12/7/09

Creu que podia haver tingut una vida més feliç?

No sense haver estat algú altre

Philip Larkin, Finestrals
LaBreu, 2009, Trad. Marcel Riera


Enfila cap a la platja, sol com d'habitud, tants amics i ell camina sempre alone cap a la zona, aquell abocador de gent que pasta sota el sol, la repugnància i el tedi i la tristor el fan sortir de casa i llançar-se a l'infern, aquell infern antany d'uralita i de maó i gitanada dels cinquanta i seixanta i setanta i vuitanta, ara la gitanada parla en anglès alemany txec francès, hi va perquè a casa es mor d'angoixa i no està disposat a suïcidar-se dia sí dia també i pren la Línia Groga i fa el cor fort i desapareix entre el turisme de masses i se li'n fot ser l'únic estranger, l'únic que no està content i l'únic que no sap viure: fa veure que sí en sap i enfila sol cap a la platja, aquella extensió de terreny sense arbres ni ocells ni vida, un cony de desert infestat de rates, i a les entranyes de la terra pensa en el vers somiat on ella fa l'amor amb algú altre i tot el pis està encés i ell mira les ombres des del portal i decideix fondre's en la nit i marxar sense mirar enrere, ja sap d'on surt aquest vers, una mica de Dylan i unes dosis de Fonollosa, una cosa així: I ain't sayin' you treated me unkind / You could have done better but I don't mind / You just kinda wasted my precious time / But don't think twice, it's all right i Y no coincide amar con ser amado. / Por eso hay que obligarse a huir a tiempo / del amor cuando aflora o apartarse / si es muy fuerte el deseo hacia la chica / Cuesta. Es muy duro a veces. Mas se vence / si al principio se intenta. Hay que buscar / placer en cuerpos fáciles y luego / proseguir con el mundo de las cosas, però era un somni i ell per fortuna ja no el recorda, però el nota, el sent, el mastega, i surt del subsòl i veu que el sol és de sosa càustica i per això va amb aquelles ulleres fosques que són com una màscara, i camina i sua pels ulls i allà albira la massa repugnant, i en ella es disoldrà perquè és la millor manera de desapàreixer, entre aquells mamífers desvagats i no mira tan sols d'agafar un lloc tranquil perquè a Fastigosa tal lloc no existeix, mai no ha existit i mai no existirà però no s'arronsa i quan trepitja la sorra no camina ni dos metres, i es deixa allà, lluny del mar, tan lluny com pot de l'aigua, i obre un llibre i veu a una noia també sola que es despulla davant seu, primer la samarreta i després els pantalons i després el sostenidor del banyador i té una pits prou bonics i estàtics però què hi farem i ell segueix llegint i quan l'esquena amenaça de trencar-se deixa el llibre i mira directament al sol empastifat de núvols baixos, de núvols en descomposició i aleshores el sol és una esfera perfecta de blanc esmorteït, una lluna plena, els núvols van a morir al nord i el sol sempre a ponent i les velocitats creuades de l'astre i els cúmuls que es desintegren el distreuen una mica, la noia és bruna bella i solitària, però se li'n fot i llegeix més capítols sota el sol i fuma un total de quatre cigarrets sense beure res fumar a la platja és emmetzinar-se el doble, o sigui que se n'ha fumat vuit i al costat de la noia bruna i nua hi ha una parella catalana que parla amb accent de comarques, i el to dels catalans que se li fot aquí al cervell i no el deixa viure i no el deixa llegir en pau, deixeu-lo en pau, recony, que no veieu que llegeix, però ell sap que no és pas culpa d'ells sinó seva d'haver vingut a la zona, i els catalans parlen de coses absurdes, i ell és un imbécil integral i ella bé l'aguanta amb estoïcisme, que és una manera d'estimar, o potser no és estoïcisme, sinó que la gent en general és així. El llibre parla del Líban en runes i de gent morta en estat de descomposició que ningú recull i de alojar balas en la cabeza de críos de diez años. Bé. La noia bruna i nua es deixa mirar per tothom: el vell, la jove catalana, el jove català que l'acompanya, el gos, el nen que sempre plora, el moro de les cocacoles: ella decideix anar a fer un bany, s'aixeca i gira el coll per mirar-se el cul, desenganxa el tanga del seu cos per veure si el sol ha fet la seva feina i es mira orgullosa els pits que suen i mou el cul tractant d'hipnotitzar i desapareix entre la gentada. Ell ja en té prou de no trobar solucions i marxa en direcció oposada.



3 comentaris:

  1. Ostres Sr. Subal! (bé, ara hauria de dir allò de Sr. Artista abans ... però és molt llarg) Quin retrobament!!
    Li he de confessar que de tant en tant tafanejava la seva segona perifèria. Mai vaig arribar a fer cap comentari explicant-li com m’agradava el seu bloc... sincerament mai se’m va passar pel cap que un dia plegaria. Sigui com sigui me n’alegro moltíssim del seu retorn!!

    ResponSuprimeix
  2. Doncs moltes gràcies, senyor/a anònim/a.

    Com diríem antany: benvingut a... a... a aquest Univers Interior en Flames.

    salut.

    ResponSuprimeix
  3. Moltes felicitats! El blog, molt interessant!

    Una abraçada,

    Carme

    Escriure per viure (RauxaBlog)
    http://blocs.xtec.cat/cramilo

    ResponSuprimeix

Seguidors