Vida d'Anne Moore

Quan deixo caure quatre glaçons

dringant en un got, hi afegeixo

tres raigs de ginebra, una rodanxa de llimona,

i hi aboco la tònica a glopades

escumejants que ho envaeixen tot

fins que s’enfilen a la vora,

en brindis privat alço el got:

va dedicar la seva vida als altres.

[...]

Philip Larkin, Finestrals, trad. Marcel Riera. 

Pròxima publicació per LaBreu Edicions

Imaginin un bar. Una barra de bar. Observin ara a l'Artista, d'esquena a vostès, a dalt d'un tamboret. Un cambrer sense rostre que neteja un got sense convicció, llums suaus com una carícia. Els miralls que reboten contra més miralls, sensació falsa d'infinits. L'Art pensa en les dones que s'ha anat trobant des que ja no és Conegut Com Subal Quinina, des que el seu univers interior està en flames. Unes eren altives, una altra molt malvada, d'altres de bon cor però fredes i distants, d'altres que li han salvat la vida... Sensacions falses d'infinit. Sona una música balsàmica, aparentment desganada, el fum del cigarret que serpenteja i es dissolt. L'Art mira de recordar uns versos de les galerades del Larkin, que ginebregen. Ell i la seva péssima memòria. El seu gintònic sense poesia. L'oceà en calma.

Alça la mirada de la beguda i veu una dona bellíssima en una taula. Ell li somriu sense esma, i sorprenentment, ella li torna el somriure. Atònit, torna a mirar el seu gintònic, i pensa per si mateix que no pot ser. Escura el got, la pell de la llimona li cau als llavis oberts i se sent ridícul. És realment bella. Fa una senyal i el cambrer li prepara un altre gintònic. Perfecte.

Mira al cambrer com treballa. El cambrer deixa caure quatre glaçons dringant en un got, hi afegeix tres raigs de ginebra, una rodanxa de llimona, i hi aboca la tònica a glopades escumejants que ho envaeixen tot fins que s’enfilen a la vora, en brindis privat el cambrer alça el got: «va dedicar la seva vida als altres.» L'Art se'l mira sorprès i tartamudeja alguna cosa semblant a «com ho ha...?», però veu que la mirada del cambrer el travessa i es dirigeix a algú altre. L'home somriu i desapareix barra enllà, buscant una feina que no existeix perquè de sobte, ara, només hi són ells tres i el bar està en silenci. Només la remor suau d'un oceà. L'Art nota, aleshores, la presència de la noia del somriure darrera seu. I sense presentar-se tan sols, parlen. Ella li explica una història tristíssima, i ell pensa que la noia es deu assemblar a l'Anne Moore ["Vida de Anne Moore", Llamadas teléfonicas, Roberto Bolaño], però no li diu res sobre tot això. Li fa unes quantes preguntes, que ella respón amb amabilitat. No tenia per què fer-ho. Ella també li pregunta coses. Ell respón.

Passen les hores. És tard, i ella, amb el somriure, se'n va. Ell demana un altre gintònic. El cambrer li somriu i nega amb el cap. Apunta la mirada a un rellotge que no existeix. L'Art ho entén. Esquitxa un bitllet. Entumit, s'alça del tamboret. Camina cap a casa. Observa un taxi que s'apropa, però decideix caminar. Feia tan de temps...