29/8/13

«Invisible Man», Ralph Ellison, 1947

¿I saps què és la disciplina, germà Responsabilitat Personal? És sacrifici, sacrifici i més SACRIFICI! 
Un home invisible, Ralph Ellison, Quaderns Crema, Trad. Dolors Udina. 

No deixem Harlem, malgrat que, curiosament, el vam trepitjar poc. La viatgera va canibalitzar d'una amiga seva la idea d'assistir, un diumenge al matí, a una missa a Harlem, per allò d'escoltar gospel. Al viatger li va semblar una idea excel·lent, i va batejar el projecte com Operació Missa Negra [rialles de llauna].

Compartia l'interès pel gospel de la viatgera, naturalment, però en tenia encara un altre; el de submergir-se ni que fos de resquitllada en l'ambient plasmat en les pàgines d'Un home invisible, de Ralph Ellison, traduït amb l'habitual mestratge per Dolors Udina.

La novel·la, un totxo portentós, és una de les primeres escrita des del punt de vista dels negres sobre el conflicte racial, i té uns dels principis —que es dilata fins arribar al punt àlgid i pirotècnic que representa el discurs memorable del director de la universitat del sud d'on el protagonista és expulsat— més potents que jo recordi. De fet, coincidències de la vida, la fotografia que penja de dalt d'aquest blog és un homenatge a la novel·la (el narrador explica la seva història des d'un subterrani i punxa tota la llum que pot de la companyia elèctrica).


Diuen que és el llibre de capçalera de Barack Obama. No sé si el President haurà arribat al final del llibre, que és absolutament descoratjador i fins i tot premonitori pel que fa a canviar l'status quo. En tot cas, el llibre pot arribar a fer-se reiteratiu i pesat en diversos moments, i a la segona part de la novel·la es troba a faltar la brillantor dels discursos que et sedueixen a la primera. El cronista mai va arribar a creure en el talent del protagonista per liderar cap lluita, i potser ja era això el que volia dir-nos Ellison: que els poders ocults manipulen i fan créixer líders de bona fe que destrueixen miserablement a la seva conveniència. Qualsevol que hagi patit alguna experiència en el camp dels moviments estudiantils, o socials o directament en partits polítics sabrà ben bé a que es refereix aquest cronista. És interessant, també, el camí inexorable de l'home invisible cap a l'atzucac que representa la disjuntiva entre la reforma pacífica i la revolució violenta. I també, i nogensmenys, la naturalesa de les preocupacions polítiques dels diversos moviments d'emancipació dels negres dels anys 40-50. ¿Recorden que en un post anterior es parlava dels líders morals que menyspreaven el món del jazz? Aquest llibre n'és bona mostra. De fet, i perdonin la diatriba, el jazz a la Barcelona dels anarquistes tampoc va estar mai ben vist: deien que era música fruit del capitalisme.

Però al capdavall la novel·la revesteix de molt interès i el cronista potser ha estat injust en el seu judici. Sigui com sigui, el cronista va fotre el volum a la maleta i se'l va acabar de llegir a Nova York, i aquesta va ser una decisió feliç.

Van arribar una mica tard a l'església baptista que havien escollit. No els van deixar entrar sinó passats uns minuts. Unes dones negres que semblaven hostesses de vol dels anys seixanta, amb un gran somriure, guants blancs i capells petits, els van conduir als darrers bancs de la sala anodina, que recordava a les sales dels jutjats de Perry Mason. A l'estrada del jutge hi havia un magre grup de cantants —set dones i homes—, una mica desmotivats. No acabaven de posar-se calents, allà dalt. Hi havia poca concurrència. En certs moments arribaven a algun punt àlgid i aleshores sí que els viatgers sentien la potència de les veus com una corrent d'aire a la cara. Aleshores, dues venerables fidels fotien mà a les seves bosses i extreien l'una una pandereta, l'altra un cascavell. I els feien picar contra els palmells de les mans desgastades. En un altell un vell que donava cops a una bateria i un organista que li fotia canya al seu Hammond. Hi havia també un baixista.

Però la coral estava desinflada, aquell matí, mal llamp. Van col·locar una família d'italians que arribaven tard, tardíssim, al banc de davant dels viatgers. Mastegaven xiclets i eren uns imbècils. No van durar ni deu minuts, el temps suficients perquè algú els passes la safata i paguessin la voluntat. El gospel va ocupar la primera part de la missa negra, donant pas al sermó del reverend. Aviat els blancs en la seva totalitat van desaparèixer. Quedaven els negres i els viatgers. I aquest era el moment que el cronista estava esperant.

El reverend va alçar les mans per fer punyent el seu silenci reflexiu. Les senyores expectants. Els viatgers aguditzaven l'orella, a veure si entenien les paraules de salvació que brollarien de la boca del pastor d'ànimes. Veu greu, gutural, teatral, rebotant a les parets, expandint-se. Yeah dels parroquians. Durant una hora, el reverend va comentar les Escriptures mitjançant un flux incessant d'imatges; els quaranta anys d'exili pel desert del poble escollit, els quaranta dies de sometiment a tota mena de temptacions del seu Fill Jesucrist..., tot per dir que cal aprendre a patir YEAH, que Déu vol que patim YEAH, que si patim, que si passem una mala època, és perquè Déu ho vol YEAH, que no és perquè sí YEAH. [silenci tens]. Quan vaig arribar a Nova York per primera vegada vaig anar a una pensió on ni tan sols hi havia armaris. Vaig estar mooooolt de temps sense armari. I sabeu què? Que vaig aprendre a apreciar tenir un armari, quan en vaig tenir un. YEAH. L'altre dia un amic meu m'explicava que tenia un fill al·lèrgic al gluten. [La senyora de la pandereta fa cara compungida]. El pobre nen no pot menjar pizza. NO. No pot menjar hamburgueses com els altres nens. NO. I què fa el seu pare? Li dóna pizza? Li dóna hamburgueses? NO! És clar que no! Perquè el pare, com el Pare, protegeix el seu fill com el Pare protegeix els seus Fills que som nosaltres! YEAH, YEAH! I ara cantem. [la coral desinflada s'aixeca i canta burocràticament i es balancegen com si estiguessin en un vaixell un dia de mala mar. Seuen i el reverend segueix parlant]. Amics, si no heu aconseguit la bona feina que desitjàveu, la feina que us donaria tants diners, sabeu per què és? NO, PER QUÈ? YEAH. Perquè Déu, DÉU, el Pare, EL PARE, sap que malgastaríeu aquests diners de més que guanyaríeu. YEAH. No us podreu comprar roba sense aquesta nova feina, però sabeu què? QUÈ! Sabeu què? Que ja teniu un armari! Teniu un armari ple de roba quan abans ni tan sols teníeu armari! YEAH! Déu... Déu... [el reverend es frega els dits cercant les paraules justes] Déu us prepara en la pobresa per si un dia aconseguiu la feina aquella que us faria guanyar tants diners, us protegeix, Déu us protegeix perquè sap que ara faríeu un mal ús dels diners. YEAH, YEAH. Etcètera. Etcètera. Etcètera.

El cronista va obrir el seu cor al discurs del reverend. L'escoltava i no l'escoltava, perquè el reverend, dintre del seu cor de viatger àvid de respostes i consol, parlava només per a ell, l'acariciava amb la seva saviesa... perquè TU també desitges, Quinina, YEAH, desitges acabar alguna puta novel·la —la que sigui, sí, SÍ!—, YEAH, desitges lascivament convertir-te en escriptor i viure del petit do escarransit que Déu, DÉU, t'ha donat, però saps què? QUÈ! Que Déu sap que et convertiries en un imbècil, si aconseguissis acabar alguna puta novel·la. Déu sap que l'èxit t'embafaria i et tornaries arrogant i t'estaries acariciant la barbeta tot el sant dia, circumspecte, i miraries amb indulgència i supèrbia la resta de mortals. YEAH. Déu, Quinina, DÉU, et protegeix de la desmesura de les teves ambicions! Et protegeix perquè ja tens un armari ple de roba i no et calen tants diners ni l'èxit que ambiciones, és per això que, pobre imbècil, Déu ha eliminat tota disciplina en tu, Quinina. ¿I saps què és la disciplina, germà Responsabilitat Personal? És sacrifici, sacrifici i més SACRIFICI! I tu no vols saber res de sacrificis, oi, Quinina? I a sobre va i Déu, DÉU, et protegeix i et fa escriure en català, perquè no hi ha miracle ni Déu clavat a la creu que pugui fer que algú que escrigui en català tingui l'èxit que pretén merèixer HAW-HAW-HAW YEAH... YEAH... HAW-HAW-HAW FUCK YOU MADAFACA AND GIVE ME YOUR MONEY!!!!!

Il·luminat per tanta veritat revelada, amb el front perlat de suor i la cara pàl·lida, el cronista es va alçar. Extenuat, es va alçar i va mirar les dones negres que el somreien, i va obrir els braços i va tancar els ulls, rendint-se a la misericòrdia de Déu Totpoderós i va donar gràcies, gràcies, gràcies, GRÀCIES per la protecció eterna del Déu dels perdedors que parlava en boca d'aquell reverend baptista de Frederic Douglas St, districte de Harlem. Alabat sigui el Senyor. Cantem, cantem.



[La parròquia s'alça, mou els malucs, pica de mans, canta. Final d'aquest post]

2 comentaris:

  1. Crec discrepar, doncs jo tenia entès que l'èxit previ no era pas condició necessària per convertir-se en un imbècil. De fet, som tants els imbècils absolutament fracassats; i n'és tan plaent, el fracàs.

    ResponSuprimeix
  2. Ah, dErsu_, l'Escollit dels Déus. Qui sóc jo per posar en dubte la infalibilitat dels seus pensaments?

    ResponSuprimeix

Seguidors