manera un libro de relatos que una novela (que sería un artefacto sin vacíos)».

Aquesta imatge que exposa en Port m'ha fet pensar immediatament en un gargot que vaig dibuixar a les galerades del llibre quan me'l llegia per escriure la contracoberta. Un gargot que vaig fer justament quan em llegia el relat que més ha disgustat a en Port, «Diari de les noies Semplica». Vaig dibuixar un quadrat i, dins del quadrat, un cercle. Recordo que vaig apuntar que el quadrat era la realitat, i el cercle circumscrit a dins era la imaginació. [O millor, lligant amb les teories de Portnoy: Àrea del Quadrat (realitat)- Àrea del Cercle (imaginació de l'Autor) = Àrea imaginació del Lector] És la mateixa idea del Port aplicada a una escala menor, aplicada a un relat. La idea que Port esgrimeix per carregar contra els llibres de relats, a mi em va servir, contràriament, per entendre UN relat. I encara diré més: «Les Noies Semplica» compleix amb una idea que també apunta en Port: «[...] creo que Cortázar venía a decir que un relato era una esfera que debía construirse desde dentro, empujando (el escritor) hasta que alcance el volumen adecuado». «El diari de les noies Semplica» es va inflant mica en mica, el lector no sap de què collons està parlant la veu narradora fins que no porta unes bones pàgines atònit o emprenyat. El lector no entèn què putes són això de les NS, el lector s'horroritza davant les flagrants incorreccions gramaticals —perquè la veu narradora és un individu pel qual l'escriptura és un instrument merament funcional, com un estudiant que enlloc d'escriure capitalisme escriu K—, vaja, que el lector no entén res de res. Però l'esfera es va inflant davant dels seus nassos. I quan l'esfera —el relat— ja té una aparença reconeixible, encara resulta que l'esfera es deforma sota la tensió insuportable de l'enigma NS i de sobte NS es converteix amb alguna cosa reconeixible, i fa implotar el relat per convertir-lo en una distòpia brutal que parla no d'immigració, sinó de com (no) percebem la immigració o les circumstàncies dels immigrants o la cosificació de l'Altre; que no parla dels nostres valors morals, sinó de com d'equivocats podem estar fins i tot quan pensem que estem fent el bé; parla de com l'amor paternofilial pot conviure amb total normalitat amb el més repugnant dels horrors (aquí hi ha un nexe clarissim entre el relat de les Noies Semplica i els relats «La volta de la victòria» i «Cadell») (i també, pel seu caràcter soft-distòpic o de dictadura amable, amb «Fugida de Capdaranya» o «Exhortació»). O sigui, un simple relat de Saunders, si li dónes una mica de voltes, pot ser una obra mestra polifòrmica des de la seva perspectiva formal, moral, filosòfica i literària, un relat de Saunders, amb la seva aparent senzillesa, pot arribar a parlar de més coses del que un escriptor mediocre pot parlar en tota la seva carrera. Així ho penso jo, vaja. Saunders no és qualsevol cosa. Saunders obsequia els esforçats, els que se'l prenen seriosament. 

Y ahora, Port, como homenaje al Triángulo Mágico donde habita nuestro amado Bolaño, y en homenaje a nosotros mismos, te regalo este dibujito. He aquí un libro de relatos de Saunders, por si solo, sin siquiera ponerlo en relación con sus otras obras:

Un fuerte abrazo de tu amigo,

SQ

L'exili invers de Joan Todó. Discurs a la Nació.

Ahir la Isabel Sucunza i jo vam tenir el plaer d'acompanyar en Joan Todó a la Laie per presentar el seu llibre, L'horitzó primer (ed. L'Avenç). I clar, vam haver de fer un Discurs a la Nació. Aquí va. Gràcies a tothom que va venir, especialment a Núria Iceta, que es va treure de la màniga uns cocs collonuts!

Ah, i una certesa: Val un milió de vegades més la pena llegir el llibre que no pas cap subproducte derivat com el que a continuació llegiran. Facin-se un favor, tanquin l'ordenador, deixin a mitges aquest discurs, i corrin a la llibreria més propera. 

L'EXILI INVERS DE JOAN TODÓ

—Discurs a la Nació, 7 de novembre, Llibreria Laie, Barcelona—

Va ser la Isabel Sucunza, aquí present, qui em va descobrir no fa gaire un concepte que jo ignorava: el del vertigen invers. El vertigen invers és allò que et passa a Nova York quan et poses a un pam de la base d'un gratacel i mires cap a dalt. Et mareges i caus cap a munt. 

La Isabel, nascuda a Pamplona i catalana d'adopció, pateix de vertigen invers. No suporta Nova York. Jo sóc barceloní de tota la vida. Vaig conèixer un fenomen raríssim que anomeno emancipació inversa, o sigui, van ser mons pares que van marxar del pis per anar a viure a Mèxic, mentre jo em quedava al càrrec del cotxe i la casa. Al seu torn, en Joan Todó ha viscut un exili invers o un exili boomerang que l'ha fet tornar a la Sénia després d’anys de viure a Barcelona víctima de la guerra econòmica. 

I des d’aquestes òptiques estranyes, la Isabel i jo volem parlar del llibre del Todó. Ja veurem què explica la Isabel, però a mi em toca parlar des del punt de vista d’un de Barcelona que no només no s’ha mogut mai de casa seva sinó que ha aconseguit foragitar-ne sons pares. Sóc el paradigma d’home estàtic. I doncs, què pot dir un paio que no s’ha mogut de Barcelona d’un llibre com aquest que parla d’exilis inversos i d’un poble de més enllà de l’Ebre que diuen que forma part del Principat? És difícil, és complicat. 

Tant la Isabel com el Todó tenen o han tingut una vida dinàmica, itinerant. O almenys més nòmada que no pas la meva. Des del meu punt de vista estàtic, extrec una conclusió: les amistats, com els pares o els diners, vénen i se’n van. 

Quan el de la Sénia vivia a Barcelona no parava de parlar-me sobre el seu poble, molt fluixet. Jo m’'avorria perquè no l'entenia. No l'entenia primer perquè el xeic Todó parla molt fluixet, i segon, perquè no podia entendre la seva necessitat d’explicar el seu poble a tothom, quan jo, íntimament, sempre he pensat que el poble és el més proper que un pot estar de l’infern. 

Malgrat el que es pugui pensar, però, ens vam fer amics. Quan no entenia les bromes del de la Sénia, les hi reia igualment. Quan jo li preguntava sobre coses relacionades amb la literatura i sobre els estúpids afers extraliteraris que la sobrevolen com una ombra, el de la Sénia sospirava sorollosament i m’inoculava totes les suspicàcies rurals aplicades al món literari, i he de confessar que m’han anat la mar de bé per arrossegar-me amb un mínim de seguretat per aquests mons de déu. Joan Todó és una vella de poble en la República rural de les Lletres. 

Pensant-ho bé, vam construir la nostra amistat en funció de la incomprensió mútua. Però com que els dos desplegàvem les nostres vides en la gran ciutat —el poble de l'home estàtic, o sigui el meu—, era fàcil que em mirés amb condescendència les tribulacions literàries i vitals del de la Sénia, que no eren poques. Si una cosa té la ciutat que no té el poble és un pragmatisme electritzat per la velocitat del dia a dia. Un dia un escriptor molt estimat —en Jordi Puntí— em va dir que el cosmopolitisme tal vegada sigui la sublimació de la indiferència. Pensem-hi una mica. Al poble pot passar un minut abans no sàpigues que Tal ha perdut la feina o que l’Altra s’ha quedat embarassada, però a ciutat el més segur és que no te n’assabentis mai de les coses que li passen al veí del costat. Pensin en la gent que coneixen que ha perdut la feina. ¿No s’han adonat que, de sobte, desapareixen misteriosament de les seves vides, que sembla que hagin ingressat en una dimensió desconeguda de la realitat? El protagonista de L’horitzó primer ha anat perdent les feines extraliteràries que més o menys el sostenien i el feien visible a la ciutat. Mentre perdia feines diverses, i molt paradoxalment, s’anava fent un nom literari. Les crítiques eren magnífiques, havia escrit dos poemaris i un llibre de relats molt i molt celebrats. El crític de La Vanguardia al·lucinava de com de bo era aquest escriptor. Mica en mica, la realitat del protagonista d’aquesta història s’anava desdoblant; a més glòria literària, menys ingressos. La paradoxa es va sublimar de tal manera que el protagonista d’aquesta història va haver de decidir entre la realitat de pagar un lloguer i la fantasia de viure del que escrivia, així que va haver de tornar al seu poble. Les aventures i desventures d’aquest individu són molt semblants a les de Joan Todó, a qui jo vaig veure desaparèixer físicament entre el brogit de la ciutat, els problemes i la rutina electritzant. No en farem cap drama: el Todó té facebook, twitter i sap fer anar l’e-mail. però el cert és que va desaparèixer. 

Recapitulem. Nova York i veure-ho tot des de dalt d'un gratacel. Joan Todó publicant dos poemaris i un llibre de contes amb notable èxit de crítica i públic, mirant-s'ho tot des d'una altura catalana, o sigui, relativa. Nova York vist des de peu de carrer i el vertigen invers i caure a terra. Joan Todó tornant al poble amb les mans a les butxaques. Joan Todó desapareixent del mapa com desapareix del mapa la gent que no troba feina. L'home estàtic engolit per la ciutat i els seus problemes. Els amics, com els pares i els diners, van i vénen, vénen i van. Joan Todó desapareixent. Final de la història. On van els amics que desapareixen del mapa? Com és la seva vida? Quin regust deixa, tornar al poble? És un fracàs sense pal•liatius? Es pot tornar, realment, a algun lloc? Són preguntes que l'home estàtic de Barcelona no s'ha fet mai, perquè és estàtic i no ha marxat mai d’enlloc. Ignora aquests problemes, no són seus, no els veu, no els sap ponderar. No hi ha cap horitzó primer ni cap horitzó segon ni cap horitzó tercer, perquè l'horitzó, per a ell, ha estat sempre el mateix. 

I de sobte, aquest llibre. És com Planilàndia, una novel•la que relata la vida d'un Quadrat que viu tranquil•lament respectant les normes físiques i geomètriques del món bidimensional, que és l'únic món imaginable, quan de sobte se li apareix en somnis una Esfera, figura tridimensional com tothom sap, i li diu, «eh, que hi ha altres móns, imbècil, amb altres lleis, altres costums i altres històries i tragèdies». «Però això és impossible!», li respon escandalitzat el Quadrat. Després el Quadrat s'adona que l'Esfera no és cap somni sinó una realitat tangible, i vés, l'home estàtic de Barcelona, el qual ha escoltat Joan Todó explicar-li mil vegades coses que surten al seu llibre de viva veu (si és que de viva veu és una expressió que podem utilitzar al costat del nom de Joan Todó), s'adona l'home estàtic, deia, que la realitat del poble que per a ell era una avorrida realitat explicada molt fluixet, de sobte, quan la llegeix narrada per l'Escrivent de L'horitzó primer i no pas explicada pel seu Protagonista de veu apagada, aquesta realitat pren vida. De la mateixa manera que l'home estàtic clavat en una creu anomenada Barcelona va assolir més intimitat amb els seus pares a base d’enviar-se mails des de milers de quilòmetres, l'home estàtic ha estat capaç de comprendre l'univers de Joan Todó en tota la seva magnitud a base de llegir-lo, no pas d'escoltar-lo.

L'home estàtic de Barcelona ara sap que un riu corria al costat del poble de Joan Todó. I que lo riu és vida. Sap que aquest riu ara corre sec. I que lo riu és vida. I que sense aigua que corri no hi ha vida que valgui. Sap que hi ha espectres al costat del riu que abans corria ple d'aigua i que ara és un pedregar amb quatre bassals. Sap que al poble del Todó el motor de la història no és només la lluita de classes sinó l'aigua que no corre i els mobles que no es tallen, i que sense aigua que la regui la història es paralitza i que, sense clientela, les fàbriques tanquen. L'home estàtic sap que el seu amic és un foraster i el seu contrari, sap que ha triomfat i el seu contrari —com el general Cabrera, com la Pastora—; sap que la Sénia és un laberint o un pou sense fons d'herències mai consumades, sap del vent indòmit, dels amics que no agafen el telèfon, dels romanesos, de les malfiances, de la paràlisi angoixant, sap de la devastació del dia després de la Festa Major. Sap que la Sénia és la Comala catalana, tediosa i màgica, i que el seu ami és un Juan Rulfo que s’hi passeja, que la Sénia és una calavera que es riu de tu, que no només vetlla pels seus morts, sinó que els parla com si estiguessin vius. Però això és mentida. No es la Sénia que recorda i que reviu. El riu, insisteixo, corre sec. És només ell, el Joan Todó, que fuma i espera. I escriu. I escriure és el que fa que Joan Todó no s’assequi com el riu del seu poble. Ignoro si això ho sap, el Joan Todó. Hi ha coses que només es veuen des de la distància. 

Sé del poder insuperable de la paraula escrita, la veu més alta en què pot parlar el meu amic Joan Todó. Lo xeic sap trencar la barrera del so.

Foto de Pau Clua

L'historicidi del dia que va morir Martí de Riquer

Al twitter s'hi va amb la navalla ben esmolada.

Observin què em va passar ahir jugant amb la meva navalla. Algú va enllaçar un article —aquest article— que recordava la figura de Martí o Martín de Riquer, afegint-hi unes no gens mesurades opinions que em van fer començar a escalfar el canell, fent que la fulla del meu ganivet resplendís en l'obscuritat, així, txac-txac-txac. 

L'article el signa algú que jo no coneixia de res però que, pel que m'han dit diverses persones, és un geni i un gran intel·lectual, una persona respectada i respectable. Txac-txac-txac. Bé, però jo no vaig fer volar la fulla de la navalla per Martí de Riquer, sinó per opinons inserides en l'article com ara aquestes:

«El Quijote justifica una vida dedicada a su estudio como la de Riquer, a quien ahora se entierra en su Barcelona natal con 99 años cumplidos y en medio de la bárbara ignorancia –cuando no premeditado desprecio– que la figura del gran filólogo catalán merece a la intelligentsia catalana, parece que irreparablemente entregada a la construcción mítica de una nación. ¿Por qué no presumir de que el mayor cervantista del mundo fuera catalán? Porque no era nacionalista, claro. Había leído demasiado como para eso.»

Vaig utilitzar la tècnica llatinoamericana d'intimidació del OLA KE ASE, i a l'autor d'aquest article li vaig enviar una bateria de tuits que contenien una tirallonga nombrosa i ideològicament representativa de mitjans de comunicació catalans que es feien ressó de la mort de de Riquer, des de la tele nazi TV3 fins el filofeixista diari digital Vilaweb, passant per coses aparegudes a El País, l'article del col·legui Nopca a l'Ara, etcètera, en fi, volia demostrar amb el ball de la meva navalla que ni bàrbara ignorància ni premeditat menyspreu: tots els articles coincidien en que de Riquer era un savi i una figura exponencial de la cultura catalana, malgrat el que va passar durant la guerra i la posterior etcètera etcètera. 

Hores més tard la col·lega Sucunza, que amb molt més estil que no pas jo havia fet un toc d'alerta a l'articulista en qüestió via twitter i via blog, em va confessar que patia per mi durant el ball de navalles. Ella llegia habitualment l'intel·lectual i resulta que era collonut i que em podia passar per sobre amb alguna clau de judo que deixaria els meu OLA KE ASE a l'alçada d'una mediocre tècnica de pati de col·legi. Que malgrat ser de les espanyes resulta que llegia en català i etcètera etcètera. 

Però no accepto aquest discurs, estimada amiga. No. Jo vaig trigar 1,3 segons en localitzar aquest tres o quatre enllaços que refutaven de pla les opinons que l'intel·lectual de l'article volia fer passar com mostres punyents de la putrefacció catalana. Si resulta que, per més inri, l'intel·lectual de l'article llegeix en català, això, lluny d'estovar-me el cor encara fa més agra la meva bilis, ja que el nostre intel·lectual no només podia cercar els articles que recordaven la figura de de Riquer sinó que a més els podia llegir i entendre. Els intel·lectuals només haurien de tenir un déu: el rigor. A mi em fan mal els intel·lectuals que menteixen. Ho tolero molt difíciment. Entenguin-me: m'agrada que els intel·lectuals amb els seus arguments em posin contra les cordes, m'obliguin a replantejar-me posicions i que m'implantin la llavor del dubte. Però que siguin nobles i no diguin mentides, hòstia.

Bé, la cosa no dóna ni per mig post, ho sé. Però ahir, abans d'allitar-me, vaig tornar a recordar l'article, que acabava així:

«Ahora tienen por esos lares a sueldo del catalanismo orgánico y delirante a un iluminado que atiende por el nombre de Jordi Bilbeny y sostiene que Cervantes procedía en realidad de la familia Servent, de Xixona, y que escribió el Quijote en catalán. Probablemente ha dicho estas cosas aprovechándose de la debilidad física del maestro Riquer, del mismo modo que pronto surgirá otro orate subvencionado para proclamar que Armstrong plantó la senyera en el satélite lunar aprovechando la debilidad mental de una sociedad lobotomizada por la más zafia propaganda.»

I vaig pensar, cony, el Bilbeny. Vaig pensar en d'aquí a cinc-cents anys i en els cruels atzars de la història. Imagina't que d'aquí a cinc segles uns historiadors volen investigar el dia en què va morir Martí de Riquer i rescaten l'article d'aquest i d'altres l'intel·lectuals espanyols i en base a ells conclouen que cap dels enllaços que jo he llegit amb aquest ulls NO VAN EXISTIR i que, en efecte, Riquer va morir sense cap honor ni reconeixement. Potser, i només dic potser, les coses van anar així, en temps de Colom i Cervantes. Per què no? Si hem demostrat que l'intel·lectual que defensa que Riquer va morir enmig del passotisme generalitzat és un mentider, per què me l'hauria de creure més que a Bilbeny? Els historicidis existeixen. Jorge Bustos, en una escala petitíssima i insignificant, en una escala de Quimicefa, va estar a punt de cometre'n un, ahir, d'historicidi. L'historicidi del dia que va morir Martí de Riquer. Utilitzarà la mateixa tribuna per disculpar-se, per recuperar la seva credibilitat? No. I saben per què? Perquè els intel·lectuals d'aquest país cada dia s'assemblen més als seus polítics. Perquè se saben impunes.

 

«Private life», Josep Maria de Sagarra, 2013?, Trad. Mary Ann Newman

Escriure sense haver superat el jetlag és perpetuar el jetlag. El cervell treballa fora d'hores, tens coses al pap, i tu ja mires d'arribar fet pols a les onze de la nit per poder dormir, però saps que els viatges tenen una mena d'obsolescència programada i que no duren massa més que els dies que estàs fora de casa. El records del viatge que es dilata massa és un ocellet que se't mor a les mans sense que tu hi puguis fer res. Aviat esdevindran les turbulències de la vida normal, les quals, un cop hi ets ficat fins al coll no et semblen tan malament com això, però que ara et semblen d'una banalitat i vulgaritat desoladores.

Així que el cronista explicarà ara mateix que la viatgera i ell van tenir reunions amb persones, i que aquestes reunions, unes més intenses que d'altres, van marcar punts d'inflexió interessants en el viatge. No teoritzarem ni mariconejarem amb el concepte i la filosofia del «viatge»: tenen llibres al seu abast que mariconegen millor. 

Direm només que un bon viatge no esdevé un gran viatge sense el concurs d'uns tercers; els habitants del lloc que es visita. Nova York té una estranya particularitat: un percentatge elevat dels seus habitants ni són de Nova York ni pretenen quedar-s'hi indefinidament. Nova York és un amo que reclama moltes atencions, que exigeix com ningú més i que, si tens sort, al final es mostra magnànim i t'ofereix la glòria que buscaves. És un reclam de turistes, per descomptat, però el que ha fet gran aquesta ciutat és l'atracció que per ella senten els aventurers. Els cowboys de mitjanit del primer post d'aquesta sèrie. Els paios que, desafiant la seva sort, tirant d'ambició desmesurada —amb o sense recursos desmesurats—, amb unes ganes gairebé incommensurables de treballar i fer carrera i trobar l'èxit, tiren milles i es planten, és una manera de dir, a Central Station amb una maleta al costat. Quim Monzó va practicar aquest moviment en la seva joventut. Segur que el lector atent podrà corregir el cronista, però si aquest no s'equivoca, Monzó, després de publicar dues novel·les que després va prohibir reeditar, va redescobrir-se a si mateix a Nova York, on s'hi va passar un any sencer. El cronista tira de memòria, i vol advertir al lector que, si dues coses li manquen en aquesta vida són, precisament, imaginació i memòria. 

Monzó va tenir una aliada de capital importància, a la ciutat. Mary Ann Newman, a la qual va dedicar un volum de relats. Gràcies a la intercessió de Bernat de Déu, i potser fins i tot a la del new yorker honorífic Jordi Puntí, els viatgers van poder conèixer-la al seu pis de Chelsea. No eren aquest cronista i la seva estimada viatgera els únics convidats a la trobada, naturalment. Hi havia una nodrida representació de new yorkers catalans: periodistes, filòsofs, un polític i un editor que portava un blog admiradíssim consultat abastament per aquest cronista abans i durant el seu viatge. Tanta gent hi havia i amb tantes coses interessants a dir que el cronista es va quedar amb les ganes de parlar més amb la esplèndida Mary Ann, que seia lluny d'on seia ell (compartint un incòmode tamboret de piano amb la viatgera). Tanmateix, caldria ser cec per no veure que aquesta dona representa una peça clau de la literatura catalana contemporània pel que fa a la seva projecció exterior. Traductora, amiga, qui sap si confessora; un port segur on fer parada i rebre ajuda per a tants escriptors catalans que alguna vegada han atracat a la ciutat de Nova York. 

Tan bon punt van arribar va ensenyar a la concurrència el terrat del seu edifici —she knows what they want—. De nit, semblava que uns operaris gegants estiguessin soldant els plafons lluminosos de Times Square amb les seves pròpies mans i deixessin anar un riu d'espurnes Setena Avinguda avall. Ja al seu apartament, el cronista es va sentir privilegiat d'assistir a una reunió de la Generalitat en l'exili o dels representants de les Tretze Colònies orquestrant la Revolució Americana. Una cosa fascinant. I una mica imponent. I tant les reunions d'exili com les reunions per preparar revolucions agraeixen una mica de discreció, així que el cronista no s'extendrà gaire més en aquest punt.

La Mary Ann, quan ja feien via, va dir als viatgers que si pujaven altra vegada per Manhattan li fessin un crit. No ho van fer per dos motius. El primer és que, com a subaltern editorial, el cronista sap que un traductor no pot ser molestat en el seu procés de traduir —els terminis d'entrega haurien de ser sagrats—, i menys quan la traductora treballa en la Vida privada de Sagarra. La segona és perquè aviat l'esperava el seu amic Carlos Mínguez a Brooklyn. El seu amic, el seu germà, el qual li va regalar algunes vetllades interessantíssimes. Sense la paciència del Mínguez i la Ale, hagués estat impossible anar a on van anar just quan el cronista pensava que, tot plegat, era una estúpida quimera. Però què no és Nova York, sinó la pàtria de les estúpides quimeres?

«No Sleep Till Brooklyn», Beastie Boys, 1986

@Breaking911

Brooklyn *Pedestrian Struck - Possibly Fatal* Eastern Parkway & Classon Ave. 

NYPD AI Team requested for an investigation. #Breaking

[Darrera passejada per Slope Park, Brooklyn, abans del trasllat a casa l'Ale i el Carlos. Diari del cronista, 18 d'agost.]

Agafats de la mà caminem vorejant el parc. S'ha fet fosc i vaig alerta. Qualsevol moviment, qualsevol soroll entre l'arbreda de gegants negres em posa a l'aguait. Als peus dels gegants crepitegen una llista infinita d'insectes inclassificables i nord-americans i per tant potser perillosos: grills, gripaus verinosos, mosquits i esquirols assassins. Una ombra de psicokiller fa xisclar el seu saxo en la obscuritat abans d'entomar un ganivet. Constantment ens creuem amb individus que ens passen ben a prop (tres o quatre metres), equipats amb calçat esportiu i iphones enganxats al braç per vés a saber quin sistema de velcro. Per què corren? De qui fugen? Faig per accelerar el pas, però la mà d'ella m'ho impedeix, exercint la oportuna pressió.

La nit cau sobre Brooklyn i tot és succeptible de passar, perquè aquest barri tranquil de WASP és pura façana i pura epidermis: això abans era el Bronx. Tres o quatre nois negres enfilats sobre un banc de granit em demanen cridant en la distància si tinc un cigarret. He comès la imprudència d'encendre'n un just sortir de la boca del metro i ara seria impossible negar que fumo. Amb gestos universals i la paraula «rolling» entenen que caldria que enrotllessin ells mateixos la picadura que, sota la seva coacció, els donaria. Giren el cap cap a una altra banda mentre masteguen un awright desganat. D'aquí una estona, uns pocs metres que segur que tenen calculats per tal que la víctima relaxi definitivament la guàrdia, saltaran del banc i correran cap a nosaltres amb traïdoria i ens immobilitzaran el braç per l'esquena i amb l'avantbraç ens asfixiaran perquè algú altre ens apunyali l'estómac o ens injecti heroïna amb una agulla hipodèrmica contaminada. Així que camino com el reu camina al seu patíbul. Li dic per darrera vegada que la estimo i ella reposa el seu cap sobre la meva espatlla; jo també, amor. Corren cap a nosaltres, sento la remor dels vehicles que utilitzen per encalçar-nos, els segons pesen i són lloses sobre meu i passen dos assassins d'uns dotze o tretze anys sobre els seus patinets també a tocar de nosaltres, a tres o quatre metres. Ens ha anat de ben poc. Renascut, donant gràcies per aquesta nova oportunitat que Déu ens brinda, em relaxo deixant-me seduir per les façanes ordenades de maons, tan càlidament il·luminades. Llum de mel darrere les finestres senyorials, llum de llimona. Putes i traficants. Segur que allà dins hi viuen putes i traficants i macarres i exconvictes i ionquis i assassins en sèrie i el Son of Sam i cèl·lules dorments d'Al Qaeda. Torno a accelerar el pas i torno a sentir la pressió de la seva mà en la meva aturant la meva pulsió de fugitiu. Esquirols d'ulls vermells ens vigilen mentre rosseguen carronya humana. Esquirols: rates amb cua de clauer de retrovisor de cotxe. Faig un salt cap a ella, horroritzat de trobar-me un cos estirat sobre un altre banc de granit del costat del parc. Déu meu, un sense llar, un sense llar americà, novaiorquès, superperillós, Déu meu, segur que va armat. Espera't, què fa? Aprofita la llum d'un fanal per llegir un llibre? Segur que el llibre només és una tapa i unes pàgines retallades amb la silueta d'una pipa carregada amb bales de plata que porten el meu nom, hòstia puta, no aguanto més aquest passeig que no s'acaba mai!

Dos bancs més endavant ens espera una família nombrosa de latins assassins que fan veure que prenen la fresca i les detonacions que se senten direcció Coney Island i que sonen com un llunyà castell de focs són en realitat un tiroteig entre la 6 i la 7 Avinguda. Un esquirol d'aquells d'ulls vermells esmola les seves urpes de fulla de navalla i riu.

Per fortuna, la policia es fa evident en aquest carrer que desemboca en aquest parc o bosc endimoniat. Una brigada del Crime Scene Investigation (CSI) obtura el pas dels vehicles rodats i, carrer enllà, d'altres cotxes policials tiren línies de llum vermella i blava contra les façanes. Tres individus fan flexions davant dels protectors de la llei i l'ordre al ritme de les mandíbules que masteguen xiclet. Brilla una cosa a uns metres dels esportistes que aprofiten la brisa suau del vespre per exercitar-se. Faig per aturar-me davant dels polis per tirar una foto i respirar per fi la calma, perquè és bonica, la ultraseguretat i la vida de barri, però ara és ella qui em prem la mà i m'implora que marxem, que no parem fins a Brooklyn. Nena, però si ja hi som, a Brooklyn. Fins a casa, vull dir, collons. Accedeixo a les seves súpliques amb una ombra de desencís. Ella diu que la cosa que brillava amb els flaixos de llum de les sirenes era una pistola, però jo estic convençut que era un iphone d'aquells que porten enganxats amb velcro com qui es mesura la pressió sanguínia.

 Debatem animadament sobre la qüestió una bona estona i tot d'una ja hem arribat a casa.

«Ciutat podrida», La banda trapera del río, 1979

Mentrestant, a Barcelona, un colom o potser una cotorra descarrega les seves deposicions sobre l'esquena d'una estrangera. El seu home s'ha perdut pel laberint de corbes i columnes tortes, entre els trencadissos de ceràmica i els bancs ondulats. Busca una bona panoràmica de la ciutat per a les seves fotos. A la dona se li acosta una bona samaritana, prenyada de molts mesos. Amb una amabilitat exquisida, la bona samaritana, indignada amb el ocells, es treu un mocador de la butxaca i neteja la taca de la brusa de l'estrangera. Tan fràgil ella, pobreta. Li neteja també la bossa, d'on extreu una cartera. S'allunya del parc la bona samaritana, camí la Ronda del Mig. Alça el cap i li fa l'ullet a l'ocell, allà dalt d'un terrat. L'ocell somriu —li brilla una dent amb els últims raigs del sol—, li llença un petó a la samaritana, i baixa per l'escala. 

L'estrangera triga a comprendre el succés. Abans tenia la cartera i ja no la té. Se sent desolada. Li han fotut el viatge enlaire. Oy. No li dirà res als nois, per tal que no es preocupin i frueixin de New Rome, com li diu ell a Nova York. És graciós, ell, i ella és un encant. Tampoc li dirà res al contacte que els nois li han deixat per si els passés alguna cosa a Fastigosa. She speaks an English one thousand better than mine, so don't hesitate to call her whatever you want, havia insistit el noi. De fet no donarà avís ni a la policia. Li dóna la sensació que no sabran atendre-la en anglès. A hores d'ara els nois ja deuen ser fora, instal·lats a casa del seu amic, com es deia... Carlos... em sembla que es deia Carlos. Espero que no hagin fotut cap merder. Déu meu, com he pogut ser tan ingènua! Li han fotut la cartera a una noia de Queens! El món fa por. Oy. Ciutat podrida.

«Invisible Man», Ralph Ellison, 1947

¿I saps què és la disciplina, germà Responsabilitat Personal? És sacrifici, sacrifici i més SACRIFICI! 

Un home invisible, Ralph Ellison, Quaderns Crema, Trad. Dolors Udina. 

No deixem Harlem, malgrat que, curiosament, el vam trepitjar poc. La viatgera va canibalitzar d'una amiga seva la idea d'assistir, un diumenge al matí, a una missa a Harlem, per allò d'escoltar gospel. Al viatger li va semblar una idea excel·lent, i va batejar el projecte com Operació Missa Negra [rialles de llauna].

Compartia l'interès pel gospel de la viatgera, naturalment, però en tenia encara un altre; el de submergir-se ni que fos de resquitllada en l'ambient plasmat en les pàgines d'Un home invisible, de Ralph Ellison, traduït amb l'habitual mestratge per Dolors Udina.

La novel·la, un totxo portentós, és una de les primeres escrita des del punt de vista dels negres sobre el conflicte racial, i té uns dels principis —que es dilata fins arribar al punt àlgid i pirotècnic que representa el discurs memorable del director de la universitat del sud d'on el protagonista és expulsat— més potents que jo recordi. De fet, coincidències de la vida, la fotografia que penja de dalt d'aquest blog és un homenatge a la novel·la (el narrador explica la seva història des d'un subterrani i punxa tota la llum que pot de la companyia elèctrica).

Diuen que és el llibre de capçalera de Barack Obama. No sé si el President haurà arribat al final del llibre, que és absolutament descoratjador i fins i tot premonitori pel que fa a canviar l'status quo. En tot cas, el llibre pot arribar a fer-se reiteratiu i pesat en diversos moments, i a la segona part de la novel·la es troba a faltar la brillantor dels discursos que et sedueixen a la primera. El cronista mai va arribar a creure en el talent del protagonista per liderar cap lluita, i potser ja era això el que volia dir-nos Ellison: que els poders ocults manipulen i fan créixer líders de bona fe que destrueixen miserablement a la seva conveniència. Qualsevol que hagi patit alguna experiència en el camp dels moviments estudiantils, o socials o directament en partits polítics sabrà ben bé a que es refereix aquest cronista. És interessant, també, el camí inexorable de l'home invisible cap a l'atzucac que representa la disjuntiva entre la reforma pacífica i la revolució violenta. I també, i nogensmenys, la naturalesa de les preocupacions polítiques dels diversos moviments d'emancipació dels negres dels anys 40-50. ¿Recorden que en un post anterior es parlava dels líders morals que menyspreaven el món del jazz? Aquest llibre n'és bona mostra. De fet, i perdonin la diatriba, el jazz a la Barcelona dels anarquistes tampoc va estar mai ben vist: deien que era música fruit del capitalisme.

Però al capdavall la novel·la revesteix de molt interès i el cronista potser ha estat injust en el seu judici. Sigui com sigui, el cronista va fotre el volum a la maleta i se'l va acabar de llegir a Nova York, i aquesta va ser una decisió feliç.

Van arribar una mica tard a l'església baptista que havien escollit. No els van deixar entrar sinó passats uns minuts. Unes dones negres que semblaven hostesses de vol dels anys seixanta, amb un gran somriure, guants blancs i capells petits, els van conduir als darrers bancs de la sala anodina, que recordava a les sales dels jutjats de Perry Mason. A l'estrada del jutge hi havia un magre grup de cantants —set dones i homes—, una mica desmotivats. No acabaven de posar-se calents, allà dalt. Hi havia poca concurrència. En certs moments arribaven a algun punt àlgid i aleshores sí que els viatgers sentien la potència de les veus com una corrent d'aire a la cara. Aleshores, dues venerables fidels fotien mà a les seves bosses i extreien l'una una pandereta, l'altra un cascavell. I els feien picar contra els palmells de les mans desgastades. En un altell un vell que donava cops a una bateria i un organista que li fotia canya al seu Hammond. Hi havia també un baixista.

Però la coral estava desinflada, aquell matí, mal llamp. Van col·locar una família d'italians que arribaven tard, tardíssim, al banc de davant dels viatgers. Mastegaven xiclets i eren uns imbècils. No van durar ni deu minuts, el temps suficients perquè algú els passes la safata i paguessin la voluntat. El gospel va ocupar la primera part de la missa negra, donant pas al sermó del reverend. Aviat els blancs en la seva totalitat van desaparèixer. Quedaven els negres i els viatgers. I aquest era el moment que el cronista estava esperant.

El reverend va alçar les mans per fer punyent el seu silenci reflexiu. Les senyores expectants. Els viatgers aguditzaven l'orella, a veure si entenien les paraules de salvació que brollarien de la boca del pastor d'ànimes. Veu greu, gutural, teatral, rebotant a les parets, expandint-se. Yeah dels parroquians. Durant una hora, el reverend va comentar les Escriptures mitjançant un flux incessant d'imatges; els quaranta anys d'exili pel desert del poble escollit, els quaranta dies de sometiment a tota mena de temptacions del seu Fill Jesucrist..., tot per dir que cal aprendre a patir YEAH, que Déu vol que patim YEAH, que si patim, que si passem una mala època, és perquè Déu ho vol YEAH, que no és perquè sí YEAH. [silenci tens]. Quan vaig arribar a Nova York per primera vegada vaig anar a una pensió on ni tan sols hi havia armaris. Vaig estar mooooolt de temps sense armari. I sabeu què? Que vaig aprendre a apreciar tenir un armari, quan en vaig tenir un. YEAH. L'altre dia un amic meu m'explicava que tenia un fill al·lèrgic al gluten. [La senyora de la pandereta fa cara compungida]. El pobre nen no pot menjar pizza. NO. No pot menjar hamburgueses com els altres nens. NO. I què fa el seu pare? Li dóna pizza? Li dóna hamburgueses? NO! És clar que no! Perquè el pare, com el Pare, protegeix el seu fill com el Pare protegeix els seus Fills que som nosaltres! YEAH, YEAH! I ara cantem. [la coral desinflada s'aixeca i canta burocràticament i es balancegen com si estiguessin en un vaixell un dia de mala mar. Seuen i el reverend segueix parlant]. Amics, si no heu aconseguit la bona feina que desitjàveu, la feina que us donaria tants diners, sabeu per què és? NO, PER QUÈ? YEAH. Perquè Déu, DÉU, el Pare, EL PARE, sap que malgastaríeu aquests diners de més que guanyaríeu. YEAH. No us podreu comprar roba sense aquesta nova feina, però sabeu què? QUÈ! Sabeu què? Que ja teniu un armari! Teniu un armari ple de roba quan abans ni tan sols teníeu armari! YEAH! Déu... Déu... [el reverend es frega els dits cercant les paraules justes] Déu us prepara en la pobresa per si un dia aconseguiu la feina aquella que us faria guanyar tants diners, us protegeix, Déu us protegeix perquè sap que ara faríeu un mal ús dels diners. YEAH, YEAH. Etcètera. Etcètera. Etcètera.

El cronista va obrir el seu cor al discurs del reverend. L'escoltava i no l'escoltava, perquè el reverend, dintre del seu cor de viatger àvid de respostes i consol, parlava només per a ell, l'acariciava amb la seva saviesa... perquè TU també desitges, Quinina, YEAH, desitges acabar alguna puta novel·la —la que sigui, sí, SÍ!—, YEAH, desitges lascivament convertir-te en escriptor i viure del petit do escarransit que Déu, DÉU, t'ha donat, però saps què? QUÈ! Que Déu sap que et convertiries en un imbècil, si aconseguissis acabar alguna puta novel·la. Déu sap que l'èxit t'embafaria i et tornaries arrogant i t'estaries acariciant la barbeta tot el sant dia, circumspecte, i miraries amb indulgència i supèrbia la resta de mortals. YEAH. Déu, Quinina, DÉU, et protegeix de la desmesura de les teves ambicions! Et protegeix perquè ja tens un armari ple de roba i no et calen tants diners ni l'èxit que ambiciones, és per això que, pobre imbècil, Déu ha eliminat tota disciplina en tu, Quinina. ¿I saps què és la disciplina, germà Responsabilitat Personal? És sacrifici, sacrifici i més SACRIFICI! I tu no vols saber res de sacrificis, oi, Quinina? I a sobre va i Déu, DÉU, et protegeix i et fa escriure en català, perquè no hi ha miracle ni Déu clavat a la creu que pugui fer que algú que escrigui en català tingui l'èxit que pretén merèixer HAW-HAW-HAW YEAH... YEAH... HAW-HAW-HAW FUCK YOU MADAFACA AND GIVE ME YOUR MONEY!!!!!

Il·luminat per tanta veritat revelada, amb el front perlat de suor i la cara pàl·lida, el cronista es va alçar. Extenuat, es va alçar i va mirar les dones negres que el somreien, i va obrir els braços i va tancar els ulls, rendint-se a la misericòrdia de Déu Totpoderós i va donar gràcies, gràcies, gràcies, GRÀCIES per la protecció eterna del Déu dels perdedors que parlava en boca d'aquell reverend baptista de Frederic Douglas St, districte de Harlem. Alabat sigui el Senyor. Cantem, cantem.

[La parròquia s'alça, mou els malucs, pica de mans, canta. Final d'aquest post]

«Take The "A" Train», Duke Ellington, 1939

«Solo unos años antes, Harlem había sido un barrio blanco, lleno de iglesias luteranas e imigrantes europeos, de las ventanas de cuyos apartamentos no salía música ragtime sino de lied. Bautizado por los primeros colonos holandeses en recuerdo de la ciudad de Harlem [sic, en realitat és la ciutat de Haarlem], el barrio conservó sus raízes europeas hasta principios del siglo XX [...] 

Historia del jazz, Ted Gioia, 2002 

Ei, ho amanim tot amb una mica de música?

Aquest post se'l dediquem sencer al Martí Sales. Els viatgers, abans d'emprendre el seu viatge, van fer una petita enquesta entre els amics, per veure què havien de visitar a New Rome. Els viatgers van canibalitzar experiències i coneixements dels altres, així que el seu viatge també pertany als seus amics.

El tema que sona no és escollit a l'atzar. Abans de marxar, el cronista va anar a veure el Sales al seu pis del Raval. Havien passat coses greus al seu voltant, i en Sales va voler distreure's i és així que es van liar a parlar de jazz. Va ser aleshores que va aparèixer el tema de les house rent parties que s'organitzaven a Harlem a principis de segle XX. El cronista en sabia coses, que ara explicarà, i en desconeixia unes altres, com per exemple el significat d'aquest tema de Duke Ellington, Take The A Train. Ellington va escriure al seu amic Strayhorn perquè vingués a veure'l des de Pittsburg, i li va escriure la direcció, que començava així: Agafa la línia A fins al final i vine a veure'm. El final de la línia A del metro de Nova York és a Harlem, i Harlem és, juntament amb Nova Orleans i Chicago, l'epicentre històric del jazz. En Sales va apuntar al cronista una altra direcció: Agafa la línia A fins al final i vés a veure la Marjorie.

Si hem de fer cas a Ted Gioia, després de la Primera Guerra Mundial Harlem, un barri de majoria blanca, va passar a ser de majoria negra. No vol dir que els blancs desapareguessin del mapa, però la immigració del sud dels Estats Units i la superpoblació de Manhattan van expulsar molta gent cap al nord de la illa. La pressió immobiliària, de la qual a Pàtria en tenim coneixements extensos, va fer que els preus dels arrendaments pugessin en desmesura, afectant especialment la població negra, amb salaris més baixos, i així, bona part dels apartaments de Harlem van començar a subarrendar-se per poder pagar els lloguers. De la mateixa manera que Harlem vivia aleshores una mena de renaixement cultural —escriptors i líders morals començaven a voltar per allà, i d'això en parlarem més endavant—, el barri també vivia un procés de depauperització i marginalitat i, amb aquest procés va arribar el jazz. Per una banda existia el Harlem de blancs i negres de classe mitjana i alta —intel·lectuals que tenien la propietat dels habitatges—, i per l'altra, el Harlem negre pobre i marginal, el públic del jazz, que pagava uns lloguers pels núvols. El Harlem culte i benestant va ignorar l'efervescència del jazz, música dels negres del sud que els habitants més antics de Harlem, fossin blancs o negres, menyspreaven.

Una opció per poder fer front als elevats preus dels lloguers van ser les house rent parties, festes clandestines que organitzaven els arrendataris. Un mes abans i tot de les festes, començaven a córrer les circulars anunciant l'esdeveniment, i no era estrany veure pianos de lloguer elevar-se per les façanes del barri i gent tractant d'encabir-los per les finestres. Arribat el dia, les festes podien congregar un centenar de persones en un sol pis per escoltar els músics de jazz —com en Duke Ellington o Willie "The Lion" Smith— que abans havien tocat pels clubs de blancs i que remataven la nit per a la seva gent, que pagava entre 25 centaus i un dòlar per poder entrar. Expliquen les cròniques que l'ambient de les festes era francament endimoniat, que una successió de músics feien cua per ocupar el piano i que no eren estranyes les baralles. Les house rent parties eren una contínua jam session, en les quals qui tocava millor es passava més temps al tamboret. L'esperit competitiu era enorme, la qual cosa només podia beneficiar el jazz i significava un bateig de foc pels músics joves davant de la seva audiència i mestres. Si quan parlem de rag time hem de mirar a Nova Orleans, hem de dir que el piano, aquell instrument de percussió de les classes benestants, va bastarditzar-se a Harlem. Alabat sigui Déu.

Per bé o per mal, aquesta època ha passat ja a la història. També ha passat a la història o s'ha reduït a la mínima expressió la misèria i violència extrema que tots tenim al cap quan pensem en Harlem. Diuen que el Bronx és una altra cosa, però. El cronista confessa que no s'hi ha passat prou temps, a Harlem, però que l'atmosfera que s'hi respira és molt més sana que la que es respira al Raval. Bah, suposicions, especulacions de turista.

El cas és que els viatgers van voler veure en la casa de la Marjorie un perllongament del fenomen de les house rent parties dels anys 20 i 30. Quina història, la de la Marjorie! Fa vint anys a la Marjorie se li va morir un fill, i els diumenges eren una llosa insuportable. Per treure's de sobre la tristesa va obrir casa seva a qui volgués i passava les hores tocant jazz al piano. Venien d'altres músics i s'unien a la sessió. I així fins ara.

La casa de la Marjorie és prou àmplia, de llum diàfana. Segur que formava part dels blocs benestants de Harlem. I la Marjorie, al vídeo d'aquí sota, diu que al 6-A hi havia viscut el mateix Duke Ellington. Quan els viatgers van arribar ja hi havia gent al passadís i el menjador ja estava ple. Hi havia naturalment éssers estrangers de la seva espècie, però també senyores negres amb unes pameles enormes i colorides, i senyors negres vestit de diumenge amb molts anells a les mans, tots ells a les primeres fileres de cadires de tisora. Algú els va oferir unes cadires a la cuina. Al piano la Marjorie. Cantant, exactament aquest senyor que canta al vídeo d'aquí sota.

 

Hi havia un músic blanc ben espigat que ara tocava la flauta travessera, ara el saxo. Un jove japonès anava i venia amb la seva trompeta. No va ser el millor jazz que el viatger ha escoltat en directe. Però tampoc era del tot mediocre. La millor, sense cap dubte, la Marjorie al piano. Tocava amb sentiment, i el seu piano sabia transmetre la devastació de la seva pèrdua, malgrat que ella es mostrava jovial. L'ambient era d'una fraternitat absoluta, el recolliment d'un diumenge a la tarda. Res a veure amb les jam sessions ultracompetitives i canalles de les house rent parties d'antany. Al cap d'una hora van fer un break i la Marjorie i les seves amigues van oferir suc de taronja i galetes a la concurrència, a canvi de la voluntat. El viatger es va aixecar per ajudar la Marjorie amb la intendència. El gest del viatger li va fer gràcia, a la senyora. I van fer broma amb d'altres dones negres, que reien escandalosament. Aquella tarda la voluntat dels viatgers va ser molt generosa. 

Els viatgers estaven emocionats. El jazz d'aquella tarda no va ser per tirar coets, no, i hi havien força éssers estrangers de la seva espècie, sí. Però allò no era un simulacre d'història sinó una extensió de la història. Es respirava, malgrat nostre, els turistes, un ambient prou autèntic de jazz. Aquella tarda va ser una de les millors a la ciutat de Nova York. Tal vegada, una tarda de diumenge, aparegui un músic jove amb la seva funda de saxo o de trompeta i les seves aspiracions, i la història del jazz torni a començar com ha fet tantes vegades. Quan la Marjorie no hi sigui, els diumenges a Harlem seran insuportables.

«In Persuasion Nation», George Saunders, 2006

America, to me, should be shouting all the time, a bunch of shouting voices, most of them wrong, some of them nuts, but please, not just one droning glamorous reasonable voice.

George Saunders, In Persuation Nation

Només accedir al vagó ella va notar que tots anaven doblegats sobre si mateixos. Els uns s'abraçaven els genolls, d'altres simplement deixaven els braços inerts al ritme oscil·lant de les frenades i acceleracions del metro. Ell va buscar un forat on seure per pensar com descriure l'interior metàl·lic de llauna de CocaCola dels vagons del subway. S'entretenia mirant les parets lluents i els botons de llum blava que passaven per les finestres deixant una estela brillant molt peculiar, i ràpidament enfonsava la mirada i clavava les ungles en aquella pedra rossetta de línies rectes i interseccions i colors i números i lletres. «Manhattan bé ha d'estar per alguna banda, collons», remugava el primer dia quan van decidir menysprear les distàncies i van caminar des de casa fins a Bedford St per després recular fins a DUMBO. Ara, prenent la responsabilitat d'un lideratge que ningú li havia atorgat, no alçava la vista del mapa suburbà si no era per comprovar les parades i maldava per entendre perquè s'havien saltat Hoyt St. i no pas Borough Hall. Així que no va ser ell sinó ella qui es va fixar amb aquesta manera peculiar de viatjar doblegats que tenen els novaiorquesos (a favor del cronista direm que seu és el descobriment de la imparable mania que tenen aquí pel tatuatge). Ninots sense vida, titelles sense fils, pensava la viatgera. Feien una mica d'angúnia. Potser allà dalt a la superfície el pes dels gratacels fa que aquí baix hagis d'anar tot encorbat. Ell, però, què collons, pensava que no era pas el pes específic de l'acer ni el dels maons ni el del ciment armat, el que suportaven aquella gent carregada d'espatlles, sinó el de les abassegadores jornades laborals infinites i els frenètics anars i venirs per avingudes sense límits, les agudes crides insuportables de les ambulàncies, les botzines de transatlàntic dels camions de bombers —què passa aquí amb els bombers, que potser Nova York sempre està en flames?—, els flaixos de milions de llums led de Times Square clavats com agulles a les retines, etcètera. Tots defeated, tots arronsats. Ah, mira, vés per on, sí que para a Clark St.

Ell no hi pensava, en tot això; la seva era la realitat quadriculada i inqüestionable del subway que es negava a ser interpretada. El seu únic consol era que fins i tot els new yorkers es caguen en la puta quan de sobte pels megàfons s'anuncia que aquest metro que en principi parava a tot arreu ara només ho farà a les estacions principals. (I encara no sabien res del forat negre en que cau el metro durant els caps de setamana!) Es caguen en la puta, sí, però són tots molt civilitzats i solen fer-ho en veu baixa. Ell ja hauria organitzat un aixecament popular o alguna cosa. Els new yorkers, en canvi, addictes a la feina, a l'extenuació i per sobre de tot addictes als smartphones, es dobleguen encara més i esperen intercanviar de vagó on sigui que pari el metro. (Nota mental: estudiar la davallada de l'índex de criminalitat a la ciutat i creuar les dades amb l'auge de la telefonia mòbil). Ella, en canvi, sí que observava el paisatge humà de la Nova York de sota terra. Observava les cares dissimuladament, ja que mirar massa està tipificat com a falta en el vaporós codi penal del costumari de la ciutat. Hi havia aquella dona esquifida i fràgil, blanca, amb trets de jueva cosmopolita i intel·lectual de setanta mil anys i cabells de filferro que llegia encorbada una revista carregada de text. De sota la seva brusa de color festuc i mànigues bombejades de princesa de conte de fades, sortien uns braços cosits de venes que semblaven catèters i que li resseguien els ossos de les mans. Sostenia la revista amb la força que no tenien els músculs de les seves cuixes, que pendolejaven per desprendre's de fèmurs i tíbies. Al final del vagó un jove negre elegant va desfer-se el nus de la corbata i va estirar el tors, i amb discreció i suavitat va allargar els braços sobre les cames i, amb els palmells cap per a dalt i tancant els ulls, va començar a practicar ioga. Els new yorkers practiquen coses a destemps: l'altre dia van veure un esportista que aprofitant un semàfor en vermell s'estirava a la vorera per fer flexions. Quina pau estranya, el noi del ioga, quin estoic, suportant la cridòria de les adolescents negres que miren de concentrar la seva atenció... Com un llampec, una brillantor efímera va distreure el Líder de l'escrutini atent del seu mapa i es va fixar en una mà negra i enorme del seu costat que refulgia amb la llum d'un smartphone. Va recordar les paraules d'ella, allò que més enllà del trencadís de finestres que es perdien entre els núvols, més enllà dels abismes inversos dels gratacels sense fi, hi ha el mosaic de races i rostres. Nobles WASP i patricis jueus, la del poble ras i la dels antics esclaus, la dels hispans, russos i germànics i polonesos, italians, xinesos, coreans, russos, els primers cristians, tots transmutats en ciutadans cosmopolites del segle XXI... El que brillava amb la llum del mòbil no era aquella mà negra que en feia dues com la seva sinó un anell de plata robust i massís que devia pesar un ou, i des d'allà va començar el seu viatge per la geografia del subjecte; va recórrer el seu braç hípermusculat, va admirar l'inapel·lable gust del seu vestir, va seguir pel coll gruixut, va fer una parada tècnica sobre la testa rapada al zero encerada amb algun producte cosmètic fins que el viatger, fascinat, va descobrir la fèmina que acompanyava l'home portentós, una pantera negra amagada sota unes enormes ulleres que li cobrien els pòmuls, inexpressiva ella com inexpressiu era el seu home, esvelts i llustrosos ciutadans que no somriuen ni miren ni fan res de res que no sigui escrutar els seus telèfons mòbils, presos per la seriositat elegant que imprimeix la ciutat en alguns dels seus habitants, o potser per un descomunal avorriment. Eren tot poder en repòs. Eren espectaculars. (al final va resultar, segons la companya del cronista, que aquesta bella parella es van desplegar i es van aixecar a consultar el mapa del metro —anatema!— i ell portava una camisa horrible de color rosa devorada per uns pantalons fins el melic i era coix i més baixet que el cronista d'aquesta historieta, i ella tenia el cul més gros que un tambor de detergent i desprenia amb la seva gestualitat calculada una vulgaritat infinita). I si el metro feia temps que no parava no era perquè fos un express, sinó perquè just creuava per sota l'East River i abandonava Brooklyn definitivament.

Un cop de colze a les costelles va fer elevar una queixa al cronista, què va tallar en sec al veure l'espècimen remarcable que acabava d'entrar al metro parada Wall Street. L'home era unes sabates amb sivelles de príncep de Walt Disney sense mitjons, un pantaló gris amb ratlles blanques que li anava curt, una americana igualment curta amb uns punys daurats immensos que acabaven en el tradicional contenidor de suc de cafè, ulleres RayBand model Fear and Loathing in Las Vegas que relliscaven pont del nas avall i que descobrien una mirada lasciva d'animal en zel, i cabell greixosos que sostenien un notable tupè del color del gos com fuig. I aquesta classe de pallassos dominen les finances de Wall Street? (No, aquests van en limusina, imbècil). Els viatgers van mirar-se amb un rictus de fàstic als ulls, de la mateixa manera que es mirarien més endavant en explorar el territori de dones de mil anys totes recautxutades de manera que semblen més joves que tu i que jo que passegen els seus putus gossets que pixen colònia a les portes de les botigues de la Cinquena Avinguda per allà dalt a l'Est de l'Upper Manhattan. Recony, pensaven alhora els viatgers, aquí les caricatures són caricatures de les caricatures, aquí tot és el doble de, i sabeu què? Que potser és per això que la gent evita mirar-se al metro, que aquesta civilitat angelical, aquest respecte mutu que es professen els ciutadans de Nova York tal vegada se sustenta no tant en el respecte sinó en la indiferència i la cultura del guetto, la qual cosa no està del tot malament, perquè així tothom s'expressa com li dóna la gana i escolta, tal dia farà un any. 

Per reforçar aquesta tesi, cal anar a Chinatown, o millor a Bedford, on els viatgers, menyspreant les distàncies i ignorant el metro com a mitjà de transport, van accedir a peu travessant bona part de Brooklyn (que es diu aviat). Fent camí van travessar meravelloses zones remotes plenes de vestigis del capitalisme industrial fins arribar a una mena d'autopista anomenada Brooklyn Queens Expressway. A partir d'allà, no van deixar d'al·lucinar i de maleir les faldilles, massa curtes, de la viatgera. És clar que el pecat només està en la mirada dels que jutgen, però collons, allò semblava la ciutat de la justícia plena de lletrats inquisidors. ¿Com conviuen els jueus ultraortodoxos, amb les seves trenes, els seus barrets, les seves barbes, les seves levites, les seves faldilles fins al terra, les seves perruques, el seu gest d'animadversió, als quals només els falta un arsenal de fusells d'assalt i un mur de sis metres per crear un assentament il·legal al nord de Brooklyn, amb la colla de hipsters que habiten una porció minúscula de Bedford Street? ¿Potser els uneix el gust compartit per la roba vintage, ja sigui dels anys 50-60, ja sigui del segle XIX? 

Potser perquè els hipsters són uns éssers magres i inofensius sense cap ideologia que els sustenti més enllà dels seus vestits i llibres i discos i mobles meravellosos. El cronista pensa que la convivència aquí es basa en la indiferència no disfressada de tolerància, no enverinada d'odi o ressentiment. Una indiferència de llibre, pura, ni bona ni dolenta. Però el cronista potser s'equivoca, què sap, el cronista. Dues anècdotes contradictòries que no sap si vénen al cas. En C., jueu cosmopolita i el fotògraf amb qui els viatgers van intercanviar la casa, explica que un dia circulava per Bedford i va tenir pana. Se li va acostar un ultraortodox i en C va baixar la finestreta del cotxe pensant que l'home de les barbes i les trenes s'oferia a ajudar-lo. 
—Are you Jewesh? —Li va demanar el transeünt. 
«It's not your business», va pensar en C, però també va pensar en la pana del seu cotxe, i li va respondre:
—Yeah. 
—Let's pray with us. 

L'altre anècdota d'en C explica que ell toca música irlandesa els dissabtes al matí, i un dels membres de la banda és ultraortodox dels que arrosseguen la levita. I ja està, fins aquí la segona anècdota. Es pot ser ultraortodox i tocar cançons irlandeses de taverna? A Nova York sí, li sembli bé o malament a la dona del jueu ultraortodox. (No li sembla bé). I encara una altra anècdota. En C en coneix un, d'ultraortodox, que es va casar amb una palestina. 

Són coses que passen a Nova York. El cronista i viatger només va doblegar el mapa fins que va descobrir la ruta subterrània per arribar al nord de Harlem. La ciutat de Nova York no són només les seves parades de metro o els seus carrers, naturalment. Hi ha la seva gent i la seva música, i la tarda del diumenge tenien una cita que esperava de feia temps, una cita amb la història del jazz. La música dinamita la Teoria de la Indiferència del viatger. Nova York ha bastarditzat el jazz, la salsa i ha gestat els seus milions de fills. Has fallat, nano. Entren al metro unes noies guapes, rosses, esveltes, sacessjant les mans com només fan als programes de telescombraries o els clips de la MTV. Amb elles, dos babosos i una noia rossa i baixeta, invisible. Riu exageradament totes les gràcies de les seves amigues i gesticula malament, clamant ser acceptada per la tècnica de l'adulació. Si s'ho proposés, seria una meravellosa nota discordant, una blue note, una nota de jazz.  

«Midnight Cowboy», John Schlesinger, 1969

La setmana santa de 2001 el meu germà i jo vam quedar de reunir-nos amb els pares en un hotel de Manhattan. Nosaltres viatjaríem des de Barcelona, els pares des de Mèxic DF. Què recordo, d'aquell viatge? Pràcticament res. Ni tan sols recordo que vam estar un parell de dies sols, els dos germans, a la ciutat. Potser estàvem atemorits. Recordo el fred que feia i com la massa d'aire s'accelerava violentament entre els gratacels descomunals. La llum reflectida en els bassals i la boira. La velocitat de les coses. La brutalitat de les deflagracions lluminoses aquí i allà. Recordo quatre icones i la frustració de no haver pogut anar més enllà, vençut per la paràlisi i la estupefacció, pel ressentiment ideològic. Intimidat per la enormitat, vaig sentir que la meva vida era remota i insignificant (això últim em va complaure). 

Després d'aquella primera visita va començar a voltar-me pel cap la idea del ciutadà de províncies llunyanes que visita la capital de la Roma Imperial entre el temor i l'admiració davant de tanta grandesa. Amb els anys vaig deixar estar l'arrogància característica de la tardoadolescència. Vaig llegir alguns llibres, vaig mirar algunes pel·lícules. Vaig establir coordenades. Recordo un professor marxista d'economia política que jurava que no havia escoltat mai tantes vegades La Internacional com a Nova York. 

Dotze anys més tard em sentia preparat per assaltar una altra vegada New Rome. Una nit d'agost, a casa dels P., uns jueus cosmopolites subscrits al The New Yorker, amics dels museu Whitney i del Brooklyn Botanic Museum, ell fotògraf de professió, ella psicoanalista amb consulta al West Vilage i a Prospect Park, progressites com només poden ser-ho els patricis romans, vam seure al seu sofà i vam enganxar el principi de Midnight Cowboy. 

Feia potser una setmana que caminàvem per carrers i avingudes, que agafàvem el metro com qui fa equilibris sobre la gropa d'un cavall desbocat que para on li dóna la gana seguint vés a saber quina mena d'instint animal. Aquell cavall desbocat era la ciutat de Nova York, i nosaltres uns cowboys de mitjanit confiats en redreçar la bèstia, debades. Seguir la pel·lícula en versió original sense subtítols és fascinant. Quants quilos de xiclet mastega Joe Buck per parlar d'aquesta manera incomprensible? I quina mena d'slang endimoniat gasta en Ratso Rizzo? No vam entendre gairebé ni una línia de diàleg, però malgrat això, la pel·lícula va obrir la darrera de les portes de la comprensió profunda de la ciutat, que s'havia negat a obrir-se durant els primers dies d'estança. (La comprensió profunda, naturalment, a l'abast del passavolant. Dir que es pot comprendre Nova York en vint dies és situar-se a l'alçada dels cretins i els esnobs). 

De primeres, aquella escena memorable en què Joe Buck camina amb un somriure d'orella a orella per alguna avinguda, just arribat de Texas, amb suficients dòlars per pagar-se una pensió de mala mort i el cor —i la bragueta— plena de projectes. Yeah, man, aquest tio estava preparat per follar-se la ciutat sencera. La seva candidesa, la seva alegria i ingenuïtat de províncies, era la meva candidesa i la meva alegria i la meva ingenuïtat de províncies. L'escena del barret de Joe Buck sobresortint per una avinguda plena de ciutadans, caminant ell amb la butxaca i la bragueta repleta d'alegria em va recórrer amb un calfred d'electricitat. Em va commoure profundament. Vaig imaginar-me com si fos el primer dia de la resta de la meva vida, agafant quatre fòtils i plantant-me al bell mig de New Rome, abandonant les misèries de Pàtria. El vertígen de l'aventura. Per primera vegada, Nova York em va fer somiar el seu somni.

Immediatament després, clar, ve la decadència i l'abisme de Joe Buck, el bany de realitat encarnat pel cartell lluminós de davant del seu hostal que crida «MONY» a qui no té un ral, i pel homeless Ratso Rizzo: lliçons de Nova York que mai no aprendrà el turista, ni tan sols el viatger. Com a molt, el turista i el viatger aprendran que Nova York no és el millor lloc per tenir un mal dia. 

Vaig sentir, naturalment, la fiblada de desassosseg de no estar lligat a cap vincle emocional amb el territori que explorava més enllà dels llibres i les pel·lícules. Aquest és el dolor del turista, que no pot anar més enllà de l'admiració. Per fortuna, hem tingut uns quants aliats, habitants paradigmàtics de la ciutat de Nova York que ens han obert les seves cases i ens han ofert els seus testimonis, molt més exactes que no pas els d'uns passavolants qualssevol. No hem viscut cap aventura extraordinària més enllà de l'aventura mateixa que és Nova York, excepte la d'un dia al suburbi més enllà de Queens. Però hem estat testimonis d'algunes vides. 

A veure si de tot plegat en surt alguna cosa bonica. Escriure un viatge es tatuar-se'l en algun plec neuronal. I també és escurar una cigarreta fins al final.