16/11/11

COMPROMÍS TRETZÈ. Primera part.

A en Питер.
Llarga i afortunada vida per a tu! 

Em couen els ulls. Noto les bosses blavoses bategant-me a la conca dels ulls. Dormo poc. Escric poc (m'angoixa i m'enrabio). Fumo molt. Em complico la vida. Ens compliquem la vida. Estem exhaustos. Per què ho fem, tot això? Procuro no pensar-hi massa. Adoptes un compromís amb la teva llengua, amb la teva cultura, amb una determinada manera d'entendre la literatura. Adoptes un compromís amb tu mateix. Per què? És que som estúpids? M'aixeco de la cadira i agafo l'exemplar d'El compromís que ja fa companyia als altres títols de LaBreu.


Observo el llibre. Encara és aviat per obrir-lo i llegir-ne algun relat escollit a l'atzar. No sóc pas l'únic editor que té por d'obrir un llibre que ha editat ell mateix, sempre tens temor de trobar-te alguna errata salvatge. Malgrat que t'hagis llegit i estudiat una i mil vegades el word de la traducció, les galerades, les compaginades... Però un llibre sense errates seria una cosa semblant a desafiar algun déu. No convé que no n'hi hagi cap, d'errata. Les errates ens demostren que som humans. La perfecció em fa paüra. Sigui com sigui, encara no vull obrir el llibre. Potser passaran anys. Potser quan tot això s'hagi acabat podré llegir-me els llibres que hem publicat d'aquella manera diàfana i desinteressada que tenen els lectors. Vet aquí la condemna secreta dels editors: «La síndrome de Moisès». 

No obstant això, obro el llibre i m'aturo a la pàgina 6, que és la pàgina de crèdits. La llegeixo de dalt a baix. Es desplega davant meu un bonus extra, un relat inèdit, secret. La nostra petita història obstinada. El compromís de Serguei Dovlàtov conté dotze relats, dotze compromisos. El tretzè compromís és el nostre. 

COMPROMÍS TRETZÈ. Primera part. 

La traducció d'aquest llibre ha comptat amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes
Primera edició: Novembre de 2011
(c) de la traducció: Miquel Cabal  Guarro 
Correcció: Cristina Carbonell
Segona correcció: Laia Cabal 
Maquetació: JSM 
Impressió: Book Print Digital S.A.

Per anar bé, per anar tranquils per la vida, vam encarregar la traducció a l'amic Cabal amb prou temps per tenir el text definitiu a finals de setembre. És un goig del carall, tenir la traducció tan aviat. Abans, però, i per complir amb les exigències de la Institució de les Lletres Catalanes, en Cabal va haver de traduir de pressa i corrents vint pàgines per tal de poder optar a les ajudes públiques, que les autoritats van tenir a bé concedir-nos. És una gran sort, que això passi. Implica que els costos del llibre es redueixen, implica que el lector s'ha de gratar menys la butxaca alhora que el traductor obté una major recompensa per la seva feina. Mascarell, home de déu, no et carreguis les ajudes de l'ILC! 

Amb les grates notícies que ens arribaven de les autoritats vam passar l'estiu. Vagarejant per la platja m'imaginava un home pàl·lid i ullerós envoltat de diccionaris rus-català i un exemplar del Kompromiss, a la penombra, esclavitzat, treballant per a nosaltres. Però en Miquel Cabal és un traductor cada vegada més cotitzat, li cauen feines interessants, interessants i més lucratives que les nostres, i mentre vagarejàvem per la platja en Cabal polia textos teatrals i coses alienes a nosaltres. Va arribar el dia d'entregar la traducció, però la traducció no arribava. Ens va demanar poder entregar-la una mica més endavant. Si mal no recordo, a finals de setembre. Va arribar el dia del seu/meu santoral, i la traducció no estava enllestida. Però encara conservàvem un marge acceptable de temps. OK, Cabal, a principis d'octubre, doncs. 

A mitjans d'octubre, inquiets, vam rebre un mail: «titu, no la tindré fins d'aquí un mes.» Mal llamp, van saltar totes les alarmes! Si volíem entrar a la campanya de nadal calia que tinguéssim la traducció, com a molt tard, el 30 d'octubre. Però quines implicacions tenia, aquesta data tan allunyada del nostre timing virtuós? Doncs que la feina d'edició es veuria seriosament compromesa. Implicava començar a demanar favors. Implicava inquietud, nervis, paranoia, alopècia nerviosa. Aleshores els mails entre els editors van començar a multiplicar-se, així com les trucades a la Pilar, de Bookprint, qui ens va assegurar que ens guardava tanda per imprimir. La Pilar. Algun dia parlaré més extensament de la Pilar. Jo me l'estimo molt i sé que ella a nosaltres també. Amb la tanda per imprimir assegurada, només calia lligar els altres fils. Vam començar a trencar-nos les banyes fins que no va sortir un calendari d'emergència més o menys realista. Aquest: 

1)  entregar solapa i contra 18 octubre,
2)  21 octubre fer plotter per correccions de la coberta, només faltaria el llom per tancar-la,
3)  30 octubre original entregat,
4)  correcció acabada el 3 de novembre,
5)  maquetació tripa i enviament a bookprint per galerades 7 de novembre,
6)  possibles correccions i ok a impremta 11 de novembre,
7) 16 de novembre llibres a distribuïdora. 

El més emprenyador d'aquest calendari —qualsevol ho pot intuir— era el poquíssim marge de temps que tindria la Cristina per corregir el text. Normalment aboquem el text en unes galerades provisionals i aleshores la correctora comença a corregir, però aquesta vegada calia que la CriCri corregís sobre el mateix word, per tenir el text el més net possible i només haver de fer les compaginades, estalviant-nos una baula del procés. I tot això tenint en compte que en Cabal pogués presentar la traducció a temps... 

El 30 d'octubre vam rebre un correu amb un arxiu adjunt. En Cabal havia clavat el termini. No es pensin que en Cabal no és treballador o un home sense paraula. Ans el contrari. La seva feina, com la de tots els traductors, és artesania pura, la seva feina és generar bellesa, i la bellesa no en sap, de terminis d'entrega. Odio pressionar la gent que genera bellesa. Les presses són garantia de fracàs. Però calia córrer aquest risc, vàrem apostar i vàrem guanyar: la traducció estava molt neta i la correcció no seria un procés dramàtic o dolorosament lent. Però ens estàvem avançant massa. Li estava fent una putada a la correctora, jo, amb tota aquesta història... Havent consensuat el calendari entre els editors, vàrem parlar amb la CriCri i li vam exposar la situació. La Cri és una persona pacient, tranquil·la. Transmet pau. No l'he vista mai perdre els papers. Va acceptar el repte de corregir 190 pàgines en quatre dies. Cinc com a màxim. Els correctors es queixen sovint del poc temps de coll que donem els editors per fer la seva feina. Tenen tota la raó del món. Tota. I em sap molt de greu. 

La Cri va fer una feina excel·lent. El 28 d'octubre li enviava la traducció i el dijous dia 3 de novembre fèiem la tradicional cimera a casa meva per contrastar dubtes o coses entre editor, correctora i traductor. A les onze de la nit teníem tancat el text... L'endemà vaig portar el text tancat a en Jacob, a la meva feina dels matins. En Jacob és molt gran, tios, és l'amabilitat elevada a la màxima potència. Si penso en un tros de pa penso immediatament en en Jacob. Durant aquells dies de bogeria i criminal espera abans no tenir notícies de la Cri, en els moments de fer els pitis de les hores en punt, li anava comentant la jugada i li implorava que, un cop tingués jo El compromís corregit, em fes la maquetació en caràcter d'urgència. Cagant llets. Aquell mateix 4 de novembre tenia les compaginades, gairebé preparades per entrar a impremta. Brutal. Extraordinari. Miraculós. Apocalíptico. 

Gràcies a l'esforç del Cabal, de la Cri i de'n Jacob, el nostre pla suïcida anava cremant etapes amb una puntualitat suïssa. Per la meva banda, mentre tot això passava, m'enfrontava amb la redacció del text de la contracoberta i la solapa de l'autor. És una feina que detesto. Em poso frenètic. El text de la contracoberta és molt important, i jo sempre tinc la sensació que no els acabo de fer bé. Sigui com sigui, jo també havia acomplert amb el calendari. Tot rutllava i em sentia eufòric. Per nadal, cap casa sense Dovlàtov! 

Però amics meus, aquell mateix divendres 4 de novembre vaig rebre una trucada de'n Cabal.
—Titu. 
—Que pasha, mestre Cabal! Ja tinc les putes compagi...! 
—D'això et volia parlar. Li he passat el text que vàrem tancar el dijous a ma germana, i hi ha vist cosetes. 
—No fotis.
—Res, cosetes, nen, però ma germana m'ha demanat que li deixi fer una repassada final. 
Em vaig maleir els ossos. Vaig mirar el calendari. Si hi havien més correccions, calia fer segones compaginades. Si hi havien segones compaginades volia dir que en Jacob m'havia de salvar el cul per segona vegada. Abismes, calamars gegants i Cthulhu sota els meus peus. Vaig estar temptat de dir-li que no, que no hi havia temps, però:
—Va bé, Cabal, cagunlaputa. On viu ta germana? 
—A prop de casa teva. 
—Imprimeixo un joc de compaginades i li porto ara mateix. Té fins diumenge a la nit. 
—Tranquil, jefe. 

Així vaig conèixer la Laia Cabal. Quan el diumenge per la nit em donava el segon joc de compaginades corregides vaig veure que havia fet una altra feina excel·lent. Jo havia pressionat fins a extrems inenarrables la Cri, la primera correctora, i la Cri va netejar la traducció collonudament bé, però no havia pogut arribar als racons més difícils de netejar, aquells racons que els més perepunyetes observen amb condescendència només entrar a casa teva. Com les mares, vaja. Ara m'adonava que una segona correcció era imperativa. Vam estar parlant, aquell diuemenge a la nit. La Laia havia trobat que el llibre era extraordinari, i per com li lluïen els ulls vaig saber que no deia cap mentida, que li havia encantat. Bien!

El dilluns següent al matí en Jacob em va tornar a salvar el cul. Segones compaginades a punt per entrar a impremta! Tot estava a punt. Però jo ja no estava exultant. Jo estava amb els nervis trencats, exhaust, incapaç de festejar cap victòria. Això sí: tot estava a punt. I una merda. 

Aquell mateix dilluns 7 de novembre a la tarda vaig rebre un correu de Londres, què vaig respondre visiblement irritat. Cinc minuts després d'enviar el meu mail irritat rebia una trucada, també de Londres. Era  S., de l'agència literària que representava els drets dels hereus. El que ja m'havia dit per escrit m'ho va tornar a dir a viva veu. Els hereus del vell Dov no ens acceptaven la coberta, volien veure imatges alternatives a la que ja donàvem per fet que seria la coberta definitiva, només faltava donar-li l'OK per a que la Pilar tirés milles i comencés a imprimir. Vaig somicar una mica però la veu que em parlava pel telèfon, malgrat ser extremadament educada i gentil, era implacable. I punt, però en anglès. Increïblement ben educada. Increïblement obtusa.

Tot estava perdut. Tota la feina havia estat en va. Per nadal, cada casa amb el seu fotut Zafón.

Però deixeu que tot això us ho expliqui en un altre post. Em couen els ulls. Noto les bosses blavoses bategant-me a la conca dels ulls. Dormo poc i ara em sento molt cansat.

7 comentaris:

  1. ESCRIU, MAMÓN, CONTINUA ESCRIVINT! ENCARA QUE HAGIS DE TENIR UNA SOBREDOSI DE NICOTINA, TU ESCRIU, NO ENS DEIXIS A MITGES! EXPLICA, EXPLICA! QUÈ VAU FER PERQUÈ COLÉS AQUESTA COBERTA INFAME? UN VIATGE EXPRÉS A LONDRES PER ADMINISTRAR UN ENEMA DE POLONI 210 ALS HEREUS DEL VELL DOFLATOF? RESPONGUI!

    ResponSuprimeix
  2. recollons, cabrit reconsagrat! enveja assassina (la sana no val una merda), Això si que es una vida curulla d'emocions. l'indiana jones és un pringat i tu un feliç adrenalinaaddicte. <felicitats!

    ResponSuprimeix
  3. Alopècia nerviosa? Va home vaaaa.....

    Però el llibre ha sortit no? A casa meva no entrarà el Zafón, tranqui.
    Tot-i-caaa... pillar un Zafón vol dir fer costat un escriptor que encara que no m'agradi, em cau bé, mentre que pillar el Dov vol dir donar calerons a aquesta "senyora de" tan encantadora.

    Petonets

    ResponSuprimeix
  4. A can Qüestions hem llegit aquest text com qui veu una pel·li del Tarantino, amb el culet a la punta del seient, l'ai al cor i cridant "més, més, més!".

    ResponSuprimeix
  5. Amb ganes ja de tenir el nou Dovlàtov de labreu. Crea addicció...

    ResponSuprimeix
  6. Ja era addicte a la Quinina (tot i que -comprensiblement- es prodiga menys del que jo voldria), però ara el mono se m'ha manifestat amb una immediatesa inusual.

    ResponSuprimeix
  7. He descobert aquest bloc avui gràcies a una piulada. Me'n declaro fan sobtat. I vull saber com acaba la història. És evident que acaba bé, però vull saber-ho tot! La coberta maleïda és la definitiva o no? Gràcies, ànim!

    ResponSuprimeix

Seguidors