31/3/09

La Lluita Constant

Artista s'aixeca una hora abans que d'habitud i agafa el carret de la compra (prenyat de llibres) i enfila cap a la Bertrand, on deixa la caixa i un albarà. Sense problemes. Camina per la Rambla en silenci, en pau, arrossegant el carret buit... Li sembla mentida... Entra amb mitja hora d'antelació a la feina. No hi ha ningú, només ell i el silenci. Cinc hores més tard marxa pitant a casa, on deglutirà menjar precuinat. Encén la tele a l'hora que la seva sòcia i amiga el truca. Ha de deixar de dinar perquè el torrent d'informació és una bola de neu que es va fent gran. Escoltar l'Artista i la Sòcia i Amiga parlant per telèfon és curiós. No conversen: intercanvien informació a la velocitat de la llum. Els dos estan sonats. Els dos acabaran malament. Artista penja i s'adona que tenia una trucada perduda d'un amic llibreter. Aquest li ha deixat un missatge, que escolta pensant en reposicions o albarans o factures o títols o distribuïdors o pro-ble-mes. Es queda parat quan escolta que l'amic llibreter el truca, senzillament, perquè es preocupa per ell, per la seva salut, per a que tot vagi bé. Si l'Artista fos una mica més sensible hagués plorat allà mateix, perquè ja no recorda trucades d'aquest estil. Li tornarà la trucada més tard. Ara ha d'agafar el cotxe i anar a una subdistribuïdora de la Zona Franca que abastirà de La zona a les següents llibreries: Aqualata (Igualada), Bada llibres (Cardedeu), Binocle (Ripollet), La capona (Tarragona), Carrer major (Sta Coloma de Gramenet), Galatea (Reus), La Gralla (Granollers) i un llarg etcètera de llibreries arreu de Catalunya. Dóna la mà al subdistribuïdor i fan broma sobre esgotar l'edició i un més que improbable augment del descompte si això passa. Acte seguit, L'Artista enfila de nou cap a la Bertrand, on sembla ser que a la caixa hi faltaven uns quants llibres. Ho soluciona. Paga el tiquet de l'aparcament soterrat i puja cap a Gràcia, on distribuirà ell mateix La zona. Altra vegada, enfonsa el cotxe a les entranyes de la terra (de pagament).

Entra al primer local, un lloc on vénen llibres. L'Art es nega a dir que aquesta senyora summament desagradable sigui llibretera. Ven coses, la senyora. Surt d'allà com si tingués un ferotge atac d'asma. La senyora, com de costum, només ha fet que humiliar l'Artista, i l'Artista calla, però s'ofega. No donis el braç a tòrcer, amic Artista, que això és la lluita constant. Odia cordialment a la senyora i torna a agafar el cotxe amb les galtes enceses. La senyora li ha agafat només dos exemplars, i Artista està segur que mai sortiran a la venta, en aquell local on venen llibres i regalen humiliacions. Però tira, nen, tu tira, ves a visitar La Gàbia de Paper. L'Artista estaciona en una zona verda que no és del seu barri, i pren una bossa de paper amb quatre exemplars de La zona. No ho vol reconèixer, però se sent enfonsat. Per sort, li truca la Sòcia i Amiga i d'entre el tsunami d'informacions entretallades troba paraules de consol. Entra, doncs, a la Gàbia, i sent música clàssica i alguna cosa dintre seu es calma, el seu biorritme s'alenteix... La Gàbia de Paper és una llibreria situada al carrer Marià Cubí, 26. Tres són les llibreteres que la regenten, des de fa ja vint-i-sis anys. Recorda l'Artista que fa uns mesos els hi va portar els tres últims Alabatres, i que les senyores el van mirar estrany, però se'l van escoltar atentament, i l'Artista els hi va explicar la seva història i la història de LaBreu. Ahir, al veure'l, es van recordar d'ell. El van portar a la tauleta de la poesia, i li digueren que n'havien venut un de cada. Fantàstic... aquelles ganes de plorar, d'esgotament, de sentir-se ben tractat, d'infinita gratitud... I ara toca xerrar de La zona amb les Senyores Admirables i l'Artista s'excita i s'oblida d'ell mateix i parlen llargament del llibre, i després diu amb una mica de vergonya que si volen poden quedar-se'n quatre... o cinc... «Deu, noi, en volem deu», li diuen a l'Artista les Senyores Admirables. «Te'l moure'm.» «Doncs... doncs... doncs no sé què dir... estic commogut Senyores Admirables... va... vaig a buscar-ne més al cotxe», diu al límit de la gratitud l'Artista que comença a creure de nou amb la humanitat i amb les ganes de plorar. 

Visita unes poques llibreries més i pensa que fer-se gran és prendre decisions, equivocades o no, però adherint-se sempre a la Lluita Constant. Vindrà el dia en que pugui posar el seu fons a mans d'un distribuïdor, quan el fons sigui més gran i la vida no depengui només del devenir d'un sol llibre. Quan no hagi d'entrar per la porta del darrere de cap distribuïdor, ni pidolar a editorials amigues... Aleshores s'alliberarà d'aquesta càrrega, però l'instint, aquell gran menystingut, aquell sord-mut, ha decidit per ell, i ara toca Lluita, Lluita constant.

Arriba fos i deprimit a la presentació de Txevengur, traducció de confiança de Miquel Cabal, Txevengur, obra cabdal on les hi hagi. Ningú més que Edicions 1984 podria estar darrere d'aquest altre suïcidi rus. Art sent una barreja d'enveja i admiració, docilitat d'aprenent, davant el senyor Cots. S'expliquen la vida, i el senyor Cots li diu que això no pot ser, que passat Sant Jordi Artista el vagi a veure... de nou, el noi s'empassa les llàgrimes de gratitud i, en la seva debilitat, se sent menys desvalgut. El senyor Marcel Riera, editor brillant del Cercle de Viena, i traductor d'un llibre de Philip Larkin que estem preparant els de LaBreu, també surt en l'ajuda d'Abans Conegut i diu que parlarà amb els seus distribuïdors, tan eficients. Si tingués forces, el nano se sentiria reconfortat, però no pot, perquè per dins està trencat. La Lluita, la Lluita Constant! 

Acabada la presentació, havent sopat amb la Rebon, en Riera i en Gelonch, Artista es lia a prendre la última copa amb el poeta, i xerrant, planificant i escoltant se li fan quarts de tres del matí.

El somni

Aquella nit de dilluns a dimarts Artista somià. Va acompanyat per algú, però estan de costat i no veu qui és. Seuen a la sorra bruta d'una platja post-industrial, hi ha un resol que ho tenyeix tot d'un groc inestable i boirós. Artista s'observa la cama esquerra i veu que, com molestes estelles, du petits claus (3mm) enfonsats a la cuixa. Malgrat el dolor, s'entreté a pessigar-los per tal d'alliberar-se. Ves a saber quan fa que els du a la carn, aquests claus (3mm), no s'hi havia fixat abans. Òbvia el dolor i desclava claus  infinitament, doncs a mesura que s'acosta a la cuixa i va prenent interès, va veient més claus i més xinxetes, cada cop més petites, enfonsades en la seva carn i sent dolor però no es queixa perquè el seu interès va més enllà del dolor i de la queixa, fins que sona el despertador, s'aixeca, va a dutxar-se i surt de nou de casa, camí a la Lluita Constant, sempre la Lluita Constant.

16 comentaris:

  1. La nit del dissabte al diumenge vaig somiar que em queia el sostre al damunt mentre dormia. Avui cau aigua sobre el llit. I el que encara ha de passar...

    Salutacions cordialíssimes. Provaré de comprar un dels deu exemplars de La zona d'aquesta llibreria de Gràcia, amic.

    ResponSuprimeix
  2. ara m'agrada! ja torna a ser el de sempre!Vosté és un artista del patiment, un fakir de l'edició.
    Ningú com vosté sap fer art dels seus turments.
    Llàstima que en Dovlàtov el durà cap a la glòria, oblidarà el teatre buit i haurem de recuperar els vells posts d'aquest present ingrat i estrany...

    ResponSuprimeix
  3. I a la llibreria Maite? per a quan una visita a la simpàtica llibretera?

    ResponSuprimeix
  4. Home, tú eges mu malo, venbolgut senyor dErsu_! L'Artista diu que no té previst anar-hi mai més, a ca la Maite, sap, com la versió de Mazoni de The Maggie's Farm: "no penso tornar, a ca la Paula mai més"...

    Senyors Quirky i Mais Il Fout. Gràcies. Amb el cor a la mà. Gràcies. Encara valdrà la pena, tot plegat...

    ResponSuprimeix
  5. Fascinant el món de l'edició. I sí, clar que val la pena.

    ResponSuprimeix
  6. va, va, no plori, que ahir per la tarda vaig comprar-me'l. i jo, acostumat a tenir signats tots els labreus, ara no sé on dirigir-me...

    ResponSuprimeix
  7. hi ha un distribuidor que plora pels puestos, bé, ja no.

    nota de l'amiga/editora: sàpiga la gent que les Sres.Roquer , des del 2004 no han trobat el moment de dir-nos quants exemplars han venut per fer factura dels nostres dipòsits.

    tens raó que les nostres converses telefòniques són intercanvis de dades, repetides mil vegades, però així ens aclarim.

    petó assolellat, tu m'enténs

    *e*

    ResponSuprimeix
  8. Anim fakir! m'agrada el sobrenom que us ha posat l'amic quirky. S'escau. Jo també crec que tocareu la glòria, terrenal naturalment, i oblidareu els mals moments.

    Una abraçada i fins aviat!

    ResponSuprimeix
  9. Benvolgut Sr. Artista:

    Ja sé que a vosté ni li va ni li ve, però jo tinc ganes de dir-li que escriu molt...(cae por su propio peso el que ve)

    Rebi una cordial salutació

    ResponSuprimeix
  10. Sr. Artista,

    Els de la llibreria Gaudí de Reus potser els trobarà rarets, potser no, però val la pena anar-hi a deixar tres o quatre exemplars. La mestressa es diu Montsant, per la serralada. Hi ha qui sempre compra a la Gaudí i no a la Galatea (perquè la Galatea els sembla "massa gran" i de tracte poc personalitzat).

    Molta sort. No sé si ja ha tirat per aquí, i no cal que ho confessi públicament, però no descarti el fenomen biblioteca pública: porti'n una mostra al Servei de Biblioteques de la Generalitat (La Rambla), que distribueixen "a províncies", i a l'edifici del Rellotge de la Diputació de Barcelona, que distribueixen a les biblioteques de la província de Barcelona que no compren directament ficció. Pensi que les comprades que fan són a l'engròs. Pensi, per exemple (mal exemple, o bo, mai se sap), que hi ha llibres infantils esgotats a les dues setmanes de sortir per culpa seva.

    ResponSuprimeix
  11. Lluiti sempre, Artista, sempre.


    Reverències

    ResponSuprimeix
  12. senyor artista,

    em fa posar trist, el seu text.
    però potser és perquè ja ho estava.

    un petó enorme amic.

    ResponSuprimeix
  13. Sr. Artista,

    Primer de tot moltíssimes gràcies pel regal de la Zona. Però ara m'he quedat amb fam de lectura de més Dovlàtovs en català? Per quan la maleta i/o d'altres?

    Realment fan falta més suïcides culturals com vostè en aquest món.

    Un lector.

    ResponSuprimeix
  14. Senyor Joan, moltíssimes gràcies pel seu comentari! LaBreu deixarà reposar una mica al lector dovlatovià, perquè l'espera ben gestionada fa la lectura més plaent. Abans del proper Dov hi haurà un altre autor estranger, i de ben segur algun autor català. M'agradria poder ser més precís amb vostè, però seria marejar-lo amb informacions que no he confirmat així que m'alegrarà si es pot conformar amb aquesta explicació tan vaga...

    Senyor iiiiiiiiiiiiiiiiiiiii:

    em sembla que la pitjor part ja ha passat. Sí que han estat dies complicats, però ja han passat, crec/espero. En canvi, que vostè estigui en minúscules (iiiiiiii enlloc d'IIIIIII) sí que em fa patir. Demà li truco i ens expliquem batalles.

    Lula, benvolguda Lula!!

    Morenita, prenc nota de les informacions. Ara mateix no sé si aital llibreria de Reus la distribueix el nostre subdistribuïdor). Si no fos el cas, doncs cap a Reus haurem d'anar! Tema biblios, controlat!

    Ea, Puig, anònim, palumbus... una abraçada a tots!

    ResponSuprimeix
  15. ... Tot just començo La zona, Sr. Artista, i lluny de semblar que faig elogis que podrien semblar propis d'un ball de màscares, la primera impressió és bona. Estaré atenta a les novetats que anuncia sense massa precisió... i no ho dubti mai: la feina que s'està fent,en la qual vosté hi participa, és exel.lent...

    ResponSuprimeix
  16. Em conformo amb aquesta explicació tan vaga... tot esperant els llibres d'aquest nou autor estranger i d'aquest altre català, que segurament ens descobriran i obriran nous mons.

    De moment, recupero "No sóc Stiller" de Max Frisch. Per quan més Frisch en català?

    Reitero les meves felicitacions més cordials,

    Un humil lector.

    ResponSuprimeix

Seguidors