31/7/09

Fastigosa

Va baixar la persiana amb violència, va voltar pels metres quadrats amb nerviosisme, es va encendre un cigarret. De fora venia un soroll mig apagat. En la penombra em va dictar això:

Benvolguts malparits que esteu de vacances,

deixeu que us recordi les clavegueres d'on sortiu, perquè seria llàstima que el seu record es diluís allà on sigueu. La Ciutat que heu abandonat no us enyora ni us necessita, badalla i s'obre de cames i de les seves horribles entranyes en surten turistes de color vermell i alè de borratxo. Cada matí, a les vuit i deu, una descomunal màquina trepanadora perfora els meus timpans recordant-me que ja faig tard, i jo, com qualsevol esclau sense voluntat, obeeixo. Surto al carrer infestat de milions de decibels en suspensió que com esperma busquen fecundar el meu cervell, introduint-se pels canals auditius fins arribar al centre de la meva pensa i fer-la implotar. I ho aconsegueix! I ric i ric i ric i ric i ric fins que m'arriben unes ganes immenses de morir o matar. Aleshores s'acosta per qualsevol cantonada l'home del butà, que frueix amb el ritme sincopat histèric agut que fa la clau anglesa al picar contra el metall. Les ones sòniques aquest cop són com agulles que es claven per tot el meu cos i el fan tremolar d'ira, d'ira autèntica i revolucionària. El sol esclata sobre meu i suo i camino i suo però aleshores topo amb una iaia plegada sobre el seu carret de la compra que obstaculitza el meu pas lleuger i diàfan. Si no és una iaia és un grupuscle de turistes fastigosos que caminen al ralentir expressament i m'obstrueixen i em fan perdre el ritme de la fugida tants cops assajada però mai del tot executada. Fastigosa, ciutat hostil com tu sola, mala puta, podries enfonsar-te en la teva pròpia merda i runa.

Baixo al metro cada dia. La superfície hem quedat que no m'escau. Faig empassar el bitllet a la màquina que em barra el pas només a mi, perquè les teves entranyes, Fastigosa, estan plenes de free-riders sense escrúpols que detesten allò que és públic i ho dinamiten tot per dins. Avui el metro el paga l'imbècil aquest, que sóc jo. Però no importa, no m'importa. Baixo a l'andana que és calenta com un glop de llet un minut al microones. Estabornit per la calor i el soroll insuportable d'un canal de televisió municipal i pels constants avisos d'obres i avaries i estacions tancades, no em veig en cor d'obrir el meu llibre, i espero a un pam de la via el tren com qui espera el fatal veredicte, perquè les rates han infestat tots els vagons, rates sorolloses vermelles i blanques que criden i aplaudeixen i ni surten ni deixen entrar, mig anestesiades per la canícula que supures tu, ciutat. Em puja un glop de bilis que m'empasso, em venen ganes de plorar, de fugir, d'abandonar, quan surto del metro i la Via Laietana, aquella cicatriu, em colpeja a la cara amb la seva lletjor. Viatjar, sí, això faré quan aconsegueixi fugir d'aquest paradís. Però el viatge no existeix. Viatjar aquell eufemisme de turisme, d'engany, de cartró pedra, d'arbres de plàstic, de pensament acrític i aventures a preu fet. No, jo no fujo, Fastigosa. Vull veure't morta i aquí em quedo. El teu càncer imparable aviat farà metàstasi, i jo això no m'ho perdo. Per si cal donar-te el tret de gràcia.


No va dir res més, després.


2 comentaris:

  1. Molt bo tot el final i fantàstica la frase "Baixo a l'andana calenta com un glop de llet un minut al microones". Pel que fa a l'ornette, lonely woman és la millor.

    ResponSuprimeix
  2. Quina prosa més acollonat i destralera. Fins i tot el desencís i la frustració es formosa quan s'escup amb estil.

    ResponSuprimeix

Seguidors