5/7/11

It's hopeless

M'estic les tardes oblidat en un banc de llauna de la facultat d'Història. Veig passar les cares llargues dels professors, les seves mirades altives, el seu cor fet d'obra vista. Estimo que la literatura se'ls en fot en un 95%.

Passen les seves mirades de gel sobre els títols exposats, només per un segon. Observo les seves ganyotes i em pregunto què pensen quan veuen exposats a la meva tauleta un Ambrose Bierce, o un H.P. Lovecraft, o un London, o un Saki, o un Kypling, o un Rabelais, o una Kristof.

Res, no res, els passa pel cap. Car no els deuen conèixer.

Badallo mentre els profes entren a les aules on seran reciclats i obtindran puntuació de cara a unes improbables oposicions. Penso després en els nanos que mai no llegiran les aventures bèl·lico-fantàstiques amb un punt d'humor soterrat súper malparit de Bierce, en els nanos que no es cagaran mai de por davant les manades de rates i monstres que excreta la ment diabòlica de Lovecraft, o que no es podran admirar de la increïble anticipació dels relats de London, en els nanos que no aguditzaran el seu humor txabacà amb el refinament britànic de Saki que va aprendre de Wilde, que no coneixeran mai com era el Japó de Kypling, o no podran descobrir que la literatura és l'art del més meravellós dels impossibles de la mà de Rabelais i no es podran pixar mai de riure com ho faig jo, que passo les hores encadenat en aquest banc de llauna llegint capitolets, o que no sentiran mai el forat que la Kristof cava implacable en la teva ànima sense importar-li ni un carall.

Tan se val. La literatura no te l'ensenyarà pas aquesta gent, sinó que la descobriràs tu solet, mocós, per casualitat o obstinació.

Ara sento una comercial d'un gran grup editorial que li crida a una mestra: "Oi que a tu t'agradava la poesia? Ja tens el Margarit?!" Larkin, T.S. Eliot, Dürrenmatt i Villon es giren cap a mi i m'interroguen, malhumorats. La mestra obre la bossa i n'extreu un bitllet. Dos, tres bitllets. El vell Dov m'insulta i jo li responc, què vols! I jo no puc fumar. Recordo una nit en una biblioteca. Algú havia rascat sobre la taula un lament amb la punta d'un compàs, en anglès. La tarda declina i me'n vaig.

***

Addenda: una veu diàfana m'envia la seva opinió, que és justa, i la reprodueixo aquí. Cal fer-ho, i és de justícia.

Ja he llegit el teu post. Lamento dir-te que sí que hi ha profes que estan interessats en la literatura. N’hi ha que els agrada, els interessa i s’hi maten per fer-la arribar als alumnes, i estic convençuda que alguns d’ells fins i tot aconsegueixen despertar algun interès en ells. 
I això que la visita d’una autor [a les escoles, la meva interlocutora treballa en aquest àmbit] és una feina extra, vull dir que els autors que nosaltres tenim al programa no formen part de lectures obligatòries ni res d’això, o sigui que si reben un autor s’han de preparar a consciència, eh? I ho fan amb una il·lusió que quedaries flipat amb els treballs que els fan fer als nens a classe. No saps quina sort tenen aquests nens de tenir uns profes que valen un món, de veritat! El que passa com sempre és que la bona feina sempre passa desapercebuda, i que la gent que val la pena no va pel món posant-se medalletes, però existeixen, creu-me!!!

10 comentaris:

  1. La literatura no s'ensenya, es descobreix. Gran veritat. Ni s'hauria de vendre com si fos peix al mercat.

    ResponSuprimeix
  2. ha estat escriure aquest lament en forma de post que una amable professora ens ha fet demanat un Saki, que potser recomanarà l'any vinent a l'escola. Ara tinc por.

    ResponSuprimeix
  3. Concrepo.
    Vigili amb el que desitja Sr. Subal. SEMPRE s'acompleix.

    Jo a la junior li faig llegir Verne i Twain i Dahl i Blyton i Kypling i....
    M'odia fervorosament

    Lula
    P.S. el blogspot tb m'odia

    ResponSuprimeix
  4. I em eprmeto respondre l'Addenda que he penajt ara mateix al post.

    Benvolguda i admirada Interlocutora: no dubto que té vostè tota la ráo del món, i que el meu escrit neix de la frustració. No dubto de l'interès de mols profes. però sí que dubto de l'interès de molts profes en obrir noves vies, experimentar provant de donar-los als alumnes lectures que no han fallat mai de la vida i que són d'una qualitat contrastada. El meu cas podria ser paradigmàtic; per què no em van fer llegir Lovecraft a l'escola i em vaig haver d'empassar L'esquelet de la balena, a l'edat de quinze o setze anys? Em queixo de la manca de risc (que no és risc) de fer llegir als nois coses que valen la pena...

    ResponSuprimeix
  5. Per exemple: s'imagina portar en Sánchez Piñol a una escola per a parlar de Lovecraft?

    ResponSuprimeix
  6. "Oi que a tu t'agradava la poesia?" la clau està en el temps verbal, s'ha de captar als "oi que a tu t'agradarà la poesia?" bona l'apropiació de la sucungirl

    ResponSuprimeix
  7. M'he tirat vuit anys a l'ensenyament, amic artista, i et puc ben assegurar que hi ha un munt de professors que hi creuen, que s'hi barallen i que s'hi deixen la pell. I sí, també n'hi ha molts que només esperen que arribi el dia 30 i la paga corresponent.

    El problema, ras i curt, és que a l'escola se li demanen massa coses. Cada cop tinc més clar que n'hi ha prou que els alumnes acabin l'ensenyament obligatori sabent redactar un text coherent amb un vocabulari adequat i amb una base matemàtica no especialment complicada però ben assolida.

    I ara m'embrancaria, però el tema és infinit i els comentaris han de ser breus. Una última cosa, només: els nens són ingenus però no idiotes, i s'adonen del que és evident: que la majoria d'adults no llegeix, que les proclames procultura són vagues i tòpiques i que la societat no valora la cultura (que es pot ser ric, famós i poderós sense ni tan sols ser capaç de parlar mínimament bé). No acabo d'entendre com se suposa que ho han de compensar, tot això, els pobres professors.

    ResponSuprimeix
  8. Té raó, amic Ferran, té raó. No és que sigui un post molt afortunat. Pensant-hi ara, però, del que realment em volia queixar jo, o més aviat mostrar la meva estupefacció, era de la total manca de curiositat que vaig observar entre els professors que jo vaig poder observar: passaven la mirada per sobre els llibres sense ni tan sols obrir-los i acabaven tots a mans de la paradeta del Gran Grup Editorial. I em sentia molt frustrat. És evident que no he enfocat bé la meva frustració, però també és evident la manca d'interès que desperta qualsevol llibre que no sigui de 62 entre ells. Sentir el menyspreu en les seves mirades durant una setmana va ser massa. Són uns "clients captius" i es deixen perdre molt bona literatura. I clar, això no té res a veure amb el tema que vostè, tan encertadament, ha tractat en el seu comentari. Així que em disculpo.

    ResponSuprimeix
  9. Doncs disculpi el sermó, amic artista. Potser caldria pensar maneres d'atraure aquest públic (que és important, perquè és nombrós i té una certa capacitat prescriptiva, que en diuen ara) cap a les editorials suïcides. No dic que sigui fàcil però s'ha de poder fer. Pensem-hi.

    (Per part meva, la propera vegada que em trobi amb un excompany professor li prometo que li regalaré "la maleta" de Dovlàtov. Efecte bola de neu!)

    ResponSuprimeix

Seguidors