5/10/09

La distància

El agrio comença així:

«Estábamos sentados en un banco cerca de Les Halles, bajo una especie de pérgola de madera. Hacía buen tiempo. Me dijo: Ya no te quiero.»


*

L'Art va adquirir aquest llibre perquè va llegir aquesta ressenya, i no s'ho va pensar dues vegades. Va devorar-lo perquè és curtet. Va devorar-lo i el mal va estar fet.

*

L'Art s'adona que ha perdut el costum d'escriure de llibres. Tanmateix, segueix llegint-ne. L'Art s'ha tornat poc sociable, poc comunicatiu.

*

Un dia d'agost va anar a veure en Serés. Orgullós, Serés va obrir el seu portàtil i els va ensenyar l'antologia de contes russos que ha anat treballant amb Anàstassia Maxímovna. L'orgull encenia els seus ulls. Queia la tarda i va conduir serpentejant, amb cura de no estimbar-se contra el boscatge de la Garrotxa. Ell encara no ho sabia, però el mòbil filldeputa s'havia quedat a cal Serés, sense cobertura, técnicament mort. Van arribar aleshores a una cruïlla urbana de l'extraradi de Girona, i fou aleshores que es va adonar del seu oblit. Deixar-se el mòbil és com deixar-se el gos a la cuneta. Va deixar sans i estalvis els amics a l'estació, i va conduir furiosament. Serpentejant. S'imagina les rodes escupint graveta al límit del desastre automobilístic. Quan va ser de nou davant la porta d'en Serés, va decidir que li explicaria el seu Univers Interior en Flames, allò que ho justificava tot. No ho va fer. Abans d'emprendre el camí de tornada, Serés li va dir: cal que et decideixis.

*

El agrio potser tracta del trist combat desigual del Menyspreu contra l'Amor, i d'aquella estranya dignitat de qui s'arrossega pels fangars de la derrota. No hi còlera ni venjança. Hi ha estranya dignitat, la sorda solitud que uns quants entendran perfectament, aquella fragilitat. No es llegeix, però hi és. Es sent. Potser sigui aquesta la clau. No cal que t'ho expliquin, no cal que t'ho subratllin: hi és i prou, i si no ho sents, potser ets tu, l'agre. Diuen que hi ha humor en aquest llibre. És possible. Hi ha distància. I si hi ha distància vol dir que has sobreviscut, i si has sobreviscut vol dir que et pots permetre l'humor.

*

Abans de marxar de la llibreria Gàbia de Paper amb una bossa plena de llibres, ha apuntat amb el dit el seu exemplar de El agrio. Se l'ha tornat a comprar perquè el primer exemplar l'havia regalat. L'heu venut? Ni un. La Mercè li ha dit a l'Art: hi ha un noi que sempre que ve ens pregunta si tenim llibres pel mal de cor. L'Art ha respost: aquest n'és un. No cura. Només és un llibre pel mal de cor. N'hi ha pocs, d'aquests. Als teus peus, Mercè. Posa'm als peus de la Cèl·lia. I ha marxat.

*

Dies després d'anar a veure en Serés, aquell estiu que s'endevina molt llunyà, l'Art va fer un cop de volant abans d'arribar a Torroella i va rectificar la direcció. Va accelerar per les rectes del Baix Empordà. Va irrompre a la seva habitació. Va entaforar la seva roba en una maleta. En prou feines es va excusar. Va desaparèixer sense dir res. Es va sentir lliure i irresponsable.

*

Potser El agrio sigui un llibre banal. Però no ho és. Són les coses més banals les que fan mal, les que expliquen tants forats.

*

Un dia, al metro. L'Art va ensenyar el llibre que acabava de comprar a un amic que l'acompanyava. Hi havia una noia pèl-roja al costat de l'amic que es mirava el llibre de reüll. L'Art li va deixar. La noia pel-roja es va ruboritzar, però va prendre el llibre entre les mans. No hi ha res més bonic que una lectora. L'Art li va explicar que s'havia llegit El agrio, de la mateixa autora. Ella va dir que recordaria el títol però no el nom de l'autora. Ah, jo tampoc el recordo mai, és molt dificil... Mréjen...

De bon grat hagués acompanyat a la pèl-roja al seu destí. Però no ho va fer. La va saludar cordialment i va baixar on li pertocava. Potser sigui millor així; els desconeguts acostumen a donar bons consells i no demanen res a canvi.

*

El agrio i El abuelo, de Valèrie Mréjen, els ha editat una de les millors editorials en llengua castellana del moment, Periférica. Contes russos (Serés/Maximovna) serà publicat per Quaderns Crema.

7 comentaris:

  1. tot lo agre m'agrada; gracies per la recomanació

    ResponSuprimeix
  2. Els oracles no són el meu fort, t'ho hauria d'haver dit.

    Tot i això, la frase, "cal que et decideixis", tampoc no està malament.

    Llegirem la Mréjen.

    ResponSuprimeix
  3. ei, artiste; no he pogut evitar-ho, no podía triar; m'he crompat els dos, El Agrio y El Abuelo; m'han semblat un parell de necessitats absolutes, superlatives... ets el culpable de que ahir la meua butxaca sagnara; no cal que contestes

    ResponSuprimeix
  4. No contesto, doncs.

    Salut, senyor Montalvà, una abraçada, senyor Ané.

    Encara no he decidit res de res.

    ResponSuprimeix
  5. El temps en sap més que nosaltres. Ja decidirà ell.

    ResponSuprimeix
  6. Quins més hi ha pel mal de cor?

    N'hi ha que no sobreviuen
    N'hi ha que som culpables, es pot sobreviure a la culpabilitat???

    ResponSuprimeix
  7. Aquí visitant.
    Demà el busco, no sé si perquè el necessito però el buscaré, el duc apuntat a la mà en boli vermell.
    L'altre dia em van dir que l'ànima sempre ens parla, que sovint quan no sabem què fer és perquè no ens agrada el que ens diu, però que ella continua allà, repetint i repetint i donant-nos senyals del nostre camí... No ho sé, sóc de les que em costa escoltar-la.
    Per la resta, genial tot.

    ResponSuprimeix

Seguidors