L'Eider i les muntanyes

«Ahora que ya está aquí, una energía mineral me hace vibrar llena de una vida nueva. Mi Montaña es ya parte de mí. Sangre de lava, piernas de roca, cabeza de niebla, corazón de nieve»

Eider Elizegui, Mi Montaña

Una noia prem la tecla d'enviar el correu. El correu transita a la velocitat del diable per la xarxa i s'estavella contra la lleixa d'entrada de l'editor-rei, i el deriva al seu eunuc. El correu de la noia conté un word i un pdf. El word serveix per a presentar mínimament la noia i el seu projecte. El projecte en si està contingut en el pdf, adjunt. Obre el pdf i llegeix per sobre, amb aquella mirada obscena i infeliç i de poli dolent que tenen els editors juniors encarregats de llegir manuscrits no desitjats, aquella mirada educada en l'absència de sentiments que filtra i que per tant jutja i que per tant condemna a l'ostracisme o bé obre una petita porta a l'esperança. Atenció: petita porta a l'esperança, ja que el pobre eunuc no és cap braç executor sinó algú que xiuxiueja a l'orella de l'editor-rei.

L'eunuc llegeix primer en diagonal però, per motius inconeguts, a les poques línies es descobreix absort en el text. Que un mico mossegui l'avantbraç de l'eunuc: l'eunuc ha trobat or entre la ferralla! L'eunuc corre a xiuxiuejar la bona nova a l'editor-rei, però aquest anuncia a l'eunuc que per motius editorials no podran editar el text contingut en el pdf. Però és or!, es lamenta l'eunuc. I aleshores l'editor-rei li ensenya les liquidacions dels últims mesos i l'eunuc comprén i abaixa el cap. Trist, l'eunuc, contesta el mail que s'ha estavellat a la seva lleixa. En casos com aquests, l'Eunuc escriu mails carregats de nostàlgia prussiana que mira d'amagar mostrant esperança en què el pdf trobarà per fi un editor. El to de les seves missives és com aquelles maleïdes tardes de setembre en les que el cel vol ploure però no pot. S'ofereix, tanmateix, a ajudar en tot el que pugui a la noia que ha enviat el mail. S'ofereix a donar-li noves adreces, l'anima a cercar premis, es permet donar consells. És or, maleït sigui, or! L'eunuc i la noia es fan amics. La noia accepta de bon grat la poca ajuda que un eunuc pot oferir. S'intercanvien mails, amistosos. El contacte finalment s'esvaeix, es dilueix.

Mesos més tard, la noia prem la tecla d'enviar el correu. El correu transita a la velocitat del diable per la xarxa i s'estavella, ara directament, a la lleixa de l'eunuc. Conté notícies espectaculars, com ara que el seu llibret ha guanyat un premi i que finalment serà editat. Aviat la noia passarà per Fastigosa i voldrà saludar l'eunuc.

L'eunuc, que per aquells dies esgotava els darrers trams angulars d'un laberint, beu una cervesa i escolta les aventures de la noia, que també beu. La noia, sense preguntar, comprèn o intueix allò del laberint, però no s'immuta perquè, sospita ell, ella també n'és experta i sap que, dels laberints, se'n surt quan un vol i no cal insistir més. En fi, aviat ella ho tornarà a deixar tot per buscar noves muntanyes. L'eunuc no comprèn. No comprèn que hi hagi algú tan lliure i tan diàfan. Creu que aquests personatges només existeixen en les novel·les, i que la vida no és una puta novel·la. No obstant això, ella existeix. La llibertat radical i absoluta d'ella l'alleuja, i no és per què ell tingui ganes d'imitar-la, no. La simple existència d'ella l'alleuja. Ell es recrea en la llibertat d'ella i amb això ell ja en té prou.

La nit s'acaba, ella marxa. Els Andes l'esperen pacients. Ell torna a casa i aviat sortirà del seu laberint. Existeix en castellà una paraula preciosa. Desapego.