Brooklyn
*Pedestrian Struck - Possibly Fatal* Eastern Parkway & Classon
Ave.
NYPD AI Team requested for an investigation. #Breaking
[Darrera passejada per Slope Park, Brooklyn, abans del trasllat a casa l'Ale i el Carlos. Diari del cronista, 18 d'agost.]
Agafats de la mà caminem vorejant el parc. S'ha fet fosc i vaig alerta. Qualsevol moviment, qualsevol soroll entre l'arbreda de gegants negres em posa a l'aguait. Als peus dels gegants crepitegen una llista infinita d'insectes inclassificables i nord-americans i per tant potser perillosos: grills, gripaus verinosos, mosquits i esquirols assassins. Una ombra de psicokiller fa xisclar el seu saxo en la obscuritat abans d'entomar un ganivet. Constantment ens creuem amb individus que ens passen ben a prop (tres o quatre metres), equipats amb calçat esportiu i iphones enganxats al braç per vés a saber quin sistema de velcro. Per què corren? De qui fugen? Faig per accelerar el pas, però la mà d'ella m'ho impedeix, exercint la oportuna pressió.
La nit cau sobre Brooklyn i tot és succeptible de passar, perquè aquest barri tranquil de WASP és pura façana i pura epidermis: això abans era el Bronx. Tres o quatre nois negres enfilats sobre un banc de granit em demanen cridant en la distància si tinc un cigarret. He comès la imprudència d'encendre'n un just sortir de la boca del metro i ara seria impossible negar que fumo. Amb gestos universals i la paraula «rolling» entenen que caldria que enrotllessin ells mateixos la picadura que, sota la seva coacció, els donaria. Giren el cap cap a una altra banda mentre masteguen un awright desganat. D'aquí una estona, uns pocs metres que segur que tenen calculats per tal que la víctima relaxi definitivament la guàrdia, saltaran del banc i correran cap a nosaltres amb traïdoria i ens immobilitzaran el braç per l'esquena i amb l'avantbraç ens asfixiaran perquè algú altre ens apunyali l'estómac o ens injecti heroïna amb una agulla hipodèrmica contaminada. Així que camino com el reu camina al seu patíbul. Li dic per darrera vegada que la estimo i ella reposa el seu cap sobre la meva espatlla; jo també, amor. Corren cap a nosaltres, sento la remor dels vehicles que utilitzen per encalçar-nos, els segons pesen i són lloses sobre meu i passen dos assassins d'uns dotze o tretze anys sobre els seus patinets també a tocar de nosaltres, a tres o quatre metres. Ens ha anat de ben poc. Renascut, donant gràcies per aquesta nova oportunitat que Déu ens brinda, em relaxo deixant-me seduir per les façanes ordenades de maons, tan càlidament il·luminades. Llum de mel darrere les finestres senyorials, llum de llimona. Putes i traficants. Segur que allà dins hi viuen putes i traficants i macarres i exconvictes i ionquis i assassins en sèrie i el Son of Sam i cèl·lules dorments d'Al Qaeda. Torno a accelerar el pas i torno a sentir la pressió de la seva mà en la meva aturant la meva pulsió de fugitiu. Esquirols d'ulls vermells ens vigilen mentre rosseguen carronya humana. Esquirols: rates amb cua de clauer de retrovisor de cotxe. Faig un salt cap a ella, horroritzat de trobar-me un cos estirat sobre un altre banc de granit del costat del parc. Déu meu, un sense llar, un sense llar americà, novaiorquès, superperillós, Déu meu, segur que va armat. Espera't, què fa? Aprofita la llum d'un fanal per llegir un llibre? Segur que el llibre només és una tapa i unes pàgines retallades amb la silueta d'una pipa carregada amb bales de plata que porten el meu nom, hòstia puta, no aguanto més aquest passeig que no s'acaba mai!
Dos bancs més endavant ens espera una família nombrosa de latins assassins que fan veure que prenen la fresca i les detonacions que se senten direcció Coney Island i que sonen com un llunyà castell de focs són en realitat un tiroteig entre la 6 i la 7 Avinguda. Un esquirol d'aquells d'ulls vermells esmola les seves urpes de fulla de navalla i riu.
Per fortuna, la policia es fa evident en aquest carrer que desemboca en aquest parc o bosc endimoniat. Una brigada del Crime Scene Investigation (CSI) obtura el pas dels vehicles rodats i, carrer enllà, d'altres cotxes policials tiren línies de llum vermella i blava contra les façanes. Tres individus fan flexions davant dels protectors de la llei i l'ordre al ritme de les mandíbules que masteguen xiclet. Brilla una cosa a uns metres dels esportistes que aprofiten la brisa suau del vespre per exercitar-se. Faig per aturar-me davant dels polis per tirar una foto i respirar per fi la calma, perquè és bonica, la ultraseguretat i la vida de barri, però ara és ella qui em prem la mà i m'implora que marxem, que no parem fins a Brooklyn. Nena, però si ja hi som, a Brooklyn. Fins a casa, vull dir, collons. Accedeixo a les seves súpliques amb una ombra de desencís. Ella diu que la cosa que brillava amb els flaixos de llum de les sirenes era una pistola, però jo estic convençut que era un iphone d'aquells que porten enganxats amb velcro com qui es mesura la pressió sanguínia.
Debatem animadament sobre la qüestió una bona estona i tot d'una ja hem arribat a casa.
La nit cau sobre Brooklyn i tot és succeptible de passar, perquè aquest barri tranquil de WASP és pura façana i pura epidermis: això abans era el Bronx. Tres o quatre nois negres enfilats sobre un banc de granit em demanen cridant en la distància si tinc un cigarret. He comès la imprudència d'encendre'n un just sortir de la boca del metro i ara seria impossible negar que fumo. Amb gestos universals i la paraula «rolling» entenen que caldria que enrotllessin ells mateixos la picadura que, sota la seva coacció, els donaria. Giren el cap cap a una altra banda mentre masteguen un awright desganat. D'aquí una estona, uns pocs metres que segur que tenen calculats per tal que la víctima relaxi definitivament la guàrdia, saltaran del banc i correran cap a nosaltres amb traïdoria i ens immobilitzaran el braç per l'esquena i amb l'avantbraç ens asfixiaran perquè algú altre ens apunyali l'estómac o ens injecti heroïna amb una agulla hipodèrmica contaminada. Així que camino com el reu camina al seu patíbul. Li dic per darrera vegada que la estimo i ella reposa el seu cap sobre la meva espatlla; jo també, amor. Corren cap a nosaltres, sento la remor dels vehicles que utilitzen per encalçar-nos, els segons pesen i són lloses sobre meu i passen dos assassins d'uns dotze o tretze anys sobre els seus patinets també a tocar de nosaltres, a tres o quatre metres. Ens ha anat de ben poc. Renascut, donant gràcies per aquesta nova oportunitat que Déu ens brinda, em relaxo deixant-me seduir per les façanes ordenades de maons, tan càlidament il·luminades. Llum de mel darrere les finestres senyorials, llum de llimona. Putes i traficants. Segur que allà dins hi viuen putes i traficants i macarres i exconvictes i ionquis i assassins en sèrie i el Son of Sam i cèl·lules dorments d'Al Qaeda. Torno a accelerar el pas i torno a sentir la pressió de la seva mà en la meva aturant la meva pulsió de fugitiu. Esquirols d'ulls vermells ens vigilen mentre rosseguen carronya humana. Esquirols: rates amb cua de clauer de retrovisor de cotxe. Faig un salt cap a ella, horroritzat de trobar-me un cos estirat sobre un altre banc de granit del costat del parc. Déu meu, un sense llar, un sense llar americà, novaiorquès, superperillós, Déu meu, segur que va armat. Espera't, què fa? Aprofita la llum d'un fanal per llegir un llibre? Segur que el llibre només és una tapa i unes pàgines retallades amb la silueta d'una pipa carregada amb bales de plata que porten el meu nom, hòstia puta, no aguanto més aquest passeig que no s'acaba mai!
Dos bancs més endavant ens espera una família nombrosa de latins assassins que fan veure que prenen la fresca i les detonacions que se senten direcció Coney Island i que sonen com un llunyà castell de focs són en realitat un tiroteig entre la 6 i la 7 Avinguda. Un esquirol d'aquells d'ulls vermells esmola les seves urpes de fulla de navalla i riu.
Per fortuna, la policia es fa evident en aquest carrer que desemboca en aquest parc o bosc endimoniat. Una brigada del Crime Scene Investigation (CSI) obtura el pas dels vehicles rodats i, carrer enllà, d'altres cotxes policials tiren línies de llum vermella i blava contra les façanes. Tres individus fan flexions davant dels protectors de la llei i l'ordre al ritme de les mandíbules que masteguen xiclet. Brilla una cosa a uns metres dels esportistes que aprofiten la brisa suau del vespre per exercitar-se. Faig per aturar-me davant dels polis per tirar una foto i respirar per fi la calma, perquè és bonica, la ultraseguretat i la vida de barri, però ara és ella qui em prem la mà i m'implora que marxem, que no parem fins a Brooklyn. Nena, però si ja hi som, a Brooklyn. Fins a casa, vull dir, collons. Accedeixo a les seves súpliques amb una ombra de desencís. Ella diu que la cosa que brillava amb els flaixos de llum de les sirenes era una pistola, però jo estic convençut que era un iphone d'aquells que porten enganxats amb velcro com qui es mesura la pressió sanguínia.
Debatem animadament sobre la qüestió una bona estona i tot d'una ja hem arribat a casa.
Ai, la picadura!
ResponElimina