20/3/09

Vida pública, vida privada, vida secreta

Vida pública, vida privada, vida secreta... Vida pública, vida privada, vida secreta... es repetia com un mantra L'Artista. I el cel bategava prenyat d'helicòpters estàtics i amatents.

Va marxar cagant llets de la feina per anar a buscar exemplars de La zona a casa i baixar-los a les llibreries cèntriques. Se sentia fent un esforç sobrehumà, l'Artista Víctima de Sí Mateix. Accelerat, va obrir el portal i va còrrer pel vestíbul direcció casa seva, però es va aturar en sec: Vida pública, vida privada, vida secreta... Vida privada! Com pot ser, Artista Estúpid, que no miris tan sols si tens correu a la bústia perquè has d'anar a distribuir llibres? Obre la puta bústia, home, i troba que ni factures tens, només tríptics de propaganda no desitjada. Aquesta és la teva vida privada, carallot! Una bústia buida. Lamentat un moment del camí que has escollit, esbufega, Artista, i puja cap a casa i recull el cony de llibres, que les llibreries aviat tancaran.

Fins i tot va passar pel costat de la Universitat, aquella nit de llibreries, però capficat en els seus assumptes no es va adonar de l'infern del costat. Ja ho tenen, això, els disturbis. A uns els hi va la vida, a d'altres no. Recorda ara un parell d'imatges colpidores. Una de Gènova i els gecs d'hòsties que rebien tots al seu voltant. Va aprendre en quatre lliçons pràctiques qui ostenta el monopoli de la violència i va aprendre què és sentir-se a l'ull de l'huracà de la vida pública. En canvi, també recorda la trista tornada a casa, arribar a plaça de Sants i veure que l'aurèola heroica i humanista s'esvaïa en la indiferència ciutadana. I com el seu cos es posava en estat d'alerta al sentir qualsevol sirena...

També recorda unes imatges de Caracas, un nus de carreteres. La policia carregava amb alegria en una carretera bloquejada, i el gas ho deixava tot ben oníric. Han estat mai en un núvol de gas, en plena repressió? Artista diu que sí, que ell sí. I enmig d'un núvol de gas només hi ha silenci oníric, espectral, d'una gran densitat. Doncs bé, els disturbis de Caracas Artista se'ls mirava des d'una tele, i més que el món oníric del gas mostassa es va fixar en la vida que circulava per les altres carreteres del nus de carreteres, en la vida aliena i normal, grisa i apàtica, a uns pocs metres de l'infern. És curiós, l'infern, i la vida que hi passa pel costat.

I la vida secreta és només un covard univers interior en flames, que no s'apaga.


***

De sobte, però, la bellesa, la fuga.



2 comentaris:

  1. Ah, si la bellesa és com el holi indi estem davant d'una aparença. Una putada de veritat. Un infern que quan el monsó el despinta et devora. Em sap greu, però em temo que no hi ha fugida possible.

    ResponSuprimeix
  2. uffff
    ARTISTÀS!!

    "la vida secreta és només un covard univers interior en flames, que no s'apaga"

    Me la puc quedar aquesta frase???
    Sispli sispliiiii

    Reverències

    ResponSuprimeix

Seguidors