3/3/09

Crònica sentimental d'un llibre anomenat La zona (III)

L'Artista, quan la seva sòcia i amiga li va fer entrega d'uns quants exemplars de La zona, va sentir que aquell vell desassossec, aquell familiar malestar de quan un projecte veu la llum, es feia més dens. Com quan es va acabar d'executar el mític Pla B. No és alegria el que sent ara L'Artista: arriba esgotat a la meta, mentalment acabat. És aleshores quan Artista necessita estar sol i es torna melodramàtic i nostàlgic, i us adverteix: no féssiu mai cas de L'Artista, en aquest estat imbècil.

Tanmateix, un cop a casa, assoleix una relació íntima amb els exemplars de La zona, se'ls mira i se'ls remira, els deixa a la lleixa, els torna a agafar, els deixa sobre la taula, es dutxa, s'arregla una miqueta i es fuma un cigarret. Ara sembla més eixerit i animat. I decideix omplir de nou la bossa amb alguns La zona i fer via cap als Premis Salambó, que com tots els premis literaris dignifiquen l'ànima dels assistents bo i oferint-los-hi alcohol gratuït. La missió de l'Artista no era agafar una turca en dilluns, sinó perseguir periodistes i personalitats brandant La zona, però de seguida agafa un cervesa... Uf, només arribar L'Artista ja se sent ridícul. Sempre li suposa un xoc la vanitat imperant en aquests tipus d'actes literaris, però sempre s'acaba acostumant i aleshores papalloneja amb total naturalitat. Va saludar a algun periodista i es va trobar alguns dels protagonistes de La crònica sentimental d'un llibre anomenat... com per exemple na Marina Espasa, lectora abrandada de Dovlàtov i qui primer va tenir el coratge de fer traduir algun fragment de Dovlàtov en català, per una revista digital ja inexistent. Una altra cervesa. Després, per la porta apareix la senyora que porta els drets internacionals de Tusquets, l'admirada Carmen Corral. Quina gran il·lusió va reportar a L'Artista Abans Conegut ensenyar-li el llibre a la Carmen! Quins consells tan simples i efectius que li donà a Artista, aquella nit a Frankfurt! Una altra cervesa.

Més tard, la cosa es va animar. L'Artista, envalentit (una altra cervesa), es va dirigir al premiat escriptor Ramon Erra i li va estrènyer la mà i el va felicitar cordialment. Erra es mereixia realment aquest premi. Es va dirigir a Erra perquè sabia que també llegia i apreciava a Dovlàtov, doncs la Segura i ells són molt amics, i ja se sap que per ser amic de la Segura cal haver-se llegit a Dovlàtov. Com que el Salambó és un premi sense dotació econòmica, Artista va sentir una càlida pietat envers el seu nou amic i li va fer entrega d'un La zona, per tal d'acabar de fer justícia. I saben què? L'Artista va notar que Erra tenia ganes de llegir-se'l en aquell precís moment, perquè Artista pensa que Erra tampoc acabava d'estar en el seu ambient.

I quina grata sorpresa va suposar veure a Baixauli, quan s'acostava a Artista. Es van saludar efusivament i es van dir hola què tal i van fer front comú i es van fotre unes caipirinyes i van riure's de tot plegat amb uns nous amics que van fer allà: el traductor de l'Amèlie Nothomb al català i la seva companya, els dos extraordinaris i interessantíssims. El traductor, vatua l'olla, era un gran expert en les coses de l'Editorial Suïcida!!

Ah, van passar altres coses agradables, la nit del Salambó. La nit es va acabar en un altre bar, amb uns mexicans, amb la Marina, amb el senyor Baulenas i amb el senyor Baixauli, que va tenir a bé convidar a l'Artista a un darrer gintònic. Gairebé eren les tres de la nit, merda! Es van abraçar i es van saludar i es van dir fins la propera, i l'Artista Abans Conegut com Subal Quinina va desaparèixer en la nit, cantussejant una cançó de Borís Gueorguievski que segons una altra protagonista d'aquesta història, la bella traductora Marta Rebón, està dedicada a Serguei Dovlàtov. Diu la Marta que la cançoneta parla de la tardor a Nova York, i fa una enumeració: la llum dels fanals, les avingudes de la ciutat, Central Park, la boira espessa, ampolles de vodka i cigarretes... i tot amarat del noble esperit del nostre rude amic, un tal Serguei Dovlàtov...

2 comentaris:

  1. veus, veus, clenxant la queixa, quin tot plegat ple de bonicors!!!

    ResponSuprimeix
  2. Això mereix euforia. No solitud ni rollos solipsistes :-))

    ResponSuprimeix

Seguidors