13/7/10

First Swimming Lesson

Escriu una frase en un paper i se la mira amb estranyesa, com si no hagués sortit de dintre seu, com si l'hagués escrit algú altre: enlloc d'escriure el seu tradicional "Quan tot es va acabar" ha escrit "Al principi d'estar sol". S'aixeca de la cadira i va a buscar el tabac de picar i el paper d'arròs, s'enrosca un cigarret i una frase el travessa sense permís, aquella sentència d'aquell general nord-americà que es vantava d'haver retornat el poble iraquià a l'edat de pedra. Per què ha interferit en el seu pensament, aquest general nord-americà? Ah, no se sap. Fa una pipada i observa amb atenció la frase que no li sembla seva i pensa quins mecanismes han canviat, que enlloc d'una frase ara n'escriu, involuntàriament, una altra. Toca la frase amb la punta del bolígraf, per veure si es mou.

Abans d'acabar el cigarret, però, ha estripat el paper. Cony, i per què? Doncs perquè s'ha llegit a consciència Guía de Mongolia, Cuentos carnívoros i Criatures obstinades. I perquè en la seva ment, ara, no hi ha lloc pel solipsisme pur, sinó només per l'adulterat; ara li ballen per la pensa negres que parlen valencià i que són doctors en metafísica, bombers concaïnomans, ciclistes estàtics, periodistes esportius extraviats, esclats de violència suburbana, magatzems de l'FNAC que són la cova de Plató, una estació de metro que es diu Burkina Faso i un verí informàtic que recorre el món. I tot això ha d'explicar alguns dels seus forats negres, la gola fosquíssima del llop, l'amor i el desamor, ha d'explicar la quotidianitat estranya dels habitants de l'abisme i els seus singulars costums solitaris.

I a tot això ell li'n diu escriure, que és una manera de complicar-se la vida tot omplint-la del sentit equivocat. I n'hi ha que no tenen pebrots d'escriure, però l'Arti sap que és una excusa, com tantes n'ha utilitzat ell. La primera lliçó per aprendre a nedar és saber enfonsar-se, amb dignitat o sense (ell, primer de tot, sempre sol perdre la dignitat). I al fons de la piscina, benvolguda senyoreta, tal vegada es trobi un individu bombollejant dintre de la seva gavardina de pell de color beige que en el llenguatge dels signes li explicarà la petita història de Leprince, la història del pitjor i millor escriptor del món, i que a mi, que ja la conec, sempre em fa riure dels que pretenen escriure només per arribar a ser bons escriptors, ai las!:

En su corazón, Leprince ha aceptado por fin su condición de mal escritor pero también ha comprendido y aceptado que los buenos escritores necesitan a los malos escritores aunque sólo sea como lectores o como escuderos. Sabe también que, al salvar (o al ayudar) a algunos buenos escritores se ha ganado a pulso el derecho a emborronar cuartillas y a equivocarse.

Roberto Bolaño.

8 comentaris:

  1. Molt bé!!! Avanti, Bonaparte.


    í.

    ResponSuprimeix
  2. concaïnoman, m'encanta. Un addicte a les conques d'aquest món o un vulgar addicte a la coca amb una lletra de més? Sisplau, sisplau, que sigui la primera.

    ResponSuprimeix
  3. Doncs miri, concedit! Que sigui la primera opció! hahaha!

    (li diré un secret: per a la meva història em va de perles que els bombers cocaïnomans siguin també espèolegs o concaïnomans!)

    ResponSuprimeix
  4. Una altra mena de concaïnoman podria rondar les tietes de sant Ildefons, que se'l mirarien entre esporiguides i afalagades...

    Un bomber concaïnoman promet!

    ResponSuprimeix
  5. Vatua, ara m'he perdut, amb això de les tietes benvolgut o benvolut comentarista anònim/a.

    Tot el que promet tendeix a decepcionar, a la llarga...

    ResponSuprimeix
  6. No me'n faci cas. Havia quedat tan fascinat per la paraula que m'he estat una estona imaginant-me uns quants tipus de concaïnoman possible. Un dels primers que m'ha passat pel cap és un addicte a les tietes solteres que surten de missa de deu a l'església de sant Ildefons (barri galvany, zona alta, barcelona). Les conques en qüestió ja el tenen vist i el troben esgarrifós, però no poden evitar sentirse una mica afalagades per aquesta atenció tan poc habitual i si no vingués l'enyorarien... Tot plegat era una bajanada, és clar, ni tan sols sé si les conques en qüestió existeixen ni si es fa missa de deu. No destorbo més el seu blog.

    A la llarga, tots morts. El que promet, promet, senyor artista-arquitecte.

    frg

    ResponSuprimeix
  7. Collons, no destorba, i ara! M'he entretingut a buscar l'accepció a la que es refereix vosté, perquè pobre diable, no en sé prou, jo de català!! Així que una conca pot ser, a part d'un accident geogràfic, una tieta malfollada?!

    Ara sí que m'he mort, li ho prometo!

    una abraçada, frg!

    ResponSuprimeix
  8. De fet, jo no havia caigut en l'altra accepció i no havia entès la relació amb els espeleòlegs. Això dels "territori més deprimit que les zones adjacents", que diu el diccionari, també té suc. En conec uns quants, d'addictes als territoris deprimits...

    frg

    A més a més, quan he fet el comentari anterior, la paraula que he hagut d'escriure per poder-lo penjar ha estat "oronogin". Oro-no-gin? Hi ha or, a la ginebra? (Dec haver treballat massa hores, avui...)

    ResponSuprimeix

Seguidors