19/12/10

Perquè l’home que pregunta sense parar, tard o d’hora ha d’aprendre a respondre…

A la Isabel, la Marina, la Núria i el Refree, amb etern agraïment

Hola benvolgut diari,

encara no sé com va anar la presentació de La maleta del vell Dov a l'Alibri.

Com va anar?, em pregunten, com va anar?, em pregunto, com va anar?, et pregunto a tu, benvolgut diari, que no preguntes perquè només respons. Perquè l’home que pregunta sense parar, tard o d’hora ha d’aprendre a respondre…

Crec que va ser una presentació molt dovlatoviana. Vull dir, que el vell Dov n'hagués pogut escriure un relat, amb aquella mà que ell tenia per situar-se a la frontera de la tragèdia i la comicitat. Com el fabulós relat de La zona que explica una funció de teatre en honor a Lenin, en el nom del qual els presos que fan d'actors es podreixen en un camp de treball, o aquell altre relat de La maleta en què en Dovlàtov ajuda a preparar les preguntes que ha de respondre un company d'armes davant d'un tribunal militar...

M'agradaria dir que vaig estar a l'alçada de la Sucun i en Refree, però tal vegada em mentiria, i jo a tu, benvolgut diari, no et sé mentir. Recordo que el dijous, quan sortia del curru de tardes amb el cap com un timbal i cagant llets per arribar ben d'hora a l'Alibri, sentia electricitat dintre meu, com quan de petit fotia els dits a l'endoll i el cos em quedava dolçament adormit i, en certa manera, inert. Caminava, doncs, inert, amb un batibull de pensaments a la testa que no es deixaven passar els uns als altres, talment una reunió caòtica de veïns dins el meu cap, o una discoteca en flames sense porta d'emergència a les Filipines o Taiwan. Com quan conduïa cap a Blanes per fer parlar de Bolaño al senyor Vila-Matas i el senyor Porta. Sí, era aquella sensació que no presagia res de bo, quan el cap et diu: nen, tranquil que això ho tens per la mà, i el cor et diu: per la mà? I un carall, xato. Pitja l'accelerador que fas tard.

Recordo estar a la porta de l'Alibri, saludant a la Sucun i a la Vernis, que anaven a beure alguna cosa abans de la presentació. Aviat va venir el Refree amb la seva guitarra. Vàrem observar la petita taula de so de l'Alibri, que no s'adequava del tot a les nostres magres necessitats, car només hi havia un micro i la guitarra no es podia endollar. Amb tot, en Refree va dir que ja anava bé, perquè és un tros de pa. Recordo que vam mantenir una bona conversa, amb la sala encara buida, en Refree, la Raquel i jo. Vaig fer-li preguntes prou incisives, aleshores, a en Refree. Que com és que havia arribat a en Dovlàtov, en una època tan llunyana com el 2002. Que com és que havia escollit un personatge tan secundari com la Raïssa del relat Un barret d'hivern per escriure una cançó, i la seva resposta va ser una lliçó sobre com eixamplar un camí traçat vagament per un altre artista, en aquest cas el vell Dov. Em va explicar que tenia molt d'èxit a Rússia, ell i les seves cançons, que hi havia anat a tocar diverses vegades. És estrany, l'èxit i l'atzar de les seves deflagracions... En fi. Em vaig sentir molt confortat amb aquella conversa: sentia que formulava preguntes adequades i que com a recompensa obtenia respostes interessants. I a més ara treia el cap la Noemí, amb una ampolla de Moskovskaya.

Més endavant la sala es va omplir relativament. Gairebé tothom eren amistats dels que estàvem a la taula. No sé si això és bo o és dolent, perquè són gent que prefereixes tenir al costat i no pas al teu davant, com si el que tu hagis de dir sigui digne de ser escoltat amb reverència! Sigui com sigui, va ser en aquell moment en que jo vaig deixar de ser jo per esdevenir el noi que habita els meus malsons més recurrens: aquell pobre noi que necessita omplir el silenci, i que necessita omplir-lo de preguntes i reflexions pertinents i, carall, el pobre no se'n surt. Visualitzin un jugador del filial a qui fan jugar de central per repartir joc en un partit important i el sagal —que en el fons sempre ha volgut ser entrenador i no trepitjar mai el terreny de joc— s'emborratxa de pilota i fa passades de poca qualitat que fan anar de cul als altres jugadors i el noi del filial ho veu, això, que fa unes passades que provoquen sempre el fora de joc, i malgrat tot, els davanters aplaudeixen la seva bona voluntat i lluiten totes les pilotes, però el joc es densifica i el risc s'incrementa, i el públic pateix. Pateix o no, no ho sé. Si una cosa sé del cert és que el risc del fracàs atrau, que és addictiu, i que del risc i la improvisació sempre surten coses memorables i irrepetibles, per bé o per mal.

Vaig parlar massa, aquell dijous. I em sembla que vaig dir massa bestieses, pressionat com em sentia per la reunió caòtica de veïns que tenia dintre el meu cap. Com a Blanes el dia del Bolaño, que encara ara em cou. La Isabel em llençava mirades, en Refree s'enfonsava en la seva cadira, i jo disparava ràfegues de metralladora contra el silenci dens de la selva com un vulgar Marine acarnissat i cobard. No vaig poder parar. Ho lamento. Quan vaig poder parar, la Isabel i en Refree deien coses interessants, i aleshores, com si jo fos un cadell animat pels seus amos, tornava a rodolar pel terra embogit i a fer saltets i piruetes per concentrar l'atenció. Per què, estimat diari? Per què? T'ho tornaré a preguntar, tu que sempre respons: Per què?!

No obstant això, no penso que la presentació fos un fracàs. No, això també seria faltar a la veritat. Tenir a la Isabel al costat, bo i sabent que no és massa de parlar en públic, té un valor inestimable. Va ser un grandiós acte d'amistat que agrairé tota la vida. En Refree. Què dir d'en Refree. Vaig envejar la mesura dels seus comentaris, la seva tranquil·litat a prova de metralla. Em va semblar un jove savi introvertit de mirada amistosa i divertida. I un músic extraordinari.

Quan vaig haver callat, va passar una cosa extraordinària, que tranquil·litza el meu esperit ara que ho recordo. La Vernis va llegir el fragment del llibre on treu el cap la Raïssa. Finalment, la reunió de veïns que tenia al cap durant tota la presentació es va esvair i vaig poder gaudir del silenci macat pel pas dels automòbils rere de la finestra. La lectura de la Núria, i la guitarra d'en Refree van ser el contrapunt ideal, genial, del caos que vaig organitzar, i em sembla, precisament, que el caos i la virtuositat són dos ingredients essencials en la literatura de Dovlàtov, i per això em sembla que ens podem sentir prou orgullosos de la presentació de dijous a l'Alibri. El que potser no vàrem saber explicar amb paraules ho vàrem explicar amb fets. És aquesta, la resposta? Això i l'amistat.



2 comentaris:

  1. Intentant sentir Refree sento/disfruto sorprès dels cotxes i la gent passant per el seu darrere. Brutal...

    ResponSuprimeix
  2. passi bones festes, benvolgut i solitari comentari anònim...

    ResponSuprimeix

Seguidors