14/6/10

Anatòlia

A N.
A Paco

La vida no li ha semblat mai fàcil, a l'Arquitecte de Laberints. Allà on va, a cada pas que dóna, basteix murs i carrerons plens d'agudes cantonades. Amb el pas del temps va aprendre a alçar murs cada cop més infranquejables, a projectar més agudes cantonades, i així va anar fent. Quants més laberints bastia, més coses desaprenia el Constructor. Va desaprendre l'amor, va desaprendre la felicitat, va desaprendre l'alegria, la llibertat, va oblidar la ironia —única arma de la que els homes s'han dotat capaç de plantar cara als designis del destí. I l'Arquitecte, a qui alguns van aprendre a anomenar Artista Abans Conegut com Subal Quinina, va acabar per perdre's en el seu propi Laberint i la monumental monstruositat d'ombres i obagues el va engolir i el temps es va alentir fins aturar-se, i el silenci, i la buidor. El Constructor aleshores va estabornir els seus sentits, i va deixar de calibrar distàncies, multiplicant la seva proverbial miopia fins la ceguesa.

Molt de temps va condemnar-se a vagar pel Laberint. Massa temps per contemplar la seva obra, per la qual només sentia, a aquestes alçades, un fàstic profund, un tedi insuportable. I va trobar algunes veus amigues, en el Laberint, però, ai, la seva miopia multiplicada, la seva vista cansada, convertia qualsevol sortida en una trampa, en una broma de mal gust.

Finalment, després de recórrer la totalitat del Laberint, va trobar una escletxa en un mur, un fil de llum. Va atansar-s'hi pensant en un nou miratge, però no, no era cap miratge, era una escletxa de veritat. Temorós, va travessar el darrer mur i va fumar-se un cigarret. I va escoltar una veu diàfana, que li deia: «T'espero de fa temps.» «Quant de temps.» «Ben bé quatre anys. Potser més.» «Recony, doncs jo no et conec de res.» L'Arquitecte va fer un pas endavant, però automàticament van aixecar-se al seu voltant murs d'alçades israelianes, a la qual cosa la veu diàfana va treure una maça, i a cops decidits i fulminants va enrunar tanta ignomínia. L'Artista es va quedar perplex: «No sabia que es pogués fer això que has fet.» «I doncs, és que estaves perdut i ja no sabies res de res», va respondre la veu diàfana. «No serà gens fàcil, oi que ho saps, que ho torni a aprendre tot?», digué ell. «Més o menys, ho sé.» L'Arquitecte aleshores va girar-se per darrer cop a contemplar el seu Laberint. I després va ullar l'horitzó, que de tan incert li va fer por. I la veu diàfana li va fotre un calbot i va parafrasejar un micropoema que havia escoltat en algun lloc. «Tanto miedo para tan poco peligro». I ell va dir-li, temorós; «De debò no hi ha perill?» «No tant com el que t'has trobat allà dins», va fer la veu diàfana dirigint la mirada al Laberint.

I així és com s'acaba aquesta història i en comença una altra. I així és com finalitza la primera etapa d'aquest blog i en comença una de nova.





FI DE LA PRIMERA ÈPOCA



7 comentaris:

  1. M'alegra molt veure, senyor Subal, que els dies grisos estan quedant enrrere. Per la meva part, seguiré llegint-lo amb tantes ànsies com fins ara.

    ResponElimina
  2. Caram, vostè és capaç de posar-se l'èpica dins la butxaca i després deixar que li taqui els calçotets. Admirable.

    ResponElimina
  3. alabat sigui el Senyor, (sigui on sigui), tot el que signifiqui felicitat -o almenys absència d'infelicitat- per un humà, per força ha de ser bo per tota la resta...

    amunt els cors! (i avall els murs)¡

    ResponElimina
  4. Alabat sia el seu comentari, benvolgut Mr. Towers! Una salutació ben cordial!

    Senyor Puig: Què sap lo bou del patiment de l'altre.

    Amics anònims, gràcies per ser-hi!

    ResponElimina
  5. L'Artista es va traure una de les màscares de la cara i tots els seus reflexos es van traure una de les màscares de la cara, va cabdellar el fil roig de vida i va desaparéixer del Laberint, i tots els seus reflexos van cabdellar el fil roig de vida i van desaparéixer del Laberint, que ara només reflectia infinitament el fosc cadàver de l'Artista. Aleshores, abans que eixira el sol, van enlairar-se els coets.

    VERSIÓ VALENCIANA DEL FINAL

    ResponElimina
  6. Lo bou no és neci. Són versos equivocats. És mansoi, però no neci.

    ResponElimina

Seguidors