15/2/10

Notes caòtiques sobre un cap de setmana a París

La laideur a ceci de supérieur à la beauté

qu'elle ne disparaît pas avec le temps.

Serge Gainsbourg


Com una juguesca, com un desafiament, van dir-li: si t'aconseguim una entrada, vindràs a París?

*

El problema de París és el de Fastigosa: la ciutat només t'ensenya el que vol, una única ruta per travessar el que tu voldries que fos un laberint. Impossible ser un viatger, a París, descobrir-li les vergonyes i els secrets, la història no oficial. Ella vol que siguis un turista exquisit i, sense temps per revoltar-te, acceptes el teu rol i et comportes com les autoritats volen que et comportis: com un perfecte consumidor.

*

Tens uns amics llatinoamericans que han viscut uns anys aquí. Mires d'imaginar-te'ls i no pots. De sobte, un corrent d'admiració cap els teus amics. I d'enveja. I de curiositat.

*

Les manetes que serveixen per obrir les portes dels metros de París. Són un mecanisme diabòlic, intimidant. Fan que les portes s'obrin d'una revolada, i et fan posar de mal humor. Fan posar de mal humor a tothom, però ells no ho saben, perquè hi estan acostumats. Hi ha una parada de metro que es diu Stalingrad.

*

A la Bastilla mires d'imaginar la tremolosa fulla de la guillotina penjant sobre els colls blancs i perfumats de tanta noblesa, però no pots. Mires de recòrrer els dissortats camins dels artistes que han conegut la misèria i el fracàs a París, però no els trobes. Per fortuna, fot un fred que et trenca la cara. Ho trobes un senyal d'autenticitat que fa d'aquesta escapada un esdeveniment encara més singular. Jo vaig estar a París per veure el 2666 de Rigola i Ley i nevava.

*

Un te (aigua calenta i un sobre d'herbes aromàtiques) costa quatre euros. Només el darrer dia van trobar un café amb llet que no superés els tres euros. Va ser sota de l'hotel del vell borratxo. Uns turcs jugaven a cartes i parlaven llengües rares, barrejades amb francès.

*

Comproves de nou que l'autoritat, aquí i arreu, tracta la ciutadania amb una condescèndencia tan estúpida com irritant. Com si fossis subnormal i no et poguessis valdre per tu mateix, et neguen l'entrada al cementiri de Père-Lachaise perquè està tot glaçat. Imbècils. Si volgués anar als Estats Units, pàtria de la demanda legal, aniria als Estats Units. Si em trenco el còccix rendint honors a tant cadàver exquisit, és el meu problema. El meu còccix és meu, meu! Em sentiu, funcionaris miserables?! Meu.

*

Només se sent un viatger al municipi de Bobigny, extraradi de París, durants els descansos de 2666. Allà recorda que viatjar és sentir-se lluny de tot i de tothom, i aquest és un sentiment alliberador que l'inspira. Els blocs de pisos s'alcen i s'iluminen contra el cel cada cop més fosc. La via del tren acaba el seu recorregut en aquest cul del món, i és aquí on s'estrena, adequadament, 2666 de Bolaño. El marc és el més indicat. Ningú aplaudeix al final de cada acte. Ho trobes estrany, tot plegat. Un nou amic, un animal d'escena, la mà dreta de Rigola, t'explica que a cada lloc s'aplaudeix de manera diferent. Només al final, la gent s'aixeca i exclama bravo, bravo! Trobes que hi ha pocs francesos, entre el públic, però això no ho pots saber. Estàs content de veure de nou l'obra, els moviments a càmera ràpida i a càmera lenta dels actors en la part de Fate, el cel blau i morat de la part d'Amalfitano, etcètera. Et sents, tot d'una, un estrany, però no li dónes més voltes. Els senyors del Lliure tenen l'amabilitat de convidar-vos, a tu i al teu amic, a tornar a la ciutat amb el seu autocar. Penses en la vida itinerant d'una companyia de teatre, en la seva grandesa, en la seva misèria. Sopeu amb alguns dels actors. Et fan preguntes sobre Bolaño, i et ruboritzes. Què en saps, tu, de Bolaño. Res, no en saps res de res.

*

L'endemà, un sol afable, revitalitzador. El fred, però, segueix partin-te la cara. Passejeu entre enamorats encantats d'haver-se conegut, però no et deixes impressionar. Aneu a visitar una exposició d'art contemporani. Penses que tal vegada puguis obtenir una bonica imatge per la coberta de La maleta, però no n'estàs segur.





*

Abans de pujar a l'avió has comprovat que les companyies d'aviació i les autoritats aeroportuàries tenen un comportament cada cop més arbitrari. Tens les galtes enceses pel fred, pel cansament. L'avió s'alça sobre París. Llegeixes el Tercer Reich, febrilment. Bolaño té alguna cosa maligna, aquell no sé què malaltís que tenen tots els hotels de la costa. T'adorms i somnies però no pots recordar què somnies. A hores d'ara ja estàs malalt.

4 comentaris:

  1. Hauria vostè d'haver anat a veure els fantasmes de la Rue Vaneau...

    ResponSuprimeix
  2. Escrius molt bé. És un plaer llegir aquest blog.

    ResponSuprimeix
  3. Doncs li agraeixo molt les seves paraules, senyor o senyora Gabote.

    salut!!

    ResponSuprimeix
  4. Senyor Artista, no ve al cas, però llegeixi això:

    http://pollastre.bloc.cat/

    ResponSuprimeix

Seguidors