28/5/11

Ah! Ça ira

Quan ens hem afartat de jaure al mig del carrer Pelai ens hem aixecat i hem anat a fer la darrera ronda per la plaça. Un cop a casa, sortia per la tele un senyor que justificava una càrrega policial amb una tranquil·litat d'esperit digna d'admiració i enveja, a la qual cosa:
—Jo, la veritat, penso que n'estan fent un gra massa, amb això de la càrrega...
—Què vols dir? —ha dit ella, sortint del fons del sofà.
—No em deixa de sorprendre que hi hagi gent que se'n sorprengui, de la càrrega, que realment estigui escandalitzada. Vull dir, pots utilitzar la càrrega com un boomerang, com un mer instrument polític, però veig gent escandalitzada de veritat.
—Doncs jo penso que sí que és escandalós. No es pot carregar contra una cosa pacífica com aquesta. De cap manera, tio.
—Oh, collons, però és que les càrregues existeixen de tota la vida! Fa deu anys anaves a una mani antiglobi i sabies que acabaries cagant llets! On collons es fotia aquesta gent que ara flipa amb les càrregues, fa deu anys? Vaig aprendre ben bé qui ostenta el monopoli de la violència, ho vaig ben interioritzar, a Gèno...
—Bah! Tu et penses que això és una moguda antiglobalització, amb el seu discurs sofisticat i estructurat, i no ho és. Això de la plaça ni és antiglobi ni antisistema, ni independentista ni unionista ni la mare que us va parir a tots.
—Doncs ara què ho dius, és veritat que m'he trobat ben pocs dels habituals...
—Jo a la plaça veig gent de tota condició; aturats i estudiants, gent que treballa, joves, adults i jubilats, mileuristes, nou-centseuristes, cinc-centseuristes, perroflautes i arquitectes, advocats, funcionaris i aquelles senyores bestides en bata, iaios foten el pal amb la república y los comunistas y la transición, fins i tot algun poeta, joder, tu ho has vist, hi havia de tot!... Clar que no et trobaràs gent de dretes, clar.

Aleshores, fent un petit salt que l'ha portat a seure sobre el reposamans del sofà, ha construit un bonic pont en la seva disquisició, que l'ha portat a parlar de la gent de dretes:

—Tio, és molt agraït, ser de dretes. Vull dir, que decideixes ser egoista i a sobre decideixes dir-ho: busques arguments convincents per ser un perfecte egoista, i els altres ja s'espavilaran. A no ser que visquis en un altre món (que d'aquests també n'hi ha, a la plaça), ser d'esquerres és una puta merda; corres el risc constant de ser enterrat en vida sota un allau de contradiccions i pots acabar fart de ser d'esquerres i decidir enviar a prendre pel sac tant de patiment i tant complex d'inferioriat, i t'abandones a la luxúria de l'apolítica o et fas de dretes i a prendre vent.
—Ummm —dic des del fons del sofà, incorporant-me. —Ja és això, ja.
—Doncs això, tio. Què la gran cosa que tu no veus a la plaça però jo sí que veig és que la gran majoria de gent passa de tot aquest rotllo teu, que això que està passant és més simple: aquí n'hi ha uns que no saben què volen però saben que no volen de cap manera la merda que els polítics els ofereixen a ells, els seus clients. I els volen dimitir a tots i tornar a començar d'alguna altra manera inconeguda.
—Osti, per cert, saps que se'm va acudir, l'altre dia? Que flipo amb aquells que s'indignen perquè hi ha gent indignada! Osti, és que té un matís totalitari, aquest fenòmen... Del plan: no tens dret a estar indignat,  que no veus que vius en el Millor dels Móns? I jo penso: si aquest fos el millor dels móns, segur que haguessin deixat plantar l'hortet a aquells hippies voltairians que feien forats als jardins de la plaça!!  Hi ha una altra derivació d'aquest discurs que és la següent: "Fustigueu-vos calvinistament perquè al cap i a la fi vosaltres també heu provocat la crisi acceptant crèdits que us oferien en safata de plata i amb copets a l'esquena: VOSALTRES  TAMBÉ TENIU LA CULPA, HIPÒCRITES, NOUS RICS, diuen. Ah! però aquests tios es deuen pensar que de veritat som imbècils! Perquè aleshores se m'acut pensar en el concepte culpa, i dic, recony, si cap culpa tenien aquest de la plaça, em sembla que l'han pagat amb escreix amb el seu sou o com sigui que els hagi afectat la crisi, i aleshores penso en els bancs i els teòlegs del neoliberalisme que han muntat el seu xiringuito per estafar als seus clients i de pas ensorrar l'economia d'aquests hippies que caben hortets a les jardineres de plaça Catalunya i penso: QUINA PUTA MERDA DE CULPA HAN ACCEPTAT ELS (digues-li aixi) CORRESPONSABLES DE LA CRISI QUE, MIRA PER ON, HAN ACABAT BENEFICIANT-SE IMPUNEMENT DE LA MATEIXA CRISI? ALGÚ HA ANAT A LA TRENA O HA DIMITIT, AMB EL ROTLLO AQUEST DE LA CRISI? O sigui que els de dalt poden seguir rient però nosaltres necessitem més actes de contricció, no? Sí, Graupera, sí.
—No sé de qui em parles, em sembla que t'has encès una mica. Jo només sé que això de la plaça és alguna cosa en ebullició, és matèria viva, un organisme com els del principi dels temps, fràgil i incòmode però que  té alguna cosa que el fa poderós. A la plaça hi va gent, i hi parla. És infantil i original, radical en el sentit etimològic de qui va a  l'arrel. I això és bonic i interessant fins que s'acabi. 'Nem a dormir.
We are too little to be humiliated.

12 comentaris:

  1. Cert. Això fa pinta de premonició. A veure si serveix de res... El que caldria és centrar el discurs i projectar-se arreu.

    ResponSuprimeix
  2. Benvolgut senyor de nom massa rebuscat com per ser dit sense sense prendre alè. Em plauen molt les seves paraules, en ser del tot oposades a les que jo diria referides al mateix esdeveniment. No sap les ganes que jo tenia de no compartir, com fins ara, les seves opinions. Evidentment, no respondré els seus arguments, doncs no sóc amic de polemitzar, però deixim repetir que em plau d'allò més que tots dos estiguem, per una vegada, a les antípodes.

    ResponSuprimeix
  3. ah, benvolgut senyor dErsu_, l'escollit dels déus! Em desplau no pas que estiguem a les antipodes, sinó que no li plagui exposar les seves raons. Tanmateix, potser sí que li plaurà parlar de l'horrible que és plaça Catalunya, en la seva dimensió arquitectònica. Ara que no només hi vaig de passada, observo que és un autèntic desastre.

    Rebi una cordial salutació!

    ResponSuprimeix
  4. És cosa sabuda, la plaça Catalunya no es va planificar, simplement va sorgir tota sola amb la construcció de l'eixample. El passeig de Gràcia ja era un eix existent molt important, que no només comunicava amb Gràcia, sinó que servia de passeig i oci a la burgesia del moment. En general, el pla Cerdà s'estenia com una taca sobre el pla de Barcelona sense preocupar-se gaire de les preexistències, ni tan sols de la topografia, doncs la seva potència era la pròpia xarxa que creava, i haver-la desfigurat per adaptar-se a allò que existia semblava que no tocava. Cal no oblidar que el pla Cerdà va ser una imposició de Madrid, quan aquí s'apostava per un model molt més semblant al París dels grans boulevards, un ciutat més per lluïr-la. En el fons, el pla Cerdà és un gran polígon industrial, amb les indústries en planta baixa, els habitatges dels obrers a sobre, els xamfrans perquè poguessin girar els trens i tramvies, i un ample de vial important per facilitar la ventilació, és la ciutat d'un enginyer higienicista. Però la burgesia se l'acabà fent seu, i especialment la dreta de l'eixample, entre Gran Via i Ronda de Sant Pere, on jo vivia abans, i vaig tenir el goig de rebre uns coneguts seus que visitaren el meu pis quan el tenia en venda, té un parell de carrers magnífics, Casp i Ausiàs March. Massa, que em podria allargar sobre el tema, però, en definitiva, la plaça Catalunya és fruït de l'atzar, o, més ben dit en aquest cas, de la mala sort, vist el resultat.

    ResponSuprimeix
  5. Però va, la petita A està entretinguda amb la seva mare, i potser em donarà temps de complaure-us. Tot el que passa a la plaça Catalunya em desplau d'allò més per tot un seguit de motius:

    - pel seu sentit col·lectiu: no m'agraden els col·lectius, la paraula assemblea em provoca urticària i odio els megàfons.
    - per la ocupació de la via pública: el carrer és de tothom, és a dir, de ningú, i ningú té dret a apropiar-se'l. Jo els hagués fet fora el primer dia.
    - per allò que demanen: em resulta paorós que una minoria, o una majoria, això tant és, pugui reivindicar res per aquest mitjans, on qui més crida, més intimida, més aconsegueix.
    - per allò que semblen exigir: un món millor. Només hi ha una manera de tenir un món millor, extingir la humanitat, i a mi, com a part integrant, encara que minúscula, d'aquesta humanitat, no em plau ser extingit.
    - perquè la culpa mai és dels altres: la nostra vida és responsabilitat nostre, no dels altres, i si les coses no ens van bé cal millorar, no queixar-se.
    - perquè mai com ara hem viscut la prosperitat i el benestar. Som uns privilegiats, i trobo difícil de creure que hom tingui motius d'indignació.
    - perquè ara no toca, que diria aquell, doncs ara que és cert que les circumstàncies són una mica més dures, cal esforçar-se, no pas posar pals a les rodes.
    - perquè els que acaben de guanyar les eleccions, i sembla que folgadament, estan a les antípodes, i, hores d'ara, unes eleccions és el sistema menys dolent de representació popular que tenim. A la república ja ho feren tots, dretes i esquerres, prendre les armes quan perdien les eleccions.
    - perquè no són millors que aquells a qui critiquen.
    i continuaria, però em reclamen, i per una bona causa, anar a cercar orxata. I ja posats, allà a plaça Catalunya teniu la planes, de portal d'angel, que no tenen una orxata excel·lent, però sí acceptable.

    ResponSuprimeix
  6. Sentit col·lectiu: a mi tampoc m'agraden. Per això només vaig sortir a celebrar el Barça un cop, fa 18 anys. La paraula "assemblea" em provoca desconfiança, més que no urticària.
    Ocupació de la via pública: duc dues setmanes entrant i sortint d'aquella plaça alegrement. Seient-hi, fumant, xerrant. Ningú m'ha barrat el pas.
    Allò que demanen: llegeixi l'entrada "sentit col·lectiu".
    Allò que semblen exigir: un món millor és d'una manera o altra el que demana tothom que es posa en aquests embolics (i en els altres). No conec ningú que es proposi conscientment empitjorar-lo, tot i que molts ho aconsegueixen. Tampoc crec que extingir la humanitat sigui una manera; per què?
    La culpa dels altres: doncs no. De vegades la culpa és dels altres. I si ho tornarien a fer, encara més.
    La prosperitat i el benestar: trobo difícilment generalitzable aquesta afirmació. Ni tan sols fa cinc anys ho era. I mancada de sentit pràctic: ¿m'he de comparar amb un serf de la gleva (o amb els meus avis) i decidir que vaja, ja estic bé?
    Ara no toca: ¿pals a les rodes de qui? ¿Per part de qui?
    Eleccions: tanmateix, és millorable. I de tota manera, ¿no es pot dir res fins d'aquí uns mesos, a les eleccions generals?
    Millors: ningú és millor que aquell a qui critica. Aturi's a examinar les obres artístiques i literàries produïdes per crítics. Cosa que no els treu el dret a criticar.
    Salutacions,
    p.c.

    ResponSuprimeix
  7. No, si no se pensi, jo també detesto les assemblees: ja en vaig tenir prou!

    Perdoni si he trigat tant en contestar. Miri, jo li seré honest. A la plaça només hi vaig per donar el vol per allà a veure què s'hi cou, però ho observo amb una certa distància. També hi vaig en dies i hores especials, anunciats, però no he tingut la curiositat de quedar-me a veure-hi res (encara que la conferència que va donar Manuel Castells va ser interessant, la he vist per youtube).

    No obstant això, sí que el fet d'anar-hi m'ha fet tornar a rumiar en coses en les que feia temps que no pensava, i atenció: m'ha fet adonar que hi ha molta gent pensant en aquestes coses ara mateix, que reconeix els mateixos problemes que veig jo, la qual cosa és si més no reconfortant... ah, però també he recordat perquè un dia vaig deixar de pensar en tot això...

    En fi, en tot cas, sàpiga que trobo coses molt discutibles en els punts que vosté enumera en el seu comentari, però no els puc rebatre: primer perquè jo no represento als indignats —de fet no hi ha ningú que els representi—, i segon perquè no acabaríem mai de discutir i segur que els dos tenim millor coses a fer. Però si m'ho permet, aboco aquí quatre generalitats i prou.

    Trobo que el seu discurs, i el discurs que vaig sentint en altres puestus, es resisteix a veure que hi ha uns orígens, múltiples orígens, en això dels Indignats. Unes causes i uns descontentament de fons que no es poden ignorar o menysprear, malgrat que els Indignats sembla que siguin incapaços d'articular cap proposta o, senzillament, explicar perquè estan indignats. Jo em miro això amb tristesa, però també amb certa esperança. Això és "despertar consciències". Ja tindran temps de muscular el seu discurs i canalitzar el descontentament.

    Vosté nega la prèvia i nega la possibilitat de la indignació. Diu, "ara no toca". Home, doncs miri, sí que toca. En tot cas aquesta gent ha considerat que ara "sí que tocava". Jo crec que sí que hi ha motius per a la indignació. Vosté m'entendrà si li dic que si a un arquitecte se li cau una casa se li cau el pèl. Doncs a polítics i financers també. I com la responsabilitat, com vosté mateix diu, no és dels polítics ni els financers sinó de tota la societat, és la societat que hi de fer els canvis necessaris: no el faran pas els polítics o els financers!! O és que ens han mentit a tots des de quan érem petits com la Petita A, quan ens explicaven això de la democràcia i la justícia? En tot cas, que a partir d'ara no s'alimentin espectatives a les escoles i facultats i que expliquin la realitat tal com és, sense embuts, sense daurar la píndola. que diguin "la democràcia diuen que és això, però en veritat és així, acostumeu-vos-hi i així evitareu estar indignats en un futur", o "per sobre dels estats no hi ha la UE o la ONU, sinó sobretot Standars and Poors o Moody's".

    És per pensar-hi una mica amb més parsimònia sobre aquest assumpte, i obrir un debat profund, que no s'obrirà, esclar. Des de la crítica als Indignats només he vist una oposició burlesca i superficial, paternalista i perdonavides, acomodada i amorfa, que així evita el debat a cos a cos negant la principal: negant que hi hagi res d'escandalós en tot això que està passant. Perquè una cosa és normal només si és permet que sigui normal.

    I pensi que aquesta indignació és una avanguarda. Aquests moviments són sempre només avanguarda. Perquè pot ser que tot aquest fenòmen sigui un pet al vent, que es disolgui i que s'oblidi com tantes altres expressions d'aquest tipus. Però també pot ser el contrari.

    i dic tot això des de la més gran de les cordialitats, oh dErsu_, l'escollit dels déus.

    ResponSuprimeix
  8. Benvolguts, tant vostè, senyor palumbus, a qui tant es troba a faltar, i vostè, senyor Subal, si em permet el nom.

    Té tota la raó, discutir no toca, i per això no volia jo començar. Jo només afegiré que les meves paraules no estan dites des del paternalisme, prou feina tinc fent de pare a casa, ni des de la burla ni, espero, la superficialitat. Estan dites des de la por.

    ResponSuprimeix
  9. Per cert, jo que cada dia passo per sobre la Barcelona projectada per Antoni Rovira, l'altre dia vaig pensar que li demanaria la seva opinió al respecte. Quina de les Barcelones hagués escollit vosté?

    ResponSuprimeix
  10. Jo la de Cerdà, però no pas la proposada per Cerdà, sinó la que finalment es construí modificant (traint, diuen altres) el model Cerdà. Illes tancades i augment de la fondària edificable. La desgràcia vingué amb el posterior augment, després de la guerra, del augment de l'alçada edificable i l'abandó de les típiques cases de renda sense que s'imposés cap model edificatori sensat.

    ResponSuprimeix
  11. Hola. Molt bona conversa, la seva. Perdonin que hi deixi escrita una incomprensió meva permanent i enorme respecte a tots els revoltats orgullosos de l'ús de les xarxes virtuals com a avantguàrdia revolucionària. I és que no entenc com és que ningú no s'indigna per formar part del gran negoci de la tontería que per a mi és Facebook, Twitter i tota aquesta maleïda Publicitat que regna universalment i que ens converteix a tots en drogats de la tecnologia muntada per esclaus orientals que no se sap ni interessa saber si estan indignats (se suposa que en un món millor que començarem aquí nosaltres fabricarem de franc telèfons i ordinadors per a ajudar als que es revoltaran al Tercer Món quan vulguin canviar la seva futura llei electoral).
    Trobo que algú s'hauria de revoltar no per canviar la llei electoral, que és tan sols un mecanisme més o menys imperfecte i modificable les vegades que calgui, sino per mirar de que no ens truquin cada dia d'una o altra companyia de telèfons o del què sigui, són milions de trucades i no s'indigna ningú, ans al contrari, intueixo que si hi ha telèfon gratis a canvi la gent aixeca el cul i tot.
    Tinc la impressió que alguns de les places acabaran descobrint amb el temps que són publicistes de cotxes o d'aigües pirinenques.
    Salutacions cordials.

    ResponSuprimeix

Seguidors