12/3/09

Crònica sentimental d'un llibre anomenat La zona (VII)

Carta a l’editor


Nova York, 4 de febrer de 1982


Estimat Ígor Màrkovitx! M’arrisco a fer-li una proposta delicada. L’essència n’és la següent.

Ja fa tres anys que vull publicar el meu llibret sobre el camp. I durant aquests tres anys, al més aviat possible. A més a més, hauria d’haver publicat justament La zona abans que tota la resta. Perquè va ser amb això que va començar la meva dissortada carrera literària.

Ha quedat clar que trobar editor és extraordinàriament difícil. A mi, per exemple, dos m’han dit que no. I tampoc no voldria amagar-me’n. Els motius de la negativa són pràcticament estàndards. Si vol, aquí en té els arguments principals: el tema dels camps està esgotat; el lector està tip d’inacabables memòries penitenciàries; després de Soljenitsin, el tema s’ha de tancar…

Aquestes raons no resisteixen les crítiques. Ja s’entén, que no sóc en Soljenitsin. Que potser això em priva del dret d’existir?

Però si els nostres llibres són del tot diferents! En Soljenitsin descriu els camps polítics. Jo, els penals. En Soljenitsin era un reclús. Jo, un vigilant. Per a en Soljenitsin, el camp és l’infern. Jo, en canvi, penso que l’infern som nosaltres mateixos[...]

Dovlàtov, Serguei. La zona. LaBreu edicions, 2009


***
Carta de l’editor

Barcelona, 12 de març de 2009


Benvolgut Serguei Donàtovitx Dovlàtov, sento molt no haver respost cap de les teves missives fins ara, però els de LaBreu anem sempre molt liats, perquè som molt guerrillers. Vam rebre el teu llibret sobre els camps i ens ha agradat tant que ja l’hem editat i tot. Avui el presentem. Seguint els teus desitjos, et publiquem, abans de res, La zona. Amb ell comencem la nostra col•lecció suïcida de narrativa La intrusa, i que déu ens agafi confessats. Sàpigues que ha vingut un fotimer de gent que desitja conèixer-te i els emborratxarem a tots amb vodka, per tal que s’ho passin bé i comprin el teu llibre.

Tot el que ens expliques de l’atzarosa vida de La zona, allò que vas trigar tant a a publicar i que vas passar d’estranquis saltant-te el teló d’acer, ens ha impressionat. I els contes sobre el camp són collonuts. Volíem, abans de res, felicitar-te.

No voldria avorrir-te amb històries d’editors: de ben segur que tu ja en saps unes quantes. Ja sabem que no som Quaderns Crema, ja sabem que no som 62, però m’hi jugo un pèsol a que ni uns ni altres haguessin posat tanta passió i dedicació en l’edició de la teva obra. Ja ho veuràs.

L’any 2005, un dels teus editors treballava a Laertes, una editorial rebel i independent que acabava de publicar un llibre molt bo, L’Analfabeta, d’una hongaresa que es diu Agota Kristof. Aleshores el teu editor era un paio molt jove i inexpert i no se’n sortia a l’hora de promocionar llibres. Solia rebre silencis desesperants, i aleshores el paio es fumava un cigarret nostàlgic i impacient.

Al mateix temps, però en un altre lloc, una jove periodista es va comprar el llibret de la Kristof per voluntat pròpia (ja saps que els periodistes esteu acostumats a demanar els llibres de gratis a les editorials). Aleshores, un dia, un dels teus editors va rebre un correu d’aquesta noia notificant que havia aparegut una ressenya seva a l’Avui sobre l’Analfabeta. Va resultar ser una ressenya collonuda. La periodista es deia Aida Segura, i l’editor i ella es van fer amics i van començar a intercanviar-se mails que parlaven sobre les servituds de les seves respectives professions mileuristes i desafortunades. També parlaven sobre literatura. I l’Aida, una tia molt elegant i misteriosa, un dia va començar a fer-se molt pesada pronunciant el teu nom i recomanant a un dels teus editors que fes el favor de llegir algun dels teus llibres. «Tio, t’has de llegir al Dovlàtov, eh? Ho faràs, oi?».

Quatre anys més tard, aquest mateix editor, sabent que l’Aida et porta al cor i que escriu meravellosament bé, i en homenatge a la seva amistat tan estranya, li va proposar que escrivís el text de la contracoberta. Espero que t’agradi.

La Mariana Muñoz i tu teniu, com a mínim, un punt en comú. Ella prové d’un país cada cop més absurd, encara que afortunadament no arriba a ser com la teva Unió Soviètica. Però convindràs amb mi, Serguei Dovlàtov, que no hi ha país en aquest coi de món que no sigui, com a mínim, absurd. Probablement, la Mari sigui la persona que ha hagut de patir més al teu editor parlant de tu. El teu editor confia moltíssim amb ella, i per això li va proposar la delicada tasca de maquetar la teva Zona, i ho ha fet de puta mare. La Mari es mereix el millor en aquesta vida. Estic segur que t’agradaria. De fet, de vegades em recorda a la teva La estrangera. Una amiga seva, la Marta, li ha cedit casa seva per poder treballar en la maquetació amb tranquil•litat. Has vist quanta gent ens ha ajudat?

Però encara n’hi ha més. El Luis Carballo i el teu editor es coneixen des que tenien la titola així de petita. A l’escola seien junts i mentre el professor explicava la poesia del barroc espanyol ells es dedicaven a escriure un Poemari bilingüe antiortogràfic, gràcies a déu oblidat en un calaix. També tenien una banda de funky punky. El Luis encara toca el baix i es dedica al disseny gràfic. Seu és el disseny de la col•lecció, i clar, de la coberta del teu llibre. Mola, no? L’editor li va explicar per sobre de què tractava La zona, i a ell se li va acudir el concepte de la imatge que ens calia. L’editor creu que és brillant: és una tanca de fusta recremada pel fred.

Però la pregunta és: des de quina perspectiva ha estat presa la foto? Des de dins de la presó? Des de fora? On reposa el bé i on està el mal? Crec que la fotografia ajuda a entendre el teu discurs. Ja em diràs el què. A la teva dona li ha agradat la coberta, encara que ens ha fet una putadeta d’última hora. Crec que les dones russes són com tempestes de vent sobre el teu cap, no és així?

Fixa’t també, estimat Serguei, amb el logo de la col•lecció: és una mosca collonera. Si mai fem la segona edició de La zona, en posarem dues a la coberta.

Vaig acabant, que sé que Hemingway et deu esperar a qualsevol taverna. Recordes aquella dona que et va fer la foto contra la paret? Déu ni do, la panxa que feies. Déu ni do la foto. La Nina Alovert, la fotògrafa, ens l’ha cedida molt amablement. Envia uns mails amb un milió de signes d’exclamació i segur que és una tia encantadora. Li farem arribar un exemplar a Nova York.

Com pots veure, hi ha molta gent que ha fet conxorxa per a que et puguem publicar en català. No em puc oblidar de mencionar una noia que ens ha ajudat amb les cartes delicades que hem hagut d’enviar als teus temibles agents literaris. La noia, i no li diguis a ningú, ens ha traduït un parell o tres de mails a l’anglès acadèmic, per a que l'agència no és pensés que érem uns pobres desgraciats. Ho feia des de la seva feina, la molt estraperlista. Sense aquesta traductora clandestina que ens ha ajudat, no sé pas on hauríem arribat.

Prou. Et presento a Ricard San Vicente i a Miquel Cabal, dos paios que coneixen la teva llengua, se l’estimen i la tradueixen. El primer és un gran traductor que està traduint al teu vell conegut Varlam Shalàmov. Va ser amabilíssim i ens va fer un pròleg destinat a posar el teu nom al lloc que es mereix dintre de la literatura russa, i si vols, a la literatura universal. Té una làmpada al seu despatx d’origen soviètic dels anys vint o trenta. Potser pesa vint o trenta quilos, ja saps com anava, això dels objectius i els plans quinquennals. En Miquel Cabal és un jove traductor amb talent, Serguei, molt de talent. T’ha traduït collonudament bé i sempre que els teus editors li hem dit «vine», ell ho deixava tot i venia. Va trigar en presentar-nos la traducció perquè abans de tu estava amb el Platònov. Eh, i no et perdis en Yuri, llegint en rus, tocant aquelles cançons emocionants que només sabeu tocar al Nord.

I ja està, amic Dovlàtov. Ara el llibre ja no és teu ni és nostre: és de tot aquell que el vulgui llegir. Ha estat un plaer terrible, enorme, publicar-te. És una responsabilitat que hem acomplert joiosos. Si trobes alguna errata no t’enfadis. Ja saps com són, les males putes.

Cuida’t molt allà on estiguis. A finals de desembre enviarem a la teva dona la primera liquidació. Els llibres a l’agència Wylie arribaran en uns dies, quan tota aquesta emoció s’hagi dissipat i la nostra vida torni a ser més aviat tirant a normal.

Ben cordialment,

LaBreu edicions.

Cap comentari:

Publica un comentari

Seguidors