25/5/09

Una sessió

Et desitjo que acariciïs un gat, alimentis un ocell
i escoltis un pardal alçar triomfant el seu cant matinal,
perquè així et sentiràs bé per no res.

Sérgio Jockymann


1.
L'Agitació de Singer cedí el pas, a poc a poc, a una mena d'exhauriment, una mena de calma profunda. En el seu rostre aparegué aquesta pau pensarosa, reflexiva, que veiem sobretot en les persones que estan molt tristes o que són molt sàvies. Però Singer no parava de vagarejar pels carrers de la ciutat, sempre sol i silenciós.

El cor és un caçador solitari, Carson McCullers, Labutxaca.


2.
S’acostava l’hora de dinar. En Ienín tragué l’última palada de terra. La picà ben petita i després es vinclà sobre el munt de pols. Estava envoltat de presos que havien callat.

Agafà de terra un objecte microscòpic i el fregà molta estona amb la màniga. Era un tros de tassa de la mida d’una moneda de tres copecs. S’hi conservava un fragment d’un dibuix: una noia amb vestit blau. Només en quedava l’espatlla i una màniga blava.

Dels ulls del pres, en brollaren llàgrimes. Premé el vidre contra els llavis i deixa anar, fluixet:
—Una sessió!

Una sessió, al camp de presoners, vol dir qualsevol experiència de caire eròtic. Més àmpliament, fins i tot qualsevol tipus de percepció positiva dels sentiments. Una dona a la zona és una sessió. Una fotografia pornogràfica és una sessió. Però un bocí de peix en una sopa aigualida també és una sessió.

La zona, Serguei Dovlàtov, LaBreu Edicions.

L'Art pensa que aquests textos estan íntimament relacionats, que una cosa porta a l'altre i viceversa. Hi ha plaers que només els solitaris, o els presoners de si mateixos, poden copsar. Són coses que els altres, la gent absurda i feliç, difícilment comprendrà en tota la seva magnitud. 

Per exemple: el dia de sant Jordi, a la paradeta. Un home jove que portava una soga al coll i una americana impol·luta s'aturà en sec davant de la paradeta dels Editors Suïcides. L'Art, que en aquell moment tenia una caixa registradora al cap, es mirà amb atenció al possible lector. El lector mai va mirar enlloc més que al terra. Semblava boig, però potser només tenia una profunda pena al cos.

L'home de la soga al coll, enlloc de mirar llibres, havia clavat la mirada en algun punt de l'enrajolat del Passeig de Gràcia. L'Art s'atansà per sobre el taulell, disposat a qualsevol broma innocent, però alguna cosa va fer que no digués res i romangués a l'espera de ves a saber què. L'home de la soga al coll gratava el terra, abstret, concentrat. En el seu rostre aparegué aquesta pau pensarosa, reflexiva, que veiem sobretot en les persones que estan molt tristes o que són molt sàvies. Finalment, l'home s'alçà del terra i l'Art va poder veure una marieta evolucionant sobre el palmell de la mà estesa de l'home de la soga al coll. Va comprendre que en aquell moment el món gravitava entorn a l'home de la soga al coll i la seva marieta. Aquell home va allunyar-se amb la mà estesa fins a perdre's en la multitud, i va quedar-se per sempre en la memòria de l'Art, en l'apartat de fenòmens inexplicables, però bonics com un poema perfecte. 

Doncs bé, això és una sessió. 

3 comentaris:

  1. Art, vosté és un home sensible!! Quin disbarat!

    ResponSuprimeix
  2. Rere un taulell, en les cases on s'hi dispensen llibres, hom sempre trova personatges que capten l'atenció, s'introdueixen per la retina curiosa del llibreter i s'instal·len a la ment. Són personatges del llibre que esperem trobar entre tones de pàgines escrites que ens envolten.
    M'apunto el seu blog, senyor editor suïcida, ha estat una agradable i descoberta.

    ResponSuprimeix
  3. he rebut el teu mail; ha sigut una grata sorpresa... pense tornar per aqui amb temps i llegir lo que diu el flamant editor de dovlatov...
    salutacions des de valencia!!!

    ResponSuprimeix

Seguidors