2/9/11

Només el ruc mira el dit que assenyala la lluna

No he llegit el llibre: no opino sobre el llibre, sinó sobre l'espectacle. I quina angoixa, tu, quin mal de panxa, quin laberint de contradiccions, perquè, potser no em dedico jo mateix a promocionar llibres? Sí, entre d'altres coses em dedico a mirar de vendre llibres, per tant, és fàcil que, més que en la lluna, em plagui centrar la meva atenció en mirar el dit que apunta la  lluna, per veure com ho fa, per admirar les tècniques de qui utilitza el seu dit per vendre la lluna i aconsegueixi que la gent es quedi paralitzada de goig un instant davant la bellesa objectiva de la lluna, però només un instant perquè després cal que l'espectador adquireixi la lluna. Aleshores, havent estudiat les tècniques de qui apunta la lluna, mirar de subvertir les mateixes, potser per adaptar les tècniques del geni que apunta la lluna a la meva realitat antieconòmica. S'entén, això? Es pot entendre que no he llegit el llibre i que per tant no opino sobre el llibre i que no desitjo parlar malament del llibre ni del seu autor? S'entén? Ho tornaré a escriure: No he llegit el llibre, no opino ni em puc permetre opinar sobre el llibre atès que no he llegit el llibre i seria un delicte voler fer-ho i seria un delicte que per culpa d'aquest escrit angoixat algú deixés de voler llegir-se el llibre, em sentiria molt malament, de veritat, amb enorme franquesa i el cor a la mà.   

I verge santa si sóc conscient que entro en un terreny summament perillós, perquè qui em diu que el dia de demà no seré jo qui hagi de portar una promoció d'una catedral semblant al llibre que, per déu, no m'he llegit i per tant no és objecte d'aquest terrible escrit? M'omple de terror. Així doncs no parlo ni tan sols del dit que apunta la lluna, sinó dels ulls que miren el dit que apunta la lluna. Però això és terrible! Des de la meva posició és una temeritat, maleït sigui, és lleig com un pecat! És com trencar una mena de llei no escrita, imperdonable, en la meva posició! Però si no ho dic esclato, perquè en el fons detesto profundament l'artifici que és el màrqueting, i m'omple de tristesa veure que la gent segueix guiant-se pel màrqueting, que és una de les feines que em toca fer a mi, carat, quina ironia del destí malvat, jo que comprenc des del primer dia que l'únic màrqueting veritable, pur i autèntic és el boca orella, que el millor agent de marqueting és la veïna o el col·lega o la verdulera del mercat que et diu: redéu, jo SÍ m'he llegit el llibre i t'asseguro que val la pena, creu-me, perquè la veïna o el col·lega o  la verdulera del mercat no tenen cap interès que s'interposi entre tu i el llibre, ells no han de vendre diaris, ni omplir facebooks, ni generar TT's, ni res d'això, ells són purs com la lluna mateixa, com la literatura, com la bona literatura, que no requereix d'estratègies de màrqueting sinó de TEMPS, és per això que em trobo més còmode senyalant llunes que no tenen res a veure amb el meu pa de cada dia, llunes que han editat altres editorials, a les quals sens dubte els hi fas un enorme favor, però no importa, perquè tu parles del llibre, no pas de la gent que hi ha rere el llibre, em sento més pur i més autèntic parlant de llunes alienes, no sé si se'm pot comprendre o què, perquè, per bé o per mal, em consolo pensant que el lector és intel·ligent i no es deixarà guiar pel màrqueting interessat, el marqueting corporatiu o l'onada massiva d'elogis periodístics que gairebé t'obliguen a comprar el llibre, perquè el lector intel·ligent és el lector crític i curiós, capaç d'aventurar-se en lectures que potser han passat desapercebudes o que no tenen perquè passar desapercebudes, però a qui no li cal que el peixin i el dirigeixin cap a la lluna, atès que no li fa por equivocar-se i, si per fortuna el lector intel·ligent és curiós i a sobre és prescriptor de llibres, doncs oli en un llum, perquè això vol dir que vivim en l'era dels blogs i els truiters i tot plegat i que tothom pot fer sentir la seva veu i no només uns quants que potser entenen la literatura d'una manera diametralment oposada a tal i com la entens tu, sense que això signifiqui res més que això, que sou diferents i prou, i això també significa que aquest país no és un país d'Un sol Poeta, d'Un sol Escriptor o d'Una sola Banda de Música, i dic tot això sense haver llegit ni tan sols adquirit el llibre del que tothom parla, i que estic segur que no necessita aquesta campanya de focs d'artifici que només necessiten els llibres mediocres que han costat una pasta. I que déu em perdoni per haver escrit això que acabo d'escriure. La lluna és prou bonica per si sola. Massa llums la desllueixen.

5 comentaris:

  1. Jo entenc perfectament l'argumentació, perquè n'opino el mateix, de la difusió, tot i no dedicar-me "al ram". D'altra banda, però, jo confesso (quina ironia), que m'ha sorprès negativament que parli del lector intel·ligent, com si llegir un super-vendes fos de ser ruc. La veritat és que un lector, un bon lector, ha de saber tan sols si li agrada o no un llibre, la seva història, l'ambientació, els personatges, el desenllaç. I que certament, li ha d'importar un rave si l'autor és conegut o no (pel gran públic, és clar, que sovint no té tanta cultura literària com la gent que s'hi dedica, només faltaria), i que és capaç de dir que la darrera novel·la 'històrica' sobre Sant Pere de Rodes, per exemple, per molt coneguda que sigui l'autoria és profundament avorrida i insípida. I si cal, no es llegeix, no es va a les presentacions i no es fa cua per tenir l'exemplar signat. El que vull dir amb tot això és que opino que un lector intel·ligent, que vostè anomena, és aquell que gaudeix amb el què llegeix, vingui d'on vingui, de la mateixa manera que pot gaudir mirant una gran americanada al cinema. I no li cal ser un gran crític cinematogràfic per pixar-se de riure amb La vida de Brian. Que hi ha temps per a tot. Tornant a l'objecte d'aquest article, doncs sí, és una campanya pràcticament insultant i molt culpabilitzadora. Quan el llegeixi (si el llegeixo), i si vol, ja li diré què m'ha semblat.

    ResponSuprimeix
  2. Ah, benvolguda Carme, ha enganxat vosté la petita punteta que havia deixat en aquest post, que vol ser —necessita ser— absolutament respectuós amb la feina del senyor Cabré. En una de les entrevistes que he llegit aquests dies, el senyor Cabré, diu: "Davant la gran expectació que ha aixecat la seva nova obra, d'una densitat important, l'autor barceloní va dir que 'espero que no decebi' i va comentar que és un llibre assumible: 'sé que el lector és intel·ligent i curiós, amb això n'hi ha prou per tenir coratge i llegir la novel·la. Si llegeixen la primera pàgina ja hi trobaran arguments per continuar. Pel que fa a l'extensió, jo no he triat que sigui llarga, és ella que m'ha dit que havia de créixer'". Ja ho veu, res, una punteta.

    Respecte la resta del seu comentari, jo entenc el fenòmen del bestseller d'una manera molt ambivalent i contradictòria. Pel truiter no ho he dit, però jo em vaig llegir de dalt a baix l'Ombra del vent, i en aquella època, doncs miri, em va agradar. Més jove em vaig llegir Els pilars de la terra, que vaig devorar. Fins i tot em vaig empassar un llibre de Coelho, sense cap complex d'inferioritat ni res. Si un llibre, sigui quin sigui, t'empeny a seguir llegir-ne més, ja haurà acomplert la seva missió. És feina del lector intentar llegir cada cop coses millor, al meu entendre; autoeducar-se en la lectura i a ser autoexigent. Però contra gustos, colors.

    També entenc que un best seller pot anar molt rebé a la editorial que l'edita, així pot tenir més marge per editar llibres no tant comercials però d'una qualitat més excelesa. En fi, jo no rebutjo els llibres comercials ni els esclatants èxits de vendes... malgrat que no m'agraden gens les editorials especialitzades en fabricar llibres pensats exclusivament per ser "consumits" a gran escala i de nul interès.

    Sé que sabrà entendre que amb aquesta conversa no estic parlant del Jo confesso, del Cabré, que estic convençut que s'escapa de tota aquesta classe de llibres que he esmentat.

    ResponSuprimeix
  3. Si vol que li digui què en penso, admirat artista, el problema és que, a Catalunya, o potser hauria de dir en la cultura d'expressió catalana, la distància entre ser un desconegut absolut i ser ubic és massa petita, i la transició és meteòrica, sovint cosa de setmanes. I, per postres, com que hi ha tan pocs intermediaris la ubiqüitat catalana és una mena d'überubiqüitat especialment embafadora.

    I aquest embafament es multiplica perquè en els temes que ens interessen estem massa connectats: ho sabem tot a l'acte i per massa vies diferents. Fa temps que penso si no hauria de fer una desconnexió selectiva de fonts redundants.

    Dit això, Cabré és justament un dels pocs exemples del cas contrari. Fa anys i panys que s'hi dedica i ha trigat molts anys i molts llibres a ser qui és. Però ja he entès que el post no anava sobre Cabré.

    I, per acabar, un fet que he constatat sovint des que treballo al món editorial. El màrqueting és un horror i sovint genera més rebuig que no pas ganes de comprar llibres, d'acord. Potser és que no es dirigeix a vostè ni a mi ni a tanta altra gent que es passa el dia envoltada de llibres i converses lletraferides. Criden molt perquè els sentin els passavolants i eixorden els veïns. No ho sé, probablement fan ben fet. Ara, això de creure que els bons llibres troben lectors per art de màgia és radicalment fals. Un bon llibre troba el seu públic si algú se'l creu i el defensa aferrissadament. Si algú s'hi baralla, en definitiva, i el lector potencial creu que la baralla és honesta i no hi veu només una manera com una altra de guanyar-se el sou.

    Salut i calma!

    ResponSuprimeix
  4. I reblant el que diu en Ferran, el culpo Senyor Artista (en un sentit totalment positiu) d'haver desfermat el fenomen Marta Rojals. De moment, encara hi ha altres vies de difusió que escapen al marqueting llefiscós.

    ResponSuprimeix
  5. admirat Ràfols, té tota la raó. Admirat Ràfols, he extret una lliçó que no per coneguda no he practicat: un editor ha de tenir la boca sempre tancada. Sobre algunes coses més val tenir la boca tancada, que és le costum que s'imposa en aquesta parcel·la de veïns que és aquesta terra. Jo ja m'entenc.

    Benvolgut Allau: del fenomen Marta Rojals en té la culpa la Marta Rojals, i tots els lectors que, com jo, i com vostè i tants altres, han aconseguit que el llibre vagi ja per la tercera edició, si no estic equivocat. Crec que és molt més noble que un llibre s'enlairi des de baix que no pas des de dalt. Però ja li dic: un editor ha de tenir la boca ben tancada.

    salut a tots!

    ResponSuprimeix

Seguidors