22/4/09

Ciutat inhabitada vora el mar

L'Artista Abans Conegut no sol escriure poesia. No n'escriu mai. Amb tot, en llegeix una mica, i n'escolta encara més. Els camells van a l'oasi, i l'Artista, ionki, va darrere dels camells.

«Aquesta temporada a l'Orinal es porta molt el valencià», pensa l'Artista. «Què ho fa que a on no existeixen lectors sorgeixin més i millors escriptors?» Ja hi torna, ja divaga. «La praxis valenciana indica que els escriptors valencians són amos dels seus deserts i en ells foten el que els hi dóna la gana, heus ací. Observin Baixauli, observin Palacios, observin tants altres.»

L'Artista l'altre dia va voler donar la benvinguda a un vell amic que es pensa que es poeta, i feliç va fer d'amfitrió de Francesc Bononad a l'O.R.I.N.A.L. Era el primer cop que recitava el seu segon llibre, aquest cop de poemes (?), Cotxes nous, cotxes d'ocasió, cotxes de quilòmetre zero que ha tingut l'encert de publicar El Cep i Nansa. L'Artista i Paco Knight Bononad alcen les copes, i fan dringar el vidre i xarrupen respectius gintònics, una horeta abans de començar el recital. «Per passar els nervis», diu Bononad, i l'altre diu, «Això, pels nervis.» Artista patia pel seu amic perquè tot presagiava una nit buida de públic, doncs Bononad estava contraprogramat, gairebé sabotejat, per un recital de poetes habituals de l'Orinal que feien alguna cosa a Sarrià. Allà dalt no saben que els dimecres són sagrats. Emperò, la sala es va omplir misteriosament. Encara que hi pensi ara, Artista no s'acaba d'explicar aital fenomen, però la cosa va anar així.

I el cas és que Artista va assistir a una cosa d'aquelles extraordinàries que passen cada cert temps; va sentir una fascinació enlluernadora pel que escoltava, que se li disparava la pensa i s'allunyava lleugerament d'allà on s'estava, com si mirés un mar de lava de Rothko. Va entrar en estat de nirvana editorial i va veure la llum: «heus ací un tio que vendrà poquíssims llibres, que tindrà encara menys lectors, i que cal que segueixi essent publicat ad aeternum, per mi, per aquell, pel de més enllà...» I també va pensar; «Heus ací un dels futurs millors assagistes i pensadors d'aquest país nefast.»

En canvi, Artista ha sentit algunes altres opinions sobre el que va passar aquell dia a dalt de l'escenari. Algú li va dir que ho havia trobat pertorbador, algú altre va dir «fascinant», encara a algú altre que el paio no recitava sinó que llegia, un altre que es va fer tot massa llarg... és fantàstic això! Què més li pot passar a un veritable assagista, a un pensador? Un tio que, en efecte no recita sinó que llegeix, i que llegeix d'una manera molt peculiar, fosca, ombrívola potser, un tio que prescindeix de tota mena d'impostura poètica, un tio que, malgrat o gràcies a tot això, pensa i fa pensar i aconsegueix crear un estat d'hipnosi col·lectiva, un silenci d'espectació, alerta i alarma entre el públic que és l'alè de les grans ocasions a l'Orinal. L'Artista encara recorda amb emoció la master class de poesia cubana que va oferir a una sala mig buida un dels joves que s'encarrega de la barra del bar. El poeta Mauricio Calzadilla. L'Artista sap que, per alguna raó, la recordarà tota la vida, aquella vetllada, com quan va recitar per primer cop un tal Max Besora, o com ara, que recorda la vetllada de Bononad...

El primer llibre de Francesc Bononad va ser de narrativa curta. En ell hi havia un pròleg i alguns contes que van fascinar a un tal Subal Quinina. El pròleg, que va escriure el mateix Bononad, li va semblar una meravella, i a un bon amic de l'Art que té molt criteri, en canvi, no.

El segon llibre de Francesc Bononad es pot dir que és poesia freak d'un sorprenent univers paral·lel al de la vida; el de l'automobilisme. Freak en el sentit que pocs poetes tindrien el sentit de l'humor per crear-se un univers tan estrany, experimental i amb tots els accessoris imaginables. Freak de poesia estranya i amenaçadora. Ara; Bononad és dificil, que ningú es porti a engany. S'hi ha d'entrar, s'hi ha de voler...

Però l'Artista insisteix; ha vist un pla traçat en la carrera de Bononad, i Bononad l'executa implacablement, experimentant amb tots els gèneres literaris que li convenen per ampliar el seu camp de batalla; la ficció, la poesia... i tot plegat per embellir el seu vocabulari amb la paraula justa. Perquè l'Artista té una tesi, encara per refutar: que Bononad és un assagista i un pensador que cerca el seu camí en disciplines com la poesia, la narrativa, el diaterisme i el treball audiovisual. I Artista pensa que el camí que ha escollit Bononad és perillós i ple de revolts. Pensa «la poesia i la narrativa i el dietarisme et poden ajudar a desenvolupar la teva técnica i afermar la teva constància, però te n'has de saber desprendre en algun moment, si en veritat tu ets assagista.» I la pregunta és si ell se sent assagista, i si se sent assagista, perquè no escriu assaig reconeixible com a assaig... o bé cerca nous camins per l'assagística en la poesia i la ficció? potser Bononad és un investigador de fronteres d'una originalitat que no podem calibrar ara i aquí? Bononad genera preguntes i espectació en alguns pobres diables. Haguessiu vist els seus dos editors parlant apassionadament de l'obra de Bononad, acabat el recital!!

Ah, i l'Artista, fet tot ell un badall, recorda al lector que sí, que ell i Bononad són molt amics i que tal y que cual. És un post de compromís, doncs? Modestament, no.


2 comentaris:

  1. fantàstic tot plegat!!!
    by the way i perdó el canvi de tema: el dovlàtov ha volat a la blanquerna mardrilenya?

    perdó i segueixin amb el senyor bononad. fa una enveja infinita no viure aquestes nits amb vostè, amic beforeknown.

    ResponSuprimeix
  2. ja saps, em va entusiasmar!

    a la Blanquerna no hi ha anat a parar en Dovlàtov, això sí l'enviem via correus on calgui, demaniiiiiiiii sr iiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii

    labreuedicions@gmail.com

    ResponSuprimeix

Seguidors