14/2/09

Estar massa a prop

M'adono del sacrifici de l'editor que edita un llibre. No el pot fruir, el pobre, perquè no és un llibre sinó una obsessió, i tampoc pot estar per cap altra lectura que no sigui el manuscrit en què treballa. Miro la pila de llibres començats i abruptament abandonats just quan em va arribar l'arxiu de la traducció de La zona. Són els següents: La cena de los notables, La bella de Moscou, Crónicas berlinesas, La sabiduría del editor, El tercer policía, Sexografías, La extranjera i els diaris de John Cheever. De fet, els únics llibres que he acabat de llegir aquest any han estat La maravillosa vida breve de Oscar Wao i El bevedor de vi de palma. Els dos magnífics, brutals, meravellosos.

Avui he revisat les correccions introduïdes a les segones galerades de La zona, i noto que la feina s'acaba. Falta portar el llibre a impremta, on encara poden sorgir problemes, però el peix ja ha estat venut, com si diguéssim. Ara em passejo per casa com un fantasma o una fera del zoo, amb aquella pesantor mental. Escolto música amb desgana, em preparo un martini solitari, envio sms que no obtenen resposta i fumo. Endreço els papers, els centenars de papers plens de correccions i anotacions. Hi ha la versió inicial del traductor, les primeres galerades, les segones, les proves de la coberta, les recontraproves de coberta... Què en faré, de tants papers inútils? I allà està la meva pila de llibres abrutament abandonats. 

Darrerament he aprés a no deixar-me vèncer per la inèrcia paralitzadora de la melangia, així que apilo la paperassa, apago el cigarret i faig uns abdominals —tres o quatre— davant la tele apagada. I per fi, per fi!, reprenc La extranjera de Dovlàtov i m'oblido de La zona i els nervis i em retrobo amb l'amic Serguei, contra el qual he mantingut dures batalles els darrers mesos. Em retrobo amb el plaer infinit de la lectura, i aquella inflor en el pit que només obtinc quan llegeixo despreocupadament l'amic Serguei... I ara, ara me n'adono que voldria parlar de La extranjera i de La zona i de mil sensacions barrejades, però estic massa a prop de tot això. No es pot parlar de la guerra des de la trinxera sense semblar un tarat. Des de la trinxera només pots parlar de ferits i de morts, de morters i de sang i de foc, però no pots parlar de la guerra. Em preparo per parlar de tots els ets i uts de La zona, una obra complexa, una obra força diferent a la producció de Dovlàtov, potser el seu llibre més important, el més catàrtic. Dovlàtov diu, en un moment de La zona: «Per convertir-me en un jove reflexiu, van caldre molts esforços inhumans (literalment!). Per això es va bastir una cadena de casualitats inversemblants i, per tant, convincents i lògiques. Una de les casualitats va ser la presó. És evident que algú tenia moltes ganes que fos escriptor».  La zona té moltes de les claus per entendre Dovlàtov. Les té totes. I totes les vull explicar. Però, mal viatge: ¿Com?

Ara per ara el meu discurs és un flux d'informacions, experiències literàries i extraliteràries i sensacions difuses... ¿Hauria de desprendre'm de la meva personal història amb Dovlàtov i centrar-me només amb la seva obra? ¿Es poden deslligar, l'una de l'altre? Crec que en aquest cas no, perquè de totes les seves obres, aquesta, La zona, per les casualitats que tan meravellaven a Dovlàtov, és la més adient per estrenar-me com editor, i a més és l'obra que Dovlàtov desitjava publicar primer. Nosaltres, en català, per casualitat lògica, hem pogut satisfer el seu desig... I això m'omple d'un absurd orgull difícil d'explicar.

*

Ai, pobre, pobre Artista Abans Conegut, que l'editar t'ha fet perdre el llegir i l'escriure! Ets un bonzo que es crema per dins i per fora, i ves a saber quin és l'objecte del teu sacrifici. Editar, edere, donar a conèixer... A quin preu, Artista, a quin preu!

2 comentaris:

  1. Al preu que calgui, perquè una cosa és el preu i l'altra el valor, artista. I valor és tan polisèmic com sembla.

    ResponSuprimeix
  2. Sospito que parla vostè dels dolors del part. Anar fumant: ahhh, és vostè el pare. Imagine's la mare. Després veurà vostè la seua criatura per eixos taulells, i s'enorgullirà de la pinta que fa, de que és seua, i fins i tot de si és una mica guenya, o güenya, o com calgue dir-ne.
    Ànims!
    p.c.

    ResponSuprimeix

Seguidors