23/9/11

Parla un vell de trenta-dos anys

A veure si ens entenem. Hi ha la Kultura oficial. La que fa país. [Llegir país inflant els pectorals, omplint els pulmons de catalana pàtria]. No m'hi puc acostumar. Ho sento.
—#autoodi!
—#anticatalà!
Vale, vale. Si toca adorar Cabré adorarem Cabré, si toca adorar Guardiola adorarem tots Guardiola, si toca adorar Puyal adorarem submisos Puyal, escoltarem obedients Manel i Sopadecabara, etcètera. I si no et doblegues ets un claríssim cas d'
—#autoodi!
o bé un miserable
—#anticatalà!

Se m'està posant nerviós/nerviosa, lector/lectora? Aturem-nos aquí un moment.

M'hauria d'importar un carall, que vostè es posi nerviós/nerviosa? Tinc els meus dubtes, dubtes raonables. #Joconfesso: m'importa. I tant que m'importa. I m'odio perquè m'importa. Aleshores caldria callar la boca. Et vas fent gran —vas envellint— i el teu fàstic envers el poder està aquí dins, intacte, però al costat et va creixent un temor incommensurable a molestar el poder. Hom es doblega al poder —i calla la boca— quan el fàstic i el menyspreu cedeix davant el temor incommensurable. Aleshores calles la boca.

Però cal de veritat callar la boca? No em trec aquesta pregunta del cap. «Cal de veritat callar la boca?», pregunto a tothom que passa pel meu costat. Vull dir, que la Kultura et pot condemnar a l'ostracisme així de ràpid, i això acollona, deixem-nos d'històries.

Els que van néixer als vuitanta ho tenen molt clar. La solució es plegar-se al poder, esdevenir tu mateix el poder, adquirint, òbviament, el discurs salvatge que pertoca. Fins i tot es constitueixen en lobby de pressió! I se'n surten! La mare que'ls va parir, són uns genis, paradigma del seu temps, són, oh, com en diuen? Uns emprenedors. Ells ho fan amb naturalitat, tot això, com els nadons que ja neixen amb el tic de clicar qualsevol cosa. L'altre dia me'n van explicar una de divertida: un ninyatu que per canviar de canal de la tele corria cap a la pantalla i la llepava amb la mà, com qui canvia d'aplicació de l'i-phone.

Però maleïda sigui la meva sort, jo sóc dels setanta. Del setanta nou. Néixer al final d'una dècada crec que marca el caràcter, es viu en una permanent contradicció, en una miserable terra de ningú. Creguin-me, els podria explicar la meva vida en funció de les meves contradiccions. Em fan ràbia els ninyatus dels vuitanta que no noten cap mena de malestar corporal o intel·lectual llepant les botes del poder àdhuc ficant-se les botes del poder. I caminant ridículament amb aquelles botes tan pesades: la seva condescendència, els seus aires de superioritat, d'estar de tornada de tot. M'estic fent vell, redéu. No hauria d'estar jugant amb un putu blog.

Jo hauria de tenir la boca tancada, o sigui, no hauria d'escriure aquestes coses, però mon pare sempre em deia que si tenia cap problema l'escrigués en un paper, i un cop escrit en un paper, mirar-me'l fixament. Així que ara em miro fixament aquestes línies i penso, mira, no ho sé, tal vegada tanta unanimitat político-literària de la Kultura oficial farà que la gent que ha estat condemnada a l'underground ja no tingui absolutament res a perdre i, fet i fotut, els expulsats comencin a parlar sense aturador, sense por, assenyalant amb el dit a qui hagin d'assenyalar amb el dit i es fotin un fart de riure, que riguin tant com puguin, que riguin tot el que no poden riure perquè hi ha coses en aquest país que no es toquen i punt, però resulta que se te'n fot, si hi ha coses que no es toquen i punt perquè tu ja no tens res a perdre, absolutament res a perdre. [L'Artista Abans Conegut sospira i no s'acaba de creure això que ha escrit, perquè ha envellit definitivament i ha perdut la fe]

Osti, volen saber com volia començar aquest post? Volia construir una delicada metàfora partint d'una informació que desconeixia i que m'ha deixat veritablement consternat. En temps de Víctor Hugo sembla que van implantar un impost sobre les finestres i les portes! Quins pebrots, eh. Si no tenies un duro, doncs tenies quatre parets sense cap tipus d'obertura a l'exterior, perquè tampoc podries pagar els impostos. Vull dir, que les opinions te les havies de guardar a casa. En fi.    

9 comentaris:

  1. No pateixi, això és la crisi del 32. Quant passi dels 35, ja no serà jove ni emprenedor ni res de tot això, i trobarà l'equilibri entre callar la boca i ser insolent. O no.

    ResponSuprimeix
  2. Tu ets el típic undergroundero de recepta, a qui no li va bé res del que agrada a les masses i s'ha d'amagar en la contracultura dels bars il·legals plens de fum, el que passa es que els referents d'aquest tipus de gent en aquest cony de país són tots espanyolots, triangulant entre Albert Pla, Joaquin Sabina i els Dire Straits, però tu ets independentista i Espanya ja et comença a semblar cutre i et trobes orfe de models a seguir.

    ResponSuprimeix
  3. No acabo d'entendre, benvolgut... benvolgut senyor que ja mai no sé com anomenar, com és que l'aqueferen, aquests nícies nicieses.

    ResponSuprimeix
  4. Jo ho veig així: s'està buscant una cosa definitòria de la idea de país que pugui ser compartida per molts. No pot ser una cosa política, que és el que tocaria, perquè la política precisament el que fa, tal com està el pati, és dividir la gent.

    El que estan intentar fabricar és un referent que sigui molt del gust de tots: Guardiola és perfecte: és jove, guapo, guanya lligues i copes i és català. Amb ell, tenim el tema esport cobert. Falta el flanc cultural: cultura i esport, els dos valors socials exportables d'un país. Un referent cultural de molta gent no pot venir de la cultura minoritaria o de l'art més elevat: no arrossegaria les masses. Cabré és perfecte: fa tele, fa llibres entretinguts i fàcils de llegir i és un senyor català normal amb qui el català de mitjana edat es pot sentir fàcilment representat. Bauçà no serviria, Barceló tampoc, però és que tampoc serviria la Coixet ni Albert Espinosa: la gent no s'identifica amb ells tot i que facin cosetes que agraden: són massa peculiars a un nivell personal.

    El problema no és buscar referents, el problema és voler colar com art elevat les cosetes vulgars que fan aquests referents (que si Nobel que si Thomas Mann...).

    El problema és que quan el mitjans oficials venen això com a cosa elevada, ho fan per apujar l'autoestima de la gent que creu que si gaudeix d'aquests productes és perquè tenen un gust finíssim de país elevat.

    Catalunya, si arriba a ser, serà un Estat vulgar, ordinari, com tots; la gent no lluitaria per un país ordinari, han de creure que estan lluitant per una cosa més important.

    L'art, la Literatura, serà cosa de pocs a la Catalunya independent igual que a tot arreu. Això és el que ens fa mal a tu i a mi, Miquel, que potser pensàvem, ingenus, que estàvem lluitant per una cosa millor.

    ResponSuprimeix
  5. parla un inmadur de més de 60: comparteixo les seves consideracions i admiro el valor que té de manifestar-les. S’ha de poder discrepar del ramat sense que et titllin de fatxa o de botifler. I no és autoodi, és que una merda és una merda per molt nostra que sigui.
    Sobre el pais dels matiners: darrerament ens presenten un casting de xicots brillants: excelents en la seva feina, amb carisma i bons comunicadors, el gendre que voldrien totes les milfs nostrades. Han fet els tres discursos més sonats de la temporada: en Pep el matiner imparable, en Màrius el submarinista i en Quim l’imbatible. Sé que vosté hi afegiria els Manel. En canvi no trobo noies d’aquest perfil; alguna idea que no sigui la Pilar ni la Ruscalleda?
    (i sobre impostos, no fa gaire temps –geològic vull dir- als anys 40-50 hi havia un impost per la possessió d’un aparell de ràdio)

    ResponSuprimeix
  6. Doncs miri, senyor artista, que ara el llegia i m'he dit, qui sap si aquest noi s'ha de guanyar la vida amb això que explica de la Kultura, perquè si viu d'això o nâ de tenir tractes, doncs, res, té mala peça al teler, pobre; fer-se fotre -què si no- o canviar d'ofici; fer de cabrer, per exemple, que, pel que conta vosté, té molta sortida. I miri, després, cap a caseta, i si la caseta no té finestres perquè no té calés per pagar els impostos, vosté rai, que és artista i se les pot pintar a l'oli, no?
    En fi, dispensi. I no s'atabali amb aquestes coses. Deixi-les pels joves, home.

    ResponSuprimeix
  7. No crec que es faci vell Sr. Subal, aquestes contradiccions en són bona mostra.

    Per què vol ajuntar-se al ramat de la Kultura?
    Sent l'eròtica del poder que l'atrau?
    Millor sempre els artistes maleïts.

    Concrepo molt i molt amb Mr. K, precisament penso que aquest qui-sigui que vol homogeneitzar les masses, que pretèn posar la Kultura nivell Bob Esponja o Disney Channel, (per posar un exemple), s'està equivocant de mig a mig, infravalorant l'espectador.
    Vostè no es deixa enganyar, i molta gent més tampoc.

    Segueixi enfadat.

    ResponSuprimeix
  8. el meu cervell és més gran que qualsevol país. ara vull aprendre francés, per fer-lo més gran que la suècia que té al cap el del 3r 2a. què us sembla? res, esclar. són coses meves, fins a la mort. i encabat, el regust i tot que em quedarà.

    ResponSuprimeix

Seguidors