20/9/13

L'historicidi del dia que va morir Martí de Riquer

Al twitter s'hi va amb la navalla ben esmolada.

Observin què em va passar ahir jugant amb la meva navalla. Algú va enllaçar un article —aquest article— que recordava la figura de Martí o Martín de Riquer, afegint-hi unes no gens mesurades opinions que em van fer començar a escalfar el canell, fent que la fulla del meu ganivet resplendís en l'obscuritat, així, txac-txac-txac. 

L'article el signa algú que jo no coneixia de res però que, pel que m'han dit diverses persones, és un geni i un gran intel·lectual, una persona respectada i respectable. Txac-txac-txac. Bé, però jo no vaig fer volar la fulla de la navalla per Martí de Riquer, sinó per opinons inserides en l'article com ara aquestes:

«El Quijote justifica una vida dedicada a su estudio como la de Riquer, a quien ahora se entierra en su Barcelona natal con 99 años cumplidos y en medio de la bárbara ignorancia –cuando no premeditado desprecio– que la figura del gran filólogo catalán merece a la intelligentsia catalana, parece que irreparablemente entregada a la construcción mítica de una nación. ¿Por qué no presumir de que el mayor cervantista del mundo fuera catalán? Porque no era nacionalista, claro. Había leído demasiado como para eso.»

Vaig utilitzar la tècnica llatinoamericana d'intimidació del OLA KE ASE, i a l'autor d'aquest article li vaig enviar una bateria de tuits que contenien una tirallonga nombrosa i ideològicament representativa de mitjans de comunicació catalans que es feien ressó de la mort de de Riquer, des de la tele nazi TV3 fins el filofeixista diari digital Vilaweb, passant per coses aparegudes a El País, l'article del col·legui Nopca a l'Ara, etcètera, en fi, volia demostrar amb el ball de la meva navalla que ni bàrbara ignorància ni premeditat menyspreu: tots els articles coincidien en que de Riquer era un savi i una figura exponencial de la cultura catalana, malgrat el que va passar durant la guerra i la posterior etcètera etcètera. 

Hores més tard la col·lega Sucunza, que amb molt més estil que no pas jo havia fet un toc d'alerta a l'articulista en qüestió via twitter i via blog, em va confessar que patia per mi durant el ball de navalles. Ella llegia habitualment l'intel·lectual i resulta que era collonut i que em podia passar per sobre amb alguna clau de judo que deixaria els meu OLA KE ASE a l'alçada d'una mediocre tècnica de pati de col·legi. Que malgrat ser de les espanyes resulta que llegia en català i etcètera etcètera. 

Però no accepto aquest discurs, estimada amiga. No. Jo vaig trigar 1,3 segons en localitzar aquest tres o quatre enllaços que refutaven de pla les opinons que l'intel·lectual de l'article volia fer passar com mostres punyents de la putrefacció catalana. Si resulta que, per més inri, l'intel·lectual de l'article llegeix en català, això, lluny d'estovar-me el cor encara fa més agra la meva bilis, ja que el nostre intel·lectual no només podia cercar els articles que recordaven la figura de de Riquer sinó que a més els podia llegir i entendre. Els intel·lectuals només haurien de tenir un déu: el rigor. A mi em fan mal els intel·lectuals que menteixen. Ho tolero molt difíciment. Entenguin-me: m'agrada que els intel·lectuals amb els seus arguments em posin contra les cordes, m'obliguin a replantejar-me posicions i que m'implantin la llavor del dubte. Però que siguin nobles i no diguin mentides, hòstia.

Bé, la cosa no dóna ni per mig post, ho sé. Però ahir, abans d'allitar-me, vaig tornar a recordar l'article, que acabava així:

«Ahora tienen por esos lares a sueldo del catalanismo orgánico y delirante a un iluminado que atiende por el nombre de Jordi Bilbeny y sostiene que Cervantes procedía en realidad de la familia Servent, de Xixona, y que escribió el Quijote en catalán. Probablemente ha dicho estas cosas aprovechándose de la debilidad física del maestro Riquer, del mismo modo que pronto surgirá otro orate subvencionado para proclamar que Armstrong plantó la senyera en el satélite lunar aprovechando la debilidad mental de una sociedad lobotomizada por la más zafia propaganda.»

I vaig pensar, cony, el Bilbeny. Vaig pensar en d'aquí a cinc-cents anys i en els cruels atzars de la història. Imagina't que d'aquí a cinc segles uns historiadors volen investigar el dia en què va morir Martí de Riquer i rescaten l'article d'aquest i d'altres l'intel·lectuals espanyols i en base a ells conclouen que cap dels enllaços que jo he llegit amb aquest ulls NO VAN EXISTIR i que, en efecte, Riquer va morir sense cap honor ni reconeixement. Potser, i només dic potser, les coses van anar així, en temps de Colom i Cervantes. Per què no? Si hem demostrat que l'intel·lectual que defensa que Riquer va morir enmig del passotisme generalitzat és un mentider, per què me l'hauria de creure més que a Bilbeny? Els historicidis existeixen. Jorge Bustos, en una escala petitíssima i insignificant, en una escala de Quimicefa, va estar a punt de cometre'n un, ahir, d'historicidi. L'historicidi del dia que va morir Martí de Riquer. Utilitzarà la mateixa tribuna per disculpar-se, per recuperar la seva credibilitat? No. I saben per què? Perquè els intel·lectuals d'aquest país cada dia s'assemblen més als seus polítics. Perquè se saben impunes.

 

4 comentaris:

  1. Home, impunes... ¿Què voldries, que els afusellessin?

    ResponElimina
  2. Between my finger and my thumb...
    (Bé, amb moltes notes al peu i tal, però va per aquí, més o menys.) Vull dir que bé.

    ResponElimina
  3. Ui, en Carles Miró... Qui vol afusellar ningú? Ja saps que en Subal Quinina vol dir que en aquests casos la impostura no rep cap 'càstig' intel·lectual perquè en el seu àmbit sempre acaben quedant com la paraula de Déu. I prou, eh. No t'estarrufis, ara.
    Per cert, l'article el trobo molt enraonat.

    ResponElimina
  4. Vaig deixar de fumar i ara vull deixar de ser espanyol. I què, diran vostès? Res, esclar. Però és que el nazisme m'ha tornat cínic d'una manera ingènuament perversa i ja no puc més, i, quan l'endemà del dia esperat deixi de ser nazi i sigui per fi jueu potser em reimplantaran el tros de cervell que la lobotomia practicada per l'escola catalana dels hermanos maristas conserva en remull. No sé si anar-hi abans de fer-me el carnet o després. Vull deixar de ser espanyol i l'ànima em va caure als peus al Maresme quan vaig veure l'avioneta aquella d'Intereconomía i vaig entendre ja definitivament el meu futur fora d'Espanya i fora de la Unió Europea, tot llegint els llibres que em doni la gana mentre conservi la vista.

    Salut i llibres de paper!

    ResponElimina

Seguidors