28/8/13

«Midnight Cowboy», John Schlesinger, 1969

La setmana santa de 2001 el meu germà i jo vam quedar de reunir-nos amb els pares en un hotel de Manhattan. Nosaltres viatjaríem des de Barcelona, els pares des de Mèxic DF. Què recordo, d'aquell viatge? Pràcticament res. Ni tan sols recordo que vam estar un parell de dies sols, els dos germans, a la ciutat. Potser estàvem atemorits. Recordo el fred que feia i com la massa d'aire s'accelerava violentament entre els gratacels descomunals. La llum reflectida en els bassals i la boira. La velocitat de les coses. La brutalitat de les deflagracions lluminoses aquí i allà. Recordo quatre icones i la frustració de no haver pogut anar més enllà, vençut per la paràlisi i la estupefacció, pel ressentiment ideològic. Intimidat per la enormitat, vaig sentir que la meva vida era remota i insignificant (això últim em va complaure). 

Després d'aquella primera visita va començar a voltar-me pel cap la idea del ciutadà de províncies llunyanes que visita la capital de la Roma Imperial entre el temor i l'admiració davant de tanta grandesa. Amb els anys vaig deixar estar l'arrogància característica de la tardoadolescència. Vaig llegir alguns llibres, vaig mirar algunes pel·lícules. Vaig establir coordenades. Recordo un professor marxista d'economia política que jurava que no havia escoltat mai tantes vegades La Internacional com a Nova York. 

Dotze anys més tard em sentia preparat per assaltar una altra vegada New Rome. Una nit d'agost, a casa dels P., uns jueus cosmopolites subscrits al The New Yorker, amics dels museu Whitney i del Brooklyn Botanic Museum, ell fotògraf de professió, ella psicoanalista amb consulta al West Vilage i a Prospect Park, progressites com només poden ser-ho els patricis romans, vam seure al seu sofà i vam enganxar el principi de Midnight Cowboy

Feia potser una setmana que caminàvem per carrers i avingudes, que agafàvem el metro com qui fa equilibris sobre la gropa d'un cavall desbocat que para on li dóna la gana seguint vés a saber quina mena d'instint animal. Aquell cavall desbocat era la ciutat de Nova York, i nosaltres uns cowboys de mitjanit confiats en redreçar la bèstia, debades. Seguir la pel·lícula en versió original sense subtítols és fascinant. Quants quilos de xiclet mastega Joe Buck per parlar d'aquesta manera incomprensible? I quina mena d'slang endimoniat gasta en Ratso Rizzo? No vam entendre gairebé ni una línia de diàleg, però malgrat això, la pel·lícula va obrir la darrera de les portes de la comprensió profunda de la ciutat, que s'havia negat a obrir-se durant els primers dies d'estança. (La comprensió profunda, naturalment, a l'abast del passavolant. Dir que es pot comprendre Nova York en vint dies és situar-se a l'alçada dels cretins i els esnobs). 

De primeres, aquella escena memorable en què Joe Buck camina amb un somriure d'orella a orella per alguna avinguda, just arribat de Texas, amb suficients dòlars per pagar-se una pensió de mala mort i el cor —i la bragueta— plena de projectes. Yeah, man, aquest tio estava preparat per follar-se la ciutat sencera. La seva candidesa, la seva alegria i ingenuïtat de províncies, era la meva candidesa i la meva alegria i la meva ingenuïtat de províncies. L'escena del barret de Joe Buck sobresortint per una avinguda plena de ciutadans, caminant ell amb la butxaca i la bragueta repleta d'alegria em va recórrer amb un calfred d'electricitat. Em va commoure profundament. Vaig imaginar-me com si fos el primer dia de la resta de la meva vida, agafant quatre fòtils i plantant-me al bell mig de New Rome, abandonant les misèries de Pàtria. El vertígen de l'aventura. Per primera vegada, Nova York em va fer somiar el seu somni.


Immediatament després, clar, ve la decadència i l'abisme de Joe Buck, el bany de realitat encarnat pel cartell lluminós de davant del seu hostal que crida «MONY» a qui no té un ral, i pel homeless Ratso Rizzo: lliçons de Nova York que mai no aprendrà el turista, ni tan sols el viatger. Com a molt, el turista i el viatger aprendran que Nova York no és el millor lloc per tenir un mal dia. 

Vaig sentir, naturalment, la fiblada de desassosseg de no estar lligat a cap vincle emocional amb el territori que explorava més enllà dels llibres i les pel·lícules. Aquest és el dolor del turista, que no pot anar més enllà de l'admiració. Per fortuna, hem tingut uns quants aliats, habitants paradigmàtics de la ciutat de Nova York que ens han obert les seves cases i ens han ofert els seus testimonis, molt més exactes que no pas els d'uns passavolants qualssevol. No hem viscut cap aventura extraordinària més enllà de l'aventura mateixa que és Nova York, excepte la d'un dia al suburbi més enllà de Queens. Però hem estat testimonis d'algunes vides. 

A veure si de tot plegat en surt alguna cosa bonica. Escriure un viatge es tatuar-se'l en algun plec neuronal. I també és escurar una cigarreta fins al final.


 

Cap comentari:

Publica un comentari

Seguidors