artista abans conegut com subal quinina

COMPROMÍS TRETZÈ. Segona part

2011-11-19T20:12:00.000+01:00

Fotografia de la coberta: Subway, Moscow, (c) Frank Ward

Disseny de coberta: Luís Carballo i Quincy Rookman Comunicació visual

Tractament de coberta: Nina Marin

Buscar una imatge que il·lustri el contingut del llibre és un passatemps prou agradable i una responsabilitat prou alta com per prendre-s'ho en calma, així que vàrem començar ben aviat a rastrejar la xarxa a la cerca d'alguna cosa que encara no existia.

De vegades, com en La zona, la casualitat fa que una foto de prova defineixi a la perfecció el que vols expressar: un mur, un gulag, una presó, un camp de treball on el vigilant no és pas millor que el vigilat, un no-lloc on tothom compleix una condemna o altra. La imatge que suggeria el Luís Carballo era d'una contundència irresistible. No va caldre buscar més.

Altres vegades, com en el cas d'El cobrador, un fragment del text fa que saltis de la cadira i comencis a buscar desesperadament una foto que vas fer en un suburbi caraqueny que bategava violència per tots costats, una foto que vas tirar saltant-te qualsevol principi de prudència, una foto que vas fer des de l'interior d'un vell Mercedes Benz que, per altra banda, va fer de cotxe oficial d'un president de la República de Veneçuela.

D'altres vegades, el talent i la sensibilitat està tan a prop que no cal preocupar-se'n gens, com en el cas d'Una espia en la casa de l'amor. La foto és de l'Ester, sòcia i amiga.

En el cas d'El compromís, però, divagàvem. Periodisme, diaris, Unió Soviètica, anys 70-80. No ens servia cap de les imatges de l'edat d'or de la fotografia soviètica, tan carregada de connotacions polítiques i propagandístiques antitètiques a la literatura del vell Dov. No ens servia cap de les fotos que anàvem trobant. Se'm va encendre una bombeta i vaig posar-me en contacte amb la Marta Rebón, magnífica traductora del rus que ha viscut molt de temps a Moscou. És una gran traductora, de les millors, i també és una gran fotògrafa. Va enviar-me set o vuit de les seves fotos, que magrat ser molt bones, encara no parlaven. Les imatges de coberta han de parlar. Han de dir coses per si mateixes.

Finalment, el dia 28 de juny ens vam topar amb una imatge que parlava d'El compromís. El dia 29 em posava en contacte amb Frank Ward, Williamsburg, Massachussets. La imatge parlava d'altivesa i orgull, parlava de veritats oficials i de gent que s'ho empassa tot. El vell Dov diu: «No es pot trepitjar dos cops el mateix torrent. Però, a través del gruix de l'aigua, sí que se'n pot distingir el fons sembrat de llaunes de conserva. I veure, darrere d'uns decorats esplèndids de teatre, una paret de maó, unes cordes, un extintor i uns pencaires borratxos. Això ho sap tothom que ha estat entre bastidors almenys una vegada...» Les dones que es deixen portar pel sotragueig del metro de Moscou llegint la premsa que explica exactament el que elles volen sentir són l'esplèndid decorat de teatre. El compromís, en canvi, són els maons, les cordes, l'extintor i els pencaires borratxos. Ho compreneu? Poc després rebíem el permís de Ward per utilitzar Subway, Moscow com a imatge de coberta. Final de la història. I una merda.

La desídia, l'oblit i la confiança d'haver trobat una imatge inapel·lable, o potser l'electritzant dia a dia de les nostres existències em va fer cometre un error que vàrem començar a pagar el dia que vaig recordar que calia el vist-i-plau dels hereus de'n Dov si volíem ser respectuosos amb el contracte. Potser vaig pensar: «ja els hi enviaràs la coberta quan tinguis la traducció». Però la traducció no arribava mai. Va ser estúpid no enviar la coberta tan bon punt la teníem. Però en fi, el dia 11 d'octubre vaig acabar enviant-la a l'agència londinenca, i l'agència la va enviar al seu temps a Nova York, on viuen els hereus. L'endemà mateix vàrem rebre la resposta. Un rictus de terror em va travessar la cara. Vaig estampar el meu puny sobre al taula. La tassa del cafè va fer un bot. Conserva la calma, hòstia, paciència, xispa i estil. Necessitava noves imatges per la coberta que ja teníem gairebé enllestida.

[Actualització: «La qualitat número u de l'editor respectable és la capacitat de quedar-se immensament callat.» Ho diu Andrea Palet al seu Breves apuntes para editores. Té raó, i per aquest motiu edito la part que ara venia.]

En fi, vaig rescatar les imatges de la Marta Rebón. Me les vaig mirar després de tants mesos, i n'hi havia una que era molt bona. No sé per què no la vàrem considerar en el seu moment. És una foto on es veu un quadre del Breznev carregat de medalles sobre un sofà atrotinat de color vermell. Era una imatge inquietant, però li mancava aquell punt irònic que tenia la foto de les dones del metro. La Marta es va portar collonudament bé amb nosaltres, i en un tres i no res teníem la imatge en alta definició. Vam passar la imatge a blanc i negre —la foto va perdre l'efecte d'aquell color vermell preciós del sofà atrotinat—. La vàrem enviar immediatament a l'agència, juntament amb altres imatges que havíem pescat d'aquí i d'allà, imatges sense personalitat, molt dolentes. Ens era igual.

I aleshores, quan ja res tenia cap importància, va arribar un correu [Actualització: «La qualitat número u de l'editor respectable és la capacitat de quedar-se immensament callat.» Ho diu Andrea Palet al seu Breves apuntes para editores. Té raó, i per aquest motiu edito la part que ara venia.]. Em vaig quedar atònit. Vaig sentir alegria, però no massa. Estava fet pols i estava emprenyat. Ens donaven carta blanca, podíem utilitzar la nostra coberta. Vaig trucar a la Pilar i el llibre va començar a imprimir-se.

Ens compliquem la vida. Estem exhaustos. Per què ho fem, tot això? Procuro no pensar-hi massa. Adoptes un compromís amb la teva llengua, amb la teva cultura, amb una determinada manera d'entendre la literatura. Adoptes un compromís amb tu mateix. Per què? És que som estúpids?

EPÍLEG.

Han anat passant els dies. Quan tot va estar solucionat, vaig seguir comunicant-me amb l'agència. Em van enviar un mail molt bonic en el que s'alegraven que tot hagués acabat bé, finalment. Després d'haver estat segrestat per aquest llibre durant tant de temps vaig sentir amor i comprensió per la noia de l'agència, producte, sens dubte, de la Síndrome d'Estocolm. Pobra, segur que ella també les va passar canutes. Les agents deuen tenir els seus sentiments, per alguna banda... Vaig estar a punt d'enviar-li un enllaç amb aquesta cançó,

però vaig pensar que millor seria no fer-ho. Cal mantenir les distàncies.

Finalment, el dimarts 15 de novembre va arribar una capsa amb els primers exemplars d'El compromís. Vaig fer-ne una foto, que vaig enviar als altres socis. Vaig enviar un missatge de text al Cabal, el traductor. El missatge deia així: «Habemus Dov! Habemus Питер?». Com a resposta vaig rebre la foto d'un nadó, arrugadet. Era en Pere, que en rus es diu Питер. Havia nascut el dissabte. Aleshores va ser quan li vaig enviar la foto de la capsa plena de Dovs.

COMPROMÍS TRETZÈ. Primera part.

2011-11-16T22:02:00.001+01:00

A en Питер.

Llarga i afortunada vida per a tu!

Em couen els ulls. Noto les bosses blavoses bategant-me a la conca dels ulls. Dormo poc. Escric poc (m'angoixa i m'enrabio). Fumo molt. Em complico la vida. Ens compliquem la vida. Estem exhaustos. Per què ho fem, tot això? Procuro no pensar-hi massa. Adoptes un compromís amb la teva llengua, amb la teva cultura, amb una determinada manera d'entendre la literatura. Adoptes un compromís amb tu mateix. Per què? És que som estúpids? M'aixeco de la cadira i agafo l'exemplar d'El compromís que ja fa companyia als altres títols de LaBreu.

Observo el llibre. Encara és aviat per obrir-lo i llegir-ne algun relat escollit a l'atzar. No sóc pas l'únic editor que té por d'obrir un llibre que ha editat ell mateix, sempre tens temor de trobar-te alguna errata salvatge. Malgrat que t'hagis llegit i estudiat una i mil vegades el word de la traducció, les galerades, les compaginades... Però un llibre sense errates seria una cosa semblant a desafiar algun déu. No convé que no n'hi hagi cap, d'errata. Les errates ens demostren que som humans. La perfecció em fa paüra. Sigui com sigui, encara no vull obrir el llibre. Potser passaran anys. Potser quan tot això s'hagi acabat podré llegir-me els llibres que hem publicat d'aquella manera diàfana i desinteressada que tenen els lectors. Vet aquí la condemna secreta dels editors: «La síndrome de Moisès».

No obstant això, obro el llibre i m'aturo a la pàgina 6, que és la pàgina de crèdits. La llegeixo de dalt a baix. Es desplega davant meu un bonus extra, un relat inèdit, secret. La nostra petita història obstinada. El compromís de Serguei Dovlàtov conté dotze relats, dotze compromisos. El tretzè compromís és el nostre.

COMPROMÍS TRETZÈ. Primera part.

La traducció d'aquest llibre ha comptat amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes

Primera edició: Novembre de 2011
(c) de la traducció: Miquel Cabal Guarro

Correcció: Cristina Carbonell

Segona correcció: Laia Cabal

Maquetació: JSM

Impressió: Book Print Digital S.A.

Per anar bé, per anar tranquils per la vida, vam encarregar la traducció a l'amic Cabal amb prou temps per tenir el text definitiu a finals de setembre. És un goig del carall, tenir la traducció tan aviat. Abans, però, i per complir amb les exigències de la Institució de les Lletres Catalanes, en Cabal va haver de traduir de pressa i corrents vint pàgines per tal de poder optar a les ajudes públiques, que les autoritats van tenir a bé concedir-nos. És una gran sort, que això passi. Implica que els costos del llibre es redueixen, implica que el lector s'ha de gratar menys la butxaca alhora que el traductor obté una major recompensa per la seva feina. Mascarell, home de déu, no et carreguis les ajudes de l'ILC!

Amb les grates notícies que ens arribaven de les autoritats vam passar l'estiu. Vagarejant per la platja m'imaginava un home pàl·lid i ullerós envoltat de diccionaris rus-català i un exemplar del Kompromiss, a la penombra, esclavitzat, treballant per a nosaltres. Però en Miquel Cabal és un traductor cada vegada més cotitzat, li cauen feines interessants, interessants i més lucratives que les nostres, i mentre vagarejàvem per la platja en Cabal polia textos teatrals i coses alienes a nosaltres. Va arribar el dia d'entregar la traducció, però la traducció no arribava. Ens va demanar poder entregar-la una mica més endavant. Si mal no recordo, a finals de setembre. Va arribar el dia del seu/meu santoral, i la traducció no estava enllestida. Però encara conservàvem un marge acceptable de temps. OK, Cabal, a principis d'octubre, doncs.

A mitjans d'octubre, inquiets, vam rebre un mail: «titu, no la tindré fins d'aquí un mes.» Mal llamp, van saltar totes les alarmes! Si volíem entrar a la campanya de nadal calia que tinguéssim la traducció, com a molt tard, el 30 d'octubre. Però quines implicacions tenia, aquesta data tan allunyada del nostre timing virtuós? Doncs que la feina d'edició es veuria seriosament compromesa. Implicava començar a demanar favors. Implicava inquietud, nervis, paranoia, alopècia nerviosa. Aleshores els mails entre els editors van començar a multiplicar-se, així com les trucades a la Pilar, de Bookprint, qui ens va assegurar que ens guardava tanda per imprimir. La Pilar. Algun dia parlaré més extensament de la Pilar. Jo me l'estimo molt i sé que ella a nosaltres també. Amb la tanda per imprimir assegurada, només calia lligar els altres fils. Vam començar a trencar-nos les banyes fins que no va sortir un calendari d'emergència més o menys realista. Aquest:

1) entregar solapa i contra 18 octubre,
2) 21 octubre fer plotter per correccions de la coberta, només faltaria el llom per tancar-la,
3) 30 octubre original entregat,
4) correcció acabada el 3 de novembre,
5) maquetació tripa i enviament a bookprint per galerades 7 de novembre,
6) possibles correccions i ok a impremta 11 de novembre,
7) 16 de novembre llibres a distribuïdora.

El més emprenyador d'aquest calendari —qualsevol ho pot intuir— era el poquíssim marge de temps que tindria la Cristina per corregir el text. Normalment aboquem el text en unes galerades provisionals i aleshores la correctora comença a corregir, però aquesta vegada calia que la CriCri corregís sobre el mateix word, per tenir el text el més net possible i només haver de fer les compaginades, estalviant-nos una baula del procés. I tot això tenint en compte que en Cabal pogués presentar la traducció a temps...

El 30 d'octubre vam rebre un correu amb un arxiu adjunt. En Cabal havia clavat el termini. No es pensin que en Cabal no és treballador o un home sense paraula. Ans el contrari. La seva feina, com la de tots els traductors, és artesania pura, la seva feina és generar bellesa, i la bellesa no en sap, de terminis d'entrega. Odio pressionar la gent que genera bellesa. Les presses són garantia de fracàs. Però calia córrer aquest risc, vàrem apostar i vàrem guanyar: la traducció estava molt neta i la correcció no seria un procés dramàtic o dolorosament lent. Però ens estàvem avançant massa. Li estava fent una putada a la correctora, jo, amb tota aquesta història... Havent consensuat el calendari entre els editors, vàrem parlar amb la CriCri i li vam exposar la situació. La Cri és una persona pacient, tranquil·la. Transmet pau. No l'he vista mai perdre els papers. Va acceptar el repte de corregir 190 pàgines en quatre dies. Cinc com a màxim. Els correctors es queixen sovint del poc temps de coll que donem els editors per fer la seva feina. Tenen tota la raó del món. Tota. I em sap molt de greu.

La Cri va fer una feina excel·lent. El 28 d'octubre li enviava la traducció i el dijous dia 3 de novembre fèiem la tradicional cimera a casa meva per contrastar dubtes o coses entre editor, correctora i traductor. A les onze de la nit teníem tancat el text... L'endemà vaig portar el text tancat a en Jacob, a la meva feina dels matins. En Jacob és molt gran, tios, és l'amabilitat elevada a la màxima potència. Si penso en un tros de pa penso immediatament en en Jacob. Durant aquells dies de bogeria i criminal espera abans no tenir notícies de la Cri, en els moments de fer els pitis de les hores en punt, li anava comentant la jugada i li implorava que, un cop tingués jo El compromís corregit, em fes la maquetació en caràcter d'urgència. Cagant llets. Aquell mateix 4 de novembre tenia les compaginades, gairebé preparades per entrar a impremta. Brutal. Extraordinari. Miraculós. Apocalíptico.

Gràcies a l'esforç del Cabal, de la Cri i de'n Jacob, el nostre pla suïcida anava cremant etapes amb una puntualitat suïssa. Per la meva banda, mentre tot això passava, m'enfrontava amb la redacció del text de la contracoberta i la solapa de l'autor. És una feina que detesto. Em poso frenètic. El text de la contracoberta és molt important, i jo sempre tinc la sensació que no els acabo de fer bé. Sigui com sigui, jo també havia acomplert amb el calendari. Tot rutllava i em sentia eufòric. Per nadal, cap casa sense Dovlàtov!

Però amics meus, aquell mateix divendres 4 de novembre vaig rebre una trucada de'n Cabal.

—Titu.

—Que pasha, mestre Cabal! Ja tinc les putes compagi...!

—D'això et volia parlar. Li he passat el text que vàrem tancar el dijous a ma germana, i hi ha vist cosetes.

—No fotis.

—Res, cosetes, nen, però ma germana m'ha demanat que li deixi fer una repassada final.

Em vaig maleir els ossos. Vaig mirar el calendari. Si hi havien més correccions, calia fer segones compaginades. Si hi havien segones compaginades volia dir que en Jacob m'havia de salvar el cul per segona vegada. Abismes, calamars gegants i Cthulhu sota els meus peus. Vaig estar temptat de dir-li que no, que no hi havia temps, però:

—Va bé, Cabal, cagunlaputa. On viu ta germana?

—A prop de casa teva.

—Imprimeixo un joc de compaginades i li porto ara mateix. Té fins diumenge a la nit.

—Tranquil, jefe.

Així vaig conèixer la Laia Cabal. Quan el diumenge per la nit em donava el segon joc de compaginades corregides vaig veure que havia fet una altra feina excel·lent. Jo havia pressionat fins a extrems inenarrables la Cri, la primera correctora, i la Cri va netejar la traducció collonudament bé, però no havia pogut arribar als racons més difícils de netejar, aquells racons que els més perepunyetes observen amb condescendència només entrar a casa teva. Com les mares, vaja. Ara m'adonava que una segona correcció era imperativa. Vam estar parlant, aquell diuemenge a la nit. La Laia havia trobat que el llibre era extraordinari, i per com li lluïen els ulls vaig saber que no deia cap mentida, que li havia encantat. Bien!

El dilluns següent al matí en Jacob em va tornar a salvar el cul. Segones compaginades a punt per entrar a impremta!Tot estava a punt. Però jo ja no estava exultant. Jo estava amb els nervis trencats, exhaust, incapaç de festejar cap victòria. Això sí: tot estava a punt. I una merda.

Aquell mateix dilluns 7 de novembre a la tarda vaig rebre un correu de Londres, què vaig respondre visiblement irritat. Cinc minuts després d'enviar el meu mail irritat rebia una trucada, també de Londres. Era S., de l'agència literària que representava els drets dels hereus. El que ja m'havia dit per escrit m'ho va tornar a dir a viva veu. Els hereus del vell Dov no ens acceptaven la coberta, volien veure imatges alternatives a la que ja donàvem per fet que seria la coberta definitiva, només faltava donar-li l'OK per a que la Pilar tirés milles i comencés a imprimir. Vaig somicar una mica però la veu que em parlava pel telèfon, malgrat ser extremadament educada i gentil, era implacable. I punt, però en anglès. Increïblement ben educada. Increïblement obtusa.

Tot estava perdut. Tota la feina havia estat en va. Per nadal, cada casa amb el seu fotut Zafón.

Però deixeu que tot això us ho expliqui en un altre post. Em couen els ulls. Noto les bosses blavoses bategant-me a la conca dels ulls. Dormo poc i ara em sento molt cansat.

Record de Sant Pancraci del Paradís

2011-10-27T17:48:00.001+02:00

Als estimats número 1, número 2 i número 3. Amb admiració.

Personalment trobo que el discurs a la nació que vaig donar ahir a l'Horginal és fluix, solipsista i egòlatra. Així que s'havia de penjar al blog per força. Aquí va.

(H)original, 26 d'octubre de 2011

Recordo perfectament un paio trencadís i enrabiat a la sala-restaurant de l'Horiginal recitar a crits els seus poemes per només quatre gats. Era en Max, que com tothom sap té nom de gos. Si mai tinc un gos es dirà Max. El gos passarà a dir-se Max Besora el dia que ens deixi per anar a 62. Això és una brometa, perdoneu, perdoneu. Recordo, deia, que dels quatre gats que el vam veure recitar per primera vegada a l'Horiginal jo vaig ser el que més fort va aplaudir, no perquè jo sigui un visionari i els altres no, sinó perquè en aquell moment un amor se'm dissolia a les mans, i la potència, la ràbia i la mala llet amb la que el Max va inflamar l'escenari aquella nit va resultar ser una força catàrtica, irònica i absolutament necessària, perquè la poesia del Max, mal llamp, lluny de prometre’m cap redempció, em va fer companyia. Jo penso que és mentida que hi hagi massa llibres que t'alliberin de segons quin patiment, que et facin companyia de veritat quan estàs a baix de tot. El cas és que els seus poemes em va estirar dels cabells que aleshores encara conservava [brometa recurrent, innecesària] i per uns moments em vaig oblidar del desamor i em va il·luminar la seva estranya tendresa. Aquella mateixa nit a l'Horiginal el Max i jo ens vam fer amics.

Després va venir l'intercanvi de lectures: que si jo et deixo un Fonollosa i tu em deixes un Aldo Nove, que si coneixes Bukowski, que si coneixes el John Fante, i què em dius de Lautreamont? I tu què t'has llegit del malparit del Houellebecq?, tio, com em mola com escrius, no, com em mola com escrius tu, però no comencem a menjar-nos les polles, ara, eh? En fi. Ens vam fer germans de lletres, companys de trinxera. D'alguna manera, ens protegíem l'un a l'altre. A la feina conservo un poema dolentíssim que em va dedicar el Max. Encara penja ben a la vista allà a Laertes, esgrogueït i una mica arrugat.

Després, aquí mateix, en aquesta sala, vaig enrolar-me en aquesta aventura analògica anomenada LaBreu Edicions, gairebé al mateix temps que se'm moria un altre amor a les mans. Va resultar ser una època de canvis salvatges i fonamentals: jo ja no llegia per plaer sinó per ambició i formava part d'una editorial petita però potent. I al mateix temps sentia una tristor increïble dintre meu que feia que el meu somni de ser editor es transformés en poc menys que una tortura, perquè jo només volia estar-me al sofà mirant una paret nua, no volia barallar-me amb la vídua del vell Dov, no volia carretejar llibres amb el carritu de la compra a la llibreria Bertrand a les set del matí, sentia un fastigós gust de fracàs quan llegia bones ressenyes dels nostres llibres quan en veritat m'haurien de fer sentir exultant. M'havia deixat perdre en un laberint. Eren els temps de la lluita constant.

Em recordo estirat en el sofà mirant fixament la meva paret buida i tenir el manuscrit, molt primet, de la primera versió del Vulcano sobre la taula, molt abans que poguéssim somiar en fer una col·lecció com Cicuta. Amb un esforç inusitat vaig estirar el braç i el vaig arreplegar. I la mare que el va parir, l'efecte d'aquella primera lectura em va elevar per sobre les parets del meu laberint, com la primera vegada que vaig escoltar la poesia del Max, en la sala restaurant de l’Horinal. El meu laberint hi era, estava allà, no us penseu, no estem parlant d'un fotut llibre d'autoajuda, les parets hi eren, dic, però Vulcano, amb aquesta força estranya i magnètica que té va fer que per molta estona em bullís per dins una energia plena d'impureses que eren impureses, però vatua l'olla, em feien sentir VIU! VIU! Ho enteneu? No era amor ensucrat, no era llibertat diàfana, no vaig obtenir cap perdó indulgent, només vaig sentir vida, pura vida. És un sentiment molt potent, aquest que et fa sentir viu quan tu et consideres mort. Les impureses del llenguatge de Vulcano em feien sentir viu, la seva sornegueria em feia sentir viu, la solitud del protagonista era també la meva solitud, el seu odi contra gairebé tot també era el meu odi contra gairebé tot, i la seva fúria també era la meva fúria. Les explosions de Vulcano eren la quinina que es xutava Celine per suportar el seu dolor, o les ampolles de whisky de Lowry, o els shots de vodka del Dovlàtov, o el vi de Bukowski, o l'oceà de Lautreamont, o l’ordre i progrès de Fonseca, o els habitacles resclosits de Bauçà, o.... Vaig dir-li, nen, això ho hem de publicar. Però nen, això també és massa curt. Nen, esplaiat.

JO CONFESSO que en el procés d’editar Vulcano vaig patir molts moments de dubte, molts moments de por i molts moments de solitud. Dubtes i pors que em sembla que compartia amb el Max, en Marc i l’Ester, i així la solitud s’esvaïa una mica. I verge santa, ja sé que ara em posaré a mariconejar, però he de parlar també de la Noe. Ella va ser la primera lectora de la versió definitiva del Vulcano del Max, i la primera en veure les coses extraordinàries que bullen en Vulcano, perquè de vegades, quan estàs tan implicat en editar un llibre, no veus res de res. Sense el seu esperit crític i el seu suport, tot hagués estat molt feixuc.

I així, anar tirant, hem anat descobrint com s'escriu una novel·la i com s'edita un text. I crec que per al Max ha estat un repte, de la mateixa manera que ho ha estat per a nosaltres. Personalment, sento que el Max ha estat molt generós amb mi, perquè creieu-me si us dic que hem posat en qüestió cada una de les coses que fan d’aquest llibre una cosa especial, sempre amb la intenció de fer-lo brillar encara més del que ja brillava, sempre amb la intenció de polir una cosa que ja sabíem que era un diamant. Ho hem posat tot en qüestió, excepte una cosa. La nostra amistat, aquell estrany pacte de sang de la primera vegada que ens vam veure a l’Horiginal. No volem que us sentiu afalagats per aquest Vulcano. Volem que el detesteu profundament, o que us sentiu il·luminats per la seva potència inquietant, volem que no tingueu por d'abocar-vos a les vostres penes i misèries, que les exploreu, que les feu esclatar, que tremoleu i no sapigueu per què esteu tremolant, sense por, sense por, i que tot això ho feu amb xispa i estil, perquè no es pot viure en la indiferència, i al cap i a la fi, es tracta d'això, no? De viure amb xispa i estil. El que sigui. Som un atac de cor. Salteu?

Ai, Eva!

2011-10-19T16:46:00.000+02:00

Avui, al diari Ara, l'Eva Piquer escriu:

Miquel Adam Rubiralta, editor de LaBreu Edicions [que és qui escriu en aquest blog], considera que el llibre digital "va destinat a matar la imaginació del lector". I escriu al Facebook: "Mori el futur!". Segons Adam, la digitalització "només afavorirà les grans editorials, es carregarà d'una vegada per totes les llibreries, les petites editorials se n'aniran a prendre vent, i d'això els il·luminats en diuen democratitzar". I suplica: "Quan el mercat (sí, el mercat, aquell que tant odiem) aboleixi els llibres de paper, algú em donarà alguna feineta?".Ai, Miquel. Segur que té sentit la defensa aferrissada del paper? I els arbres que salvarem? I els avantatges indiscutibles del format digital? (estic llegint l'esplèndid Llibertat , de Jonathan Franzen, i carregar-lo amunt i avall no és la cosa més còmoda del món, que diguem). I si la reducció de costos fos una oportunitat en lloc d'un obstacle per als editors independents? O fem un canvi de xip, o passarà allò que anuncia l'eslògan de Banc de Sabadell: quan arribi el futur, el senyor Lara ja hi serà.

Hi ha moltes consideracions a fer, sobre aquest escrit, com per exemple si és lícit o no obtenir declaracions del facebook de qualsevol sense demanar permís, però sobre aquest tema —espinós com pocs— només faré un parell de consideracions. El meu facebook és privat. Vull dir que si vols ser amiguet meu de facebook abans caldrà que em demanis permís, i només si obtens aquest permís podràs accedir a les cagaredetes que hi acostumo a penjar. Jo vaig respondre afirmativament a la invitació que la periodista de l'Ara em va enviar, així que la meva posició és molt dèbil en aquest aspecte. L'altra consideració que volia deixar per escrit és si un periodista ha de demanar permís o no per citar les fonts que ajudaran a bastir el seu article. En fi. Ah, una altra consideració. Jo al facebook no cuido el meu llenguatge. El primer que faig quan arribo a casa és posar-me el pijama, i jo en pijama no cuido el meu llenguatge. Potser a partir d'ara ho faci, amb la qual cosa la meva vida serà encara més avorrida. La intimitat, com el paper, formen part del passat.

Però no era l'objecte d'aquest post parlar sobre aquestes cosetes, que tenen la importància que un li vol donar, i jo li'n dono poca. Parlem, doncs, de la revolució. Una editorial és un ens molt jeràrquic. Un editor, el personatge que decideix quins llibres publicar i quins no des de la seva trona i que s'apunta els èxits o els fracassos de les seves decisions, possiblement no hagi de cremar-se les celles en calmar l'ego ferit dels autors que han estat rebutjats, i possiblement no agafi el seu cotxe particular per anar a subministrar caixes de llibres a les seves distribuïdores, i possiblement no es dediqui personalment a organitzar xerrades i presentacions, i possiblement no hagi de negociar drets d'autors estrangers amb vídues malcarades i agents internacionals, i possiblement no hagi de calcular les vendes al cap de l'any per fer les liquidacions, i possiblement no hagi de fer mans i mànigues per complir els terminis que ell mateix ha imposat, i possiblement no dediqui el seu preciós temps a tenir cura del facebook o twitter o blog corporatiu, i tampoc no es cuidarà mai de la vida de digitalitzar el seu fons per transformar-lo en ebooks. ELL NOMÉS MIRA EL FUTUR, i pren el pols al seu temps, i medita i va a programes de ràdio a parlar de futbol. Les editorials tenen DEPARTAMENTS i tenen pringats mileuristes contractats per fer d'editors... A LaBreu les coses no funcionen així: ens ho fem tot nosaltres, i no ens cauen els anells si hem de destinar les nostres vacances i caps de setmana a fer-ho. Som una mica imbècils. Parlo de LaBreu com podria parlar de desenes d'editorials petites formades per una, dues, tres, quatre personetes. Parlo de LaBreu perquè en parla l'Eva Piquer.

Ara com ara, LaBreu no pensa en l'ebook. Quan anem beguts fins i tot podem afirmar que un ebook no és ni tan sols un llibre, sinó només un ebook. Miquel Adam, editor de LaBreu, treballa en una altra editorial. Una editorial molt i molt petita, també, que sobreviu després de més de trenta anys. Poca broma.

En aquesta editorial petita petita sí que estem implementant els ebooks. I em sembla que sé més coses dels ebooks que els EDITORS que observen el futur amb la mirada altiva i les butxaques plenes. I també en sé més coses que l'Eva Piquer. Bé, no jo, sinó el col·lega de l'editorial petita que treballa al meu costat i fa la cosa aquesta dels ebooks a més de moltes altres feines. Ell és tècnic informàtic, per més inri, i les coses informàtiques li encanten.El meu col·lega i jo tenim la nostra veritat oculta sobre els ebooks.

Sabem que ara mateix hi ha més de vint softwares de lectura —atenció, no hardwares, que n'hi ha menys— i que tots ells tenen paridetes que fan que els marges, els títols, els centrats i tota la pesca hagin de ser constament revisats i corregits. Tenim temps, per corregir aquestes imperfeccions de la tecnologia? No. La qualitat dels llibres baixa? Sí. Disminueix la nostra qualitat de vida? Sí. Disminueixen les nostres ganes de tirar endavant? Sí. Ens fem més rics? No. Sabem que els ebooks van gravats amb un 18% d'IVA mentre que el llibre analògic va gravat només amb un 4%? Sí. Sabem que la penya vol els seus llibres electrònics a tres o quatre euros? Sí. Sabem que si enlloc de corregir el mateix text una o dues vegades com fins ara, amb l'adveniment de l'ebook caldria fer-ho 20 vegades pels 20 softwares de lectura que hi ha? Sí. Sabem que Amazon vol tenir el preu del llibre i la coberta i l'isbn molt abans que el llibre surti al mercat i que això és una tortura perquè pot ser que el preu el decideixis al darrer minut en funció de mil variants? Sí. Sabem que si la gent sense imaginació vol veure imatges i reportatges i altres metadates caldrà tenir a un esclau que es dediqui a omplir de metadates els nostres ebooks? Sí. Que aquest esclau no serà un esclau perquè malgrat el que diguin i el que pensin les editorials encara conserven una mica de dignitat i que l'esclau serà retribuït i que cotitzarà a la seguretat social i això vol dir una altra boca per alimentar i per tant més despesa fixa per a microestructures que gairebé no es poden sostenir ara però sense les quals no hi hauria tanta bibliodiversitat? Sí. I ENCARA VOLEN QUE NO ENS QUEIXEM? Que no maleïm el nostre temps i que maleïm el nostre futur? En catellà en diuen "derecho a pataleta".

He sentit moltes barbaritats amb la cosa aquesta de l'ebook. He sentit a parlar d'arbres. L'Eva Piquer en parla des d'un diari que cada dia surt al carrer MATANT desenes de milers d'arbres. Els llibres, com els diaris, es poden reciclar. Es poden reciclar els trastos megaprims i ultramoders? Quantes guerres no veurem a l'Àfrica per apropiar-se dels materials estranys que Appel & co fan servir pels seus gatgets, quants treballadors no seran explotats? Posats a fer demagogia...

Una altra barbaritat que es repeteix com el gintònic després d'una nit de borratxera és el tema que per fi l'autor rebrà beneficis dignes del seu esforç, que és immoral que només obtingui un 10% sobre el PVP dels seus llibres. No faré ara un escandall de costos del preu del llibre. Un altre dia, si ho desitgen. Fem números:

Llibre de paper a 15 euros * 10% de drets d'autor = 1.5 euros. UNA PUTA MISÈRIA.

Ebook a 3 euros * 50% de drets d'autor = 1.5 euros. UNA PUTA MISÈRIA. I l'estat guanya un 18% amb l'IVA, un 14% més que en el llibre en paper.

A què juguem?

Encara una altra barbaritat: oh, és que en la meva merda de pis de cinquanta metres quadrats no hi caben tants llibres. Senyors, i no seria millor culpar al mercat immobiliari i lluitar per viure amb dignitat i tenir una habitació de cinquanta metres quadrats per guardar els llibres que desitgeu guardar? La qüestió és matar la paupèrrima industria editorial, la qüestió és trencar els fràgils equilibris que centenars d'editorials han de fer per treure els seus llibres. Per què ningú destina el seu temps a preguntar-se per què el cotxe elèctric és encara una quimera i el llibre electrònic no? Aix, i ara de sobte em ve el cap aquell magnífic reportatge que parlava de l'obsolescència programada... Jo sé que un llibre et pot durar tota la vida. Vostès saben quan començaran a petar els ebooks?

En fi, lamento si se'm veu irritat. Jo ja sé que l'ebook és molt útil per moltes coses. I si fos inútil, seria igual, perquè jo no puc canviar el devenir de les coses: l'ebook està aquí per quedar-se, i punt. Una amiga em deia que per a la gent amb problemes oculars és la salvació. Benvingut sigui l'ebook, doncs, ho dic sense ni una engruna d'ironia. També ha d'anar de puta mare per anar de viatge. El2666 —mil pàgines, com Jo confesso!!—va venir amb mi per la selva veneçolana. Vaig travessar un riu i em vaig fotre el 2666 sobre la testa, i encara així se'm va mullar una mica. Quan el fullejo recordo aquella aventura, tan llunyana. Vaig seguir llegint-lo en una platja deserta a Choroní. M'aixecava amb el dia i llegia cara el mar. Encara hi deu haver algun granet de sorra entre les pàgines bíblia del meu exemplar. Una ploma de guacamai em va fer de punt, i ara la tinc penjada al despatx. Sé que això,en aquesta societat horrible que hem construit, no val res en termes econòmics. Però per mi té molt de valor. Eva, jo també m'estic llegint Llibertat. És bo. Per això no el porto passejar, ni malmeto la meva lectura en un metro. Agafo, em fico al llit, i llegeixo.

Finalment, lamento si troben alguna falta d'ortografia: estic esgotat i tinc feina. També volia expressar que respecto moltíssim la feina d'editorials de llibre electrònic com per exemple Tria Llibres. Segur que la seva experiència és radicalment diferent a la meva, i que poden rebatre totes i cadascuna de les meves afirmacions. Espero que no es prendran malament aquest post, escrit des de la resignació i des de la tristor més absoluta. També aconsello a la gent que estigui interessada en seguir debats seriosos sobre el tema de l'ebook que consulti blogs especialitzats en el tema. N'hi ha uns quants, i tots, amb més o menys arrogància, ja ballen sobre la tomba del paper, i estan carregats de raons que segur que em desmenteixen. Investiguin.

Pensar-hi intensament

2011-09-25T14:13:00.000+02:00

Querido diario,

vaig anar a una ETT, fa anys, a que em busquessin una feina tonta que no exigís de mi pensar massa i em van fer un test. Jo sempre he tingut problemes amb els tests, perquè qualsevol definició té la seva excepció, i l'excepció la trobo més lluminosa que la norma però en fi, em vaig aplicar i vaig respondre totes les qüestions que en el test se'm plantejaven i vaig esperar pacient que em donessin els resultats. La noia de l'ETT va tornar aviat amb els resultats i em va dir que no era gens competitiu. Es va fer un silenci. «No ser competitiu no vol dir que no siguis competent, eh». Silenci. «Diguéssim que ets més... cooperatiu», i es va afanyar a trobar-me alguna feina tonta.

Vaig sortir de l'ETT amb una feina tonta que no m'exigís pensar massa i vaig començar a pensar: «Ets un ésser cooperatiu.» Amb els anys he entès què vol dir això que sóc cooperatiu. Vol dir que traces una línia de pensament i que has de ser prou humil per deixar-te corregir pels altres, introduint els matisos necessaris. Vol dir deixar-te polir el pensament. Això mola perquè dilueix l'autoria de les meves cagadetes intel·lectuals, afegeix una mica de virtuositat i complexitat a la cosa.

Ahir els amics van mirar de llimar aspectes del meu post polèmic —no hi ha post polèmic, perquè els blogs han deixat de tenir la capacitat de generar controvèrsia—, i van regar el meu petit jardí. A mesura que anaven caient comentaris se m'anaven acudint coses certament més constructives que les exposades en el post. Primer de tot i abans que res, el tema de la generació dels vuitanta. És una parida. M'excuso davant de la gent dels vuitanta. Hi ha gent dels vuitanta que ens passa la mà per la cara.

Després, horroritzat, em vaig adonar que sense voler-ho vaig barrejar literatura i política. Però com que em temo que literatura i política són des dels principis dels temps inseparables, no és massa greu. Per si algú està interessat en saber-ho, jo era un d'aquells pringats que creien en alguna cosa similar al federalisme, però ara ja no. Em considero víctima d'una estafa. Escric i publico coses en català amb naturalitat i no per fer-ne cap bandera, ni per motius polítics ni, evidentment, econòmics. Penso que som un peix petit que malviu atrapat en moltes xarxes, i l'obligació del peix petit és ser més puta que les gallines i no mirar de sobreviure dintre d'aquestes xarxes com miren de sobreviure peixos més grans els quals, al seu torn, a més de mirar d'alliberar-se de les xarxes miraran d'engolir-te a tu perquè la vida és així. O sigui, cal ser el doble de llest que un peix gran. L'estratègia catalana que predomina és més o menys aquesta:

Però és que la trobo poc subtil, i es requereix d'una unanimitat molt avorrida i gens creativa. Un amiguet escrivia per allà que: «Jo és que amb aquests rotllos (que són rotllos, honestament; ¿o en el fons no fa més profit cultivar el propi jardí i fer-lo ben esponerós que no pas comentar els naps verosos del jardí del veí?) recordo sempre un article de Carner, "La dignitat literària". D'una situació semblant a la que vostès diuen, l'home en deduïa ni més ni menys la necessitat de no perdonar-ne ni una. Si no, si es practicava el cofoisme (un altre complex nacional) i el "que bons que som", deia ell, anàvem de pet a la decadència.» Crec que té raó.

Però si l'estratègia de l'anar tots a una em sembla una merda, quina estratègia proposo, jo, ignorant de tot? Ah, vet ací, no la sé pas, jo només tinc intuïcions que no sé transformar en certeses. Un dia de fa molt temps vaig subratllar un fragment d'un llibre que em va il·luminar. El llegeixo i em segueix il·luminant. És el motor que jo necessito, el motor que un dia em va fer decidir a ser editor, però no només. Em va proposar un repte, un koan, que encara maldo per desxifrar:

«[...] Este esfuerzo por facilitar el medio de comprender e interpretar la particularidad de obras llegadas de la periferia del universo literario, mediante una descripción estructural de las relaciones literarias y de las relaciones de fuerza a escala mundial, parecerá tal vez chocante a todos aquellos que tienen una visión "encantada" de la libertad creadora. Pero hay que entender que, al contrario de la ilusión, ampliamente compartida, de una inspiración poética universal que otorgaría indiscriminadamente su gracia a todos los artistas del mundo, las trabas se ejercen de modo desigual sobre los escritores y pesan tanto más sobre algunos en la medida en que son ocultadas como tales para atender a la definición oficial de una literatura unida, universal y libre. La actualización de los obstáculos que pesan sobre todos los escritores desheredados no supone en absoluto, desde luego, ponerlos en un índice o colocarlos aparte: se trata, por el contrario, de mostrar que sus obras son más inverosímiles aún que las demás, que llegan a emerger y a hacerse reconocer casi milagrosamente subvirtiendo, mediante la invención de soluciones literarias inéditas, las leyes literarias establecidas por los centros.

La República mundial de las Letras, Pascale Casanova, Anagrama

Subvertir. Solucions literàries inèdites. Què cony deu voler dir això. Pensar-hi intensament.

Parla un vell de trenta-dos anys

2011-09-23T18:16:00.002+02:00

A veure si ens entenem. Hi ha la Kultura oficial. La que fa país. [Llegir país inflant els pectorals, omplint els pulmons de catalana pàtria]. No m'hi puc acostumar. Ho sento.

—#autoodi!

—#anticatalà!

Vale, vale. Si toca adorar Cabré adorarem Cabré, si toca adorar Guardiola adorarem tots Guardiola, si toca adorar Puyal adorarem submisos Puyal, escoltarem obedients Manel i Sopadecabara, etcètera. I si no et doblegues ets un claríssim cas d'

—#autoodi!

o bé un miserable

—#anticatalà!

Se m'està posant nerviós/nerviosa, lector/lectora? Aturem-nos aquí un moment.

M'hauria d'importar un carall, que vostè es posi nerviós/nerviosa? Tinc els meus dubtes, dubtes raonables. #Joconfesso: m'importa. I tant que m'importa. I m'odio perquè m'importa. Aleshores caldria callar la boca. Et vas fent gran —vas envellint— i el teu fàstic envers el poder està aquí dins, intacte, però al costat et va creixent un temor incommensurable a molestar el poder. Hom es doblega al poder —i calla la boca— quan el fàstic i el menyspreu cedeix davant el temor incommensurable. Aleshores calles la boca.

Però cal de veritat callar la boca? No em trec aquesta pregunta del cap. «Cal de veritat callar la boca?», pregunto a tothom que passa pel meu costat. Vull dir, que la Kultura et pot condemnar a l'ostracisme així de ràpid, i això acollona, deixem-nos d'històries.

Els que van néixer als vuitanta ho tenen molt clar. La solució es plegar-se al poder, esdevenir tu mateix el poder, adquirint, òbviament, el discurs salvatge que pertoca. Fins i tot es constitueixen en lobby de pressió! I se'n surten! La mare que'ls va parir, són uns genis, paradigma del seu temps, són, oh, com en diuen? Uns emprenedors. Ells ho fan amb naturalitat, tot això, com els nadons que ja neixen amb el tic de clicar qualsevol cosa. L'altre dia me'n van explicar una de divertida: un ninyatu que per canviar de canal de la tele corria cap a la pantalla i la llepava amb la mà, com qui canvia d'aplicació de l'i-phone.

Però maleïda sigui la meva sort, jo sóc dels setanta. Del setanta nou. Néixer al final d'una dècada crec que marca el caràcter, es viu en una permanent contradicció, en una miserable terra de ningú. Creguin-me, els podria explicar la meva vida en funció de les meves contradiccions. Em fan ràbia els ninyatus dels vuitanta que no noten cap mena de malestar corporal o intel·lectual llepant les botes del poder àdhuc ficant-se les botes del poder. I caminant ridículament amb aquelles botes tan pesades: la seva condescendència, els seus aires de superioritat, d'estar de tornada de tot. M'estic fent vell, redéu. No hauria d'estar jugant amb un putu blog.

Jo hauria de tenir la boca tancada, o sigui, no hauria d'escriure aquestes coses, però mon pare sempre em deia que si tenia cap problema l'escrigués en un paper, i un cop escrit en un paper, mirar-me'l fixament. Així que ara em miro fixament aquestes línies i penso, mira, no ho sé, tal vegada tanta unanimitat político-literària de la Kultura oficial farà que la gent que ha estat condemnada a l'underground ja no tingui absolutament res a perdre i, fet i fotut, els expulsats comencin a parlar sense aturador, sense por, assenyalant amb el dit a qui hagin d'assenyalar amb el dit i es fotin un fart de riure, que riguin tant com puguin, que riguin tot el que no poden riure perquè hi ha coses en aquest país que no es toquen i punt, però resulta que se te'n fot, si hi ha coses que no es toquen i punt perquè tu ja no tens res a perdre, absolutament res a perdre. [L'Artista Abans Conegut sospira i no s'acaba de creure això que ha escrit, perquè ha envellit definitivament i ha perdut la fe]

Osti, volen saber com volia començar aquest post? Volia construir una delicada metàfora partint d'una informació que desconeixia i que m'ha deixat veritablement consternat. En temps de Víctor Hugo sembla que van implantar un impost sobre les finestres i les portes! Quins pebrots, eh. Si no tenies un duro, doncs tenies quatre parets sense cap tipus d'obertura a l'exterior, perquè tampoc podries pagar els impostos. Vull dir, que les opinions te les havies de guardar a casa. En fi.

Àustria

2011-09-03T10:11:00.001+02:00

Vaig voler adquirir El malaguanyat, però sembla que no existeix ja El malaguanyat i em van donar El malogrado. Mai havia trigat tant en llegir-me un llibre tan curt; sempre em podia la son, perquè me'l llegia abans d'anar a dormir, però finalment, lluny de Fastigosa, en la rigorosa calma que necessito jo per llegir-me Bernhard, vaig acabar-lo. Vaig doblegar una pàgina que em va semblar d'una actualitat notable. La transcriuré.

ba corrompido, dije, los socialistas, que ahora llevaban ya trece años en el poder, habían aprovechado ese poder al máximo y destruido totalmente el Estado. Mientras yo hablaba, la patrona asentía con la cabeza y, alternativamente, me miraba a mí y miraba por la ventana. Todos querían un gobierno socialista, dije, pero ahora ven que precisamente ese gobierno socialista lo ha derrochado todo, la palabra derrochado la había pronunciado intencionadamente con más claridad que todas las demás, y el haberla utilizado en general ni siquiera me avergonzaba, repetí la palabra derrochado varias veces aún, en relación con la bancarrota del Estado bajo nuestro gobierno socialista, y dije además que el canciller era un hombre vil, taimado y retorcido, que sólo había abusado del socialismo como vehículo para su perversa pasión de poder, como por lo demás todo gobierno, dije, todas esas personas no son más que ansiosos de poder, abyectos y sin escrúpulos, el Estado, que son ellos mismos, lo es todo para ellos, dije, y el pueblo, al que gobiernan, no significa nada para ellos, absolutamente nada. Yo soy ese pueblo y lo quiero, pero no quiero tener nada que ver con ese Estado, dije. Nuestro país no había llegado nunca en su historia a un punto tan bajo, dije, nunca aún en su historia habían sido gobernado por personas más viles y, por consiguiente, de menos carácter y más estúpidas. Pero el pueblo es tonto, dije, y es demasiado débil para cambiar una situación así, se deja engañar precisamente por personas retorcidas y ávidas de poder como las que ahora están en el gobierno. Probablemente, tampoco en las próximas elecciones cambiará nada de esta lamentable situación, dije, porque los austríacos son hombres de costumbres y se acostumbran también a la ciénaga en que, desde hace ya más de un decenio, chapotean. pobre pueblo, dije, Y por la palabra socialismo, dije, se siguen dejando engañar sobre todo los austríacos, aunque todo el mundo sabe que la palabra socialismo ha perdido su valor. Los socialistas no son ya socialistas, dije, ¡los socialistas de hoy son los nuevos explotadores, todo mentira!, le dije a la patrona que,

Thomas Bernhard, El malogrado, trad. Miguel Sáenz

Només el ruc mira el dit que assenyala la lluna

2011-09-02T19:17:00.004+02:00

No he llegit el llibre: no opino sobre el llibre, sinó sobre l'espectacle. I quina angoixa, tu, quin mal de panxa, quin laberint de contradiccions, perquè, potser no em dedico jo mateix a promocionar llibres? Sí, entre d'altres coses em dedico a mirar de vendre llibres, per tant, és fàcil que, més que en la lluna, em plagui centrar la meva atenció en mirar el dit que apunta la lluna, per veure com ho fa, per admirar les tècniques de qui utilitza el seu dit per vendre la lluna i aconsegueixi que la gent es quedi paralitzada de goig un instant davant la bellesa objectiva de la lluna, però només un instant perquè després cal que l'espectador adquireixi la lluna. Aleshores, havent estudiat les tècniques de qui apunta la lluna, mirar de subvertir les mateixes, potser per adaptar les tècniques del geni que apunta la lluna a la meva realitat antieconòmica. S'entén, això? Es pot entendre que no he llegit el llibre i que per tant no opino sobre el llibre i que no desitjo parlar malament del llibre ni del seu autor? S'entén? Ho tornaré a escriure: No he llegit el llibre, no opino ni em puc permetre opinar sobre el llibre atès que no he llegit el llibre i seria un delicte voler fer-ho i seria un delicte que per culpa d'aquest escrit angoixat algú deixés de voler llegir-se el llibre, em sentiria molt malament, de veritat, amb enorme franquesa i el cor a la mà.

I verge santa si sóc conscient que entro en un terreny summament perillós, perquè qui em diu que el dia de demà no seré jo qui hagi de portar una promoció d'una catedral semblant al llibre que, per déu, no m'he llegit i per tant no és objecte d'aquest terrible escrit? M'omple de terror. Així doncs no parlo ni tan sols del dit que apunta la lluna, sinó dels ulls que miren el dit que apunta la lluna. Però això és terrible! Des de la meva posició és una temeritat, maleït sigui, és lleig com un pecat! És com trencar una mena de llei no escrita, imperdonable, en la meva posició! Però si no ho dic esclato, perquè en el fons detesto profundament l'artifici que és el màrqueting, i m'omple de tristesa veure que la gent segueix guiant-se pel màrqueting, que és una de les feines que em toca fer a mi, carat, quina ironia del destí malvat, jo que comprenc des del primer dia que l'únic màrqueting veritable, pur i autèntic és el boca orella, que el millor agent de marqueting és la veïna o el col·lega o la verdulera del mercat que et diu: redéu, jo SÍ m'he llegit el llibre i t'asseguro que val la pena, creu-me, perquè la veïna o el col·lega o la verdulera del mercat no tenen cap interès que s'interposi entre tu i el llibre, ells no han de vendre diaris, ni omplir facebooks, ni generar TT's, ni res d'això, ells són purs com la lluna mateixa, com la literatura, com la bona literatura, que no requereix d'estratègies de màrqueting sinó de TEMPS, és per això que em trobo més còmode senyalant llunes que no tenen res a veure amb el meu pa de cada dia, llunes que han editat altres editorials, a les quals sens dubte els hi fas un enorme favor, però no importa, perquè tu parles del llibre, no pas de la gent que hi ha rere el llibre, em sento més pur i més autèntic parlant de llunes alienes, no sé si se'm pot comprendre o què, perquè, per bé o per mal, em consolo pensant que el lector és intel·ligent i no es deixarà guiar pel màrqueting interessat, el marqueting corporatiu o l'onada massiva d'elogis periodístics que gairebé t'obliguen a comprar el llibre, perquè el lector intel·ligent és el lector crític i curiós, capaç d'aventurar-se en lectures que potser han passat desapercebudes o que no tenen perquè passar desapercebudes, però a qui no li cal que el peixin i el dirigeixin cap a la lluna, atès que no li fa por equivocar-se i, si per fortuna el lector intel·ligent és curiós i a sobre és prescriptor de llibres, doncs oli en un llum, perquè això vol dir que vivim en l'era dels blogs i els truiters i tot plegat i que tothom pot fer sentir la seva veu i no només uns quants que potser entenen la literatura d'una manera diametralment oposada a tal i com la entens tu, sense que això signifiqui res més que això, que sou diferents i prou, i això també significa que aquest país no és un país d'Un sol Poeta, d'Un sol Escriptor o d'Una sola Banda de Música, i dic tot això sense haver llegit ni tan sols adquirit el llibre del que tothom parla, i que estic segur que no necessita aquesta campanya de focs d'artifici que només necessiten els llibres mediocres que han costat una pasta. I que déu em perdoni per haver escrit això que acabo d'escriure. La lluna és prou bonica per si sola. Massa llums la desllueixen.

La fi de la Utopia

2011-08-22T12:07:00.002+02:00

Al principi dels temps, el més semblant a una utopia llibertària era el càmping; terreny de fràgils equilibris, de primitivisme tranquil, d'incomoditat agradable, de dolça apatia, d'aixecar-se a trenc d'alba i d'anar a dormir a les deu. Havent netejat les cassoles passaves per diverses parcel·les abans d'arribar a la teva i anaves saludant als bàrbars del nord amb un tímid bon soir. Els campistes del nord, extremadament civilitzats i amables, alçaven el cap i, jaguts en les seves cadires plegables, emetien uns pocs decibels per tornar-te la salutació. Era confortant. Els veies amb les seves caravanes i et preguntaves si era possible fer una vida sobre rodes, una vida on the road, itinerant, ocupant el mínim espai, utilitzant els mínims recursos, essent respectuosos amb un entorn que no era el seu però que al capdavall estimaven com qui estima la utopia realitzada. Els envejaves. El càmping, aquella pàtria universal. El càmping també era un camp de refugiats. Pàries de la terra, proletariat feliç de passar una setmana fora del gueto de ciment armat i mil finestres petites. N'hi ha que sembla que no es moguin ni un minut del seu petit terreny llogat, que es conformin simplement amb els fràgils sorollets de la natura que els són negats durant la resta de l'any.

PERÒ

Sóc jo que he canviat o és que la utopia s'ha esvaït per sempre? De vegades, el càmping es convertia en una festa demencial del front inútil d'Appocalipse Now. No podia comprendre què estava passant: com aquell grup de joves fillsdeputes francesos podien arribar a cridar tant a les dotze de la nit, envoltats de tendes que no podien protegir als conciutadans que volien dormir perquè l'endemà s'havien d'aixecar d'hora. Per què, fillsdeputa francesets, per què? Amb la vostra puta guitarra tocada sense gràcia, amb les vostres veus guturals, amb els vostres aplaudiments acrítics d'altes hores, els vostres pets, els vostres rots. La vostra borratxera ha destruït la fràgil utopia feta de lona impermeable i enormes anhels de pau. Durant aquest infern jo em regirava sobre el luxós matalàs inflable i somiava escopetes retallades i massacres noruegues. Obria la mosquitera i començava a obrir foc indiscriminadament per retrobar la pau furtada.

Un altre dia, una altra nit, en un camp de refugiats diferents, el boicot el proposava la mateixa administració del càmping que organitzava una vetllada execrable i decadent en el petit bar on, per més inri, no servien gintònics ni begudes similars. Aquell francès bronzejat destrossant clàssics de la nit amb bases pregravades a mi em feia gràcia, ho confesso. M'imaginava la vida trista d'aquesta raça de músics de càmping i piscina municipal, el seu fracàs que serveix per amenitzar la nit del lumpenproletariat internacional. M'imaginava el seu final de festa, rebent un sobre amb els seus diners. Maniobrant després la seva furgoneta gegant per carreteres estretes, cercant un nou càmping per demostrar el seu art tan poc valorat. M'entendria ell i m'entendria el seu públic, que picava de mans i feia fotos de l'esdeveniment. Tolerava aleshores el brogit i dominava pacient la meva fúria. A les dotze en punt va acabar el seu show. Però davant del meu horror en va començar un altre: uns nous fillsdeputa francesos i el seu interminable discurs bastit de crits i rialles demoníaques, a dos pams de la meva tenda-nació, a dos pams de les meves putes orelles. Abans havia saludat la seva presència, me'n recordo, ja que van fer sonar jazz progressiu tota la tarda, a un volum respectuós amb les lleis no escrites de la pàtria-càmping. Ara els escopiria a la cara.

El més inquietant de tot, però, no han estat les mostres repulsives de manca de consideració vers els altres camarades campistes d'aquesta traïdors a la causa, sinó l'absoluta falta de resposta de la societat-càmping. Desenes de jubilats, de parelles amb nens petits, de cicloturistes exhaustos aguantant amb estoïcisme la flagrant agressió d'aquests traïdors totalitaris. Per què, mes amis, deixeu que la barbàrie campi entre vosaltres? Imagineu-vos tous ensemble alçant els vostres fogonets i llançant-los contra els invasors com si fossin còctels molotov, travessant-los amb les vostres piquetes, foragitant-los de les vostres vacances... pallassos miserables, aneu a Lloret! A Benidorm, a Cuatro Vientos! Aneu a Espanya, redéu, aquell abocador! Què se us ha perdut en les terres oblidades del Llenguadoc, digueu-me, Simons de Montfort malparits! La vostra fe totalitària m'ha fet cremar per dins tantes nits!

I fins aquí la meva ira i la meva venjança estival.

NOTA

Després vam trobar un càmping on tothom llegia llibres a la llum de llanternes. Calma. Utopia. No tot està perdut.

Opcions davant del cretí

2011-08-01T19:58:00.014+02:00

Resulta que el carregador del meu minijo no funciona. Hi penso quan veig una botiga d'Orange, situada al Passeig Fabra i Puig, 27. Hi entro. Hi ha molta gent remenant aparells, però l'encarregat que vagareja rere el mostrador em fa un senyal i m'hi aproximo. Sóc un afortunat, penso. Somric.
—Bona tarda, busco un carregador pel meu mini...
—Mira, no entiendo nada de lo que dices —em talla amb sornegueria l'individu de tres metres. Porta l'acrònim de Senatus Populusque Romanus tatuat a l'avantbraç.

OPCIÓ A.

—Si no m'entens m'espero al teu company, per veure si ell m'entén.
—Pues chévere.
És veneçolà, doncs. Podria ser colombià, altrament, però tinc amics que vénen tant de Colòmbia com de Veneçuela, i estic content de no equivocar-me gairebé mai en reconèixer l'accent de les dues pàtries. És veneçolà. Possiblement sigui caraqueny. Caracas és el nom de la tribu d'indis que es van trobar els colonitzadors, els quals van passar a sang i foc aquests primers, fins anihilar-los sense contemplacions. Només en queda el nom de la ciutat, que és el mateix que el nom de la vall.
Em giro un moment i aprofito per treure la daga de tres pams que porto sempre a la màniga i, amb un gest prest, sec i encertat, enfonso la fulla de la meva daga en la seva gola. Surt sang a raig i el paio em mira horroritzat, abans de desaparèixer rere el mostrador.

OPCIÓ B.
—Si no m'entens m'espero al teu company, per veure si ell m'entén.
—Pues chévere.
És veneçolà, doncs.
—Perdona, ¿qué has dicho?
—He dicho: "Pues chévere".
—¿"Chévere"? ¿Qué coño significa "chévere"? Esto es España y tú me hablas en español, y no en una mierda de dialecto de perdedores, perro inmigrante.

OPCIÓ C.

—Si no m'entens m'espero al teu company, per veure si ell m'entén.
—Pues chévere.
És veneçolà, doncs.
—Hombre, pana, eres de Vene, pues. Mira chamo, yo te enseño. Me prestas un papel? Mira, chamo: "Bona" significa, en este caso, "Buenas", y "tarda", "tardes". Es un saludo bastante convencional y educado. "Busco" es lo mismo que en castellano, "un" igual. LO MISMO, pana, LO MISMO. "Carregador" en catalán significa "cargador" en castellano, casi igualito igualito. Seguro que en venezolano tenéis una palabra más chévere, pero el castellano de aquí es mucho más aburrido. "Pel" es la suma de "per al", que viene a significar "para el". El posesivo "meu" significa "mi"... Total, que "Bona tarda, busco un carregador pel meu minijo" significa "Buenas tardes, busco un cargador para mi miniyo"
—Gracias, pana. Ahorita te lo busco.

OPCIÓ D.
—Si no m'entens m'espero al teu company, per veure si ell m'entén.
—Pues chévere.
—Escolta, oi que sóc el teu client? Ho sóc o no ho sóc?
Arriba el seu company.
—Dime, dime, que yo no quiero conflictos de este tipo...
—Ni jo tampoc. —El veneçolà riu per sota el nas. —Escolta, tio, sóc el teu client, oi? —clavo la meva mirada miop en el gegant de tres metres —Doncs la teva obligació és entendre'm. No cal que em parlis en català: m'has d'entendre i prou. —El veneçolà continua rient-se de mi, i jo, que no porto cap daga amagada sota la màniga, desisteixo. Pago i foto el camp.

Filldeputa. Hijueputa.

L'analfabeta, d'Agota Kristof (1935-2011). Un fragment.

2011-07-28T10:12:00.000+02:00

Un bon dia, la meva veïna i amiga em diu:
—He vist un programa de televisió sobre obreres estrangeres. Treballen tot el dia a la fàbrica i, a més, al vespre porten la casa i cuiden els fills.
Li dic:
—És el que jo vaig fer en arribar a Suïssa.
Em diu:
—I a més, no saben francès.
—Tampoc en sabia jo.
La meva amiga s'enfada. No em pot explicar la impressionant història de les dones estrangeres que ha vist a la televisió. S'ha oblidat tant del meu passat que no es pot fer la idea que jo hagi format part d'aquesta nissaga de dones que desconeixen la llengua del país, que treballen a la fàbrica i que al vespre s'ocupen de la família.
Jo sí que m'enrecordo. La fàbrica, les compres, la criatura, fer el menjar. I una llengua desconeguda.[...]

Cinc anys després de l'arribada a Suïssa, parlo francès, però encara no el llegeixo. Em converteixo en una analfabeta. Jo, que als quatre anys ja sabia llegir.
Sé força paraules. Però quan les llegeixo no les reconec. Les lletres no es corresponen amb res. L'hongarès és una llengua fonètica; el francès, just el contrari. [...]

La meva nena està a punt de fer sis anys i ara començarà l'escola.
Jo també començo, de fet torno a començar, a l'escola. Als vint-i-sis anys, m'inscric al curs d'estiu de la Universitat de Neuchâtel per aprendre a llegir. Hi ha cursos de francès destinats a estudiants estrangers. Hi van anglesos, americans, alemanys, japonesos, suïssos de parla alemanya... L'examen d'ingrés és un examen escrit. No en tinc ni idea, em posen al primer curs.
Després d'unes quantes sessions de classe, el professor em diu:
—Parles francès molt bé. Com és que ets al primer curs?
Li dic:
—No sé llegir ni escriure. Sóc una analfabeta.
Riu i em diu:
—Ja ho veurem.
Dos anys després, obtinc el Certificat d'Estudis de Francès amb matrícula d'honor.
Sé llegir i torno a saber escriure. Puc llegir Victor Hugo, Rousseau, Voltaire, Sartre, Camus, Michaux, Francis Ponge, Sade, i tot el que vull llegir en francès i també els autors d'altres llengües traduïts al francès, com ara Faulkner, Steinbeck o Hemingway. Tot va de llibres, de llibres comprensibles, per fi, també per a mi.
Tindré dos fills més. Amb ells practicaré la lectura, l'ortografia i les conjugacions. Quan em preguntaran el significat d'alguna paraula, o la seva ortografia, no els diré mai:
—No ho sé.
Sinó que els diré:
—Ara us ho miro.
I ho buscaré al diccionari, incansablement, ho buscaré tot al diccionari. Em torno una apassionada del diccionari.
Sé que no escriuré mai en francès com hi escriuen els escriptors francesos de naixement, però escriuré com pugui, tan bé com pugui.
Aquesta llengua, no l'he triada jo. Me la van imposar per atzar, per casualitat, per les circumstàncies.
A escriure en francès, hi estic obligada. És un repte.
El repte d'una analfabeta.

Agota Kristof, L'analfabeta, Laertes, 2005. Trad. de Montserrat Solé Serra.

Agota Kristof va morir ahir, dia 27 de juliol de 2011

Reposi en pau.

It's hopeless

2011-07-05T12:14:00.005+02:00

M'estic les tardes oblidat en un banc de llauna de la facultat d'Història. Veig passar les cares llargues dels professors, les seves mirades altives, el seu cor fet d'obra vista. Estimo que la literatura se'ls en fot en un 95%.

Passen les seves mirades de gel sobre els títols exposats, només per un segon. Observo les seves ganyotes i em pregunto què pensen quan veuen exposats a la meva tauleta un Ambrose Bierce, o un H.P. Lovecraft, o un London, o un Saki, o un Kypling, o un Rabelais, o una Kristof.

Res, no res, els passa pel cap. Car no els deuen conèixer.

Badallo mentre els profes entren a les aules on seran reciclats i obtindran puntuació de cara a unes improbables oposicions. Penso després en els nanos que mai no llegiran les aventures bèl·lico-fantàstiques amb un punt d'humor soterrat súper malparit de Bierce, en els nanos que no es cagaran mai de por davant les manades de rates i monstres que excreta la ment diabòlica de Lovecraft, o que no es podran admirar de la increïble anticipació dels relats de London, en els nanos que no aguditzaran el seu humor txabacà amb el refinament britànic de Saki que va aprendre de Wilde, que no coneixeran mai com era el Japó de Kypling, o no podran descobrir que la literatura és l'art del més meravellós dels impossibles de la mà de Rabelais i no es podran pixar mai de riure com ho faig jo, que passo les hores encadenat en aquest banc de llauna llegint capitolets, o que no sentiran mai el forat que la Kristof cava implacable en la teva ànima sense importar-li ni un carall.

Tan se val. La literatura no te l'ensenyarà pas aquesta gent, sinó que la descobriràs tu solet, mocós, per casualitat o obstinació.

Ara sento una comercial d'un gran grup editorial que li crida a una mestra: "Oi que a tu t'agradava la poesia? Ja tens el Margarit?!" Larkin, T.S. Eliot, Dürrenmatt i Villon es giren cap a mi i m'interroguen, malhumorats. La mestra obre la bossa i n'extreu un bitllet. Dos, tres bitllets. El vell Dov m'insulta i jo li responc, què vols! I jo no puc fumar. Recordo una nit en una biblioteca. Algú havia rascat sobre la taula un lament amb la punta d'un compàs, en anglès. La tarda declina i me'n vaig.

***

Addenda: una veu diàfana m'envia la seva opinió, que és justa, i la reprodueixo aquí. Cal fer-ho, i és de justícia.

Ja he llegit el teu post. Lamento dir-te que sí que hi ha profes que estan interessats en la literatura. N’hi ha que els agrada, els interessa i s’hi maten per fer-la arribar als alumnes, i estic convençuda que alguns d’ells fins i tot aconsegueixen despertar algun interès en ells.

I això que la visita d’una autor [a les escoles, la meva interlocutora treballa en aquest àmbit] és una feina extra, vull dir que els autors que nosaltres tenim al programa no formen part de lectures obligatòries ni res d’això, o sigui que si reben un autor s’han de preparar a consciència, eh? I ho fan amb una il·lusió que quedaries flipat amb els treballs que els fan fer als nens a classe. No saps quina sort tenen aquests nens de tenir uns profes que valen un món, de veritat! El que passa com sempre és que la bona feina sempre passa desapercebuda, i que la gent que val la pena no va pel món posant-se medalletes, però existeixen, creu-me!!!

La bona literatura ens salvarà

2011-06-25T12:29:00.017+02:00

Mira que t'havies fet la ferma promesa de no intervenir en aquest tipus d'afers, després de la terrible patinada que vas cometre amb l'amic Ferrancab. Sí, allò va ser un lamentable error. Vas sacrificar el poc enginy que podies tenir per atacar amb una contundència innecessària un acte d'amistat freak entre el senyor Ferran i aquell ésser terrible anomenat Sostres, que no entenies i que segueixes sense entendre ara. Com diria en Max Besora, vas perdre la xispa i l'estil, que és la cosa més sagrada d'aquest món, la xispa i l'estil. Bé, ja se sap, oi, la immediatesa. Aleshores, avergonyit, et vas fer la promesa de la no intervenció, et vas dir, noi, deixa de ficar-te en aquests jardins i camina pel teu camí amb parsimònia i gràcia, ja que per molt que et desagradin certes idees, no pots anar a casa d'altri i demostrar tan poc respecte! No hi vagis i prou, home! Vaig deixar de practicar qualsevol mena de diàleg amb l'amic Ferran i amb el senyor Luri, bloggers veterans tots dos. Un diàleg, tanmateix, que resultava impossible, perquè si les parts no estan disposades a deixar-se il·luminar per les pensades de l'interlocutor, si no estan disposades a variar ni que sigui un grau la seva visió de les coses, si l'Altre no està disposat a deixar germinar en el seu cervell cap ni una de les llavors que et dóna el teu adversari, aleshores el diàleg no serveix per una puta merda. Per perdre el temps, prefereixo un milió de vegades la bona literatura. Així, doncs: ni un miserable comentari en els seus blogs. Ni un enllaç. La més absoluta de les indiferències.

No obstant això, quan el món tremola per alguna causa que em pugui portar als seus dominis, no deixo de caure en la temptació diabòlica d'anar a veure què diuen. Això sí, com un fanstama, en silenci, sense deixar petja; qui em coneix sap que no utilitzo les males arts del comentari anònim MAI. Així que aquests dies he estat ben interessat en les seves opinions sobre aquest parèntesi en la història que caurà en l'oblit sota el nom de La Indignació. I he arribat a una única conclusió. El pensament únic acaba per girar-se en contra del mateix pensament únic. El pensament únic va servir per desactivar i ridiculitzar qualsevol crítica, qualsevol proposta, i va aconseguir deslegitimar qualsevol dissidència, matar-la d'inanició. Aquesta estratègia ha obtingut uns resultats excel·lents fins ara: busquin i trobin set diferències entre un partit de dretes i un d'esquerres. Ho torno a dir: per perdre el temps prefereixo la bona literatura.

Però deia que el pensament únic, únic vencedor de la Guerra Freda, comença a devorar-se a si mateix, avorrit i autista, arrogant i autosuficient. El poder absolut ja ho té, això. La pau del cementiri. El pensament únic ha arrasat la universitat i ha arrasat el debat polític expedint butlles d'excomunió, negant-se a qualsevol debat seriós d'idees i, el que és més sorprenent si ens atenim a la història del capitalisme, negant-se a adoptar propostes que al cap i a la fi enforteixen el mateix capitalisme (què no hagués passat si els gurus que realment remenen les cireres haguessin fet seves les idees de democratitzar i regular el sistema financer, per exemple). Antisistema és tot allò que a mi em dóna la gana.

Però deia abans que el pensament únic s'acabarà devorant a si mateix. Mirin sinó com ha abordat el tema de la Indignació el filòsof i pedagog senyor Luri, amb aquella imatge tan dialogant que porta anys dissenyant i que a tanta gent ha aconseguit enredar. El seu anàlisi sobre la Indignació és tan pobre que, en fi, que m'ha sorprès i tot. El seu discurs per deslegitimar i escarnir la Indignació és d'un sofisma tan hil·larant que val la pena parlar-ne una mica, només una mica, aquest matí de dissabte tan bonic que després d'això penso destinar a la bona literatura.

El senyor Luri diu que els indignats basen la seva existència en la emotivitat. Jo això no sé perqué ho diu, és com dir que com que coneixes tres o quatre francesos coneixes tot França, però recordo perfectament la vergonya aliena que produïa veure l'emoció amb què rebia el representant de Déu a la terra quan aquest va anar a beneir una església de Barcelona, l'emoció que li bategava al pit quan recordava les campanes que saluden les hores a tots els pobles. Aquesta emotivitat en forma de fe sembla que ja li anava bé aleshores, ja que es tractava de la seva emotivitat.

És de suposar que el senyor Luri va donar gràcies a Déu i al seu representant a la terra el senyor Puig quan el merder terrible del Parlament. Ah no, jo de l'ús legítim i monopolista de la violència per part de l'estat no en parlaré: vull dir, que és un fals debat, aquest, en el que dia sí i dia també cau tota dissidència des que el temps és temps. Passo de la violència i passo de malgastar el meu temps explicant que de la mateixa manera que detesto la violència, també detesto que se la magnifiqui i que s'utilitzi per evitar parlar de les raons que, de la manera més maldestre que vostès vulguin, porten als més inútils de qualsevol causa a fer ús de la mateixa. Però com que el senyor Luri, el tema aquest de la violència i el Parlament l'ha adoptat com el més gran argument per ridiculitzar la Indignació i estigmatitzar-la de manera implacable, només puc recordar que ell mateix no només no es va irritar, sinó que amb el seu calculat silenci va saludar aquells altres representants de Déu a la terra que van cometre l'estupidesa il·legal d'envair un país —amb el conseqüent rastre de mort— que tothom excepte Aznar sabia que no tenia cap relació amb els atemptats de l'11-S. Tan o més emprenyador i tan o més aberrant és portar un país a l'edat de pedra, segons el meu parer, i per més inri saltant-se tota legalitat del dret internacional, la ONU, parlament de parlaments. No sé... em sembla contradictori, tot plegat, venint tot això d'un home tan cultivat com el senyor Luri. Ah, la contradicció i l'estupidesa: motors que fan avançar el món...!

Parlem de la mateixa contradicció insalvable que el senyor Luri troba en el senyor Arcadi Oliveres, i ja paro de donar la pallissa per llençar-me als braços de la bona literatura. Sembla ser que Luri nega el dret d'Oliveres a sentir-se antisistema, atès que Oliveres no és un hippy que hagi anat a viure en una cova. Aquest em sembla un tema molt interessant, no pas pel que diu Luri i els seus sofismes tramposos. El tema de la contradicció, el tema de poder mantenir un esperit crític, de poder pensar en llibertat, el tema de poder criticar un sistema en el què vius i del qual, si no ets un hippy que viu en una caverna, és gairebé impossible evadir-se. Jo mateix, ésser que s'ha beneficiat del sistema i que continuarà beneficiant-se del sistema fins que el sistema l'expulsarà sense contemplacions quan li plaurà, jo mateix sempre he estat conscient de les meves infinites i vergonyants contradiccions. Mes no per això deixo d'observar al meu voltant i observar unes injustícies que em porten a la indignació, que em porten a observar el sistema des de fora del sistema i a reconèixer que, si bé el sistema em tracta bé, no passa el mateix amb tanta i tanta gent. La cosa més interessant que va dir Oliveres a la tele va ser, ni més ni menys, que l'economia s'ha de posar al servei de la ciutadania, i no la ciutadania al servei de l'economia. Aquesta sentència tan simple però tan carregada de raó i que és la base del pensament del senyor Oliveres, el senyor Luri la omet, per dedicar-se a ridiculitzar a fons la figura d'Oliveres, cosa que diu molt més de l'un que de l'altre. Però deixin que continuï amb el tema de la contradicció.

Amb el temps, la contradicció m'ha proporcionat dues inesperades aliades: la ironia i la humilitat, que m'ajuden a apropar-me a la cosa que més m'agradaria assolir en aquest món: la honestedat. I com hi ha món, de vegades perdo la ironia i la humilitat, i aleshores escric algun post injust en contra del senyor Ferrancab. Això és així. Com també és així que Luri les ha perdut, aquestes dues aliades. El seu posicionament arrogant i pagat de si mateix, negant qualsevol brot d'intel·ligència o de raó al seu oponent, aquest posicionament seu davant les coses d'aquest món ara que no és cap secret que ha posat el seu pensament al servei del poder i ha perdut tota la xispa i estil, m'ha fet pensar en allò que deia abans que el pensament únic es devora a si mateix quan nega amb tanta rotunditat i amb arguments tan baixos la possibilitat real de trobar, en el magma caòtic i pluriforme de la Indignació, una dissidència seriosa i carregada d'arguments que el poder s'obstina en buidar de contingut. Aquesta hauria de ser la feina de l'intel·lectual, buscar or en el fang, fer-se preguntes i no tant defensar sense cap mena de xispa ni estil les seves respostes, que, vatua l'olla, les coses d'aquest món s'han encarregat de refutar portant la desgràcia a qui ja patia desgràcies.

Però en fi. Qui vol llegir coses del senyor Luri quan pot passar el cap de setmana llegint bona literatura?

Ah! Ça ira

2011-05-28T04:26:00.011+02:00

Quan ens hem afartat de jaure al mig del carrer Pelai ens hem aixecat i hem anat a fer la darrera ronda per la plaça. Un cop a casa, sortia per la tele un senyor que justificava una càrrega policial amb una tranquil·litat d'esperit digna d'admiració i enveja, a la qual cosa:
—Jo, la veritat, penso que n'estan fent un gra massa, amb això de la càrrega...
—Què vols dir? —ha dit ella, sortint del fons del sofà.
—No em deixa de sorprendre que hi hagi gent que se'n sorprengui, de la càrrega, que realment estigui escandalitzada. Vull dir, pots utilitzar la càrrega com un boomerang, com un mer instrument polític, però veig gent escandalitzada de veritat.
—Doncs jo penso que sí que és escandalós. No es pot carregar contra una cosa pacífica com aquesta. De cap manera, tio.
—Oh, collons, però és que les càrregues existeixen de tota la vida! Fa deu anys anaves a una mani antiglobi i sabies que acabaries cagant llets! On collons es fotia aquesta gent que ara flipa amb les càrregues, fa deu anys? Vaig aprendre ben bé qui ostenta el monopoli de la violència, ho vaig ben interioritzar, a Gèno...
—Bah! Tu et penses que això és una moguda antiglobalització, amb el seu discurs sofisticat i estructurat, i no ho és. Això de la plaça ni és antiglobi ni antisistema, ni independentista ni unionista ni la mare que us va parir a tots.
—Doncs ara què ho dius, és veritat que m'he trobat ben pocs dels habituals...
—Jo a la plaça veig gent de tota condició; aturats i estudiants, gent que treballa, joves, adults i jubilats, mileuristes, nou-centseuristes, cinc-centseuristes, perroflautes i arquitectes, advocats, funcionaris i aquelles senyores bestides en bata, iaios foten el pal amb la república y los comunistas y la transición, fins i tot algun poeta, joder, tu ho has vist, hi havia de tot!... Clar que no et trobaràs gent de dretes, clar.

Aleshores, fent un petit salt que l'ha portat a seure sobre el reposamans del sofà, ha construit un bonic pont en la seva disquisició, que l'ha portat a parlar de la gent de dretes:

—Tio, és molt agraït, ser de dretes. Vull dir, que decideixes ser egoista i a sobre decideixes dir-ho: busques arguments convincents per ser un perfecte egoista, i els altres ja s'espavilaran. A no ser que visquis en un altre món (que d'aquests també n'hi ha, a la plaça), ser d'esquerres és una puta merda; corres el risc constant de ser enterrat en vida sota un allau de contradiccions i pots acabar fart de ser d'esquerres i decidir enviar a prendre pel sac tant de patiment i tant complex d'inferioriat, i t'abandones a la luxúria de l'apolítica o et fas de dretes i a prendre vent.
—Ummm —dic des del fons del sofà, incorporant-me. —Ja és això, ja.
—Doncs això, tio. Què la gran cosa que tu no veus a la plaça però jo sí que veig és que la gran majoria de gent passa de tot aquest rotllo teu, que això que està passant és més simple: aquí n'hi ha uns que no saben què volen però saben que no volen de cap manera la merda que els polítics els ofereixen a ells, els seus clients. I els volen dimitir a tots i tornar a començar d'alguna altra manera inconeguda.
—Osti, per cert, saps que se'm va acudir, l'altre dia? Que flipo amb aquells que s'indignen perquè hi ha gent indignada! Osti, és que té un matís totalitari, aquest fenòmen... Del plan: no tens dret a estar indignat, que no veus que vius en el Millor dels Móns? I jo penso: si aquest fos el millor dels móns, segur que haguessin deixat plantar l'hortet a aquells hippies voltairians que feien forats als jardins de la plaça!! Hi ha una altra derivació d'aquest discurs que és la següent: "Fustigueu-vos calvinistament perquè al cap i a la fi vosaltres també heu provocat la crisi acceptant crèdits que us oferien en safata de plata i amb copets a l'esquena: VOSALTRES TAMBÉ TENIU LA CULPA, HIPÒCRITES, NOUS RICS, diuen. Ah! però aquests tios es deuen pensar que de veritat som imbècils! Perquè aleshores se m'acut pensar en el concepte culpa, i dic, recony, si cap culpa tenien aquest de la plaça, em sembla que l'han pagat amb escreix amb el seu sou o com sigui que els hagi afectat la crisi, i aleshores penso en els bancs i els teòlegs del neoliberalisme que han muntat el seu xiringuito per estafar als seus clients i de pas ensorrar l'economia d'aquests hippies que caben hortets a les jardineres de plaça Catalunya i penso: QUINA PUTA MERDA DE CULPA HAN ACCEPTAT ELS (digues-li aixi) CORRESPONSABLES DE LA CRISI QUE, MIRA PER ON, HAN ACABAT BENEFICIANT-SE IMPUNEMENT DE LA MATEIXA CRISI? ALGÚ HA ANAT A LA TRENA O HA DIMITIT, AMB EL ROTLLO AQUEST DE LA CRISI? O sigui que els de dalt poden seguir rient però nosaltres necessitem més actes de contricció, no? Sí, Graupera, sí.
—No sé de qui em parles, em sembla que t'has encès una mica. Jo només sé que això de la plaça és alguna cosa en ebullició, és matèria viva, un organisme com els del principi dels temps, fràgil i incòmode però que té alguna cosa que el fa poderós. A la plaça hi va gent, i hi parla. És infantil i original, radical en el sentit etimològic de qui va a l'arrel. I això és bonic i interessant fins que s'acabi. 'Nem a dormir.
—We are too little to be humiliated.

Hola?

2011-05-18T16:20:00.001+02:00

Al meu entendre, la única revolució que ha triomfat de manera inapel·lable és al revolució neoconservadora. La que va iniciar Reagan. En silenci, amb astúcia, mica en mica. Després de trenta anys, la revolució neoconservadora ha assolit el poder polític, financer, acadèmic, però no només: ha assolit la predominança del seu pensament, fent-lo no només tolerable, sinó normal. A part d'aquesta importantíssima victòria, n'hi ha una altra potser més important: la de buidar de qualsevol control democràtic els mercats financers i que l'economia especulativa, financera, predomini sobre l'economia real. Ha estat controlar la burocràcia, la llei. Com un càncer que ha fet metàstasi a tot el sistema. Jo ric quan un polític o economista o pedagog o filòsof neoconservador em diu que sóc un antisistema. Jo m'admiro quan un neoconservador em diu que sóc un antisistema. Jo m'encenc quan un neoconservador em diu que sóc un antisistema. Ric, m'admiro i m'encenc perquè la revolució neoconservadora ha destruït el llenguatge, l'ha prostituït arribant als nivells grotescos de perfecció i manipulació del newspeak del 1984 d'Orwell. Quina manera més fina de fer passar bou per bèstia grossa, quina maniobra d'alta retòrica, d'immens instint de supervivència! Han aconseguit que tu siguis l'antisistema, i no ells, que han aconseguit dinamitar-lo, saquejant el sistema financer després de trenta anys forçant-ne els mecanismes reguladors! Tu ets l'antisistema i no ells, que amb la seva arrogància i les seves universitats han creat una classe dirigent acrítica, autocontemplativa, hedonista, esclava! I encara més: la revolució neoconservadora ha aconseguit furtar-li el poder als polítics per endur-se'l ben lluny, als despatxos de Wall-Street o a aquells organismes supraestatals, és a dir, aquells organismes per sobre dels estats, és a dir, lluny de qualsevol vigilància, lluny de qualsevol control, lluny de les urnes que t'esperen aquest diumenge, amic. Aquest és el drama i l'explicació de la gran derrota que ens espera. Aquí no hi ha un Mubàrak per fer caure, ni un Gadaffi. Aquí hi ha una cultura política, econòmica, acadèmica, moral i global que ha creat els monstres que protagonitzen aquest documental. No serà gens fàcil allunyar-nos d'aquesta edat mitjana que ens han preparat els antisistema de Columbia i Harvard. Benvinguts a l'edat mitjana. El castell és allà.

El mar i jo

2011-04-04T17:23:00.005+02:00

...estar abraçats a Satanàs per amor de Déu...

Blai Bonet, El mar

-Això és la guerra que ve després de tota pau, aquesta guerra que penetra en la terra, crea coves obscures i excita la luxúria. Com el mar.

Solapa de El mar, Blai Bonet, 1958

Recollíem capses de llibres que els veïns llançaven i les arrossegàvem a l'interior de l'Ateneu del barri. Després els desàvem a les lleixes que anàvem construint en una habitació que vàrem habilitar com a biblioteca. Després vàrem oblidar els llibres a la seva sort uns dies, després unes setmanes, després uns mesos. Més tard el projecte va avançar tímidament; es van esgarbellar llibres, es van obrir fitxes. Després el no-res. Després les rates. Això ja ho havia explicat abans.

Fastiguejats, vam començar a desfer-nos dels llibres. En vaig agafar alguns, uns pocs. El mar. Uns mallorquins en parlaven molt bé, d'El mar, i vaig dir-me, si en parlen tan bé, malaguanyat llibre si el fotem a la brossa. Me'l vaig endur d'esquitllentes a casa, avergonyit d'haver robat. La solapa on s'acostuma a escriure la biografia de l'autor em va fer gràcia, vaig trobar-la pertorbadora, enigmàtica i brillant. Però un cop a casa no vaig poder gosar entrar en El mar, per indesxifrable, per difícil, per encrespat, per burleta, per haver-se burlat de mi. Em vaig deixar vèncer. Després aquests mallorquins van organitzar una moguda considerable a l'Horiginal, honorant l'autor d'El mar, mort deu anys enrere. Vaig fer veure que participava de tanta alegria, jo que odiava tant El mar, que tant el respectava, que tant m'avergonyia, que tant temia.

Vaig lliurar-me a altres lectures. Vaig aprendre a llegir. Vaig aprendre quatre coses d'estratègies narratives, vaig aprendre d'el·lipsis, vaig aprendre de follies, vaig aprendre de culpes i poesies. I sense saber-ho, vaig aprendre a entrar en El mar. Però el meu exemplar restava a la seva lleixa, castigat, maleït.

Fa uns dies el Club Editor ha reeditat El mar, de Blai Bonet, desfent de nou una injustícia. Una mà amiga me'l va entregar. I d'ençà he estat fent les paus amb El mar. Aquells miralls que no reflecteixen ni malalties cròniques ni culpes sinó bellesa i paisatge, aquells marbres blancs tacats de sang, aquells deliris de Déu, aquella infinita tristesa, aquells noms de medicaments, aquells afusellaments de matinada, aquella guerra en la pau, aquell sexe esclatant, aquelles redempcions en el pecat, aquells innocents culpables, aquella poesia salvatge incrustada en la prosa, aquell golàs per tot l'escaire a la censura. Abans m'enfonsava en El mar, i aquests dies hi he navegat. Sóc feliç d'haver-ho fet.

L'exposició doble de Joan Todó

2011-03-21T18:12:00.011+01:00

Diagonal

Autopista fins Amposta

N-340 direcció Santa Bàrbara

La Galera

La Sénia

Trucar-lo

Nano, nano, per què estàs tan nerviós? Si portes els collons pelats de fer tanta presentació! Si ara gairebé ja llegeixes a poc a poc, calibrant els silencis, pujant el to aquí i allà, quan hi ha comes. És un truc que et va explicar la Vernis i que no has oblidat, i ara ja gairebé t'agradava i tot pujar i parlar, i només et balla el paper a la mà i no pas tot el cos. Nano, nano, per què estàs tan nerviós! Oh, redéu, és que ja no vull soroll, jo, ni soga al coll, ni emboscades, gairebé que ja no escrius! La literatura? Un inútil camp de mines! Ha estat sentir que el cotxe trontollava per la força del vent, a l'alçada de Vandellós o vés saber on, que has començat a sentir pànic. I si no ho fas bé, i si pixes fora de test, i si el silenci de les iaies... La Sénia et rep amb les naus buides i el paisatge esquerp. No hi ha ni una ànima. Però fa sol i fa silenci. I ara, per què et penses que aquest silenci no presagia res de bo? Romanços, collonades! Tal vegada sigui el vent. Veus una silueta que camina o salta: per allà baixa en Todó. Si tu et sents inquiet, què no sentirà ell! Dineu amb sons pares, amabilíssims. 'Neu a donar un vol. La N està contenta. Notes una electricitat que et fa dormir les cames. Hi ha uns nens fumant herba en un cul de sac que dóna a un penya-segat que dóna al riu que ens separa de València, feu mitja volta. Un home diu buenas tardes, i no obté cap resposta. Collons, Joan, i tu que fas que un personatge es queixi quan ningú li diu bondia al metro, la mare que et va parir! Ell calla. Tu mires la N i rius. Lleis de poble, vés. Ara sí, trobeu un mirador. Mires de relaxar-te. El sol, el vent, les terres valencianes, Penyíscola a mà esquerra. T'ho mires fixament. Hipnotitza, proveu-ho. Fa uns anys aquella muntanya va estar cremant un parell o tres de dies, diu ell. Els valencians no van donar permís als bombers d'aquí per creuar el riu i el foc va anar fent. 'Nem a l'Alicates, Joan.

El bar Alicates, buit, desert, fosc. Futbol de Segona A. Aquí venia la gent de les fàbriques, diu. Ah, dic. Carajillu. Noe, per què no ens immortalitzes? Clic-clic. Mira, ara truca l'Ester, que ja deu voltar per aquí. Segui-me, diu en Joan.

Davant del puestu on farem la presentació, fent un tallat. Vet aquí en Sito, vet aquí la Laura, vet aquí la Cinta, vet aquí l'Eva, vet aquí en Ramon, vet aquí el Fumadó, vet aquí el misteriós traductor que viu retirat a les muntanyes, l'Ester, l'Ignasi. Confraternitzem amb facilitat. Però de nou la fiblada. Fumes i tornes a fumar. En Joan Fuma i torna a fumar. Ja hi ha llum a la sala, i iaies, i col·legues d'en Joan, i alcaldes i alcaldables i regidors i família i gent que passava per allà. En Joan petarà jo petaré tot petarà. La mare d'en Joan també petarà: juga amb les mans com si això fos un suplici. Amor de mare, xeic. Un regidor presenta l'acte. Primer seré jo, després lo Sito, després lo Joan. Agafo aire. Camino. Poso el cul damunt la taula, saludo la sala plena, estenc els meus papers. Alabatxigadéu.

"A tu et buscava... Estava a l'Alicates, i pensava; què foten, estos?"
A Butxacades, Joan Todó, LaBreu 2011

La Sénia, 19 de març de 2011

Quan vaig conèixer en Joan Todó ell tenia menys panxa i jo més cabell. Servidor de vostès encara no formava part de l'equip de LaBreu Edicions, què acabava de publicar el poemari Los fòssils (al ras), el quart de la col·lecció Alabatre, que ara ja compta amb gairebé trenta títols. Però malgrat no ser encara editor d'aquesta editorial vaig acceptar de bon grat la seva invitació. Em va semblar que l'acompanyava en un moment important de la seva vida: "el dia que presentava el seu poemari al seu poble".

Amb en Joan no m'hi entenia. No m'hi entenia no pas per incompatibilitat de personalitats: no m'hi entenia qui sap si per la seva timidesa hermètica, qui sap si pel seu to de veu —tan baix—, qui sap si pel seu accent senienc, tan exòtic a oïdes d'un sagal de Fastigosa.

En canvi ell va ser molt pacient. Repetia les seves paraules fins que finalment jo l'entenia. Fins que, amb tanta repetició, les bromes ja no feien riure. La nostra amistat es va bastir de silencis, no pas de paraules.

Jo em sentia, i em sento, intimidat per la gran quantitat de coses que sap en Joan. Però això és cosa meva, la seva discreció mai li ha permès humiliar al personal tot exhibint-se. Ans al contrari, sempre ha estat generós i ha mirat de compartir la seva sapiència amb mi, d'apropar-me el seu món fet de lectures i paisatges.

Aquest interès seu en fer-me conèixer el seu món no ha estat mai tan intens com quan em parla del seu poble, el vostre poble, La Sénia, aquest poble de frontera de la comarca del Montsià. Per a ell, em sembla, és de vital importància que nosaltres, els de ciutat, comprenguem d'on ve, ell, per on respira.

En Joan s'estima La Sénia, i també la pateix i s'hi rebel·la, justament perquè se l'estima massa. L'amor és un patir. Com també fer literatura és un patir: en les dues coses t'hi exposes massa. Si del teu amor en fas literatura, l'exposició és doble.

De A butxacades, fins a dia d'avui, n'han parlat —i bé, molt bé— grans escriptors, respectats traductors i algun periodista. Se l'ha arribat a comparar, per sorpresa seva i per sorpresa dels seus editors, amb escriptors de la talla de Quim Monzó. Tanmateix, feu-me cas, res li agradaria més a en Joan Todó que el seu llibre us agradés a vosaltres. Si en Joan Todó està a l'alçada dels nostres grans narradors només el temps ho dirà. No cal dir que nosaltres, els de LaBreu, pensem que camina pel bon camí. Penso que en Joan vol estar a l'alçada de La Sénia, amb aquest llibre, no res més. Captar-ne la idiosincràsia, relatar-ne les singularitats, les misèries, les grandeses. El risc, confessem-ho, és elevat: ningú és profeta en la seva terra.

Així com Jesús Moncada va aconseguir fer immortal la seva Mequinensa submergida, qui sap? Potser en Joan Todó aconseguirà que els de Barcelona pronunciem d'una vegada per totes La Sénia amb accent agut, o que a l'AP7 hi posin un cartell ben gran guiant a propis i estranys al poble que porta a la ploma i a la sang: La Sénia, aquest poble de frontera, de la comarca del Montsià.

Llegiu també què va llegir lo Sito Subirats!

Manifest personal. Manuel Baixauli.

2011-02-19T11:44:00.002+01:00

Personalment, aquests dies penso força en els meus amics valencians. En Bononad i la seva gent, el Baixauli, El Resoir, la Laia... Sempre tenen bones anècdotes per il·lustrar la rutina de mamonejos a la que estan sotmesos allà baix. M'atreviria a dir que n'hi ha més que aquí i tot, però això, naturalment, fa de molt mal dir. Penso en ells i els llanço un homenatge, perquè no he conegut gent més obstinada que aquesta gent. Allà em dóna la sensació que viuen en una dictadura borrosa i dilatada en el temps i la història, sota una mena de maledicció còsmica i enganxifosa. Quan l'amic Bononad diu Violència enlloc de València ho diu sabent molt bé el que diu. Aquella violència de baixa intensitat, diària i quotidiana. I ningú els fa mai cas. I tothom dóna València per perduda, i ells són uns maquis oblidats.

MANIFEST PERSONAL

Manuel Baixauli

Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més temps a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè m’afecta en la vida privada. La situació dels valencians durant els últims anys me l’he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació. Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món; manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, avui esclaus del poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada a l’any, la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la seua pròpia cara, ja de per si horrible; subvencions destinades a ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit polític que governa; presidents presumptament implicats en trames empresarials corruptes... La llista és llarga, no cap ací. En conèixer cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, d’altres amb tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i de sobte te n’adones que ja estàs dalt. Una imatge m’ha fet comprendre que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del Canal Super 3. Ahir, mentre els veien, la pantalla es quedà fosca, i muda. La imatge dels meus fills mirant el buit m’alertà i em féu comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És temps d’actuar. Aquell que veta l’emissió de canals televisius, en l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic.

Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler guanyà unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a un altre costat.
No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ells còmplice del que ha passat, és tracta de fer fora els qui manen ara, els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos. Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.

En alguns països d’Àfrica, els joves han tombat en quatre dies dictadures que semblaven inalterables. Als mitjans de comunicació corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.

Aprenguem d’ells la lliçó. Movem-nos. El que avui pareix inalterable ho pot desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns indiferents, hem de fer-los veure allò que per a nosaltres és un dilema d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.

M. Baixauli

Records d'un activista vingut a menys

2011-02-03T13:39:00.004+01:00

El tercer o quart dia, hi va haver la gran mani.

El dia abans ens vam separar i jo vaig decidir deixar la marxa excessivament festiva i familiar d'ATTAC per unir-me a la de Socialist Workers, columna formada per sindicalistes britànics, més seriosa i millor organitzada. Aquell dia s'intentaria franquejar la Zona Roja des de diversos punts, penetrar al centre històric de la ciutat de Gènova que hostatjava els vuit dirigents més poderosos del món. Pura simbologia, metàfora pura. La marxa dels britànics estava pensada científicament per avançar malgré tout. El procediment per fer-la imparable era el següent: organitzar la marxa en files de persones que ocupessin tot l'ample del carrer, i fer que els membres de les files avancessin obstinadament agafats de bracet, formant successives cadenes humanes. Així s'evitava que la marxa es trenqués quan arribessin les garrotades, què només afectarien els extrems de les fileres. Així fou com ens vam plantar davant de la tanca que tallava el carrer.

La marxa de Socialist Workers no era massiva, comparada amb la dels Tutte Bianche o la d'Attac: la nostra no semblava preocupar els caravinieri de Berlusconi, la qual cosa ens va permetre avançar sense cap dificultat i en un ambient de distensió festiva. Les figures estàtiques dels helicòpters i les columnes de fum senyalaven els epicentres de la violència, i per fortuna eren lluny de la nostra posició. Alguns veïns arrancaven geranis dels seus balcons i els llançaven al nostre pas. Algú cantava Bella ciao.

Uns metres abans d'arribar a la tanca, un núvol de cascs de color blau cel va irrompre per un carreró. La poli va carregar contra el flanc dret de la marxa. Se sentia el cuir repicar contra la carn i crits de dolor, però l'ordre de la marxa es va mostrar inalterable. Coneixen aquell silenci que es produeix al cor d'un correfoc? Un silenci dens i reconcentrat, el silenci de l'hora de la veritat, fet de pànic i de por. Es va repel·lir la càrrega de la policia, davant la seva sorpresa. Vam cridar d'alegria i ens vam aplicar contra la tanca de ferro forjat que ens separava de la Zona Roja. La tanca, a fe de déu, basculava cada cop més. Una tanqueta situada al darrera de la tanca va començar a ruixar-nos amb aigua a pressió. L'aigua picava, no només per la força de les mànegues sinó perquè portava algun component químic que feia pudor i feia que et gratessis amb fàstic. Després, mentre algú insistia en mirar de fer caure una tanca que ja es veia que no cauria, hi van haver moments d'inacció, un avorridíssim compàs d'espera. Vaig començar a entendre que estàvem atrapats entre la tanca de ferro forjat i un grup nombrós i emprenyat de policies. Els organitzadors de la marxa van començar a negociar la nostra retirada ordenada, la qual es va esdevenir entre gran tensió una hora més tard. Els caravinieri ocupaven les voreres i els seus fusells apuntaven la marxa. Recordo els guants negres, els cascs de color blau cel. Vam rebre ordres de no mirar a la cara als polis de merda i avançar amb les mans enlaire. Vaig incomplir aquesta ordre i vaig mirar-ne un a la cara. Cocaïna i odi. La marxa d'Attac, més festiva, més familiar, era a prop, així que ens hi vam unir, per descansar.

Més endavant vam saber que un o dos manifestants havien mort en una marxa paral·lela a la nostra. Va començar la confusió, la rumorologia i notícies que la repressió ja era total i despietada. Per sort, arribàvem al centre de convergència, l'únic lloc aparentment segur pels manifestants. Si la policia gosava entrar al recinte, sempre ens podríem fotre de cap al mar i nedar. Tots buscàvem algú que portés ràdio i ens pogués informar sobre què succeïa al nostre voltant. La ràdio deia que el mort era un sagal indocumentat, possiblement espanyol. Dani responia a les descripcions. Dani no apareixia pel centre de convergència. Havien matat en Dani. L'angoixa i frustració que vaig sentir no les he tornat a sentir mai més. El soroll dels helicòpters fent vibrar el cel, un punt àcid en l'aire viciat de gas antidisturbis, cabines de telèfon volatilitzades, esquelets de cotxes calcinats, periodistes amb casc, contaniers portuaris estesos per determinats carrers estratègics per la poli, bloquejant-ne el pas amb la seva mida monstruosa. Molts de nosaltres fèiem repicar el metall amb les mans. I jo anant preguntant als periodistes si se sabia gaire res del meu amic desaparegut. Dani va aparèixer un parell d'hores més tard. El vaig abraçar mentre l'insultava i el copejava. El molt filldeputa havia estat mort durant un parell d'hores. El molt filldeputa no havia anat a la marxa dels Tutte Bianche (grup de resistència passiva) sinó que es va unir als salvatges del Black Bloc, segons em va confessar molt de temps després. El molt filldeputa. Ell sap que no li ho perdonaré mai, malgrat que l'estimi com a un germà.

La tarda s'apagava i seguia sense haver-hi aigua ni menjar. No teníem diners. Berlusconi va tallar el pas de l'aigua a les fonts públiques. L'organització, absolutament superada pels esdeveniments, ens va anunciar que ningú ens podia garantir cap tipus de seguretat fora del recinte improvisat on estàvem. No sé si es va declarar alguna mena d'estat d'excepció o toc de queda, no, segur que no, però a la pràctica sabíem ben bé que tornar a l'estadi Carlini on dormíem era completament impossible, atès que la policia l'encerclava. I després va caure la nit. La inacció, les assemblees patètiques i absurdes sota els focus dels helicòpters que ens sobrevolaven i ens cegaven a molt baixa altura, l'atac salvatge contra el centre d'Indymedia a pocs minuts d'on érem... Tenia ganes de tornar a casa. El cansament després de marxar tot el dia pels carrers era tan intens, els meus nervis devastats pel pànic de tota la tarda, la por tan justificada a rebre una pallissa o ser detingut i torturat en qualsevol racó de la ciutat... Em sentia embriagat i pensar se'm feia molt feixuc...

I tot això, a què ve, ara, després de deu anys? Per res, per res. Miro els youtubes de Gènova i em fan una mica de vergonya i tot. Tanta innocència i tanta iconoclàstia. No obstant això, continuo pensant que totes les mogudes antiglobis tenien un marcat contingut simbòlic, i fins i tot premonitori, un aire d'oportunitat perduda. Em dóna la sensació que va ser la darrera oportunitat d'aquesta merda de governants que ens gestionen per variar el rumb "per les bones" des d'un punt de vista occidental. Ara tothom es lamenta per haver deixat el sistema financer abandonar-se a la seva lògica perversa, per exemple, però recordo les riotades i les mirades condescendents de tothom quan s'exposava la necessitat d'un control estricte i democràtic sobre els fluxs de capital. La brutalitat de Gènova i l'11-S van enterrar qualsevol idea de canvi des d'occident. Occident era un monstre comatós incapaç de veure més enllà del seu melic. Vista la impossibilitat i l'atordiment de la nostra societat, desitjo amb totes les forces que les revolucions que es van encenent pel món àrab triomfin sense pal·liatius i l'status quo variï d'una vegada per totes. L'islamisme? Jo, que he estudiat medicina, sé que s’ha de distingir entre la malaltia i els símptomes. És molt important de conèixer bé i tractar degudament l’una cosa i l’altra. La malaltia del món àrab són les dictadures, i els símptomes són la pobresa, la corrupció, la manca de justícia i l’integrisme, diu l'escriptor egipci Alaa Al-Aswani. L'islamisme radical no l'acabaran els marines nord-americans, sinó les pròpies societats democràtiques àrabs. Em fan vergonya les insinuacions dels neocons que prefereixen una dictadura amiga dels sinistres interessos dels governants occidentals enlloc d'una democràcia a Egipte, i ens suggereixen que els seus interessos —classe política, magnats de les finances, think tanks, etc— són també els nostres interessos. Tenen un problema amb els pronoms. Interessos de civilització, suggereixen entre afirmacions covardes i retòriques. Ahà. Que us bombin. Bé que guardàveu un repugnant silenci còmplice quan els de les Açores van voler implantar la "democràcia" a Iraq, o bé saludàveu la invasió sense vacil·lar. Ara, quan la democràcia se la guanyen a cops de pedra a Egipte, ara, no us agrada la democràcia... ai, però m'equivoco: a vosaltres us agrada només el "liberalisme", el qual sí que és compatible amb les dictadures àrabs.

Bah, no he explicat el dia de la gran mani de Gènova. No té cap mena d'importància.

Primavera, estiu, etcètera

2011-01-16T16:47:00.010+01:00

Escric aquestes línies mogut per una incontinència i una eufòria esclatants. Fa unes poques hores que he acabat de llegir un llibre que estic convençut que està cridat a ser un dels millors llibres de l'any (com a mínim). Estic en estat de xoc. Fem-ho ràpid: Primavera, estiu, etcètera, d'una desconeguda Marta Rojals. Recordin títol, recordin autora, i deixin de llegir això i dirigeixin ara mateix les seves passes cap a la seva llibreria de capçalera. Ah, que avui és diumenge i està tot xapat. Seguin, doncs, i prenguin paciència, perquè posar-me a teoritzar sobre aquest llibre, jo que sóc incapaç de teoritzar sobre cap cosa, és com a mínim arriscat.

Minut que passa, ara que el llibre ja ha estat llegit —i ja ha passat a mans de N, que com jo fins ara se l'està llegint amb fervor—, doncs minut que passa el llibre creix en el meu pensament fins a convertir-se en una catedral plena de matisos i meravelles.

Se li escauen, a aquest llibre, desenes de tòpics que mai li faran justícia. És un llibre generacional? Sí. Però és un llibre que transcendeix. És un llibre sobre la vida en un poble? Sí. Però és un llibre que transcendeix. És un llibre sobre les tensions generacionals? És un llibre nostàlgic? És un llibre vital? És un llibre que et farà riure? És un llibre que et farà plorar? És un llibre amarat d'una finíssima ironia? És un llibre que et transportarà, que et farà pensar? Sí i sí i un trilió de vegades sí! Em convenen unes majúscules i un cos de lletra més gran:

SÍ!

Parlo ara amb l'editora, Isabel Obiols (La Magrana). La felicito de tot cor. Parlo acceleradament amb ella, ella, que és tan tranquil·la, tan continguda. La marejo. Parlem dels temors que ella tenia, i dels que jo tenia quan només portava unes poques pàgines llegides. Temors totalment infundats. A ella li feia patir el final; a mi el principi. El final és apoteòsic. Un tractat sobre la complexitat de l'home i la dona i les seves relacions resolt amb una majestuositat impecable, i amb una mala hòstia, una mala llet, aclaparadora. Actua bé, l'Èlia? Actua bé, la Clara? Actua bé, en Bernat? Impossible jutjar-los a la lleugera a cap d'ells. Impossible, degut a que l'autora domina tant les diverses naturaleses del comportament humà, amb les seves subtileses, baixeses i grandeses, que a mi em fa caure de genolls i plorar d'emoció i de ràbia, perquè sé del cert que mai les podré captar amb tanta clarividència, per més que em baralli amb la Meva Puta Novel·la.

El principi del llibre. Els meus temors infundats. Veuran. Èlia, trenta-quatre anys. Tia de poble que viu a la Gran Ciutat. Sofisticada com només poden ser les noies de poble (teoria que pertany a N). Terrible desengany amorós. Incertesa laboral. Amors no resolts. Poble-refugi. Uf, convindran alguns amb mi. Uf... La novel·la arranca amb uns exquisits salts en el temps que per als impacients poden semblar sobrers. Però no. Rojals, l'autora desconeguda, teixeix, com només saben fer els Grans Mestres, una bonica xarxa on cap nus és perquè sí. I mentre no arriben els esdeveniments que marquen a l'Èlia de trenta-quatre anys, els que hem nascut als setanta i hem crescut als vuitanta i noranta podrem reviure les carteres Perona, el coche fantástico, Depeche Mode o l'Aquí no hay playa que van marcar a l'Èlia xiqueta i a l'Èlia adolescent. Una cosa així;

Trobarem moltes coses del youtube d'aquí dalt, això i un incendi forestal i algun accident de trànsit, que per a un servidor, que va passar llargs estius al Bages quan era un marrec, són records vivíssims i traumàtics dels anys de la infantesa i adolescència. Montserrat en flames, recorden? Obvio detalls més importants, perquè confio plenament que vostès llegiran el llibre. El retrat que fa Rojals de la infantesa i adolescència rural és esplèndid. Esplèndid i perfectament lligat a la trama de la novel·la, perquè cap detall hi és sobrer, en Primavera, estiu, etcètera, perquè tot acaba prenent un sentit més enllà de l'anècdota. Així doncs, els petits dubtes que m'han assetjat al principi de la novel·la han resultat ser completament infundats.

Bé, em sembla que ja he dit prou. M'omple d'emoció veure que el futur de les lletres catalanes està garantit. Així ho dic, amb la boca ben plena. I no ho dic només per Rojals, evidentment. Ho dic també per Joan Todó, per posar un exemple ben proper a un servidor, de qui LaBreu estem preparant el primer recull de relats, A butxacades. Todó és de per allà baix, també: de la Sénia. Marta Rojals és de La Palma d'Ebre. És un exercici deliciós i confortant poder estirar la novel·la de Rojals amb algun dels relats de Todó, i viceversa. Els paral·lelismes en algun moment són tan evidents, que m'atreveixo a acabar aquest post tan extens, tan de celebració, amb un tòpic tronat i que sé que no hauria de verbalitzar. S'imaginen un Boom de les lletres ebrenques? I ja està dit.

Un silenci massa sorollós

2011-01-05T09:08:00.008+01:00

Ahir vaig fer la feina i em vaig sentir brut i vaig decidir prendre una dutxa. Però el calentador tenia altres plans per a mi. Vaig colpejar repetidament la caixa de llauna de l'escalfador, però la màquina dels collons només feia pampalluguejar la seva llumeta vermella, que em deia: nen, em temo que avui no et dutxaràs. Està bé, vaig dir-me, no passa res. Em vaig tornar a vestir i vaig fer via per arribar a temps a la meva cita amb un vell amic que feia temps que no veia.

Vaig vacil·lar una mica, abans no vaig fer cap al bar, però finalment vaig entrar. El bar tenia aspecte de balneari; atmosfera transparent, olor a cafè, etcètera. Al ben mig de la sala hi havia disposada una taula gran, envoltada de parelles joves i alegres. Una mare jove tenia un nen petit —petitíssim— als braços. El nen plorava. El nen plorava molt. El nen plorava molt i molt i xisclava desconsolat, i l'aire s'estremia al seu voltant i les ones sòniques del seu plor doblegaven l'aire i el feien ondular entorn l'epicentre dramàtic del seu plor agut. Els pares joves no van poder apagar el seu nen sobre cap cendrer i van marxar després de deu minuts. Després va tornar el silenci balneàric d'abans que el nen practiqués l'art de la marranada natalina.

Fa molt de temps vaig llegir-me Una solitud massa sorollosa, de Bohumil Hbral. El protagonista de l'obra era un vell impressor el món del qual feia temps que havia desaparegut. Era un vell foragitat, les seves tècniques eren passades de moda. L'home no acceptava la modernitat.

De vegades no vull anar a veure el Barça Gloriós a cap bar. De vegades el fan per la tele normal, i m'estic a casa. La TDT va abolir per sempre el plaer que per a mi significava abaixar el volum de la televisió i connectar amb la transmissió del Puyal. la TDT, un altre símbol de la modernitat absurda, un altre pas endavant cap a l'abisme. Estic content, al capdavall. Ara el Barça l'escoltaré per la ràdio de casa i la televisió emmudida i amb el bucle del 3/24, perquè el Barça Gloriós gairebé mai no el fan per la tele normal. Serà bonic. Serà tornar als enyorats anys vuitanta, aquells caps de setmana que passava a l'apartament que els meus pares tenien en una urbanització d'aquelles que hi havia als anys vuitanta, de construcció i materials fràgils. Evitaré la modernitat fins acabar sepultat pels meus records i les meves manies anacròniques, i ep: no em queixaré. Llegint les reaccions alliberades, eufòriques i venjatives dels no-fumadors he entès que els meus hàbits eren molt molestos, que eren una pallissa constant insuportable, i que les meves justificacions són indefensables. Cal assajar una retirada monacal, silenciosa, resignada i pacífica, cal que neixin nens a cada bar. El meu món ja no és aquest món, i acato el veredicte (no em queda més remei). De vegades com una condemna, de vegades com una alliberació.

Acción fumante

2011-01-03T09:07:00.011+01:00

Al cap i a la fi, la culpa és de la inelasticitat de la demanda. Els productes com ara la insulina per a un diabètic o el tabac per a un fumador són béns de primera necessitat que estàs disposat a pagar a preu d'or, si cal. L'estat o la farmacèutica o qui sigui sap que si puja el preu de la insulina o el tabac obtindrà més beneficis per l'augment de preu que pérdues per la gent que decideix que no pot afrontar l'augment de preu. Observin el gràfic.

En els meu somnis més humits somio que aquests descastats que som els fumadors deixem de fumar radicalment, i que l'estat deixa d'ingressar tots els impostos que estem pagant els fumadors i aleshores se'n va automàticament a la merda l'estat del benestar que la nostra addicció —la nostra malaltia, el nostre vici perniciós— ajuda a finançar. Però això no passarà mai. Perquè la demanda, verge santa, és inelàstica.

Hi ha fumadors, hi ha no fumadors, hi ha exfumadors i hi ha antifumadors. Aquests darrers representen, al meu modest i equivocat parer de fumador, l'essència de la nostra societat. Crec que són uns éssers malignes i infeliços, moguts per un cec afany de revenja. De la mateixa manera, ells pensen que els fumadors som éssers malignes i infeliços, profundament egoistes. Tal vegada tinguin raó. Però qui no ho és, de profundament egoista? Hi ha algú que no es mogui exclusivament pels seu propi interès? No em crec la gent que parla en nom d'algú que no sigui ell mateix, que parla en nom de la societat i del bé comú, en nom de la salut pública o en nom del progrès. És com aquell acudit de Forges on hi ha un potentat que es dirigeix al poble i diu: "La economía", i algú del poble respón: "Está hablando de la econosuya."

De vegades em dóna la sensació que l'antifumador obté més plaer del fet d'observar el malestar del fumador que no pas el benefici que obté el no-fumador que finalment podrà avorrir-se en un bar higiènic i civilitzat. Els bars que semblen tristes sales d'espera d'hospital.

Insisteixo: fumar és dolent, tant pel qui fuma com per la gent del seu voltant. Això és certament incontestable: no sóc tan cretí com per no veure-ho. Tanmateix:

Estar sol i trist en una barra de bar amb la única companyia fidel del gintònic i el cigarret fumejant. Distreure's amb el fil blavós i serpentejant d'un cigarret encès.

Aixecar-te d'hora un gris matí de gener, sense ganes de ser productiu, i amb l'únic desig de fotre't un cafè i encetar un paquet de tabac. La pastanaga davant del ruc que fa moure el món.

Llegir un fragment memorable i aixecar-te a agafar un cigarret i restar deu minuts pensant en el fragment memorable.

Escoltar un tema de jazz i perdre't en exercicis introspectius que només es poden practicar amb un cigarret encès, reorganitzar les cendres d'un cendrer amb la punta encesa del cigarret.

Fer la cua de l'atur, fer temps, demanar foc a la noia que t'agrada, rebre carbasses, rebre males notícies, rebre bones notícies, discutir amb algú, encendre el cigarret de la pau, declarar la guerra al món, deixar consumir un cigarret entre les cordes de la teva guitarra mentre esgarrapes un blues, decidir de quin mal has de morir, començar una novel·la, lluitar contra la pàgina en blanc.

I creguint-me els nofumadors, els exfumadors i els antifumadors: m'importa més la meva vida que la seva, els meus plaers que no pas els seus, com a vostès els importa més la seva vida que la meva, els seus plaers que no pas els meus. No passa res, no siguin hipòcrites, acceptin la meva sinceritat sense rancor. Vostès s'han negat a qualsevol tipus de conciliació, expulsant-nos de la vida social, i jo accepto la derrota, encara que em sap greu que aquesta mesura totalitària no se l'haguessin guardat fins d'aquí ben bé cinquanta anys. Aquesta generació nostra, que paga els plats trencats de les anteriors, ja és tenir mala sort, ja. Ahir vaig veure un gos a la porta d'un bar, capcot. Em sento més proper a aquest gos que no pas a vostès. El futur, doncs, és seu, un futur lliure de delinqüents que fumen, arraconats a les nostres vivendes de parets grogoses. Els fumadors morirem (ràpidament), i la xacra del tabac serà una cosa del passat, un tabú, una broma de mal gust. Vostès seran més feliços i això és molt important. La gent de bé ha de viure en el bé!

El fet de passar a la clandestinitat, atès que la llei ens ha fet uns delinqüents succeptibles de ser denunciats anònimament, també té els seus avantatges. El tast de victòria que representarà trobar un bar on es pugui fumar serà celebrat com una alliberació, com una victòria sobre el món. Tal bar serà la última platja, la última oportunitat d'equivocar-se, un lloc certament boirós i pudent, però d'alegria desbordant. Els fumadors ens mirarem i ens somriurem amb els ulls. No molestarem a ningú i ningú no ens molestarà a nosaltres amb les seves putes normes ni amb la seva moral totalitària. Hi haurà en aquest bar clandestí música collonuda, ja que la música collonuda no s'entén sense tabac ni sense alcohol ni sense vicis d'altra mena.

La prohibició incorpora, des que el temps és temps, la llavor de la revolta. Fumar il·legalment esdevindrà un acte heroic, revestit d'una emoció i autenticitat que els fumadors només hem sentit en la nostra minoria d'edat, en la nostra adolescència. Anar al labavo a fumar. Obrir la finestra per airejar, amagar el fum i el cigarret sota la taula. Serà com els paladares clandestins de Cuba, o els locals de Chicago dels temps de la Prohibició. Un oasis de tolerància, un lloc on els que pensem que la vida no ha de ser un camí recte regit per la moral més estricta poguem estar-nos fins que surti el sol. Somio també en aquest bar. Com somiaven els ludites en la destrucció de les filatures mecàniques que els robaven la feina i la dignitat.

Quan prohibeixin fumar al cotxe, somiaré una carretera comarcal solitària, somiaré un revolt i en aquest revolt hi haurà prostitutes, ionquis i altres xacres socials, i allà aparcaré, fruint de la seva companyia.

I ara, nofumadors, antifumadors, exfumadors, tenen barra lliure per fer llenya de l'arbre caigut en el sistema de comentaris. Aboquin la seva ira si volen, que jo sé que la tenen en grans quantitats, fruit de tants anys aguantant els nostres fums tòxics de destrucció massiva. A canvi rebran la meva profunda indiferència, que és la clau de volta d'aquesta societat malalta, i qui dia passa, any empeny. Cotitzin, treballin, facin esport i frueixin de la pau del cementiri.

Adiós a todo eso

Perquè l’home que pregunta sense parar, tard o d’hora ha d’aprendre a respondre…

2010-12-19T11:24:00.004+01:00

A la Isabel, la Marina, la Núria i el Refree, amb etern agraïment

Hola benvolgut diari,

encara no sé com va anar la presentació de La maleta del vell Dov a l'Alibri.

Com va anar?, em pregunten, com va anar?, em pregunto, com va anar?, et pregunto a tu, benvolgut diari, que no preguntes perquè només respons. Perquè l’home que pregunta sense parar, tard o d’hora ha d’aprendre a respondre…

Crec que va ser una presentació molt dovlatoviana. Vull dir, que el vell Dov n'hagués pogut escriure un relat, amb aquella mà que ell tenia per situar-se a la frontera de la tragèdia i la comicitat. Com el fabulós relat de La zona que explica una funció de teatre en honor a Lenin, en el nom del qual els presos que fan d'actors es podreixen en un camp de treball, o aquell altre relat de La maleta en què en Dovlàtov ajuda a preparar les preguntes que ha de respondre un company d'armes davant d'un tribunal militar...

M'agradaria dir que vaig estar a l'alçada de la Sucun i en Refree, però tal vegada em mentiria, i jo a tu, benvolgut diari, no et sé mentir. Recordo que el dijous, quan sortia del curru de tardes amb el cap com un timbal i cagant llets per arribar ben d'hora a l'Alibri, sentia electricitat dintre meu, com quan de petit fotia els dits a l'endoll i el cos em quedava dolçament adormit i, en certa manera, inert. Caminava, doncs, inert, amb un batibull de pensaments a la testa que no es deixaven passar els uns als altres, talment una reunió caòtica de veïns dins el meu cap, o una discoteca en flames sense porta d'emergència a les Filipines o Taiwan. Com quan conduïa cap a Blanes per fer parlar de Bolaño al senyor Vila-Matas i el senyor Porta. Sí, era aquella sensació que no presagia res de bo, quan el cap et diu: nen, tranquil que això ho tens per la mà, i el cor et diu: per la mà? I un carall, xato. Pitja l'accelerador que fas tard.

Recordo estar a la porta de l'Alibri, saludant a la Sucun i a la Vernis, que anaven a beure alguna cosa abans de la presentació. Aviat va venir el Refree amb la seva guitarra. Vàrem observar la petita taula de so de l'Alibri, que no s'adequava del tot a les nostres magres necessitats, car només hi havia un micro i la guitarra no es podia endollar. Amb tot, en Refree va dir que ja anava bé, perquè és un tros de pa. Recordo que vam mantenir una bona conversa, amb la sala encara buida, en Refree, la Raquel i jo. Vaig fer-li preguntes prou incisives, aleshores, a en Refree. Que com és que havia arribat a en Dovlàtov, en una època tan llunyana com el 2002. Que com és que havia escollit un personatge tan secundari com la Raïssa del relat Un barret d'hivern per escriure una cançó, i la seva resposta va ser una lliçó sobre com eixamplar un camí traçat vagament per un altre artista, en aquest cas el vell Dov. Em va explicar que tenia molt d'èxit a Rússia, ell i les seves cançons, que hi havia anat a tocar diverses vegades. És estrany, l'èxit i l'atzar de les seves deflagracions... En fi. Em vaig sentir molt confortat amb aquella conversa: sentia que formulava preguntes adequades i que com a recompensa obtenia respostes interessants. I a més ara treia el cap la Noemí, amb una ampolla de Moskovskaya.

Més endavant la sala es va omplir relativament. Gairebé tothom eren amistats dels que estàvem a la taula. No sé si això és bo o és dolent, perquè són gent que prefereixes tenir al costat i no pas al teu davant, com si el que tu hagis de dir sigui digne de ser escoltat amb reverència! Sigui com sigui, va ser en aquell moment en que jo vaig deixar de ser jo per esdevenir el noi que habita els meus malsons més recurrens: aquell pobre noi que necessita omplir el silenci, i que necessita omplir-lo de preguntes i reflexions pertinents i, carall, el pobre no se'n surt. Visualitzin un jugador del filial a qui fan jugar de central per repartir joc en un partit important i el sagal —que en el fons sempre ha volgut ser entrenador i no trepitjar mai el terreny de joc— s'emborratxa de pilota i fa passades de poca qualitat que fan anar de cul als altres jugadors i el noi del filial ho veu, això, que fa unes passades que provoquen sempre el fora de joc, i malgrat tot, els davanters aplaudeixen la seva bona voluntat i lluiten totes les pilotes, però el joc es densifica i el risc s'incrementa, i el públic pateix. Pateix o no, no ho sé. Si una cosa sé del cert és que el risc del fracàs atrau, que és addictiu, i que del risc i la improvisació sempre surten coses memorables i irrepetibles, per bé o per mal.

Vaig parlar massa, aquell dijous. I em sembla que vaig dir massa bestieses, pressionat com em sentia per la reunió caòtica de veïns que tenia dintre el meu cap. Com a Blanes el dia del Bolaño, que encara ara em cou. La Isabel em llençava mirades, en Refree s'enfonsava en la seva cadira, i jo disparava ràfegues de metralladora contra el silenci dens de la selva com un vulgar Marine acarnissat i cobard. No vaig poder parar. Ho lamento. Quan vaig poder parar, la Isabel i en Refree deien coses interessants, i aleshores, com si jo fos un cadell animat pels seus amos, tornava a rodolar pel terra embogit i a fer saltets i piruetes per concentrar l'atenció. Per què, estimat diari? Per què? T'ho tornaré a preguntar, tu que sempre respons: Per què?!

No obstant això, no penso que la presentació fos un fracàs. No, això també seria faltar a la veritat. Tenir a la Isabel al costat, bo i sabent que no és massa de parlar en públic, té un valor inestimable. Va ser un grandiós acte d'amistat que agrairé tota la vida. En Refree. Què dir d'en Refree. Vaig envejar la mesura dels seus comentaris, la seva tranquil·litat a prova de metralla. Em va semblar un jove savi introvertit de mirada amistosa i divertida. I un músic extraordinari.

Quan vaig haver callat, va passar una cosa extraordinària, que tranquil·litza el meu esperit ara que ho recordo. La Vernis va llegir el fragment del llibre on treu el cap la Raïssa. Finalment, la reunió de veïns que tenia al cap durant tota la presentació es va esvair i vaig poder gaudir del silenci macat pel pas dels automòbils rere de la finestra. La lectura de la Núria, i la guitarra d'en Refree van ser el contrapunt ideal, genial, del caos que vaig organitzar, i em sembla, precisament, que el caos i la virtuositat són dos ingredients essencials en la literatura de Dovlàtov, i per això em sembla que ens podem sentir prou orgullosos de la presentació de dijous a l'Alibri. El que potser no vàrem saber explicar amb paraules ho vàrem explicar amb fets. És aquesta, la resposta? Això i l'amistat.

La comunitat Dov

2010-12-13T17:32:00.003+01:00

Fa uns quants anys, quan un servidor tenia un blog famós, vaig rebre un correu que em va deixar astorat. El signava Marina Espasa, que en aquell temps era la cara visible del mític i insuperable Saló de Lectura de BTV. Explorava vies per veure si podria col·laborar d'alguna manera amb el programa. Aquestes vies no van menar a cap col·laboració, perquè la Marina va ser prou hàbil per veure que jo, pobre de mi... però van ser les bases per bastir una bonica amistat, que perdura.

La Isabel Sucunza la vaig conèixer en una saleta de fràgils parets de guix, on hi havia disposada una tauleta amb panets tristos i cocacoles de dos litres que havien de servir per matar la gana i el temps abans d'entrar al plató de L'Hora del Lector. Quins nervis, redéu, que vaig passar aquell dia. Eren de tal magnitud, que van superar el límit mateix dels nervis i em van fer tornar impassible com quan un està en estat de xoc, així que no semblava pas nerviós sinó més aviat un mort en vida. Recordo que abans de perpetrar el programa vam anar tots a fumar fora de les instal·lacions de TV3, i si els de l'equip de L'Hora del Lector es fumaven un piti, jo me'n fumava dos. Recordo que no vaig parlar amb ella fins després del programa, en aquell bar de xinesos elegants que obren fins la matinada.

Jo a en Refree no el conec en persona, encara. Un contacte, un admirable traductor que escriu en un blog, em va enviar un correu que relacionava directament una cançó de Refree amb un relat de La maleta, del vell Dov. Vaig córrer a escoltar la cançó. Vaig entendre que l'admirable traductor tenia raó. Vaig fer mans i mànigues per aconseguir el contacte de Refree. Aviat va estar fet. Odio telefonar, jo, però vaig marcar el número que m'havien donat, impregnat d'una mena de valentia. I si en Refree...?

—Hola... sóc en... Ets en Refree? O sigui, ets en Raül?

—...

—Hola, hola, molt de gust. Escolta, oi que tu has llegit coses del Dovlàtov?

—...

—I no és menys cert que t'has llegit La maleta en la seva versió castellana, publicada el 2002 per una editorial ja desapareguda?

—...

—I que un dels seus relats et va donar peu a escriure una cançó anomenada Raisa, del teu disc Nones (Acuarela, 2003)?

—...

—Ahà. Doncs mira, és que et truco des d'una editorialilla que acaba de publicar La maleta en català i et volem fer una proposta indecent...

Dijous estarem la Marina, la Isabel, en Refree i la seva guitarra, i jo mateix al voltant d'una taula, a la llibreria Alibri, parlant. Però la pregunta és: amb quina autoritat, si cap de nosaltres és expert en literatura russa? És veritat que la literatura ens ha portat a tots a fer coses estranyes, a no limitar-nos a ser lectors passius, a dedicar la nostra existència a explorar territoris adjacents a la literatura, a homenatjar-la, ja sigui cantant-la, ja sigui publicant-la, ja sigui exaltant-la a la premsa i vivint-la intensament. Aquesta és la nostra magra autoritat, i la nostra condemna.

Així doncs, sense cap mena d'autoritat, anunciarem senzillament que Dovlàtov ens ha parlat de tu a tu als quatre que el dijous ocuparem una taula a l'Alibri. Que un llibre, que un autor entre el trilió d'autors, et parli de tu a tu és una sensació estranya i extraordinària, difícil —impossible— de descriure (no som pas tan vanitosos). Però em sembla que a tots quatre en Dov ens ha fet riure i ens ha buidat per dins, i d'alguna manera ens hem sentit empesos a reaccionar, a alçar un estendard, a dir, mireu, jo la vida l'entenc com l'entén aquest home i em penso que a tu et farà servei llegir-te'l. La vida és puta, grisa i trista, la vida ens la fan viure a la seva manera, i ens hi resignem, d'acord, està bé. No obstant això, conservarem intactes la nostra indiferència i obstinació, la nostra mala llet. Udolarem la nostra tristor fins a plorar de riure, i aquesta serà la nostra venjança, la vostra perdició.

No sé, realment no sé què opinaran la Marina, la Sucunza i el Refree, quins han estat els camins que els han portat a apreciar tant La maleta i al vell Dov. Potser entre els quatre, i entre la gent que vulgui venir, podrem arribar a acariciar la raó per la qual ens emmirallem en les pàgines impreses d'aquest llibre. Serem quatre amics parlant de llibres, això és tot. Fins i tot pot resultar divertit. N'estic convençut, vaja.

L'Eider i les muntanyes

2010-12-02T13:05:00.004+01:00

«Ahora que ya está aquí, una energía mineral me hace vibrar llena de una vida nueva. Mi Montaña es ya parte de mí. Sangre de lava, piernas de roca, cabeza de niebla, corazón de nieve»

Eider Elizegui, Mi Montaña

Una noia prem la tecla d'enviar el correu. El correu transita a la velocitat del diable per la xarxa i s'estavella contra la lleixa d'entrada de l'editor-rei, i el deriva al seu eunuc. El correu de la noia conté un word i un pdf. El word serveix per a presentar mínimament la noia i el seu projecte. El projecte en si està contingut en el pdf, adjunt. Obre el pdf i llegeix per sobre, amb aquella mirada obscena i infeliç i de poli dolent que tenen els editors juniors encarregats de llegir manuscrits no desitjats, aquella mirada educada en l'absència de sentiments que filtra i que per tant jutja i que per tant condemna a l'ostracisme o bé obre una petita porta a l'esperança. Atenció: petita porta a l'esperança, ja que el pobre eunuc no és cap braç executor sinó algú que xiuxiueja a l'orella de l'editor-rei.

L'eunuc llegeix primer en diagonal però, per motius inconeguts, a les poques línies es descobreix absort en el text. Que un mico mossegui l'avantbraç de l'eunuc: l'eunuc ha trobat or entre la ferralla! L'eunuc corre a xiuxiuejar la bona nova a l'editor-rei, però aquest anuncia a l'eunuc que per motius editorials no podran editar el text contingut en el pdf. Però és or!, es lamenta l'eunuc. I aleshores l'editor-rei li ensenya les liquidacions dels últims mesos i l'eunuc comprén i abaixa el cap. Trist, l'eunuc, contesta el mail que s'ha estavellat a la seva lleixa. En casos com aquests, l'Eunuc escriu mails carregats de nostàlgia prussiana que mira d'amagar mostrant esperança en què el pdf trobarà per fi un editor. El to de les seves missives és com aquelles maleïdes tardes de setembre en les que el cel vol ploure però no pot. S'ofereix, tanmateix, a ajudar en tot el que pugui a la noia que ha enviat el mail. S'ofereix a donar-li noves adreces, l'anima a cercar premis, es permet donar consells. És or, maleït sigui, or! L'eunuc i la noia es fan amics. La noia accepta de bon grat la poca ajuda que un eunuc pot oferir. S'intercanvien mails, amistosos. El contacte finalment s'esvaeix, es dilueix.

Mesos més tard, la noia prem la tecla d'enviar el correu. El correu transita a la velocitat del diable per la xarxa i s'estavella, ara directament, a la lleixa de l'eunuc. Conté notícies espectaculars, com ara que el seu llibret ha guanyat un premi i que finalment serà editat. Aviat la noia passarà per Fastigosa i voldrà saludar l'eunuc.

L'eunuc, que per aquells dies esgotava els darrers trams angulars d'un laberint, beu una cervesa i escolta les aventures de la noia, que també beu. La noia, sense preguntar, comprèn o intueix allò del laberint, però no s'immuta perquè, sospita ell, ella també n'és experta i sap que, dels laberints, se'n surt quan un vol i no cal insistir més. En fi, aviat ella ho tornarà a deixar tot per buscar noves muntanyes. L'eunuc no comprèn. No comprèn que hi hagi algú tan lliure i tan diàfan. Creu que aquests personatges només existeixen en les novel·les, i que la vida no és una puta novel·la. No obstant això, ella existeix. La llibertat radical i absoluta d'ella l'alleuja, i no és per què ell tingui ganes d'imitar-la, no. La simple existència d'ella l'alleuja. Ell es recrea en la llibertat d'ella i amb això ell ja en té prou.

La nit s'acaba, ella marxa. Els Andes l'esperen pacients. Ell torna a casa i aviat sortirà del seu laberint. Existeix en castellà una paraula preciosa. Desapego.

La llibertat d'esborrar un post

2010-12-02T09:47:00.004+01:00

Per què em foto tan alegrement en camises d'onze vares?

Per què reacciono?

Per què tanta agressivitat?

Per què no em dedico a sentir ploure?

Per què no jugo a l'ambigüitat calculada i a mantenir la boca tancada?

Per què el laberint aliè i no el meu propi laberint-novel·la?

Per què disparar amb bala, si després no puc suportar veure cossos malferits estesos en el fang?

Per què, si en veritat sóc un ésser mancat de tota ideologia i sospito terriblement de qui en té?

Per què, si la discreció i la indiferència eren les úniques lleis que m'havia autoimposat?

Per què tot plegat, si jo només anhelo escriure i llegir cosetes que m'interessen i prou?

Doncs per higiene mental, i per art de màgia i perquè sóc l'amo d'aquest forat, hop, aquest post ja s'ha acabat. I a fer la mà.

Una entrevista russa

2010-11-26T10:35:00.005+01:00

Estava preparat, content i feliç d'esperar a Xavier Antich parlant del nostre admirat Dov. Però no estava preparat per visionar la millor entrevista que he vist en la meva vida. Em va envaïr una barreja d'amargor, de solitud, d'admiració, de tristesa, d'estupefacció, de respecte, de tendresa, d'horror. Un silenci insuportable.

Bo i coneixent de sobres la brutalitat del règim soviètic gràcies als llibres que he llegit, visionar certes imatges que vàrem veure ahir, certs discursos salvatges dels membres de la nomenklatura de repudi públic a un poeta, em va fer entendre coses que encara ara no puc verbalitzar.

Més enllà dels interessos vanitosos i comercials que m'uneix a la segona part del programa, us convido a veure la meravellosa entrevista de la qual vam ser testimonis ahir. Em temo que no la podré oblidar per més que visqui.

Benvolgut Serguei

2010-11-11T09:33:00.009+01:00

Bar llibreria Horiginal, Fastigosa, 10 de novembre de 2010

Benvolgut Serguei Donatovitx Dovlàtov,

com anem, Dovlàtov? Els teus editors desitgem que l'eternitat et tracti bé. Nosaltres per aquí baix anem fent. Avui presentem el segon llibre que t'hem publicat: La maleta, que és el quart de la col•lecció de La intrusa. Com fem habitualment, hem convidat uns amics per a que et festegin i et llegeixin, i hem portat una mica de vodka per emborratxar a tothom. Per aquí les coses estan més aviat tirant a malament, i la gent s'ho pensa, a l'hora de pagar quinze euros. La pàtria és allà on hi ha vodka, deies, i ja és això, ja.

Serguei, ens sembla mentida que hagi passat gairebé un any i mig d'ençà de la publicació de La zona. El temps s'ha accelerat i al mateix temps s'ha alentit... vull dir que em sembla mentida que ja hagi passat un any i mig, i també em sembla mentida que només hagi passat un any i mig. El temps és estrany. Mentrestant, han passat moltes coses, Serguei, que em mossegui un mico.

Mira, primer t'he de dir que les vàrem passar una mica putes, quan va sortir La zona. Vàrem confiar la teva distribució a una distribuïdora que tot just començava, i no et va fer el cas que nosaltres consideràvem que et mereixies. Això ens va enervar i jo vaig perdre uns quants cabells. Anaven sortint ressenyes collonudes als diaris però els llibres no acabaven de sortir del magatzem, així que una tarda vaig dir prou i vaig agafar les caixes de zones que es podrien en un magatzem de Poble Nou i les vaig carregar i me les vaig emportar a casa. Després ens vàrem arremangar i va començar l'autodistribució, que és el més semblant a l'infern que jo, personalment, he viscut: anar a portar exemplars de La zona a les llibreries en un carretó de comprar abans d'arribar a la feina; pidolar a les llibreries que confiessin en tu després de la feina; vigilar que els llibreters reposessin les zones que venien durant els caps de setmana... un mal viure, Serguei, un mal viure, creu-me.

D'aquells dies feixucs i insans conservo en el record unes llibreteres que em van humiliar cruelment i va anar del canto d'un duro que no em fan plorar de ràbia i frustració i els hi volia cremar la llibreria. No ens van doblegar del tot, Serguei. Aquell mateix dia vaig anar a veure per primer cop les dames que regentaven la llibreria La gàbia de paper i van creure en tu i en nosaltres i em van dir: nen, dóna-me'n deu que te'ls col•locarem. Aquí també vaig estar a punt de plorar. D'ençà, que quan podia anava a saludar les velles dames de La gàbia de paper i fèiem petar la xerrada en un apartat, on també fumàvem. La Cèlia i la Mercè s'han traspassat la llibreria, i ara es deuen riure de tots nosaltres. S'han jubilat, però a mi em sembla que no s'acabaran de jubilar mai.

Més tard vàrem estar a punt de signar un contracte amb una distribuïdora que després ha resultat que se n’ha anat al carall fotent un gran escàndol. No vam signar, i vàrem confiar la nostra distribució a una distribuïdora més petita i més modesta, però més propera. Aleshores vam començar a viure més tranquils. Abans, la meva mirada tenia un punt de nostàlgia i amargor, i ara ja no.

La zona s’ha venut bé, tenint en compte les nostres aventures i desventures. Els de l’agència ens van felicitar i tot, quan van rebre la primera liquidació. Ens hem guanyat la felicitació a pols, si em permets aquesta petita vanitat. No obstant això, sabíem que hi havia coses a millorar, i hem mirat de solucionar-les. Per exemple, el gramatge del paper. Sí, ara és de 80 grams enlloc de 90: els llibres pesen menys i s'obren millor. Ara les cobertes són brillants, quan la teva zona és mate. Tenim amics que ens ajuden a millorar allà on nosaltres no podem arribar perquè ens cega la passió i encegats no veiem totes les errates que hauríem de veure... En fi, que maldem per ser millors, que em torni a mossegar un mico. Saps d'on ve, això de que em mossegui un mico? D'un company teu de col•lecció, el Fonsi. Sí, el Fonsi és en Rubem Fonseca, així com tu ets el Dov, el Herbert és el Herbert o el Dürrenmatt és en Dürren. Així són les coses.

Però ara em desviava. T'hem portat arreu on ens han volgut, Serguei, fent presentacions de la teva prosa corrosiva aquí i allà. Recordo especialment dues presentacions teves per diferents i oposats motius. La primera la vàrem perpetrar a Mataró i no hi havia ni una ànima. Hi havien 25 cadires plegables buides. Aquell dia, vaig entavanar en Gelonch i el San Vicente per venir i van accedir amablement i jo me les prometia molt felices però no va ser així. 25 cadires buides rient-se de nosaltres. No obstant això no ens vam arronsar i vam procedir a parlar per les cadires durant tres quarts d'hora. Confesso que m'ho vaig passar bé, aquell dia. El Sanvicente diu, no sense malícia, que ho recordarà tota la vida. El San Vicente és un home socialment significatiu i aquell dia va fer gala d'un humor molt soviètic que a tu t'hagués agradat.

Però no et pensis que no ens ho hem passat bé, passejant La zona. Amb el mateix San Vicente ens vàrem treure l'espina del dia de Mataró en un club de lectura d'una llibreria de la zona alta de Barcelona. Veure a quinze o vint lectors submergits fins a les celles en el teu text i preguntant això i allò altre ens va omplir de joia i estupor emocionat.

I també recordo que per aquell temps que tu ocupaves un lloc força prominent a les llibreries, va sortir un francès anomenat Mathias Enard amb un llibracu excel•lent que es deia Zona. No La zona: Zona. En aquell temps encara no ho deia perquè no havíem publicat a en Fonsi, però que em mossegui un mico. Vaig pensar quins possibles efectes contradictoris i col·laterals hi havia en el fet de coexistir una Zona amb una altra Zona. I continuava pensat en aquests efectes contradictoris i col·laterals quan un dia em vaig topar amb un llibracu excel•lent que portava el títol de Maletes perdudes. Que em mossegui un mico, quines coses extraordinàries! No t'ho sembla, a tu, d'extraordinari? No? A mi sí. Un dia estava en una festa post Sant Jordi molt decadent on hi havia editors exhaustos i beguts i autors deprimits i beguts i allà vaig conèixer l'individu de les Maletes perdudes. Jo ja anava fent-me el xulo pels puestus introduin-te a qualsevol conversa mitjançant la força, i suposo que aquella nit jo anava mirant el terra, perquè de sobte el meu cap va topar contra la panxa de Jordi Puntí, que potser sí que anava begut, però no estava pas deprimit, i jo vaig alçar el cap i algú em va dir que em presentava a Jordi Puntí i jo vaig dir, vatua l'olla, tu ets el de les Maletes perdudes? Ell va somriure tancant els ulls i va fer que sí amb el cap i jo vaig introduir-te per força a la conversa i va resultar, Serguei, que el Puntí et coneixia millor que jo! Que em mossegui un mico! La gent que et llegeix, Serguei Donatovitx Dovlàtov, esta feta d'una pasta que fa que em caiguin naturalment bé... En fi, ara et deixo amb en Puntí, que volia dir-te quatre coses. Tu només tens una maleta i ell es dedica a perdre les seves. Els dos sou molt bons escriptors. Us caureu bé segur.

Eh! Has vist, Dov? Li devem un vodka a aquest senyor. L'altre dia em van dir que a Alemanya la gent paga per anar a lectures de llibres. I no quatre duros, eh. Deu eurus, eh, o més. Paguen per escoltar el llibre, i després paguen per comprar el llibre. T'ho pots creure? A mi ja se'm fan eurus als ulls només de pensar en cobrar pels bolus que organitzem! Però a nosaltres els catalans ens agrada jaure i escoltar gratis. Escoltar recitals i lectures normalment és una experiència satisfactòria. O ara que ho penso, potser no tant. Però sigui com sigui, aquí, com suposo que a Rússia, ens agrada jeure sense haver de pagar. Quan organitzem un recital d'un autor que pels motius que siguin no hi és, mirem de trobar la veu adient al text que s'executarà en veu alta. Així, la Núria Martínez Vernis i l'Ignasi Pàmies seran sempre que ells vulguin la veu del Minotaure de Dürren, i el Max la del Cobrador del Fonsi, i el Gelonch... en Gelonch serà la teva. Mira la foto de la solapa, si és que sou iguals! Ei, i mira també la foto de la coberta. Has vist quina foto collonuda? Ara t'explico d'on l'hem treta. Però abans deixa que faci una petita digressió sobre les vídues d'escriptors. Les vídues poloneses tenen un caràcter similar al de les vídues russes. Un caràcter de tempesta de vent sobre el teu cap. Perdona si sóc tan hermètic, però m'ha vingut molt en gana dir-t'ho i em sembla que ja saps per on vaig: aquest cop no hem tingut cap problema amb la teva dona, Dov, principalment perquè hem seguit posant malament el teu nom a la coberta, com ella volia, transcrit a l'anglès. Suposem que el seu silenci de gel d'ara vol dir que dóna el seu vist-i-plau a la coberta. I és que el fotògraf d'aquesta maleta plena de cendra és un dels més respectats fotògrafs del món.

Jo no sabia qui era, i sempre li canviava el nom al pobre Madoff. En Marc també té aquesta curiosa afició de jugar amb el nom de Màdoix, i enlloc de Madonx li deia Mordor, i l'Ester es posava furiosa i ens enviava mails en majúscules per a que repetíssim mil vegades el nom autèntic del fotògraf: Chema Madoz, Chema Madoz, Chema Madoz... En fi, que la foto de la coberta es d'un senyor molt amable que es diu Chema Madoz. No ens estem de res.

Escolta, et deixo amb el Gelonch i amb la Xènia Dyakonova. Ella és de la pàtria, i ell de Juneda. No entenem un carall de rus, però ens agrada escoltar-lo. En Gelonch et llegirà en català, i aleshores seràs tu que no entendrà res.

Serguei, estem contents d'haver-te trobat. Amb en Cabal, el traductor, que avui no ha pogut venir, hem rigut enfollits, en algun fragment. Saps fer riure i saps fer pensar. I jo ja acabo. Et llegiré la frase que sempre ens agrada posar al final de cada un dels nostres llibres. La de La maleta és molt bonica, de Blai Bonet, i la proposta va sorgir d'en Jaume Ueeee Pons Alorda. És aquesta:

A la pràctica, la realitat és que un home just és lliure si tot quant té li cap dintre d'una maleta.

Em sembla que, per bé o per mal, aquesta frase t'escau, Dov. Gràcies, i que comenci la funció!

ps.- Res de tot això hagués estat possible sense tants i tants amics que ens hem anat trobant pel camí. A tots ells, gràcies.

L'última cocacola

2010-11-05T22:58:00.016+01:00

Vaig decidir que això de l'església catòlica també era un afer de fanàtics quan el pare Salvador ens explicava un passatge determinat de les Escriptures mitjançant la tecnologia de la diapositiva. En una diapositiva, Jesús atansava pietosament la mà a un grup de pescadors, i aleshores, amb aquella atonalitat que gasten els guies turístics, el pare Salvador deia:

-Déjalo todo y sígueme.

Ho vaig trobar un abús de confiança per part de Jesús, i una petulància. Jo em vaig visualitzar dintre de la diapositiva pintada de colors primaris i em vaig forçar a resoldre la diatriba d'haver d'abandonar un suposat gos de la meva propietat (mai he tingut cap gos) i seguir a Jesús, o bé abandonar Jesús per quedar-me amb el meu suposat gos. Va guanyar el gos.

Després vaig aprendre que els apòstols no havien estat coetanis de Jesús. Que els seus evangelis eren cent anys o més moderns que Ell, que els apòstols parlaven d'oïdes i que manipulaven la realitat mitjançant la literatura. Això em va deixar estupefacte. Encara més estupefacte, no, millor dit; absolutament meravellat em vaig quedar quan vaig descobrir que la persona històrica de Jesús corresponia a una mena de proto anarquista antisistema, el creador de la resistència passiva i un perfecte propagandista. O sigui, un Tute Bianche, arribant a comportar-se com un vulgar black bloc quan el comerç i la indústria del turisme religiós de la seva època envaïa les portes del Temple.

Després vaig començar a estudiar econòmiques.

I estudiant econòmiques vaig entendre moltes coses de l'església catòlica. I pensin que vaig anar a la Universitat de Barcelona: si hagués anat a l'Autònoma d'Islamabad podria parlar de la mateixa manera de l'Islam, al cap i a la fi em semblen negocis equivalents. L'església catòlica és una organització empresarial complexa, global i indestructible, dotada d'un màrqueting també indestructible i universal forjat al foc lent de dos mil anys d'història (tradicions, supersticions, llegendes, sants, verges, cel, infern, obres literàries i arquitectòniques patrocinades, hits musicals, i el seu propi Ronald McDonald) No és extraordinari? A mi el folklore catòlic em posa. Vull dir, en sóc un ferm admirador. Les papotes, les rompidas de la hora, els diumenges, les catedrals i les esglèsies, (també m'agraden molt les mesquites)... són coses boniques. Jo admiro l'esglèsia com qui admira Wall Street, o Nike o Apple. Com a reeixit projecte empresarial resistent a la Història. El més gran i el més antic bisnes que es pot imaginar. Observin que l'església catòlica va arribar a la màxima sofisticació amb la introducció de la culpa, un potent controlador sociocultural que s'introdueix en el cervell dels nens a tendra edat, i va arribar a aquest elevat nivell de sofisticació ja en els albors del temps. Té tela. També es va inventar els primers placebos: l'esperança i el perdó. No es pot negar, tanmateix, que després de la caiguda de l'Imperi romà l'església catòlica va ser fonamental per no acabar de caure del tot en l'abisme del salvatgisme i la ignorància, però també cal reconèixer que l'església va jugar el seu paper d'una manera molt mediocre i ultraviolenta, ideal per l'obtenció dels seus objectius empresarials i molt del seu temps, però nefastos pels interessos dels seus clients i consumidors. Tan va ser així que hi va haver una greu escissió, el protestantisme, i la part escindida va llançar una OPA hostil i d'aquesta OPA hostil neixen cosetes interessants com ara el capitalisme, una religió UHF més sofisticada que el catolicisme, amb moltes més prestacions i déus, i sens dubte molt més sofisticada que el comunisme, que és una vulgar religió BETA. Tots aquells que diuen que el comunisme va ser una enfollida religió (BETA), que reconeguin que el capitalisme és una enfollida religió (UHF). Però de tot això del capitalisme i el comunisme, l'església se'n fot. Pot fer-ho. Ha vist passar heretgies igual d'atractives en temps més remots. I què. Ella està allà, aliena als afers del dia dia. Com aquell que té la certesa que veurà passar un a un els cadàvers dels seus enemics assegut a la riba d'un riu.

Hom podria pensar que els intel·lectuals haurien de ser prou ateus o agnòstics per poder ser conseqüents amb la seva feina, però això no és així. No és així i crec, perdonin, que tinc una opinió al respecte. La fe en el catolicisme de l'intel·lectual és la seva elegant demostració d'humanitat, la seva manera d'exhibir sense massa pudor la seva part estúpida i per tant, humana. És una manera discreta i una mica hipòcrita de ser humil, una manera de ser de poble sense acabar de ser-ho. Una manera de dir: «No puc demostrar científicament, des de la meva especialitat, que Déu existeixi, més aviat al contrari, però sí que puc demostrar que existeix l'església, i com que sóc així d'humà, em declaro seguidor de l'església i del seu Ronald McDonald, que viu de proclamar l'existència d'una cosa que no es pot assegurar que existeixi (i no només això, sinó que en Ronald i un grapat de cardenals encara tenen el valor d'erigir-se entre ells per veure qui és el Màxim Representant de Déu a la Terra). Perquè, entre vostè i jo, en el fons el que em va no és la ciència sinó la teocràcia i els jocs de mans.»

Bah, jo què sé.

En el fons adoro l'esglèsia catòlica com a fenomen. La religió, sigui de la marca que sigui, em mereix tota l'admiració perquè és una mena de victòria de la literatura, una victòria de la imaginació de l'home. Fa creure que els molins no són molins sinó monstres gegants, em fascina la seva mentida. Cony, però l'església és com una agència literària. Una altra invenció humana. El yang. No hi ha literatura, en el cor d'una agent, no. Aix, tampoc en el de l'església.

Diguéssim que religió és la idea d'un desert, i l'esglèsia, l'última cocacola.

Istambul i punt i final

2010-09-20T16:26:00.006+02:00

També a N

Istambul - Anatòlia

Göreme

Göreme-Kayseri

Kayseri (por, estupor i pànic)

Kayseri (catarsi i redempció)

Kahta ("Money comes and money goes, but good people remains here")

Istambul. Al Qinina assisteix a una missa muslim sense voler

***

Ja s'ha acabat aquest viatge. He sobreviscut a aquest viatge. Ha estat bé haver sobreviscut a aquest viatge. Espero la Serap en un cafè, allunyat del glamour de l'eix central i turístic de la ciutat. Seguint les seves instruccions, m'he endinsat en les profunditats de la terra i he agafat, per primer cop, el metro d'Istambul. Observo que camino a poc a poc temorós de perdre'm pels túnels llarguíssims que s'enfonsen sota de la ciutat, així que procuro llegir el nom de les estacions sense fer nosa a aquesta gent normal. Quants dels nostres guiris ho fan, això, al metro de Fastigosa? Cap ni un. Ells s'aturen somrients i vacil·lants a qualsevol punt del recorregut i et putegen i et fan sentir que ells estan de vacances i tu no. Odio els nostres guiris. Que el diable se'ls emporti de tornada a les seves putes terres llunyanes i plujoses i organitzades i civilitzades.

Confesso, no obstant això, que finalment em vaig dirigir a una noieta i a sa mare per confirmar una direcció, i que elles em van seguir amb la mirada fins que no van estar segures que les havia entès. Quants de nosaltres ho fa, això, a Fastigosa? Cap ni un de nosaltres, o si més no, jo no.

Quan surto de les entranyes de la terra apareix un nou Istambul, sorollós, automobilístic, desnaturalitzat i demencial. Una megalòpoli com podria ser Caracas, posem per cas, o el DF. Mai com Guatemala, que és un pou sense final, com tothom sap. Ara arriba la Serap, i em porta a casa seva, on dormiré en l'habitació on abans hi han dormit molts altres estrangers que ella acull de forma reiterada. Ella forma part d'una nova casta de viatgers que utilitzen un sistema collonut que et permet mantenir-te al marge de Segrestadors Turístics i dels Restaurants per a Estrangers Que Volen Tastar Totes i Cadascuna de les Delícies Locals a Preus Extraordinàriament Cars. Un sistema que et fa conèixer gent local. És un sistema basat en la confiança mútua, aquella raresa. M'explica detalladament el sistema i també m'explica anècdotes diverses que et passen hostatjant gent a casa teva. Jo a canvi li pregunto coses sobre la seva vida quotidiana, sobre política local, sobre com viu ella la religió, sobre els seus viatges i fins i tot sobre les seves relacions sentimentals. És una noia occidental i diu que cap déu regeix la seva vida. En canvi, els seus pares sí que són fidels muslims. Aquestes paradoxes m'interessen molt, i ella les troba la mar de normals: vet aquí el fràgil secret que fa Turquia tan especial. Anem a sopar en un restaurant molt bonic a prop de la torre Gàlata. La zona sembla Gràcia. Passades les hores, tornem a parlar sobre aquell kurd anomenat Kadir.

Em confessa una cosa que em fa dir: "la mare que el va parir!", i que em fa somriure. Com que en Kadir em va ben esquilar i ja havia fet els diners que ell volia fer aquell dia, va convidar la Serap al tour, de gratis, sense pagar un ral. O sigui que, d'alguna manera, li vaig pagar el tour a la Serap. És ben curiós, a mi em sembla tot ben curiós. Una mena de justícia poètica, doncs la Serap em retorna el favor oferint-me la seva amistat i casa seva. Així doncs, és una manera de tancar el cercle. Anem a dormir tard i jo m'he d'aixecar a les quatre de la matinada. Abans m'ensenya l'skyline il·luminat que es veu des del seu pis. Un paisatge ben bonic, que s'allunya dels cànons turístics de la ciutat d'Istambul. Després em diu que el taxi que em portarà a Taksim de cap manera em pot costar més de quinze lliures, i que des d'allà hi ha autobusos que em porten a l'aeroport per deu. Vaig agafar un taxi, el primer dia, de l'aeroport fins a Istambul. Cinquanta lires. Ara hi seré per vint-i-cinc. Potser tot plegat es pot resumir amb aquesta dada. Em sembla que he après a anar pel món.

Els confessaré que a dia d'avui em fa mandra parlar d'aquest meu viatge, al qual he sobreviscut. Està lluny, ja, entre tanta feina i compromisos. En queden aquestes notes, les fotos i els records. Em sembla que en queda alguna amistat, també, encara que aquest tipus d'amistats solen ser efímeres. He notat amb sorpresa que cada autocar ben agafat o cada somriure asiàtic arrancat d'una estació representen èxits pel viatger solitari. Aconseguir arribar a un lloc allunyat de la massa, una victòria en tota regla. He patit la solitud, i m'he alegrat amb les diverses companyies que el trajecte m'ha donat. Ja veuen: res d'espectacular, o potser sí.

A l'aeroport obro precipitadament la llibreta per poder insultar una banda de jovenetes germàniques fervents que esperen algun vol i que porten samarretes que diuen: "Without me, you can't do anything", i aquest missatge el signa un tal Jesus. Fins ara no he sabut perquè em vaig sentir obligat a obrir el meu diari per insultar aquestes estúpides, però ara ja sí: es tracta del missatge prepotent i en negatiu. Vull dir, que tal vegada no hagués sentit aquest impuls irrefrenable d'insultar-les per escrit si les samarretes haguessin posat "With me, you can do everything. Jesus". Jo allà a Turquia m'ho he fet tot sol, amb l'ajuda de les meves lires turques, l'ajuda d'algun estranger i d'algú de les Turquies, i la gràcia i hospitalitat de la gent d'Al·là i la gent laica d'Atatürc.

Res més. Punt i final.

Istambul -Al Qinina assisteix a una missa muslim sense voler

2010-09-15T22:56:00.010+02:00

Divagava sense rumb per un carrer sense interès i m'he topat amb una petita mesquita sense interès. Sense interès excepte perquè era del segle XV i perquè pels seus megàfons donaven un sermó enllaunat. He trobat curiós que alguns fidels muslims despleguessin les seves catifes al carrer, a les aceres. He decidit que en podria fer una foto. He demanat a un fidel que tot just es preparava per jaure si creia que era correcte i m'ha dit que endavant. Clic-clic.

La lletania dels megàfons era agradable, l'aire fresc m'acariciava, jo no tenia res millor a fer i m'hi he quedat una estoneta més. Redéu, no sabia que m'esperava. El sermó, a voltes suau, a voltes veritablement encès, continuava i, mica en mica, tot de fidels muslims sortien dels comerços i de tots els racons i estenien les seves catifes en direcció la Meca fins fer intransitable l'acera. Els cotxes passaven, així com les motocicletes, fins que uns muslims valents han estès les seves catifes sobre la via, bloquejant el trànsit rodat. Redéu: han acabat muntat una missa muslim al carrer! Em sentia veritablement excitat, no m'ho esperava, això. Abans d'anar a la Capadòcia havia provat d'entrar a veure una missa muslim a la Mesquita Blava, debades. A la porta hi havia uns polis que fins i tot van negar l'entrada a un guiri muslim que es va emprenyar com una mona. No el van deixar entrar, no per muslim sinó per guiri, suposo. El paio estava veritablement irritat i cridava. Allò era una injustícia i Al·là faria baixar un llamp de foc sobre aquells pallassos uniformats. Per tant, no tenia gens clar que jo —no només infidel, sinó pràcticament ateu— fos benvingut en aquella missa muslim de carrer. Em vaig voler visualitzar davant d'un tribunal islàmic ple d'ancians muslims emprenyats. Aleshores jo els diria que el Pare de Turquia, Mustafà Kemal Atatürk havia declarat Turquia un estat laic, així que com que jo anava pel carrer i no estava pas a l'interior del recinte sagrat muslim, podia fer el que em donés la gana, fins i tot fumar i beure i eruptar. Però aquests pensaments es van vaporitzar, perquè Atatürk també havia abolit els tribunals islàmics, així com la lapidació i la poligàmia i altres coses muslims radicals. Com que la missa muslim no acaba de començar (els fidels muslims del carrer xerraven i no se'ls veia massa concentrats en la diatriba teològica que sonava pels megàfons), m'he assegut al replà d'un negoci de qualsevol cosa i m'he tret les espardenyes per notar el marbre a les plantes maltractades dels meus peus i per enviar un missatges als col·leguis muslims que jeien a les catifes: "ok, ja es veu que no sóc muslim, però em trec les sabates com vosaltres i ja veureu que no us faré nosa". El sermó anava fent. Més i més i més muslims sortien de tot arreu. Ara ja sí que em seria impossible fotre el camp corrent si anaven maldades. Pel que em va semblar, la missa muslim no és com la missa de dotze, que comença a les dotze. Aquí la cosa és que el capellà muslim va fent temps llegint fragments del Llibre o comentant la jugada i que comença quan vol.

Alguna cosa en el transcurs del sermó ha passat que de sobte s'ha fet un silenci sepulcral, commovedor i fascinant. Els fidels del carrer han deixat de parlar del Galatasarai i s'han centrat en la missa muslim. La missa muslim ha començat de veritat, n'estic segur. Els fidels eren: pobres, rics, comerciants, executius vestits d'executius, homes amb petit capell al cap, etcètera: homes de tota classe i condició, en resum. Passaven per allà i treien la seva catifa i pam, s'afegien a la missa muslim. Mentrestant, com que no entenia res de res, m'he dedicat a meditar sobre religions mortes (hitites), religions moribundes (cristianisme) i religions vives (muslim). La brisa, agradabilíssima, escombrava les botzines dels vaixells del port i el silenci immaculat quan el capellà muslim feia una parada emfàtica en el seu discurs... tot plegat m'ha fet sentir com un gat a punt d'agafar la son 'eterna dels gats.

El sermó s'ha aturat momentàniament per donar pas a la dolça veu enllaunada d'una fidel muslim que ha entonat cants muslims. Quins cants muslims més bonics: ondulants, entre la guturalitat i la melodia més bella i sofisticada. Els ulls se'm tancaven, entre tremolo i tremolo.

Quant els cants han finalitzat, la dinàmica mística de la missa muslim a variat ostensiblement, i aleshores els fidels s'han aixecat tot d'una, i jo, després d'un moment de vacil·lació, doncs també m'he aixecat. He sentit certa inquietud. Un fidel muslim m'ha mirat amb reprovació (a què jugues, tio), i un fidel muslim vestit d'executiu m'ha mirat amb expressió divertida. S'han aixecat i jo m'he aixecat, seriós i temorós de Déu com un galifardeu a punt de fer la primera comunió. Després tots han doblegat el cos cap endavant. Juro haver escoltat les teles de les camises dels fidels muslims tensar-se sobre les seves espatlles, tal era el silenci còsmic. Després tots s'han agenollat. He sentit un "drum" apagat de genolls picant contra les catifes. Silenci còsmic, sepulcral, infinit, etc. Després han tornat a la posició inicial, la d'estar ajaguts tranquil·lament, i jo he tornat a jeure, alleujat. Durant aquestes operacions m'he sentit realment incòmode: si m'hagués agenollat jo també, tots haurien considerat que protagonitzava una pantomima.

Han reprès el sermó o lectura de la Bíblia muslim, i ara, en determinats moments tots els fidels murmuraven una cosa semblant a un "amén", però era només un mormol, com si un cop de vent s'aixequés sobtadament del no-res, una cosa que els sortia a tots de les entranyes. Dues o tres vegades s'ha aixecat aquest cop de vent-Cthulhu. Jo estava extasiat, com hi ha món.

El final de la missa muslim sí que ha resultat realment penós per aquest infidel que us fot el palique. Sembla que enlloc de donar-se la pau, els fidels muslims es toquen l'orella i giren el cap primer a la dreta i després a l'esquerra, fent petar les cervicals. Jo estava plenament en pau amb mi mateix, quan de sobte veig dos-cents fidels muslims girant el cap cap a mi, que estava a la dreta del carrer. M'ha vingut un pànic brutal, i he tornat a pensar amb tribunals islàmics i lapidacions i fuetades. Ha estat Terror el que he sentit durant un parell o tres de segons, fins que els fidels muslims han girat el cap cap a l'esquerra.

I així com tot ha començat, de sobte tot s'ha acabat, sense més cerimònia. Tots han arreplegat els seus trepants i els clàxons, els crits i tots els sorolls característics d'Istambul han ressorgit de tot arreu, trencant un encanteri que encara em duraria ara. He anat corrent a demanar-me una cocacola imperial i a menjar-me qualsevol porqueria, no fos cas que tanta màgia faci que torni a Fastigosa sota el nom de Mustafà Ali Al-Qinina, el Convertit.

Kahta: «Money comes and money goes, but good people remain here»

2010-09-15T15:43:00.010+02:00

—Nen, veus això? —el dit de l'home amb aspecte d'intel·lectual dibuixa un perímetre sobre el mapa del despatx d'en Kadir, que encercla tot el sud-est de Turquia. L'home estampa el palmell de la mà sobre la regió resultant i amb orgull diu: —Doncs això és el Kurdistan, i un dia serà lliure!

—No m'ho puc creure. Estic al Kurdistan?

—En efecte —i l'home amb aspecte d'intel·lectual comença una diatriba sobre la lluita dels pobles sense estat, que tallo dient-li que ja sé de què va la cosa: sóc català. «No fotis!», diu. Assenteixo, entristit.

Dic:

—Cony, no sereu del PKK!

—En som simpatitzants -diu mentre em serveix un got de te. —El nostre líder viu amagat a les muntanyes!

Kadir no mou un dit, és un home pragmàtic, un home de negocis, l'amo de l'hostal, l'amo del tour que estic a punt de contractar i que em portarà a Nemrut. Recrimina el seu amic amb la mirada: potser no comparteix la seva eufòria, o considera que no es pot anar dient al primer que passa coses d'aquest estil. Pel que sigui, he caigut en gràcia a l'home amb aspecte d'intel·lectual, diu que tinc el cor noble.

Hi fot molta calor, a Kahta, una ciutat sense encant, polsegosa, sorollosa, paradigma del desordre urbanístic, trista i petrolera. Cony, així que estic al Kurdistan. Ningú me n'havia informat i tampoc hi havia caigut. Ni la meva guia de fa vint-i-tres anys ni la Lonely Planet de la petita Julie en deien res. Estic en condicions d'assegurar que, fa vint-i-tres anys, els editors de la meva guia van rebre pressions de l'ambaixada turca per no esmentar dues coses sobre Turquia: ni el Kurdistan, ni Armènia. D'això en fa vint-i-tres anys, i res em fa pensar que la cosa hagi variat ni un mil·límetre si no és per anar pitjor. Kurdistan, doncs, només existeix en la secció internacional de la premsa estrangera.

M'hagués agradat poder parlar més amb l'intel·lectual, però en Kadir i jo tenim assumptes més urgents a tractar. Li explico que després d'anar a Nemrut he d'agafar un vol des de Diyarbakır, que ja he contractat, i que segons tinc entès Diyarbakır està a una horeta de camí. Nega amb el cap i m'informa que està a cinc hores i que cal agafar dos autobusos. Crisi histèrica en el meu interior, que ell detecta. Agafa telèfon, fa trucades, amb un tres i no res tinc hostal a Diyarbakır i horaris d'autobusos a la meva disposició. Preus molt raonables. Mentre el tio està penjat del telèfon s'adona que no cal que vagi a Diyarbakır, si el meu objectiu no és anar més al sud a veure més coses, i que a vint minuts hi ha un petit aeroport. Adoro aquest home: truca a Turkish Airlines i anul·la el meu bitllet i m'en compra un de nou que surt d'Adiyaman, on m'acompanyarà amb la furgo, i a més em surt més bé de preu i encara s'assegura que la companyia em tornarà els calés un cop estigui de nou a Istambul. Gairebé li beso els peus. Amb inenarrable eufòria demano la última cosa que necessitava saber:

—I l'habitació i el tour?

Després d'un llarg silenci i alguns càlculs mentals respon:

—Dues-centes deu lires.

Malparit. Dues-centes deu lires és un abús, un abús de dimensions delictives, com descobriria més tard. Però ara sí que estic ben venut, perdut al cul del món, en un ambient teòricament hostil i perillós. Recordo de la tele míssils esclatants, botes en el fang, atemptats cruels i matances despietades, i a més, d'aquest parell me'n refio, quin remei. El meu Síndrome d'Estocolm aquí és molt intens: concloc que m'estimo a aquest parell més que la meva vida.

—Dues-centes a seques —dic.

—Si això et fa més feliç, dues-centes.

(Observin la saviesa del meu amic Kadir. Dues-centes deu lliures. Les deu lliures són les que qualsevol imbècil s'atreviria a regatejar, les deu lires són l'esquer psicològic, l'arbre que no ens deixa veure el bosc, les deu miserables lliures que serveixen a qualsevol occidental per assegurar que va saber regatejar amb els masters del universo del regateix. Admiro aquesta gent, cony)

L'intel·lectual diu que tot plegat li sembla car per a un home de cor noble com el meu. Hi estic d'acord. En Kadir fuma i se'l torna a mirar seriós. Jo també fumo. Respon aleshores que l'esmorzar i el sopar van inclosos, i que podré fer servir el seu despatx per jugar a l'internet. L'intel·lectual s'arronsa d'espatlles, jo m'arronso d'espatlles. Encaixem les mans, i m'ensenya la meva habitació.

—Ara descansa, noi. A les dues sortirà la furgoneta cap a Nemrut.

Caic sobre el llit gairebé desmaiat. No recordo quantes hores fa que volto pels mons d'Al·là sense dormir en un llit.

***

El tour no està gens malament, respon a les meves vagues expectatives. Només som quatre, els visitants: una xinesa, una noia d'Istambul i acompanyant i jo. Quatre fotos, cinc:

***

Redéu, encara estan aquí? Els ho agraeixo molt. Segueixo.

La noia d'Istambul resulta ser molt amigable, no així la xinesa. Durant el trajecte — majestuós, extensions infinites de muntanyes polsegoses i de pedra picada que amaguen un guerriller kurd, Anatòlia als nostres peus, horitzons llunyans i solitud bíblica—, la noia d'Istambul, que es diu Serap, em demana quan m'ha costat el tour. Somric i li dic que més val no preguntar. M'escriu en un paper el seu mail, i m'ofereix graciosament una habitació a casa seva, un cop ella estigui a Istambul, això és, la darrera nit del meu periple turc. La Serap porta un tatuatge ben estrany al braç: un samurai. I doncs, per què un samurai? «Perquè els paios lluitaven donant sempre la cara a l'adversari.» És aleshores que accepto la seva invitació.

***

Durant tota la meva estança a Katha em perseguia el dilema següent: M'ha estafat, realment, en Kadir? Tal vegada sí, però també m'ha ajudat molt, gairebé podria dir que s'ha excedit en ajudar-me; jo ho he vist, allà fumant al seu despatx. Esperonat per unes estudiants andaluses que em vaig trobar a l'hostal d'en Kadir, l'endemà al matí vaig alçar una protesta formal davant de l'intel·lectual. «Tio, us heu passat, dues-centes lires, a aquelles noies els hi heu fet pagar seixanta miserables lires per passar la nit aquí...» Em mira i em diu: «My friend, money comes and money goes, but good people remain here», i es pica el pit. Me'l miro estupefacte. I ric, la mare que el va parir. És impossible enfadar-se amb aquests kurds. L'amic pertorbador Kadir m'acompanya a l'aeroport. Li ha sabut greu que hagi alçat la meva protesta, i m'explica totes les gestions que ha fet per mi. Crec que té raó, i m'excuso, esgotat i incòmode. La meva veueta interior, no obstant això, em mira des de dins amb cara de desaprovació. Intueix coses que jo no intueixo, i el cabró tenia certa raó: A Istambul seré informat d'un petit detall sobre l'assumpte Kadir, que em va fer tornar a exclamar «la mare que el va parir». Però en el fons només puc dir coses bones d'ell, perquè haver-lo conegut m'ha reportat un seguit de coses bones. Però això serà en un altre post, el darrer. Abans escriuré un post místic que portarà el títol d'«Al Qinina assisteix a una missa muslim sense voler.» Fins aleshores, facin bondat.

Kayseri (catarsi i redempció)

2010-09-13T19:57:00.020+02:00

Coge lo que más temes y conviértelo en deseos.

David Foster Wallace, La chica del pelo raro. Trad. Javier Calvo.

Es van apropar i es van fixar en l'exemplar d'El País que coronava la meva motxilla. Van escrutar-me. Rostres seriosos, però no era serietat, era només distància, era la cultura, el temor, la llengua, la manera diferent de moure's en aquest món prenyat de misèries i d'inútils, era el mur alçat pels imbècils d'ambdues bandes, era, al cap i a la fi, desconfiança recíproca, i aquesta distància la van salvar ells, els inhumans, els Altres, aquells que aquí ens obstinem a odiar, a salvar, a humiliar i alliçonar.

Una pilota sobrevola un mur, sembla que en el punt àlgid de la seva trajectòria la pilota s'atura desafiant tota llei de la física. Cau finalment a l'altra banda.

—Where are you from.

—From Barcelona.

—Ah, Barcelona. You champions.

—Yessssss.

Accepten un cigarret. Dos dels individus callen i somriuen tímidament. L'altre porta la batuta i fumem plegats:

—Messi.

—Yes; Messi, Iniesta, Puyol, Xavi... —agafo el diari i els ensenyo la foto de portada, on apareixen dos o tres futbolistes vestits de blaugrana celebrant una victòria.

—And Guti!

—Nooooo, Guti Madrid, Guti ughhhhhh.

—Yes! Guti ughhhhhh! Hahahaha!

—You Beçiktaç!?

—Yes!!!! —Es miren sorpresos de la meva enciclopèdica saviesa sobre el futbol turc. Ara jo també sóc un supporter d'aquell equip, a qui segueixo des de temps immemorials. Jo, com els arximilionaris que van d'un equip a l'altre, sempre he somiat jugar amb el Beçiktaç, a l'uníson, diuen:— Galatasarai ughhhh!!

—Of course: Galatasarai ughhhhh —ric.

Abans de marxar ens donem la mà, el seu autocar els espera. Em fan senyals per a que em giri; a la cafeteria de la terminal posen un partit del mundial de bàsquet i juga Turquia. Tal vegada no ho he vist, i tal vegada m'interessa. Vetllen per mi, em busquen distraccions. Però estic convençut que si em moc un mil·límetre de la meva posició la meva sort canviarà. No em moc. Els saludo amb la mà. No obstant això, miro enrere i observo que quan Turquia encistella un triple els de la cafeteria aplaudeixen a la televisió. Mentre mantinc aquest contacte tan primitiu amb els Altres, una família riu en la distància. Els somric. Una noia lluita contra si mateixa i el seu pare li diu alguna cosa. S'acosten els dos i un noi més jove. La noia em demana si parlo anglès i li dic que psè, a little. Ella l'estudia, vol ser mestre de llengües estrangeres i va cap a Istambul, a la universitat. El pare somriu rere el bigoti. Fa cara de ser un bon home. I doncs, començo a parlar amb la mossa, que es deleix per demostrar al bon home que pot comunicar-se en la llengua de l'imperi. Les noies que conformen la resta de la família porten vel, i prefereixen mantenir-se en la distància però es nota que es moren de ganes d'acostar-se. Em miren de reüll i quan jo les miro es regiren, vergonyoses. Parlem llargament i el bon home diu alguna cosa, que la noia s'afanya a traduir-me: He says you speak very well. Not at all, dic: your english is better. Ella riu i nega amb el cap. El pare l'estira de la màniga i ella tradueix. No havia vist mai una expressió tan plena d'orgull paternal en la mirada d'un home. Acaricia els cabells de la seva filla. Li parlo també del Ramadà, si ella el practica. I tant que sí. I no et poses de mala llet, tot el dia sense menjar ni beure? Fins a aquest punt ha arribat la nostra confiança. Ella em diu que no, que gens ni mica, que és la seva cultura, es queixa. I jo la respecto moltíssim, responc. Li parlo de les crides a l'oració, que tant m'agraden. Jo no sé si en seria capaç, de fer el dejuni, i faig com si em desmaiés. Ella riu. Em diu també que és de Kayseri, que a l'hivern hi neva i que la gent hi va a esquiar. L'animo a tirar endavant amb els seus estudis, que l'anglès li obrirà més portes que no es pensa, que quan en tingui oportunitat, vagi a Londres, i que allà segur que acabarà de polir-lo. Aleshores hauré d'estalviar, diu. M'agrada la seva determinació. M'apunta el seu mail a la llibreta. Geniusgirl. Però com et dius, criatura? Granze, es diu Granze. Li demano si em pot fer un favor. Li ensenyo el meu bitllet escrit a mà, i el bitllet passa a mans del pare, que se'l mira seriós. Aleshores el pare es dirigeix a una cua de gent i després torna: a les dotze de la nit, a la porta dotze, tradueix la Granze. El pare torna a somriure. Desitjo molta sort a l'estudiant d'anglès. El pare em demana a on em dirigeixo. A Nemrut. Diu que allà on vaig és preciós. Dono la mà al pare, a la Granze i al germà, i m'apropo a les cosines que van amb vel. Quina vergonya que tenen! Li dono la mà a tot déu. Que tinguin bon viatge i que la vida els tracti bé.

I amb tot això ja són les dotze i deu. S'apropa el meu autocar, que ve d'Istambul. Aquests paios sí que porten mil hores de viatge. Com era d'esperar, el meu seient l'ocupa algú altre, però l'overbooking ja no em fa por. El conductor de reserva, que mentre no condueix dóna refrescos i tovalloletes perfumades als viatgers, em tusta l'esquena i m'ofereix el seu seient, el de copilot. Ulls com taronges. Sóc un nen amb sabates noves. L'autocar avança a tota velocitat per les autopistes del centre de Turquia. Ens dirigim al sud-est. Observo el conductor, que fuma d'esquitllentes. Un cotxe al davant nostre fa esses. El conductor em mira i jo el miro. Ajunto les mans i me les poso en una galta mentre tanco un moment els ulls, senyal internacional que significa que algú s'està dormint al volant. Em mira maliciós i diu que no és que el de davant dormi, és que porta una merda impressionant. Mentrestant el copilot torna de la part posterior de l'autocar i ens ofereix un cafè ben carregat al conductor i a mi. Voldria dormir, però me'l prenc a xarrups. Estic tranquil. Potser és això el que jo cercava, dotar d'algun sentit el viatge, més enllà de veure pedres, més enllà d'alliberar-me dels Segrestadors. Temia el caos, i ara veig que el desitjo. El turisme és ordre estricte, minuciosa planificació. El turisme és un laberint unimodal, un passadís d'aeroport amb pòsters promocionals. Cartró i pedra. Temia la improvisació, i la improvisació m'ha portat a conèixer, molt modestament, una part infinitesimal de la vida d'aquesta gent, no només les seves runes o les seves polles i prepucis de pedra, no només individus interessats en les meves divises. El meu exemplar d'El País ha servit per a que una nena que sembla una pastoreta al portal de Betlem s'hi adormi plàcidament a sobre en el passadís de l'autocar. Algú li passa un mp3 al conductor. Sona música àrab lleugera. El copilot dorm assegut entre el conductor i jo. El cap li balla, em deu maleir els ossos. Sóc un mosso que recorre Turquia en diligència. Inshallah.

Kayseri (por, estupor i pànic)

2010-09-09T01:10:00.009+02:00

«Bomba.»
«Accidente nuclear o bomba.»
«Cáncer lento.»
«Hiperinflación.»
«Efecto invernadero.»
«Que mi mujer me queme con agua hirviendo cuando estoy dormido.»
«Que toda la población de China de un salto al mismo tiempo.»
«Bomba de los rusos.»
«Confusión.»
«La voz de mi padre.»
«Agotamiento de la capa de ozono.»
«Apocalipsis.»
«Que me llamen de madrugada para darme una mala noticia.»
«Cáncer lento provocado por accidente nuclear o bomba.»
«La oscuridad.»
«Quemar a mi marido mientras está dormido.»
«Que allí en la URSS aparezcan líderes que sean demasiado jóvenes para recordar lo que fue la Segunda Guerra Mundial.»
«Exceso de obligaciones fiscales.»
«Del propio miedo.»
«Contaminación de la raza blanca aria por la subversión de negros y maricones.
«Quemarse con agua hirviendo.»
«La luz.»
«Terrorismo nuclear.»
«Confusión.»
«De mi mismo.»
«Que no exista Dios.»
«Malestar.»
«Mis genitales.»
«Que haya una secuela de Three's Company.»
«Que me muera y vaya al cielo y cuando llegue deje de ser el cielo porque he llegado yo.»
«Ahogarme.»
«Bombas que caben en maletines de metal.»
«Que Dios exista.»
«Que la gente que inventó a Max Headroom se haya puesto a inventar alguna otra cosa.

—Y la lista sigue —dice Hogan, cerrando el portafolio—.

David Foster Wallace, «Hacia el Oeste, el avance del imperio continúa», La niña del pelo raro.

***

M'esplaiaré ara sobre els fets succeïts en un no-lloc anomenat Estació Central d'Autobusos de Kayseri durant unes diabòliques quatre hores de foscor, això és: por, estupor, pànic, (catarsi i redempció).

Quatre hores d'espera a la descomunal terminal de Kayseri esperant el meu enllaç a Kahta. L'experiència de viatjar sol, esgotat i venut pels ignots mons d'Al·là el Totpoderós m'intranquil·litza. Em sento lluny de l'Àmbit Operatiu dels Segrestadors de Turistes, que per fi he deixat enrere: sento ara que la seva era una amenaça aparent, perquè al cap i a la fi representa una xarxa de seguretat invisible de la qual els occidentals ens hem dotat per no barrejar-nos massa amb els indígenes extremament perillosos que habiten l'Altra Banda de les Coses. Sense xarxes, m'espera l'abisme o la Veritat del Viatge. Inshallah, em dic per dintre, que sigui la segona cosa. Busco l'stand de la companyia cutre que m'ha venut els bitllets de Göreme-Kayseri-Kahta seguint un inefable i sorprenent instint de supervivència. No sé què hi busco, en la seva oficina, tal vegada la confirmació que ningú no trairà la confiança que he dipositat en la seva organització informal. Si no ho hagués fet, només el Totpoderós Sense Rostre sabria on estaria ara.

La inquietud es torna pànic silent quan observo que els paios es miren i remiren el meu bitllet escrit a mà i després em miren a mi i després es tornen a mirar el bitllet i consulten amb uns tipus d'un altre stand i em fan senyals amb el dit per què em dirigeixi allà, amb total indolència i en perfecte turc. Estupor i pànic. Sóc un vedellet atemorit que s'olora la mort en l'escorxador. Els de l'altra oficina em prenen el bitllet de les mans i me'n donen un de nou i em diuen que twelve, twelve. No eleven. Twelve. Això vol dir, suposo, que les tres hores d'espera es convertiran en quatre, a no ser que signifiqui que el meu autocar sortirà a les onze, però per la porta dotze enlloc de la número onze. Pànic, estupor, confusió. Por. No puc suportar l'aire d'improvitsació que està prenent tot plegat, que topa frontalment amb el rigor germànic en què baso la meva vida de nen occidental atemorit, mes no insisteixo en esclarir el meu futur: he après que seria redoblar la meva estupidesa. Vaig venut i em poso dòcilment a les mans d'aquests turcs mal afaitats que trafiquen amb el meu destí.

Com un gos abandonat habito la nit turbulenta de l'estació. M'assec en un banc de fusta. Observo els moviments de la gent que formigueja i desapareix perennement. Afortunats vosaltres que ja preneu l'autocar cap a les vostres anhelades destinacions. A mà dreta, retallats en la nit i el desert o estepa turca, un parell de minarets en la fosca que apunten al cel com dos míssils iranians apuntant a Tel-Aviv. A mà esquerra s'alça un fanal de quinze metres que llança llum opaca i ataronjada sobre la multitud que guaita. Tot flueix al meu voltant, però jo sóc una roca immòbil. Una roca que fuma. Una roca que fuma i revisa una i altra vegada que: en efecte porta el seu UE passport; que en efecte porta pasta; que en efecte porta el bitllet escrit a mà, que en efecte porta el seu David Foster Wallace; que en efecte porta la càmera de fer fotos; que en efecte porta boli i llibreta; que en efecte porta les claus de casa de Fastigosa. Quan no troba una d'aquestes coses la roca sent un crit d'horror interior fa que imploti i s'esmicoli, cosa que no acaba de succeir mai gràcies a les múltiples cremalleres tancades de la mariconera que porta sempre a sobre. Un nen m'observa amb quatre dits a la boca. Sóc un ésser exòtic. Fumo. Una nena gitana persegueix a gambades insegures una nina barbie de cabells d'or i vestit de purpurina què, per algun mecanisme, emet sonoritats àrabs mentre camina, al temps que les seves arracades s'encenen amb intermitència. El color intermitent de les arracades és el roig de les emergències, estrident, viu i metàl·lic, aquell color encès que il·lumina els cartells de la nit de Caracas o Ciutat de Mèxic, o els sex shops de Les Rambles. ¿El visualitzen, per Déu, el visualitzen? Fumo. Aquesta angoixa que sento, ¿pot ser que vingui del meu instint gregari, que no es perdona estar de viatge quan en veritat hauria d'estar currant a Fastigosa? Fumo. Provo de resoldre el crucigrama d'El País, debades. Quina merda, el crucigrama d'El País, plagat de paranys folklòrics de la Meseta irresolubles.

De nou, l'aire s'omple de cants enllaunats que criden a l'oració. Aquells cants enllaunats que inundaven les valls de solitaris prepucis petrificats o els carrers tumultuosos d'Istambul i que provenien de totes bandes i que et deixaven astorat i meravellat, aquests mateixos cants ara se'm tornen una autèntica amenaça, ungles esgarrapant una pissarra, navalles esmolades, etcètera. Hi ha dos vells que esperen per anar a alguna banda asseguts al banc del meu costat. Grapegen una mena de rosari islàmic anti-estrès. Un jove al seu davant sembla que els recrimina alguna cosa. Ah, vells de rostre summament impassible que miren a una altra banda. Un d'ells fuma. Fumo. Tres individus fa temps que m'observen a una distància prudencial. Fumo. S'acosten. Tanco la llibreta. A veure que voldran.

Göreme-Kayseri

2010-09-08T23:31:00.011+02:00

OK. La llibertat no és gratis. OK. Vagarejar pel carrer únic de Göreme durant nou hores amb tots els seus minuts i els seus segons ha resultat enutjós i fatigant, un preu que calia pagar. L'hostaler, Còmplice Lúdic dels Dolents, m'ha volgut enganyar però no ho ha aconseguit però això m'ha fet perdre un dia sencer. ¿Però qui es podia creure que sortís un autocar de Göreme al matí fins a un llogaret que no existeix ni al mapa d'escala 1:2000 que he estudiat en aquella oficina de la companyia d'autocars on ningú havia sentit a parlar mai d'aquell llogaret i que d'allà es pogués accedir a Nemrut mitjançant un altre autocar? Ningú, clar, ningú. Només m'ho vaig creure jo. Ahir, amb la meva recent estrenada llibertat vaig recollir amb la motocicleta de poca cilindrada a la petita Julie, ciutadana francesa No Organitzada, vint anys, universitària, valenta viatgera solitària. Vol anar caminant a la Red Walley i jo li dic que és boja si hi vol anar a peu. El millor que pots fer és deixar-te segrestar per un Comando Turístic, demà, que et portarà als Llocs Habituals. Jo en torno, precisament, de la Red Walley i ara em dirigeixo a la inexplorada Love Walley. Si vols t'hi porto. Ella accepta. Vall de molt difícil accés, on cap Comando Turístic gosa portar als seus ostatges. Vall fantasma, alliberada de Guies Turístics i per tant no preparada per acollir Ostatges. En cinc hores d'excursió només trobem dos éssers humans No Organitzats provinents, com no podria ser d'altre manera, del País Basc. Al final del camí ple de males herbes, fal·lus petrificats notables per la seva verticalitat i longitud. Abans d'això només havia pogut admirar prepucis de pedra, de molt bella factura, però prepucis al cap i a la fi, no pas fal·lus erectes i majestuosos, esclatants. Aquests.

He estat noble amb la petita Julie i l'he tornat incorrupte al poble i ella m'ha pagat la gasolina i m'ha deixat consultar la seva Lonely Planet. Ambdós ens hem guiat per les mil·lenàries lleis del viatger, consistents en deixar-se caure d'esquena confiant que algú o altre et recollirà abans d'impactar contra el terra i que aquest algú no et violarà ni et robarà ni et putejarà. Adéu, petita Julie, que els vents et siguin favorables. Jo em dirigeixo a Nemrut i tu a Urfa. Gràcies a la seva Lonely Planet descobreixo la veritable ruta adequada pels meus interessos: 1)Göreme-Kayseri 2)Kayseri-Kahta. Mil hores de viatge. De moment, demà, nou hores amb tots els seus minuts i segons tirat com un gos a l'únic carrer de Göreme intentant consumir zero lires turques. Esclau sóc, uho-ho, de la meva llibertat.

Ara jo som demà i després de nou hores i lectura de Rei Lear + Macbeth s'acosta el meu autocar, que arriba tard, carregat de fidels de l'Islam. El meu seient l'ocupa un fidel de l'Islam, a qui reallotgen al lloc del copilot fins a Kayseri. PRIMERA SENYAL INQUIETANT D'OVERBOOKING. El meu acompanyant, un altre ancià fidel de l'Islam i amic del reallotjat, tracta de mirar-me amb simpatia però el pobre no pot. Ara estira els braços i posa les seves mans obertes a la part posterior del reposacaps del seient del davant i reclina el seu tors repetidament. Li ha arribat l'hora del medicament místic prescrit per Mahoma i l'enganxa en plena ruta, ¿però això representa cap impediment pels nobles seguidors dels preceptes de l'Islam? En absolut. Doblego El País que m'he comprat per matar el temps a Göreme i fer baixar tanta tragèdia shakespeariana: trobo obscè llegir-me les pàgines de contactes —l'únic apartat que em faltava per llegir del diari després de les nou hores amb els seus corresponents minuts i segons tirat a Göreme— mentre el vell es vincla i revincla sobre el reposacaps del veí pregant a l'Únic Déu Al·là del qual Mahoma n'és profeta. Giro el cap contra la finestra, avergonyit per la meva manca absoluta de fe i comprovo que la bellesa de la Capadòcia és humil abans i després de les valls encantades de Göreme i pobles del costat. Bellesa bíblica que els insensibles no dubtarien d'adjectivar d'avorrida, i els cretins d'avorridíssima. Cau el sol sobre la carretera. Sota el cel de color violeta arribem a la descomunal terminal d'autobusos de la ciutat de Kayseri. Por-Pànic-Incertesa-Redempció.

Göreme

2010-09-07T19:00:00.012+02:00

Miro amb melangia la terra pelada que avança rere la finestra de la furgoneta dels Segrestadors Turístics i m'aferro a la idea ombrívola que era l'objectiu d'aquest viatge. Mai no em vaig esforçar a concretar-la, i ara sembla massa tard. No obstant això, que no hagi pogut concretar formalment el meu desig i ara avanci a les palpentes no vol dir que aquest desig no bategui, latent, dintre meu. Quasi és un fruit madur, ho noto, aviat em serà revelat i podré actuar en conseqüència.

Perill: Entre els altres ostatges —quatre italians, sis Vírgenes Suicidas xilenes, una parella de joves magnats russos i una parella lèsbica espanyola—, m'hi trobo bé. Em fan companyia i exercito les cordes vocals. És la perniciosa Síndrome d'Estocolm, castració de tot sentit crític, n'estic segur. És la Gran Paradoxa del Turisme Organitzat: coneixeràs gent de tot el món excepte els legítims habitants d'aquesta terra, sigui aquesta la que sigui. Saben-t'ho, no em relaxaré ni un moment i la meva mirada serà sempre inescrutable, amb les parpelles mig tancades i els braços creuats. Els malvats, inexplicablement, no ens han privat del sentit de la vista i començo a memoritzar rutes per a la fuga. Tot segueix una mena de pla establert, i la roda del meu destí gira lentament i pesada contra la muralla de vidre blindat que han posat entre la realitat sense edulcurants i jo.

Observo, analitzo pacientment. Cada cert temps, els integrants del comando obren la porta lateral i ens deixen estirar les cames i observar prepucis petrificats. Tampoc ens han requisat les càmeres de fer fotos, les quals utilitzem abastament, amb fervor sunnita. Mirin: prepucis de pedra, habitacles i esglèsies semiclandestines tallades a la roca, traces gaudinianes, camell.

Són paratges exquisits, certament... ¿per què, doncs, el meu esperit mostra disconformitat? Ah, infeliç, si ho sabessis actuaries ara mateix! Però calla, és quan els Organitzats paren el motor davant d'una suposada cooperativa local que manufactura catifes que ens volen vendre en euros/dòlars que l'Enemic mostra la seva fortalesa organitzativa i pots comprendre l'autèntic abast de la seva infal·lible Organització Lúdica. El Mal s'estén al meu davant de la mateixa manera que aquest senyor repentinat juga a estendre una autèntica catifa de doble nus feta a mà per camperola de la regió com si estigués donant forma a una pizza o l'altre dóna voltes a un trasto que serveix per fer ceràmica de la regió. Tot lliga, ets un producte que llisca sobre una cadena turístico-fordiana (Henry Ford: Any customer can have a car painted any color that he wants so long as it is black), despersonalitzat, lobotomitzat, ets un producte global, la quinta columna del postcapitalisme amable, l'opi britànic pel poble xinès, l'hamburguesa del McDonald's de la dieta mediterrània. Ets el pa d'avui i la gana de demà.

A l'acabar el Tour del segon dia, en un moment de distracció, saltes de la furgoneta i fas una tombarella acrobàtica davant l'admiració dels teus companys segrestats, que ni s'amotinen ni es deixen d'amotinar i et saluden amb la mà i et demanen si tens facebook. Abans de córrer com un boig et gires i somrius a les Vírgenes Suicidas (vint anyets, rossetes, universitàries, celles prominents en els sis casos). Corres com un boig cap a una companyia Còmplice del Sistema Però Tanmateix Corrupte que lloga motocicletes a éssers individuals. Regateges en va, només et rebaixen quatre duros i sospiten de tu (et demanen insistentment el nom del teu hostal aquí a Göreme, per què, per què?), arrenques a gran velocitat sobre la motocicleta de miserable cilindrada i aparques al peu de la muntanya més alta, t'agafes dels genolls i corres cap al cim on ningú mai podrà trobar-te, t'asseus sota una flamejant i solitària bandera turca, t'encens un cigarret i observes la capritxosa Capadòcia, a qui li ets perfectament igual. Però tu ara comences a ser lliure. Ets un estaquirot lliure, tu ho has volgut, sagal, ara veuràs. El vent escombra crides a l'oració que venen de Göreme i d'Uçhisar. Escures el teu cigarret. Un lleuger calfred et recorre l'espinada. A la moto no li funcionen els fars.

IMATGES EN MOVIMENT LLEUGERAMENT RELACIONADES AMB TOT PLEGAT

Istambul - Anatòlia

2010-09-06T15:50:00.018+02:00

Finalmente llegamos al puerto de Constantinopla. Aquí debo dejar la pluma, pues su vista está más allá de toda descripción. Imaginad, exagerad, recurrir a los relatos de los viajeros, siempre quedaréis por debajo de la verdad.

Jean Potocki, Viaje a Turquía y Egipto, Ed. Laertes

A La Veu Diàfana, fil d'Ariadana i reina del sms i de la companyia a llarga distància

—I com li ha anat, al Quinina?

—Voldràs dir a l'Artista Abans Conegut Com Subal Quinina...

—Això d'Artista Abans Conegut Com és una collonada. Li va anar bé, al Prince, amb el rotllo aquest d'Artista Abans Conegut Com? No, la resposta és no. A més, qui li ha posat tal corona, al Quinina?

—Sí, tu. Sona terriblement pedant.

—Joder, si més no podria acabar la seva puta novel·la, aleshores encara podríem dir que és escriptor, o escriba.

—Ell diu que s'ha de llegir en clau irònica, això de l'Artista, que un artista pot ser un nen que guixa pals i rodones en la paret acabada de pintar. A les visites se'ls diu: "oix, és que és un Artista", donant a entendre que el nen és un autèntic malparit. Però la gent llegeix i entén les coses com els hi dóna la gana, prou que ho saps, tu...

—Sí, bé, la crítica impresa no m'ha tractat bé, en aquest país, perquè són uns analfabets. Però... com li ha anat, al Quinina?

—Doncs bé, li ha anat bé.

—Que lacònic.

—És el que em va dir ell, jo què sé. Diu que els viatges dels altres són una línia recta en un encefalograma que no t'importa perquè no és el teu encefalograma, i que ens vol estalviar el mamoneig d'explicar-nos mutuament les vacances.

—Menteixes. Ell és incapaç de tanta virtut. On va anar, a Istambul, oi?

—I a altres puestus. A Anatòlia, o a la Capadòcia, al final no en vaig treure l'aigua clara.

—Ets ruc, paio. La Capadòcia és una regió d'Anatòlia.

—Ja paio, però ell va dir no sé què d'Anatòlia. I Anatòlia no estava a Albània?

—Què va.

—Kebab?

—Escolta, tio, m'estàs vacil·lant i no em dius res.

—Va bé. Istambul l'ha enlluernat. Que a voltes s'hi ha sentit sol, entre la multitud del carrer Istikal, però diu que és una ciutat bella i excitant, amb la història a flor de pell i tot això que diu ell. I que és una ciutat de "colorets".

—Ah.

—...

—I hi ha anat sol, que s'hi trobés així?

—Sí, nen. Quins pebrots, no?

—La Gran Cosa, sí.

—Home, hi va anar amb una guia de fa exactament 23 anys. Per veure què passava. Anava venut!

—És un cretí.

—El bo d'en Herbert també ho va fer, se'n va anar a París amb una guia de feia cinquanta anys.

—Va bé, però el Herbert era un artista, un poeta, un escriptor. El Quinina hem quedat que és el Quinina i prou. Com el Prince.

—Diu que el moment més emocionant d'Istambul va ser quan va descobrir que existia un funicular que baixava de Taksim al Bòsfor, i que empalmava amb un tramvia que es veu que també existia el portava a la part muslim. La seva guia ignorava aquestes realitats. I que els telèfons de la seva guia eren només de quatre números.

—M'estic començant a angoixar.

—També diu que és molt agradable treure's les espardenyes i caminar sobre les astores o moquetes de les mesquites, i fer la migdiada a l'ombra dels seus patis, el marbre fresc, la pau interior.

—Això és pecat.

—El què, és pecat?

—Ho diu la wikipedia: Según la mayoría de las interpretaciones de la ley islámica, está permitido que los no musulmanes entren en las mezquitas, siempre que no duerman ni coman allí [...]

—Ja paio, però els de l'escola Malikí no diuen això.

— ... La escuela Malikí afirman que no debe permitírseles entrar bajo ninguna circunstancia.

—Ah, perdó. El cas és que diu que quasi es converteix a l'Islam gràcies a les moquetes i els marbres i les crides massives a l'oració, i que la cúria catòlica va suïcidar-se el dia que es va desprendre de la litúrgia i del llatí. Que en tot cas ara està en contra del Concili Vaticà II.

—I Anatòlia què.

—Espera, espera, i saps què diu?

—Què.

—Que els cants a l'oració li recordaven aquesta tonada. D'imaginació no li'n falta.

—I Anatòlia què.

—Però no hem quedat que era la Capadòcia?

—Capadòcia, sí, Capadòcia, és clar. Quina paciència.

—Doncs respecte la Capadòcia manté un discurs ambivalent.

—Ambivalent?

—Sí, contradictori, ambivalent.

—Cuenta, cuenta.

—Diu que hi va anar amb autocar, neng. Que no sap quantes hores s'hi va estar. Que hauríem de veure l'estació d'enllaç dels autobusos, a les deu de la nit. Que es va sentir desemparat i un analfabet funcional, que no entenia res, sol, en la foscor, al cul mateix de la ciutat d'Istambul, on no hi havia ni un putu guiri i que si la tensió i la incertesa de no saber si l'autocar venia, que si ja havia marxat, etcètera. Que alló li va semblar la puta caiguda de Saigon però de nit, ...

—És un cagat, un burgès. Tens foc?

—... Sí, espera, que el tinc per aquí... que va estar a punt d'agafar un autocar que no era però que finalment va agafar el que li tocava en virtut del bitllet que sostenia en la seva mà tremolosa, i que es va sentir alleujat i orgullós.

—Orgullós, per què? La seva actitud és la d'un incompetent!

—Doncs perquè va descobrir que al turc mitjà l'anglès se li'n fot i que viuen sense complexes aquesta mancança, i que bo i sabent-se un analfabet funcional finalment va fotre el cul sobre el seient número 28 del bus de la línia 9008 de la companyia Metro, per això.

—Això és tan miserable com el tema del funicular de Taksim. Segueix, que em fas fer tard. Anatòlia.

—Vale. Doncs res, abans d'arribar a la Ca-pa-dò-ci-a diu que va tenir un moment d'il·luminació.

—A on? A l'autocar?

—En una estació de servei.

—Va tirar-se alguna turca, fent gasolina? Segur que només va tenir temps de fumar.

—Va veure sortir el sol just davant d'una cosa que no sabia que existís: el Llac de Sal.

—Ah.

—Un llac que podia haver estat un mar, un llac llarg com un dia sense pa, i tot salat. Llarg i salat com els dies del deliri de l'Univers Interior en Flames, que diu ell. El sol naixent anava encenent el color de la sal, que mutava del roig al color del detergent de casa. I que els ulls, després de la tensió de la Caiguda de Saigon, després de mil hores de viatge, els ulls li feien nosa i que se'ls hagués tret per fotre'ls en remull dins un gintònic però que tanta bellesa li ho va impedir.

—Quina prosa amanerada, tio.

—El cas és que després del Llac de Sal i unes altres mil hores de viatge va arribar a l'estació final, que era una estació novíssima i relluent però sòrdida i desèrtica, i que allà fou segrestat.

—Segrestat, eh?

—Per uns cabrons d'un Tour Turístic. Just fotre els peus sobre el terra polit recentment un paio amb un somriure així li va demanar si anava a Göreme, i l'incaut va dir-li que sí, i el van agafar per les solapes i el van fotre en una furgoneta blanca i que allà hi havia un parell de segrestats més d'altres nacionalitats (no estaven atemorits, ells, perquè segur que sabien alguna cosa que ell no sabia) i aleshores van conduir a alta velocitat fins arribar a un hostal que Quinina no havia escollit (no havia reservat res de res) i van obrir la porta lateral de la furgo i van llançar la seva motxila a la recepció, on l'amo del local va aturar-la posant-li un peu a sobre, i amb una mà a la cintura i l'altra sobre l'empunyadura d'una cimitarra de plata li va dir que el preu seria de 25 lliures i que si li estava bé i ell va dir que sí, i aleshores una mà sorgida del seu darrere el va tornar a fotre en la furgoneta i el van portar a fer una ruta que hagués desitjat fer per la seva pròpia voluntat.

—Sense haver dormit?

—En efecte.

—Quins fillsdeputa.

—Turisme de massa.

—Terrorisme cultural.

—Diu que si al curru decideixen reeditar la guia de fa vint-i-tres anys fotrà a caldo a aquests desgraciats del Tour. Però en fi, després el tio reconeix que aquest acte il·legítim també li va reportar rèdits importants i que va ser divertit parlar amb éssers humans d'altres nacionalitats. Al paio li va el discurs ambivalent, ja ho saps.

—Encara no m'has explicat res d'Anatòlia i jo me n'he d'anar.

—Prepucis.

—Què?

—Prepucis i polles de pedra.

—Vale nen... escolta, saps què, que m'ho expliques a l'Horinal, això d'Anatòlia, va bé? Et noto una mica espès. Les vacances a tu... malament, no?

—Ah, però que ja obre, l'Horinal?

—Rumoregen per allà que sí, que el 22 de setembre. Vinga, prome't-me que et cuidaràs, eh? Vinga, vale, 'déu...

First Swimming Lesson

2010-07-13T12:48:00.003+02:00

Escriu una frase en un paper i se la mira amb estranyesa, com si no hagués sortit de dintre seu, com si l'hagués escrit algú altre: enlloc d'escriure el seu tradicional "Quan tot es va acabar" ha escrit "Al principi d'estar sol". S'aixeca de la cadira i va a buscar el tabac de picar i el paper d'arròs, s'enrosca un cigarret i una frase el travessa sense permís, aquella sentència d'aquell general nord-americà que es vantava d'haver retornat el poble iraquià a l'edat de pedra. Per què ha interferit en el seu pensament, aquest general nord-americà? Ah, no se sap. Fa una pipada i observa amb atenció la frase que no li sembla seva i pensa quins mecanismes han canviat, que enlloc d'una frase ara n'escriu, involuntàriament, una altra. Toca la frase amb la punta del bolígraf, per veure si es mou.

Abans d'acabar el cigarret, però, ha estripat el paper. Cony, i per què? Doncs perquè s'ha llegit a consciència Guía de Mongolia, Cuentos carnívoros i Criatures obstinades. I perquè en la seva ment, ara, no hi ha lloc pel solipsisme pur, sinó només per l'adulterat; ara li ballen per la pensa negres que parlen valencià i que són doctors en metafísica, bombers concaïnomans, ciclistes estàtics, periodistes esportius extraviats, esclats de violència suburbana, magatzems de l'FNAC que són la cova de Plató, una estació de metro que es diu Burkina Faso i un verí informàtic que recorre el món. I tot això ha d'explicar alguns dels seus forats negres, la gola fosquíssima del llop, l'amor i el desamor, ha d'explicar la quotidianitat estranya dels habitants de l'abisme i els seus singulars costums solitaris.

I a tot això ell li'n diu escriure, que és una manera de complicar-se la vida tot omplint-la del sentit equivocat. I n'hi ha que no tenen pebrots d'escriure, però l'Arti sap que és una excusa, com tantes n'ha utilitzat ell. La primera lliçó per aprendre a nedar és saber enfonsar-se, amb dignitat o sense (ell, primer de tot, sempre sol perdre la dignitat). I al fons de la piscina, benvolguda senyoreta, tal vegada es trobi un individu bombollejant dintre de la seva gavardina de pell de color beige que en el llenguatge dels signes li explicarà la petita història de Leprince, la història del pitjor i millor escriptor del món, i que a mi, que ja la conec, sempre em fa riure dels que pretenen escriure només per arribar a ser bons escriptors, ai las!:

En su corazón, Leprince ha aceptado por fin su condición de mal escritor pero también ha comprendido y aceptado que los buenos escritores necesitan a los malos escritores aunque sólo sea como lectores o como escuderos. Sabe también que, al salvar (o al ayudar) a algunos buenos escritores se ha ganado a pulso el derecho a emborronar cuartillas y a equivocarse.

Roberto Bolaño.

Tatuar-se això

2010-06-18T11:09:00.002+02:00

Abans d'una decisió és té tot

(Però no es poden ajornar les decisions: ho perdries tot),

Després només es té una part i la renúncia.

(Renunciar no és fracassar, fracassar és precisament no ser capaç

De triar. La indecisó es menja l'ànima, la desfà. Entre tenir-ho tot i

Voler-ho tot hi ha una diferència substancial. Precisament perquè es vol

Tot, cal fer de la part el tot; és a dir, sentir la part com el tot, com la

Concreció del tot. La part és la concreció del tot, l'única manera possible

D'accedir-hi.)

Lluís Roda, Elogi de la llibertat.

Anatòlia

2010-06-14T09:11:00.017+02:00

A N.

A Paco

La vida no li ha semblat mai fàcil, a l'Arquitecte de Laberints. Allà on va, a cada pas que dóna, basteix murs i carrerons plens d'agudes cantonades. Amb el pas del temps va aprendre a alçar murs cada cop més infranquejables, a projectar més agudes cantonades, i així va anar fent. Quants més laberints bastia, més coses desaprenia el Constructor. Va desaprendre l'amor, va desaprendre la felicitat, va desaprendre l'alegria, la llibertat, va oblidar la ironia —única arma de la que els homes s'han dotat capaç de plantar cara als designis del destí. I l'Arquitecte, a qui alguns van aprendre a anomenar Artista Abans Conegut com Subal Quinina, va acabar per perdre's en el seu propi Laberint i la monumental monstruositat d'ombres i obagues el va engolir i el temps es va alentir fins aturar-se, i el silenci, i la buidor. El Constructor aleshores va estabornir els seus sentits, i va deixar de calibrar distàncies, multiplicant la seva proverbial miopia fins la ceguesa.

Molt de temps va condemnar-se a vagar pel Laberint. Massa temps per contemplar la seva obra, per la qual només sentia, a aquestes alçades, un fàstic profund, un tedi insuportable. I va trobar algunes veus amigues, en el Laberint, però, ai, la seva miopia multiplicada, la seva vista cansada, convertia qualsevol sortida en una trampa, en una broma de mal gust.

Finalment, després de recórrer la totalitat del Laberint, va trobar una escletxa en un mur, un fil de llum. Va atansar-s'hi pensant en un nou miratge, però no, no era cap miratge, era una escletxa de veritat. Temorós, va travessar el darrer mur i va fumar-se un cigarret. I va escoltar una veu diàfana, que li deia: «T'espero de fa temps.» «Quant de temps.» «Ben bé quatre anys. Potser més.» «Recony, doncs jo no et conec de res.» L'Arquitecte va fer un pas endavant, però automàticament van aixecar-se al seu voltant murs d'alçades israelianes, a la qual cosa la veu diàfana va treure una maça, i a cops decidits i fulminants va enrunar tanta ignomínia. L'Artista es va quedar perplex: «No sabia que es pogués fer això que has fet.» «I doncs, és que estaves perdut i ja no sabies res de res», va respondre la veu diàfana. «No serà gens fàcil, oi que ho saps, que ho torni a aprendre tot?», digué ell. «Més o menys, ho sé.» L'Arquitecte aleshores va girar-se per darrer cop a contemplar el seu Laberint. I després va ullar l'horitzó, que de tan incert li va fer por. I la veu diàfana li va fotre un calbot i va parafrasejar un micropoema que havia escoltat en algun lloc. «Tanto miedo para tan poco peligro». I ell va dir-li, temorós; «De debò no hi ha perill?» «No tant com el que t'has trobat allà dins», va fer la veu diàfana dirigint la mirada al Laberint.

I així és com s'acaba aquesta història i en comença una altra. I així és com finalitza la primera etapa d'aquest blog i en comença una de nova.

FI DE LA PRIMERA ÈPOCA

En contra

2010-05-09T23:55:00.009+02:00

De naturalesa pessimista, l'Abans Conegut es veu obligat a conviure a diari amb una mena d'estupidesa vital de proporcions gairebé universals. És en veritat enfarfegadora, aquesta fal·lera que detecta tan sovint entre amics i coneguts i saludats. Creure en el futur (creure, tan sols, que hi ha un futur!), creure en la pervivència i reconeixement de la teva obra, creure en dietes, en naturopaties, en l'amor, en la reproducció i en la bondat de l'espècie. L'Art accepta que tenir una actitud positiva en front la vida fa que no se't caiguin els cabells i que les arrugues arribin més tard i que hom visqui més temps. Fins i tot accepta que una actitud constructiva pot fer fins i tot que hom lligui i s'endugui a alguna optimista al llit. Tot això és cert, sí, carat, tot això és cert, sí. Tan cert com que fumar mata i que Zapatero és un vulgar mentider.

L'optimista, doncs, és un ésser pragmàtic, un ésser social. L'Art el felicita, i fins i tot l'admira. Invertir tantes energies en trobar el costat bo de les coses, o en lluitar per aconseguir que tot tingui un inevitable i patètic costat bo. Gràcies als crèduls i als optimistes tenim la merda de vida que tenim i que ens espera: viurem fins als cent anys, treballarem fins als vuitanta i deixarem un cadàver de pulmons pulcres i d'expressió feliç i pau eterna en el rostre blavós de la mort. Molt bé. L'Art se'n congratula.

L'Art, però, no és així. I creguin-lo si un dia se'l troben pel carrer queixant-se de qualsevol cosa i de sobte atura el seu discurs amarg i els hi diu: Ei, però jo ho he intentat, eh, aquesta cosa de ser feliç i anar content i ser l'alegria de la huerta i tot plegat... Oi-tant que ho ha intentat, el condemnat, i els resultats han estat d'una mediocritat indigna de l'esforç que l'Art ha esmerçat en sortir rialler per la ciutat saludant el sol saludant les nenes saludant el guardia urbano cabrón que et posa les multes. Tot ha estat en va. De la única cosa que li ha servit intentar ser un ésser social és per aprendre a amagar el seu negatiu estat d'ànim natural, i aconseguir que el deixin en pau i evitar aquelles repugnants mirades aparentment compassives dels éssers vitals. Com son pare, que és perico i amaga la seva lamentable naturalesa blanc-i-blava per tal que la gent del poble no li foti escarni i el deixin en pau amb la terrible maledicció que és ser d'aquell equipet desproveït del glamour de la victòria.

Avui, conduint l'automòbil per la Catalunya Central, ha pensat que si hom és de naturalesa negativa i trista, és estúpid mirar d'aparentar justament el contrari, malgrat que la gent social, els optimistes, aquells éssers d'immens cinisme, fugin d'ell i de la seva literatura obtusa i txunga com fugen les senyoretes educades de les rates fastigoses que pasten harmoniosament per les clavegueres. I així és. I si un és pessimista no pot pretendre ser optimista, així com un ésser de metre setanta no pot pretendre ser un tio de metre noranta. I els benaurats optimistes que hagin arribat fins aquí han de saber que un dia l'Abans va ser un contumaç optimista, un creient de l'optimisme, un fanàtic de l'optimisme. O potser es pensen que aquests pensaments desordenats poden provenir d'algú que no hagi cregut cegament en la vida? Va creure fins i tot en moviments socials i en la justícia i en l'amor correspost i fins i tot va creure que la bellesa física no ho era tot! I tinguin per segur que la vida no li ha fotut tantes putades ni molt menys com per acabar així de negatiu, i hauria d'estar content, però nah: no en sap, d'estar content i no sap vendre l'alegria que no té. Prou mentides socials! Només està content amb els éssers marcats a foc per la negativitat. En un grapat d'aquests ha trobat els seus iguals, com la seva admirada amiga de la muntanya.

Però que aquests pensaments caòtics no portin ningú a engany: com ja ha apuntat, només es troba del tot bé amb alguns i algunes dels seus iguals, perquè sap prou bé que la gent pessimista és en gran mesura també horripilant. Sempre plorant les seves penes (o pitjor, mig amagant-les), incapaços de detectar cap mena de sofriment que no sigui el seu, delectant-se fins la nàusea en el seu ego ferit i de dimensions monstruoses. Els integrants d'aquesta especie de negatius pensaran sempre que l'únic patiment autèntic serà el seu, i el teu serà sempre menor, en comparació. Diran, aleshores, que et detesten per autocompassiu. I et diran que ells no ho són pas, d'autocompassius. Quina vergonya aliena, tot plegat, cony.

I saben el millor de tot? Que un dia per casualitat l'Art trobarà allò que busca, i el seu discurs tenebrós donarà pas a un discurs d'una bondat i alegria infinita, i aleshores l'Art deixarà a l'estacada a tots aquests fidels creients del desamor i del pessimisme vital. I així és i així ha estat tota la vida. La gent canvia que fa por i només et tens a tu mateix i les teves circumstàncies. Mentrestant, estimeu-vos els uns als altres, que l'Abans Conegut no pot, no pot, uoh-oh, no pot.

Ballant pel Laberint

2010-04-29T19:26:00.011+02:00

Ell ballava la seva deformitat, ella ballava la seva bellesa,

ell ballava la seva joia per haver-la trobada,

ella ballava la seva por per haver estat trobada (...)

Friedrich Dürrenmatt, Minotaure, trad. Ignasi Pàmies

Pròximament a LaBreu edicions.

Els enemics es congratularan amb aquesta confessió i en faran escarni, però l'Art no ha sentit mai un especial interès pels clàssics. És així, així és. Naturalment, això implica una important tara intel·lectual, indica un pobre bagatge: abrigueu amb la vostra pietat aquest ignorant anomenat Artista Abans Conegut Com Subal Quinina!

No obstant, el pas de la ignorància al coneixement, aquest moment d'epifania, és tant més plaent quan més gran s'és, perquè ja has après que nades en un mar d'ignorància. Quan s'és massa jove, s'és només un ésser estèril i arrogant que es pensa que ho sap tot, quan en realitat les seves quatre veritats són un pou d'ignorància sense final. És per això que l'Art defensarà sempre que els estudis universitaris comencin passats els vint-i-cinc anys, o tal vegada els trenta. Abans, són una autèntica pèrdua de temps, perquè no acabes mai de valorar el que has après: no pots contrastar els teus coneixements amb la vida, perquè amb prou feina l'has viscuda. Així s'explica que a voltes els estudiants universitaris siguin uns autèntics gilipolles pagats de si mateixos, que ho tenen tot i no tenen res. L'Art està convençut que la seva experiència vital acumulada dotarà de més significat qualsevol lectura important postposada, com és la lectura dels clàssics, i per tant, no té cap pressa en posar-s'hi.

Del mite del Laberint, de Teseu, del Minotaure, d'Ariadna o Pasífae, ell només n'ha conegut algun eco llunyà i deforme. Sempre havia pensat en el laberint com un espai de malson, un bucle d'horror. Va ser quan Laertes va publicar Laberints i ell va poder conèixer el seu autor, Ramon Espelt, que el Laberint va aparèixer davant seu com la millor metàfora de la vida que s'ha fet mai, una metàfora mil·lenària infal·lible que commou i alleuja. «"Resoldre" el laberint significa explorar-lo en la seva totalitat.» Perdut com estava, a un pas de l'abisme de la desesperació, de sobte va visualitzar la seva vida i en va veure un laberint. Ja no estava tan perdut, doncs: havia aconseguit unes coordenades, un mapa imaginari, una mica de llum. Calia recórrer el laberint, explorar-ne tots els racons, els carrerons més foscos, les avingudes més plaents, els més tristos atzucacs. Calia viure el laberint, i així ho va fer i així ho segueix fent, amb paciència i determinació, fins que finalment en trobarà la sortida, que és l'amor, que és l'alteritat.

Tan entusiasmat estava amb el seu descobriment, que va demanar a Ramon Espelt que li recomanés un llibre que versés sobre laberints, un llibre literari, no un assaig, una obra no traduïda encara al català, una obra no traduïda encara al castellà. Home, va dir sense pensar-s'hi: Minotaurus, de Friedrich Dürrenmatt. Quinze dies més tard, passejant pel laberint de passadissos de la Fira de Frankfurt, va topar amb l'stand de Diogenes, una meravellosa editorial suïssa que publica l'obra de Dürrenmatt. La senyora, encantadora, li va donar un exemplar de lectura.

Molts mesos més tard, avui, l'Art s'ha llegit les galerades de Minotaure. I per poc no es posa a plorar d'alegria i de tristesa a parts iguals. La vida d'editor pot arribar a ser una puta merda, rodejada d'enemics, traïdories i incomprensió, però hi ha moments que valen tant la pena viure, aquells moments d'intimitat amb la obra... Rebre la traducció, contemplar la bellesa infinita del text, polir-ne els petits detalls... Avui, com si ell fos el Minotaure davant d'una paret de miralls, s'ha reconegut en la seva desgràcia d'una manera tan exacta... I és que una de les novetats del text de Dürrenmatt, que el fa únic i memorable, tan especial, és, segons l'epíleg d'Espelt, que: «Dürrenmatt inverteix la perspectiva tradicional que suposa la victòria de l'heroi, Teseu, sobre el monstre, el Minotaure, i ens situa els esdeveniments sota el punt de vista del propi Minotaure, construint així un relat profundament contemporani sobre un "innocent culpable" (ell no pot ser responsable de la seva monstruositat i el seu tancament de per vida) i la seva impossible "humanització" en contacte amb l'Altre (...)»

I té tanta raó, Espelt, en el seu epíleg, i l'Arti pensa tant en el concepte d'"innocent culpable", que explica tantes de les seves desgràcies i les seves actuals mancances, que se sent feliç i alleujat i trist i cansat i esperançat, perquè tal vegada aquest llibre sigui la seva Pedra Rosseta, el llibre que obrirà el cor a les dones que no el comprenen, perquè aquest llibre que aviat es publicarà és el mirall de la seva ànima càndida i innocent que s'entesta a amagar als altres, fent així el seu camí més laberíntic i solitari.

Aquests dies de fotosíntesi, trobaran vostès a l'Art i alguns dels seus amics publicant coses dedicades als propers esdeveniments poètics que succeiran a Fastigosa a mitjans de maig. Tots desitgen que us agradi.

No importa

2010-04-25T05:09:00.005+02:00

D'alguna manera s'ha reconciliat amb el món festejant -o pensant que festeja- les dones que creu que s'ho mereixen, sense esperar-ne cap resposta, per pur plaer de fer el bé i dir coses admirables i agosarades. Són mostres gratuïtes d'amor, que no costen res. Com donar foc. Són les esperances dipositades en un dècim de loteria, és el coi de primavera. L'optimisme.

Albània mon amour

2010-03-23T19:29:00.005+01:00

Mentre fumaven han divisat el primer cas de dona sobre bicicleta de la primavera, aquella nefasta estació de l'any. L'Abans és molt sensible a les dones que van en bici, i tanta bellesa li ha proporcionat uns segons de distracció, però també un seguit d'urgències que abans no sentia. Aquestes urgències que abans no sentia han convocat, al seu torn, un malestar general cíclic i antic.

Per fugir de l'abisme que es dibuixa sota els seus peus cada cop que pensa en l'amor, ha decidit pensar molt en Albània. Albània com a concepte, Albània i la metafísica albanesa. Albània, dones amb bigoti. Albània i Mercedes robats. Albània i ultraviolència de màfia local. Albània, Cornellà d'Europa. Albània un diumenge a la tarda i tot tancat. Albània, fems i totxana. Albània i mausoleus socialistes abandonats. Albània i cinc búnquers per habitant. Albània i la tracció animal. Albània i el seu mediocre paper en l'esport. Albània i gitanos tocant un casio. Albània i els xandalls. Albània i la Rucca Presidenti George W. Bush. Albània, pàtria dels albanesos. Albània i l'ex-marxisme leninisme cutre i pop. Albània i la tirania en forma de blocs de pisos. Albània i metacrilat i uralita.

En què és superlativa, Albània? En res, al contrari que la primavera. Tot ha de ser molt avorrit, a Albània. Deuen haver-hi moltes bicicletes, això sí. Bicicletes i rucs de càrrega. Malgrat tot, Albània. Albània i els seus cotxes de llauna. Albània, tu i jo. Què hi dius, Albania. Amb tu, qui recorda la primavera.

Nota. El meu cap tenia una vella obsessió. Volia editar una guia d'Albània, aquell país. Feia anys que ho desitjava, però tots els nostres escriptors de guies reien i deien en veu alta Albania? Doncs ara ja la té. Felicitats, jefe.

Variacions entorn a una coberta

2010-03-18T11:13:00.019+01:00

La cualidad número uno del editor respetable es

la capacidad de quedarse inmensamente callado.

Andrea Palet, “Breves apuntes para editores”

Des que es va assabentar que tenia enemics amb llargues llengües i ganivets esmolats, que l'Abans Conegut no escriu sobre les seves aventures editorials. Ras i curt, els enemics li han fet perdre la confiança i les ganes d'explicar coses. També s'ha deixat furtar el sentit de l'humor. Ordre i progrés. Deixarà, doncs, que amics, enemics i lectors opinin lliurement sobre El cobrador, de Rubem Fonseca, i ell es quedarà immensament callat, com hauria de fer qualsevol editor digne del seu nom.

Així que, del llibre, es limitarà a assenyalar l'estranya fixació amb les dentadures que ha detectat, després d'unes quantes lectures, en la gran majoria de relats i que proporciona una original unitat al recull. Potser l'obsessió amb la higiene dental sigui un element de la poció secreta que fa que un escriptor sigui millor que els altres, alguna cosa estranya que l'autor introdueix en el seu registre i que dota de personalitat un relat, o una novel·la, o un conjunt de contes. A més de dotar d'una certa unitat al text, la repetida menció a les dents assenyala subtilment una moral estranya i macabra: a voltes, tenir una bona dentadura és una condemna a mort i una de ben podrida, un salconduit que serveix per conservar la vida. L'estat de les dents com un indicatiu infal·lible de condició social, més enllà de la cartera. Ordre i progrés.

Per què deu ser que se’ns corquen les dents? Segurament el meu dentista se’n riuria, d’aquesta pregunta. [Pierrot de la Caverna]

La recepcionista em va fer un somriure d’orella a orella, com només saben fer-lo els que tenen totes les dents [Mandrake]

No tothom té tantes dents com vostè. [Onze de Maig]

Me l’ha examinat amb un mirallet i m’ha preguntat com era que havia deixat que les meves dents estiguessin en aquell estat. [El cobrador]

Va mudat, fa molt de goig, tot sanforitzat, abraçat a una rossa enlluernadora, i col·loca glaçons dins d’un got i somriu amb totes les dents, les seves dents les té ben posades i són de veritat, i li vull posar la grapa a sobre amb la navalla i tallar-li les galtes fins a les orelles, i totes aquelles dents tan blanques quedaran al descobert amb un somriure de calavera vermella. [El cobrador]

No m’enfado, el negre no té gaires dents, dues o tres, tortes i fosques. Li dic: d’acord, no ens barallarem pas, per això. [El cobrador]

En fi, els exemples són nombrosos. Però només parlant de tecnicismes i anècdotes extraliteràries l'Art se sent segur. Parlarà, doncs, de la coberta.

L'Art té amics que han mostrat admiració per la fotografia de la coberta i aquesta realitat l'anima a explicar-ne els orígens. És una d'aquelles infrahistòries que contenen les pàgines de crèdit d'alguns llibres, perquè darrera de cada copyright o cada nom hi ha alguna cosa que podria ser explicada i no s'explica. Tal vegada pugui interessar algú la història de la fotografia de la coberta del Fonseca.

La foto la va prendre l'Abans Conegut Abans de Ser Editor, en un dels barris més cabrons de Caracas.

El Mercedes des del qual l'Art va prendre la imatge que després formaria part de la coberta d'El cobrador va pertànyer al senyor Rómulo Betancourt, un dels polítics que va fundar el partit Acción Democrática, després de la caiguda del dictador Pérez Giménez. El 13 de febrer de 1959 Betancourt va jurar el càrrec de President de la República de Veneçuela. O sigui, el Mercedes era un cotxe presidencial, i com a tal portava incorporats totes les prestacions del moment: un motor d'una potència envejable, enginys que permetien baixar les finestres automàticament, una tapisseria de cuir confortable, posavasos, vidres fumats, etcètera. Diuen que Betancourt va patir una temptativa d'assassinat, de magnicidi, dintre d'aquell Mercedes des d'on es va prendre la fotografia.

Més de quaranta anys més tard, aquell cotxe estava sota la tutela d'un militant adeco, o com li agrada dir a aquell individu uniformat, el cotxe estava, com no podria ser d'altra manera, sota la tutela d'un escuálido. Aquest escuálido va prendre els seus riscos i va accedir a portar a l'Art a conèixer la part evident però invisible de Caracas, els carrerons més perillosos i putrefactes, les barriades on ningú no va, a no ser que s'acostin les eleccions i s'hagi de comprar la voluntat del poble. Van aparcar el Mercedes en una vorera i van anar a prendre's una Polar darrere altra amb els líders veïnals, en un bar que era un llarguíssim passadís que acabava en una nevera prenyada d'encara més Polars. Malgrat que el dia era prou clar si s'alçava la mirada al cel, si es posava de nou al carrer, tot es tornava fosc, brut i perillós. Arquitectura informal, reixes a totes bandes, una calma paradoxal, un desassossec fet d'obra vista. Després de visitar una santera alcohòlica que fumava puros i vestia un xandall lluent van tornar a la fràgil seguretat d'estar dintre del cotxe. Van arrencar el motor, i el cotxe va començar a lliscar en punt mort salvant tots els desnivells.

Quan tornaven al barri de classe mitja que Chávez havia deixat caure a l'abisme a major glòria de la boliburguesía, el cel es va obrir i va caure un d'aquells xàfecs de judici final que cauen sovint sobre Caracas. El terra del Mercedes va començar a inundar-se. Els parabrises no podien gestionar tanta pluja, els amortidors patien i grinyolaven amb els cràters o obusos que esquitxaven de perill l'asfalt, el carro bressolava amb agressivitat els seus ocupants. Malgrat tot, aquell Mercedes invencible, aquell que havia frustrat un atemptat contra el president de la nació narcotitzada amb fortor de petroli i carburant, avançava impertorbable entre la misèria i el delicte.

Finalment, llegint els relats d'El cobrador, a l'Arti se li va encendre la llumeta. Entenguin d'una vegada per totes perquè va resultar ser una benedicció aquell passeig cap a l'infern una tarda caraquenya:

Em toquen els pebrots, aquests individus que van en Mercedes. El clàxon del cotxe també em posa malalt. Ahir a la nit vaig anar a veure el paio que tenia una Magnum amb silenciador per vendre al carrer de la Cruzada, i, quan travessava el carrer, un individu que havia anat a jugar a tenis en un d’aquells clubs pijos que hi ha per allà ha tocat el clàxon. Jo anava distret perquè estava pensant en la Magnum, quan ha tocat la botzina. He vist que el cotxe venia a poc a poc i m’hi he aturat just al davant.

El cobrador, El cobrador, Rubem Fonseca, LaBreu, 2010. Traducció de Josep Domènech Ponsatí.

NOTA: Sí, ja se sap, Fonseca és brasiler, no pas veneçolà i Caracas no és Rio. Però els barrios, o las favelas, o les villa-miserias, configuren no-llocs perfectament intercanviables, territoris de col·lisions i desastres equivalents arreu de Llatinoamèrica. Aquesta imatge també podia haver estat presa a Santaco, o a Ciutat Meridiana.

I de bonus track, algunes imatges alternatives que també podien haver estat una coberta:

L'Artista Abans Conegut es queda de braços creuats i, finalment, calla.

El post més important

2010-03-07T23:57:00.007+01:00

Y no olvidéis que el torturador es un funcionario, que el dictador es un funcionario... burócratas armados que pierden su empleo si no cumplen con eficiencia su tarea. Eso y nada más que eso, no son monstruos extraordinarios, no vamos a regalarles esa grandeza!!

Albert Pla, Fermin Muguruza, Veintegenarios

A l'Art se li ha acabat el tabac i a fora plou i la nit cau com una condemna sobre Fastigosa, però aquesta nit l'Art s'ha imposat una missió: cal que aquesta nit escrigui el post més important.

Cal, no obstant, aconseguir el to adequat; allunyat d'una nostàlgia encara prematura, lluny també de la ira a punt de desfermar-se. Ara per ara, cal moure's amb prudència pel pantanós terreny de la conjectura. La nostra sort corre a les palpentes pel laberint de l'expedient administratiu: la trista, la indigna, l'absurda espera. L'Art s'encén ara un cigarret imaginari, es passeja pels metres quadrats de casa seva amb impaciència. Potser hauria d'expressar la vital importància que revesteix per a ell l'O.R.I.N.A.L., però corre el risc inassumible de mariconejar i despertar la compassió caritativa que ell detesta, caure en l'anècdota personal.

Cal pensar amb clarividència: hem d'elevar l'expedient O.R.I.N.A.L. a les esferes polítiques, prendre l'expedient de les mans blanques i fines del mediocre funcionariat que per ara guia el nostre destí i plantar-lo davant de les ridícules autoritats que ens governen, per vergonya seva. Coneixem els mecanismes, coneixem l'ànima humana. La humiliació és el més eficaç dels verins, i la humiliació va lligada al verb, i el verb és la pàtria dels poetes. Cal administrar aquest poder amb cura, vessar-lo en el moment adequat. No ha arribat encara aquest moment. Cal mostrar només la poteta. I si la poteta no funciona, caldrà invocar a la Justícia Poètica, implacable, cega i enfollida. Sabem a quines portes cal picar: televisió, ràdio, premsa, blogs, facebook, urnes.

Un missatge per a tu, Hereu: no deixarem que facis les nostres vides més mediocres del que ja són. No deixarem mai que ens toquis l'O.R.I.N.A.L. Corres el risc que els pixats se't caiguin a sobre. Dues setmanes sense O.R.I.N.A.L. són dues setmanes de bufetes plenes.

La digressió Puyal

2010-03-02T20:59:00.006+01:00

L'Abans Conegut Com adora les retransmissions del Puyal.

Quan diu: Slatan-Slatan, dibuixant perfectament una ela i estirant la a, amb una treballada veu nasal. És com una fuetada. O quan deia Ha marcat Eto'o-Ha marcat Eto'o-Ha marcat Eto'o i la cosa es torçava en un hipnòtic cant vudú; Hamarkatetó-Hamarkatetó-Hamarkatetó. O quan diu AvenTouré Yayá, quan l'africà s'endinsa més enllà del mig del camp. Depenent de l'entonació que utilitza per dir Valdès, hom sap fins a quin punt revesteix de perill una determinada acció de l'oponent. No li cal al mestre Puyal entretenir-se en banalitats com encertar el nom del jugador que ara controla la pilota. Fins i tot es permet el luxe de no informar sobre accions que poden comprometre el devenir del partit, i divaga en digressions alienes al terreny de joc. (Aquestes coses es descobreixen quan es segueix el partit tant per la tele com per la ràdio. Arrel d'això, l'Art mai no ha entès com no foten fora als locutors de TV3 i no connecten l'àudio directament amb Catalunya Ràdio.) Deia que el mestre Puyal es pot permetre el luxe de fer el que li roti, ja que ell s'ocupa de les fantasies fonètiques i de l'art de relatar un partit de futbol, i els col·laboradors han après que la seva feina és apuntar la veritat, tasca òbviament més mundana, però igualment necessària, com una nota al peu de pàgina. I amb tot això, el senyor Puyal fa art amb rigor.

Recorda que en edats pretèrites escoltava el Puyal amb certa satisfacció i sense cap mena d'esperit crític, com aquell que encara es pensa que son pare té sempre raó. Més o menys per la mateixa època en que va descobrir amb amargor i sopresa que també es pot jutjar al pare, va descobrir que el Puyal s'havia tornat despòtic i que entre els seus col·laboradors d'aleshores hi dominava un estat de por insuportable. Això és el que a ell li semblava. En opinió de l'Art, hi va haver un temps en què el mestre Puyal tractava molt malament als col·laboradors i aleshores els col·laboradors aguantaven estoicament una recriminació rere una altra i es feia un silenci a les ones densíssim que durava molts segons-hores, i doncs, feia que la retransmissió deixés de ser divertida. l'Abans Conegut va deixar d'escoltar el Puyal, fastiguejat.

Però d'això fa temps, ja. Ara es respira un ambient de cordialitat i perfecta entesa entre Puyal i col·laboradors, que no arriba mai al col·leguisme fastigós que gasten els de RAC1, que són d'una vulgaritat espantosa.

L'Arti està convençut que quan sigui un vell podrà torturar a la joventut àpatica que l'envolti amb històries del gran Puyal, començant les seves diatribes amb la següent fòrmula: En època del Puyal...

I això és tot el que l'Art volia escriure sobre aquest tema d'importància cabdal.

Notes caòtiques sobre un cap de setmana a París

2010-02-15T22:40:00.022+01:00

La laideur a ceci de supérieur à la beauté

qu'elle ne disparaît pas avec le temps.

Serge Gainsbourg

Com una juguesca, com un desafiament, van dir-li: si t'aconseguim una entrada, vindràs a París?

El problema de París és el de Fastigosa: la ciutat només t'ensenya el que vol, una única ruta per travessar el que tu voldries que fos un laberint. Impossible ser un viatger, a París, descobrir-li les vergonyes i els secrets, la història no oficial. Ella vol que siguis un turista exquisit i, sense temps per revoltar-te, acceptes el teu rol i et comportes com les autoritats volen que et comportis: com un perfecte consumidor.

Tens uns amics llatinoamericans que han viscut uns anys aquí. Mires d'imaginar-te'ls i no pots. De sobte, un corrent d'admiració cap els teus amics. I d'enveja. I de curiositat.

Les manetes que serveixen per obrir les portes dels metros de París. Són un mecanisme diabòlic, intimidant. Fan que les portes s'obrin d'una revolada, i et fan posar de mal humor. Fan posar de mal humor a tothom, però ells no ho saben, perquè hi estan acostumats. Hi ha una parada de metro que es diu Stalingrad.

A la Bastilla mires d'imaginar la tremolosa fulla de la guillotina penjant sobre els colls blancs i perfumats de tanta noblesa, però no pots. Mires de recòrrer els dissortats camins dels artistes que han conegut la misèria i el fracàs a París, però no els trobes. Per fortuna, fot un fred que et trenca la cara. Ho trobes un senyal d'autenticitat que fa d'aquesta escapada un esdeveniment encara més singular. Jo vaig estar a París per veure el 2666 de Rigola i Ley i nevava.

Un te (aigua calenta i un sobre d'herbes aromàtiques) costa quatre euros. Només el darrer dia van trobar un café amb llet que no superés els tres euros. Va ser sota de l'hotel del vell borratxo. Uns turcs jugaven a cartes i parlaven llengües rares, barrejades amb francès.

Comproves de nou que l'autoritat, aquí i arreu, tracta la ciutadania amb una condescèndencia tan estúpida com irritant. Com si fossis subnormal i no et poguessis valdre per tu mateix, et neguen l'entrada al cementiri de Père-Lachaise perquè està tot glaçat. Imbècils. Si volgués anar als Estats Units, pàtria de la demanda legal, aniria als Estats Units. Si em trenco el còccix rendint honors a tant cadàver exquisit, és el meu problema. El meu còccix és meu, meu! Em sentiu, funcionaris miserables?! Meu.

Només se sent un viatger al municipi de Bobigny, extraradi de París, durants els descansos de 2666. Allà recorda que viatjar és sentir-se lluny de tot i de tothom, i aquest és un sentiment alliberador que l'inspira. Els blocs de pisos s'alcen i s'iluminen contra el cel cada cop més fosc. La via del tren acaba el seu recorregut en aquest cul del món, i és aquí on s'estrena, adequadament, 2666 de Bolaño. El marc és el més indicat. Ningú aplaudeix al final de cada acte. Ho trobes estrany, tot plegat. Un nou amic, un animal d'escena, la mà dreta de Rigola, t'explica que a cada lloc s'aplaudeix de manera diferent. Només al final, la gent s'aixeca i exclama bravo, bravo! Trobes que hi ha pocs francesos, entre el públic, però això no ho pots saber. Estàs content de veure de nou l'obra, els moviments a càmera ràpida i a càmera lenta dels actors en la part de Fate, el cel blau i morat de la part d'Amalfitano, etcètera. Et sents, tot d'una, un estrany, però no li dónes més voltes. Els senyors del Lliure tenen l'amabilitat de convidar-vos, a tu i al teu amic, a tornar a la ciutat amb el seu autocar. Penses en la vida itinerant d'una companyia de teatre, en la seva grandesa, en la seva misèria. Sopeu amb alguns dels actors. Et fan preguntes sobre Bolaño, i et ruboritzes. Què en saps, tu, de Bolaño. Res, no en saps res de res.

L'endemà, un sol afable, revitalitzador. El fred, però, segueix partin-te la cara. Passejeu entre enamorats encantats d'haver-se conegut, però no et deixes impressionar. Aneu a visitar una exposició d'art contemporani. Penses que tal vegada puguis obtenir una bonica imatge per la coberta de La maleta, però no n'estàs segur.

Abans de pujar a l'avió has comprovat que les companyies d'aviació i les autoritats aeroportuàries tenen un comportament cada cop més arbitrari. Tens les galtes enceses pel fred, pel cansament. L'avió s'alça sobre París. Llegeixes el Tercer Reich, febrilment. Bolaño té alguna cosa maligna, aquell no sé què malaltís que tenen tots els hotels de la costa. T'adorms i somnies però no pots recordar què somnies. A hores d'ara ja estàs malalt.

El senyal, la coincidència

2010-02-05T02:31:00.005+01:00

A veces jugamos con vendedores ambulantes, otras con veraneantes, y hace dos meses hasta pudimos condenar a un general alemán a veinte años de reclusión. Llegó de paseo con su esposa, y sólo mi arte lo salvó de la horca.

El desperfecto, Friedrich Dürrenmat

Aquest d'aquí dalt és l'encapçalament a la novel·la El Tercer Reich, de Roberto Bolaño. És una estupidesa, ell ho sap, però s'estremeix quan pensa que un dels propers títols de la col·lecció de poesia Alabatre, de LaBreu edicions, és Minotaure, de Friedrich Dürrenmat. Ho considera un bon senyal i així ho fa constar en el seu miserable blog.

... i malgrat tot...

2010-01-22T21:04:00.005+01:00

Em toquen els pebrots, aquests individus que van en Mercedes. El clàxon del cotxe també em posa malalt.

Rubem Fonseca, El cobrador, trad. Josep Domènech Ponsatí, LaBreu 2010.
(en preparació)

Mea culpa, mea maxima culpa

2010-01-20T10:27:00.004+01:00

Potser l'apunt anterior peca d'arrogància. Mea culpa, mea maxima culpa. Arrogància perquè les meves accions i opinions no són en absolut infal·libles. Deixin que m'expliqui.

Sabran ja molts de vostès que amb uns amics tenim un projecte editorial que ens suposa molt esforç però també un plaer difícil d'explicar. És un projecte sense ànim de lucre, és a dir, que tots els diners que arrepleguem van destinats a publicar noves coses. Afortunadament, podem seguir vivint de sous provinents d'altres bandes.

La premsa i els lectors ens tracten amb una exquisidesa que a voltes em ruboritza, perquè no som perfectes, malgrat que la nostra intenció és la de publicar llibres perfectes, si més no, pel que fa a qüestions que depenen exclusivament de nosaltres: disseny, distribució, ortografia, premsa.

Un dels blogs que es fa ressò d'Un bàrbar al jardí esmenta una llista d'errates existents en la nostra edició. Ho fa amb molta delicadesa, que agraeixo. Tanmateix, em veig obligat a sortir en defensa del traductor i de la correctora que han treballat el text. Les errates són responsabilitat nostra, dels editors. Sempre. Mea culpa, mea maxima culpa. No dubtin ni un moment de la professionalitat dels nostres companys.

Em sembla que ha arribat el moment d'explicar la història íntima d'Un bàrbar al jardí, que malgrat no ens exonera de les nostres responsabilitats, pot ajudar a comprendre les dificultats de publicar en català, i les condicions en les que vam fer treballar a la correctora.

Fa uns mesos, el traductor es va posar en contacte amb nosaltres, com qui trepitja la última platja. Malgrat que algunes editorials catalanes importants van mostrar interès en el llibre, totes van considerar que publicar un text d'aquestes característiques seria una mena de suïcidi comercial. El traductor, doncs, va picar a la porta correcta. Acte seguit, vam començar a investigar qui ostentava els drets internacionals de Zbigniew Herbert. Els drets els tenia un vell conegut, que va tenir la delicadesa d'informar-nos que els drets ens castellà ja havien estat adquirits.

Ens va exigir, també, unes condicions que no m'atreveixo ni a verbalitzar, de tan indignes que em semblen, que ens obligaven a sortir al mateix temps o després de l'edició amb la llengua co-oficial d'aquest país. Algun editor a qui vaig consultar es fa enfurismar en saber-ho i em va aconsellar que ho deixés estar. Amb tot, vam tirar endavant, i ens vàrem preparar per una cursa a contrarellotge, perquè no volíem donar ni una setmana d'avantatge a l'edició castellana, i perquè Un bàrbar al jardí ens va enamorar. Vam veure que podíem pagar una correctora, no la quantitat que voldríem, sinó la que ens podíem permetre, i li vàrem explicar que ens corria moltíssima pressa. Va fer la seva feina amb professionalitat i, sobretot, amb una rapidesa que ara i sempre li agrairem, donades les circumstàncies i la pressió a què la vam sotmetre.

Vam rebre el contracte de l'agència, i vam observar una escletxa legal que va permetre que la nostra edició sortís abans que la castellana. Ni al mateix temps, ni després: abans, la qual cosa ens va suposar una alegria indescriptible, una victòria. La sortida de l'edició castellana, desconeixem per què, ha estat ajornada almenys dues vegades, però sortirà aviat.

Però tot té un preu: Hi ha errates injustificables que a mi mateix em sorprenen; jo, que em vaig llegir el manuscrit dues vegades abans de ser maquetat, i una altra vegada per introduir les darreres correccions, no vaig veure que "templaris", mal llamp, en català es diu "templers", per exemple. Com pot ser, com se'm va poder passar per alt? Mea culpa, mea maxima culpa.

Saben, la feina del traductor i la del corrector i la de l'editor són molt ingrates: poquíssimes vegades es poden observar els teus encerts, i sempre, sempre, sempre, deixes al descobert les teves mancances, els teus lapsus, els teus oblits. Cal conviure amb ells i, si es pot, reduir-los a la mínima expressió. Aquest és el nostre anhel. Espero que un dia l'admirable blog Ucronies només hagi d'escriure un post sobre una de les nostres edicions, i no dos.

L'ésser caduc o "entre todos la mataron y ella sola se murió"

2010-01-19T20:40:00.006+01:00

A las oficinas de una editorial media llegan al cabo del año casi 1.000 manuscritos. En España deben de circular durante ese tiempo más de 5.000 originales diferentes. La inmensa mayoría de ellos son impublicables, como sabe bien cualquiera que los haya ojeado, y lo primero que hace el editor (gastando dinero para ello) es separar el grano de la paja.

Luisgé Martín, El País

Sóc anacrònic, reaccionari, apocalíptic i antimodern.

Per exemple, m'agrada molt fumar. Per exemple, em dedico a editar llibres. Abans aquestes dues activitats haurien estat considerades fins i tot venerables. Ara la gent m'escup pel carrer. No és estrany que em consideri un ésser melàncolic i emprenyat, ja que el món ha mutat fins a fer-se incognoscible i obtús als meus ulls esgotats. Ara sóc un ésser menyspreable, incomprès. Sóc l'ésser caduc.

Però sóc jo qui no comprèn, jo, l'antimodern. Ah, aquella maledicció de l'antiga Xina, aquell fukú oriental que desitja a la seva víctima que visqui temps interessants...

Càndid com pocs, pensava que els blogs eren una escola per aprendre l'hàbit callat de l'escriptura, una plataforma adequada per aquells que anhelaven convertir-se en escriptors començant pel principi. Després d'uns anys, els bloggers més capaços, els que mantenien intactes l'esperança, l'alegria i la il·lusió, aquells que havien creat un llenguatge propi, aquells que havien après a defugir i minimitzar els efectes del verí de l'èxit immediat, emprendrien el solitari i incert camí de l'escriptor. Però Déu va crear l'autoedició, i els bloggers es van convertir en uns éssers arrogants i espitragats, uns éssers autosuficients i orgullosos i la ira va créixer dintre seu i la van llençar contra aquells censors antiquats, aquells patètics comerciants: els editors. Van desaprendre el sentit de la humilitat davant de l'ignot i inacabable món de l'edició, un món que aparentment no els interessava, un món que certament desconeixen, un món que, lluny de ser saludable i just, exercia una funció interessant: la de filtrar porqueria i posar la gent al seu lloc. No tothom té talent, per moltes visites i premis que obtinguin els seus blogs, per molta mercadotècnia que emprin contra els seus lectors. És clar que aquells carcamals d'editors cometien errors imperdonables, però al capdavall la justícia i la literatura gairebé sempre s'acabava imposant per sobre de les ineptituds d'aquells (primer) humans (després) editors. I és ben cert que hi ha hagut des de sempre una relació d'odi cordial i sincer entre autor i editor... el motor de tanta literatura. Quina merda, quin terrible avorriment, la pau dels cementiris i de la publicació descontrolada, sense aquell enorme enemic anomenat editor! Quina tristesa, la manca absoluta de responsabilitat social i bibliogràfica, la del que ho vol tot no podent oferir res més que el seu blog!

Aquesta desafecció infantil es va agreujar amb l'aparició de l'invent de l'e-reader, destinat a omplir les butxaques dels venedors de fum que s'aprofiten de l'ambició desfermada en l'ànima orgullosa de l'home modern, i que amb tota probabilitat sortiran victoriosos encolomant-nos més servituds tecnològiques. Tot aleshores va anar de mal en borràs: les agències literàries van voler fer d'editors utilitzant totes les males arts possibles, els distribuïdors van voler fer d'editors, els escriptors van voler fer d'editors: tots abraonant-se sobre el cadàver calent d'aquell individu antimodern, pragmàtic, arrogant i altiu, però també genial i d'una sinceritat gairebé insultant. A qui se li acudeix confessar que la literatura gairebé amb tota probabilitat no et portarà mai el plat a taula, malgrat ser estrictament cert des que la literatura és literatura?

El cas és que els autèntics escriptors, els que es sacrifiquen en silenci per parir alguna cosa perdurable i bella, aquells per qui val la pena ser un estúpid editor anacrònic, es veuran envoltats aviat d'un tsunami terriblement frustrant de creadors mediocres i orgullosos, fills del blog, fills del segle del llibertinatge tecnològic, fills de la falta absoluta d'autocrítica i d'ambició desbocada.

Però saben què? Que se m'en fot. Tinc previst enfonsar-me lentament amb aquest vaixell de paper i tinta que ja no sura. Desapareixeré lentament en l'abisme submarí de l'oblit i la total inutilitat amb el puny alçat i amb un somriure estúpid del que, no ho dubtin, em penjarà fins el darrer moment una cigarreta fumejant.

Esdeveniments extraordinaris

2009-12-31T08:59:00.010+01:00

El capità li oferí un cigarret, com a senyal que la conversa no havia de ser oficial. Va dir:

—S’acosta cap d’any. Malauradament, és indefugible. O sigui, que al quarter hi haurà borratxera general. I la borratxera comporta, inevitablement, esdeveniments extraordinaris… Si fessis un esforç i, tal com diuen, fessis servir la teva influència… Parla’n amb en Balodis, en Vólikov… Bé, és clar, i amb en Petrov. La tesi principal és: beu, però amb mesura. No beure en absolut seria massa. Això, tal com diuen, seria una utopia antimarxista. Sàpigues quina és la teva mesura… La zona aquí al costat, les armes personals, ja ho entens…

Dovlàtov, Sergei.
La zona, trad. Miquel Cabal. LaBreu, 2009

Aquest any Nou: ha caigut moltes vegades, tantes com cops s'ha hagut d'aixecar. Ha observat una paret nua de color nevera buida tirat sobre un sofà durant excessives llunes. Un dia va cobrir el cony de paret amb un cobrellit de colors vius i ondulants i, que el pengin ara mateix, allò va salvar-li la vida. Ha donat el cor a qui no el volia en diverses ocasions. Ara diu que ha deixat de creure en l'amor: sense rancor, però sense contemplacions. Un dia va decidir posar fil musical al seu Univers Interior en Flames i va descobrir el jazz. Ha viscut la contradicció de ser feliç i sentir-se un autèntic desgraciat al mateix temps. Va ser quan va sortir el Dovlàtov. El dia de la presentació li va escriure una carta que va llegir davant de tothom. Ha suat sang, però diu que ha valgut la pena. Ha descobert que l'odi, invariablement, té forma d'agent literària. Ha après a paladejar paraules estrangeres com pikapolonica i gute nach. S'ha emborratxat. Ha descobert la grandesa d'algunes dones, i la baixesa d'algunes altres. També ell s'ha comportat amb grandesa. I amb baixesa. Un dia va agafar el cotxe i va fugir. Un altre dia va assolir la il·luminació i ho va entendre tot. Li van venir ganes de plorar i es va sentir bé. Quan ho va haver apuntat tot, va poder escriure altra vegada. Ha après a escriure per dins. Un dia va tenir un cop de sort. Un altre se li va caure el món a sobre. Una noia desconeguda li va dir: em posa com escrius, i allò va ser una victòria. Ha estudiat la relació simbiòtica entre la bicicleta i la dona. El seu equip ha guanyat molts trofeus. Ha escrit algun post que estava bé. Van enviar-li un mail escrit en anglès que conserva amb orgull. Diu que potser l'emmarcarà. Ha après a gaudir dels èxits amb discreció. Els fracassos no li fan tanta por. Ha decidit plantar cara als imbècils i als cretins. Estima als seus amics més del que ells es pensen. Diu Pierre Rosenstiehl que "resoldre" el laberint significa explorar-lo en la seva totalitat.

Combray

2009-12-15T22:58:00.015+01:00

Durant molt temps me'n vaig anar a dormir d'hora

Marcel Proust, Combray.

Trad. Josep Maria Pinto

Tens una gran alegria al cos, Art. Ho faràs anar ras i curt: avui han presentat en societat Combray, «la capella que serveix d'entrada a la gran catedral que és La recerca del temps perdut», de Marcel Proust. L'edita El cercle de Viena.

I et diré, alçant la cella i arrugant el front, incrèdul: «òbviament no podies deixar d'anar-hi, ja que Proust t'encanta.» I arronsaràs les espatlles, perquè encara no saps si t'agrada Proust. Però tenies un motiu d'enorme pes per deixar-t'hi caure, doncs el traductor és un vell amic a qui, sense gairebé conèixer, estimes i respectes. El traductor és Josep Maria Pinto, o sia, ni més ni menys, un dels degans de la blogosfera escrita en català (odies el terme catosfera, que confons amb malícia amb catetosfera): Combray.

«Ha estat una presentació llarga i densa.» Però cal que matitzis això ara mateix, Art, perquè no faries justícia en absolut. Intentar explicar de què va una obra de la magnitud i característiques de La recerca... resulta un esforç titànic, potser fins i tot inútil. Però malgrat l'extensió i la complexitat argumental dels raonaments de Julià de Jòdar, et sembla que l'has entès, oi Art? No és fàcil explicar el quid de la magdalena: es requereixen certes experiències que, penses, només els escriptors, els Ar-tis-tes de debò, poden arribar a comprendre en la seva totalitat. El miracle de la magdalena és un fenomen que a tu, que just ara comences a escriure, només t'és permès contemplar de lluny, com si fossis un deixeble que acaba d'ingressar en un temple a la cerca d'una il·luminació que s'intueix molt llunyana, tal vegada fora de tot abast, Art, fora del teu abast. Rius amb tristesa. Assenteixes.

La complexitat discursiva de de Jòdar ha tingut un magnífic contrapunt en les paraules senzilles de Pinto. No saps si ho han fet expressament, però la complexitat i la senzillesa, sembla, són un dels secrets de l'obra de Proust, i avui has presenciat un clar exemple d'aquesta aparent paradoxa.

Però mira si n'ets de dispers, Art, que mentre durava la presentació t'has fixat en un jove que seia apartat de la gent amb una voluntat de ferro. Era un jove d'aspecte hitlerià, amb el cabell llepat, amb un mostatxet totalitari retallat sobre el llavi. Rumiava amb els ulls mig tancats, com qui escolta una peça de Wagner. Feia un moviment amb els dits d'una subtilitat que has considerat perillosa, altiva, un moviment de dits estranyíssim, autoritari com si fos dels anys quaranta. Anava vestit d'un negre impecable, d'etiqueta. Duia un paraigües, i aquell posat seriós impertèrrit, aquelles galtes arrodonides... recony, quina angúnia i quina atracció malaltissa que has sentit davant la visió d'aquest jove anacrònic! En Sostres es moriria d'enveja davant de tal exhibició! Recordes que un dia de plena adolescència et vas voler fer el nazi d'anar per casa i et vas afaitar tot, a excepció del bigotet. Després vas oblidar-te d'aquest detall minúscul i vas fer cap a la carnisseria, i observant com la senyora partia una esquena de cabrit a cops de destral vas recordar de sobte la teva innovació estilística nacionalsocialista, i com un llamp vas tapar-te la cara amb la mà, i així vas haver de demanar les teves croquetes de pollastre, extraordinàriament avergonyit.

I quan pensaves en aquestes coses extemporànies, l'acte s'ha acabat i algú del darrera de la sala t'ha saludat, i no t'has pogut creure que la lectora atractiva i intel·ligent que només et trobes en llocs interessants estigués allà. Us heu dirigit a l'amic Pinto, que és un home feliç, i l'heu felicitat efusivament. Ella, carat, havia escrit una tesi sobre Proust!! Després t'has ofert a acompanyar-la Passeig de Gràcia avall, i heu aprofitat per parlar d'un amic que teniu en comú, a qui trobes a faltar i a qui t'agradaria molt abraçar, per després etzibar-li un bon mastegot. Tan de bo es deixés caure algun dia per Fastigosa...

Has deixat la lectora a Plaça Catalunya i després has fet via cap a casa teu, pensant quina cançó li voldries dedicar a en Pinto per aital ocasió feliç.

El crim i l'art

2009-12-12T13:59:00.009+01:00

Fa temps em vaig llegir Una novel·la rusa, d'Emmanuelle Carrère. D'ençà, vaig estar buscant distretament la seva novel·la just anterior: L'adversari, sense èxit. L'altre dia per fi la vaig trobar.

Per a qui no se l'ha llegit, L'adversari és un apropament en clau de reportatge periodístic a la figura de Jean-Claude Romand, un paio que va desfer-se de la seva familia i després va mirar de suïcidar-se, en va. La peculiaritat del seu cas consistia en que Romand va mantenir durant més de quinze anys una vida completament fictícia, impostada, i per damunt de tot, respectable. Tot era mentida. En aquell temps no havia fet més que treballar en alimentar l'engany, que en origen només era una banalitat, però que Romand no va saber aturar a temps i que a la llarga va desembocar en una mentida vital monumental que el conduiria inevitablement al desastre. Tot molt interessant i tot molt repugnant.

Carrère no amaga la seva repulsió davant d'aquest personatge, que és un assassí i un mentider. Confessa Carrère que es va sentir incapaç d'adoptar la primera persona per escriure la seva novel·la, que li era impossible sentir un mínim d'empatia vers aquell monstre calb i gris. Però quina diferència hi ha entre un mentider com Romand i un escriptor? Els dos treballen i viuen de la mentida, els dos miren d'estirar-la fins al final. Ara que miro d'escriure llarg, noto que un s'ha de creure les seves pròpies falàcies, que està atrapat en les seves pròpies ficcions, i que les ha de mantenir fins al final. Ha de fer malabarismes per tal que la impostura pugui ser llegida com si fos una gran veritat. La confessió o la rendició no poden entrar de cap manera en els seus plans, sense convertir-se en una humiliació intolerable. Mentir i ficcionar tota la vida ha de ser molt complicat, molt més que mentir i ficcionar en, posem per cas, tres-centes pàgines. Però tant l'assassí com l'escriptor parteixen del mateix pecat original: no poder fer marxa enrere, un cop s'ha encetat el camí de l'engany. El crim i l'art rauen a fer creïble tota aquesta comèdia, fins al final.

Informe a Ester

2009-11-13T22:04:00.028+01:00

A l'Ester Andorrà

14.00

L'Art es deixa caure pesadament sobre un banc de fusta i fuma. Si som dijous, vol dir que ahir fou dimecres, i que abans d'ahir va ser dimarts. Dimarts al vespre va arreplegar el cotxe i amb en Manel Bellmunt van conduir fins a Ocata. Van presentar el llibre, allà. Van veure bon vi, allà. Van perdre el cotxe, allà. Finalment el van trobar i van poder tornar a Fastigosa. Durant la presentació l'Art va observar l'alegria i els nervis elèctrics d'en Manel, la seva seriositat i responsabilitat, la seva cultura inesgotable, la seva fe indestructible en el llibre que ell va traduir i que els Suïcides han editat. Ni al Manel ni a l'Art els va importar massa que hi hagués poca gent.

Al cotxe, mirant de resoldre el laberint de carrers tallats que ara caracteritza Ocata, en Manel detalla les diverses negatives que la seva proposta d'edició havia anat recollint en diverses i prestigioses editorials. L'atzar i la fortuna el van somriure a darrera hora, i aleshores es va desencadenar un mecanisme frenètic per poder publicar el llibre al mateix temps que la corresponent edició castellana, i ara és l'Art qui explica a Manel aquesta part de l'aventura: de com de la carrera dels cent metres es va passar a la cursa de resistència fins obtenir el valuós triomf de publicar el llibre abans que cap altra. Arriba tard a casa, dorm acceleradament, somnia incongruències i anuncis mortals i s'aixeca massa d'hora malgrat estar fet pols. Los cansats fan la feina, diuen a Balaguer.

Ahir no era dimarts, ahir era dimecres, i per tant va passar la nit a l'Horiginal, per feina i per plaer, i a les temples li batega una ressaca petiteta però molesta. Però ara són les dues i deu i arriba la Vernis i li acosta un casc. Engega com pot la moto. La Vernis li ensenya orgullosa un adhesiu que guarneix el seu vehicle i que és tota una declaració de principis: Trasto abandonat incorrectament. Volant sobre l'asfalt l'Art no pot evitar demanar-li a la Núria si el llibre li ha agradat. L'Art odia fer aquesta pregunta, mes no pot evitar formular-la. La Vernis condueix veloç i els carrers es pleguen davant d'ella i la seva velocitat. Enlloc del carrer Balmes o la Ronda Universitat, passen per Lascaux, Siena o Montsegur. No ha conegut mai persona tan entregada com la Vernis, i a mil per hora cal·libra mentalment la incalculable sort d'haver-la coneguda. Dinen plegats alhora que estudien quins fragments llegiran aquesta tarda, i quins llegiran aquesta nit. La passió de la Vernis, les seves rialles davant determinats fragments irònics que ella ha subratllat, reconforten i alleugen l'esperit temorós de l'Art.

16.00

Amb la panxa plena arriben a l'Horiginal: el Manel a una taula, a la barra la Marina i el seu tècnic. L'Art fa les presentacions. Aviat arriba l'Stefano, i una mica més tard, perquè la puntualitat és de covards, arriba el Gelonch. Tan l'Stefano com en Gelonch coneixien i estimaven de bell antuvi l'obra poètica de Herbert. No sabeu, realment no sabeu, l'honor immens que l'Art ha sentit al comptar amb aquest parell per a la presentació d'Un bàrbar al jardí. No sabeu, encara, l'emoció que transmetia l'Stefano quan, davant les càmeres de l'Hora del Lector recitava, en l'obscuritat d'un teatre buit;

Els boscos cremaven

-i ells

s’enllaçaven les mans al coll

com a poms de roses

la gent corria als refugis–

ell deia la meva dona té cabells

en què t’hi pots amagar

envoltats en la mateixa manta

xiuxiuejaven paraules desvergonyides

lletanies d’enamorats

Quan el perill es feia gran

se saltaven als ulls

tancant-los fort

tan fort que no sentien el foc

que els arribava a les pestanyes

fins al final valents

fins al final fidels

fins al final semblants

com dues gotes

suspeses al perfil d’una cara

Dues gotes, Zbigniew Herbert

O quan la Vernis, la gran Núria Martínez Vernis, calmava els esperits i feia somriure a tots per sota el nas quan llegia;

«L’estiu de 1952, el cèlebre poeta André Breton, amb motiu d’una visita a les coves de Pech-Merle, es va decidir a posar en pràctica un mètode experimental per tal de resoldre el problema de l’autenticitat de les obres prehistòriques. Mentre parlava, va fregar les pintures amb el dit, i en veure que aquest se li quedava tacat de color, va tenir la certesa que eren una falsificació elaborada en un temps recent. Com és de suposar, fou castigat amb una multa (pel contacte, no pas per la conclusió), tot i que l’assumpte no s’acabà aquí. L’Associació Francesa de Literats exigí que es duguessin a terme investigacions per tal d’esclarir l’autenticitat de les pintures de les coves. El sacerdot Breuil, en una nota oficial presentada a l’alta comissió de monuments històrics, va declarar que aquests procediments eren inadmissibles.

I així, el mètode del fregament digital no fou inclòs dins de l’arsenal de mètodes autoritzats científicament en relació amb les investigacions sobre art prehistòric.

Vaig tornar de Lascaux pel mateix camí que havia agafat per arribar-hi. Tot i que mirava, tal com s’anomena, l’abisme de la història, en cap moment no vaig tenir la sensació que tornava d’un altre món. Mai no m’havia sentit tan vigorosament refermat en una certesa tranquil·litzadora: sóc un ciutadà del món, hereu no només dels grecs i els romans, sinó pràcticament de l’eternitat.»

Un bàrbar al jardí, Zbigniew Herbert

O quan Gelonch, amb la seva portentosa veu de tro, declamava:

Baruch Spinoza d’Amsterdam

va sentir el desig d’arribar fins a Déu

molent a les golfes

les lents

va estripar de sobte el vel

i es va trobar cara a cara

va parlar llargament

(i mentre parlava

es delectaven

la seva ment i la seva ànima)

posava preguntes

sobre la naturalesa humana

– Déu s’acariciava distret la barba

– el va interrogar sobre la causa primera

– Déu mirava l’infinit

– el va interrogar sobre la causa última

– Déu es turmentava els dits

s’esclaria la veu

quan Spinoza va callar

Déu li va dir

– parles bé Baruch

m’agrada el teu llatí geomètric

i també la sintaxi límpida

la simetria de les argumentacions

parlem però

de les Coses Vertaderament

Grans

– mira les teves mans

ferides i tremolenques

– et fas malbé els ulls

en la foscor

– et nodreixes malament

vas mal vestit

– compra’t una casa nova

perdona als miralls venecians

de repetir la superfície

– perdona les flors entre els cabells

– la cançó del borratxo

– cuida les entrades

com el teu col·lega Cartesi

– sigues llest

com Erasme

– dedica un tractat

a Lluís XIV

que no el llegirà

– calma

la fúria racional

farà caure els trons

i ennegrir els estels

– pensa

en una dona

que et doni un fill

– veus Baruch

estem parlant de Coses Grans

– vull ser estimat

pels incultes i els violents

són els únics

que de debò em desitgen

ara el vel baixa

Spinoza es queda sol

no veu el núvol d’or

la llum en l’altura

veu l’obscuritat

sent el cruixir de les escales

passes que baixen avall

El Senyor Cogito conta la temptació de Spinoza,

Zbigniew Herbert

O quan en Manel Bellmunt, més relaxat després de la primera presentació a Ocata, oferia una petita master class sobre la descomunal importància de Zbigniew Herbert en la literatura polonesa i europea de la segona meitat del segle XX (el tio s'ho portava tot après de casa!)

18.00

Calia, ara, deixar els amics i anar corrent a casa a agafar les capses plenes de bàrbars, recórrer les cicatrius de Fastigosa fins a trobar un aparcament, el temps li queia a sobre a Art com una sentència, no hi ha temps per organitzar els pensaments, Art, no podràs fer una presentació de la presentació digna de l'acte, Art, i què diràs, davant dels focus i la gent, amb els nervis mal resolts, amb l'alegria de presentar aquest llibre, amb tanta companyia... Hi haurà aquell silenci espectral que tan anheles? Aquell silenci atent, respectuós, emocionant, trencat només per les respostes rialleres a les ironies del vell Zbigniew? Què pensaran les dames poloneses que saps que vindran, serà tot plegat digne d'elles? I si de sobte s'il·lumina la sala i s'acosta una noia que et vol presentar, de nou, aquella atractiva, intel·ligent i culta lectora que passejava per la llibreria, aquella altra tarda de dijous que et sembla tan llunyana, i que va tenir l'amabilitat d'adquirir un exemplar del Bàrbar? Se sentirà bé, l'Hanna, llegint en polonès, la seva llengua, la seva pàtria, davant de tots nosaltres?

La Núria Isanda, la nostre mare aquesta nit, ja t'espera amb la tauleta parada. Només falta que portis els llibres i que l'Horiginal es transformi, de nou, en un bell jardí ple d'aquells bàrbars que són els teus amics.

20.30

I ara tothom et parla, Art, i tu parles amb tothom. I t'encamines a l'escenari i els focus et ceguen com un sol de migdia. I et quedes sense paraules, en blanc.

Una tarda de dijous

2009-10-29T19:14:00.011+01:00

Surt del restaurant i pensa que necessita seure en un banc i veure passar la tarda. Veure passar la tarda com un jubilat i dissoldre aquella ressaca que arrossega des de la nit de les calaveres. Però no ho fa, clar. Camina cap a la facultat de filologia eslava amb parsimònia i es diu que es ficarà al primer barber que trobi. Troba una perruqueria buida i una bella dependenta a la porta. Ella llença el cigarret i entren.

La perruquera és bella, com hi ha món, cosa que a ell l'incomoda una mica, però es deixa fer el massatge capil·lar. No es relaxa, però. No acluca els ulls, però. Després descobreix que és brusca amb les tisores, que no posa l'ànima en l'activitat que els ha reunit sota un mateix sostre, davant del mateix mirall. Paga i surt de nou al carrer. Recorda una perruquera mexicana que, com si tingués un sisè sentit, va tallar-li el cabell i va mirar d'apaivagar el seu Univers Interior en Flames, malgrat que després va voler escapçar-li una orella.

Ha quedat de trobar-se amb el prologuista de La zona a les sis, però només són quarts de cinc. Gràcies a ell, van descobrir a un traductor que cercava desesperadament una editorial. Camina pel vestíbul i demana que li recordin el número de la planta i el despatx. Prem la barra i empeny la porta metàl·lica, de magatzem. Camina pel passadís de blanc d'hospital clínic. Troba el seu home no pas al seu despatx sinó al departament de polonès. Bé. Es saluden amistosament i li presenta dues bellíssimes dames. Les dues són professores, una d'elles traductora de l'obra de Ryszard Kapuscinski.

Té la sensació d'entrar en un univers paral·lel, estrany i ignot, allunyat en l'espai i el temps. Les interioritats del món universitari el fascinen. Poder parlar amb aquests savis, aquests traductors de llengües rares i que aquests s'alegrin de saludar-lo i desitgin escoltar la història èpica, truculenta i plena d'intrigues que ha comportat l'edició del Bàrbar. El fa sentir important, tot això, reconegut. Les dames poloneses són en veritat fascinants. Aquell estrany accent, suau. Però també una mena de duresa en la mirada. Els moviments sigilosos, com si toquessin una delicada peça de piano. Tenien noticia, ja, de l'aparició d'Un bàrbar al jardí, cosa que l'ha sorprès. Fins i tot l'havien posat com a lectura recomanada als seus alumnes, cosa que l'ha emocionat.

D'ençà que Herbert és una obsessió, ha notat eufòria i emoció en els polonesos que ha hagut de tractar. Hi ha una anècdota que encara l'impressiona. La maquetadora tenia problemes a l'hora de trobar la tipografia de les lletres realment estranyes del polonès: aquella ela trencada, aquella zeta puntuada. En fi. Per tal de resoldre aquests contratemps, a la maquetadora no se li va acudir res més que enviar un mail a l'embaixada de Polònia a Veneçuela. Va resoldre el problema, i a més va rebre una resposta exultant d'alegria de l'agregada cultural polonesa de l'ambaixada, celebrant que es publiqués, per fi, Un bàrbar al jardí. Es va adonar, a l'escoltar aquesta història absurda, que per als polonesos aquesta obra és realment un orgull i una fita.

Ha xerrat uns minuts amb aquests dones sàvies i eslaves i amb el professor i traductor i prologuista, els hi ha donat uns exemplars de cortesia. La ressaca no s'havia esvaït, o si s'havia esvaït li havia deixat entaforat un drap a la boca. Tanmateix, encara ha anat a visitar una llibreria, per veure com havien ubicat el bàrbar en el seu jardí de lletra impresa. Els exemplars reposaven a la lleixa d'art.

Immediatament cerca a la responsable de la llibreria per comentar-li que, si bé és un recull d'assajos, Un bàrbar és també una peça literària d'alta volada que mereix el mateix tracte que Calasso, Sebald o Magris, o sigui, que mereix estar ben a la vista, i xerren animadament, trencant el silenci eclesiàstic prototípic de les millors llibreries. Caminen per entre les taules de novetats gesticulant i una noia, també summament atractiva, els para per demanar quin era aquest llibre que mereixia tantes atencions. L'acompanyen a la lleixa d'art i la noia l'agafa sense pensar-ho. Acte seguit demana pel nou llibre del Serés, que també agafa, i després es dirigeix a la caixa enregistradora. Així es com l'Art ha fet la primera venda d'Un bàrbar al jardí i ha presenciat el bellíssim espectacle que representa veure una noia intel·ligent, culta i guapa prendre les dues novetats més interessants que hi ha ara per ara a les llibreries d'aquest país.

La ressaca va fent el seu procés i ell es nega a prendre l'aspirina que l'alliberaria del turment.

Hauptbahnhof, una nit de dissabte

2009-10-19T14:57:00.016+02:00

A Sebastian

Ja és fosc i recorre sense pressa els sòrdids carrers bruts i solitaris del voltant de Hauptbahnhof, l'estació central d'una Altra Ciutat Fastigosa. Hauptbahnhof, l'estació que no dorm mai, pàtria dels desheretats, de la púrria, dels taxistes, dels viatgers solitaris. Que bruta ets, que perillosa sembles! Del fons del seu abric vigila de reüll la presència dels seus arcs metàl·lics, les vies mal il·luminades, els trens aturats, el color ataronjat amb què tenyeix el cel crepuscular. Oposat a l'estació, al fons d'aquell carrer ple de turcs i ple de putes, el barri cansat i adormit de les finances i el capitalisme global, les siluetes de majestuosos gratacels coronats per senyals aeris intermitents, retallats al cel ben negre de la nit i la crisi. Gegants amb peus de fang: les criatures que heu expulsat de les entranyes dormen als vostres peus, entre cartrons, i demanen monedes que l'Art no vol donar. No sentiu ni una engruna de vergonya?

I els peus i l'estomac de l'Artista el tornen a portar a aquell kebab de turcs a prop de l'estació, aquell forat de l'any passat. Mentre la resta d'editors seien a les poltrones dels restaurants més cars, engreixats, somrients i acompanyats, ell caminava perdut, l'any passat, i qualsevol forat era un bon lloc per calmar la gana però, ai, aquella solitud, aquella genuïna desolació que l'assetjava l'any passat es va agreujar, l'any passat en aquell kebab, ho recorda perfectament. Vol anar-hi de nou per veure com s'hi sent, un any després, ara que ja res no li fa mal. Però ara somriu i recorda els Dos Mestres Llibreters de l'altra nit i aquest vespre està content d'estar sol i d'estar lluny i desobeeix la inèrcia i enlloc del kebab dels turcs s'atura a la porta d'aquell pub irlandès on, segons li han dit, transmeten el futbol. Sopa sol entre la multitud i llegeix aquell llibre que un amic va aconseguir en una llibreria de vell. Extraordinari, El triumfo. Quina força i quina frescor, la del primer Casavella, quin llenguatge prostituït per les clavegueres del Barri Chino, i alhora, quina tècnica narrativa més exquisida i rumbera. L'autenticitat i la força i la ràbia i la nostàlgia i els negres i els moros i els tirotejos.

L'Art, calmada la gana, es disposa a veure el partit del seu equip i es demana un vodka amb tònica, i fuma desitjant que s'acabi d'una vegada el cony de Madrid, que guanya. Un individu li demana si pot seure a la seva taula, i un solitari no pot negar-li el pa a un altre solitari així que l'Art li diu que sí, que endavant. L'individu treu un catàleg en alemany. S'atura a llegir alguna cosa de Bernhard. L'Art comença a interessar-se per aquell tio, i finalment estableixen un diàleg que fa que el futbol desaparegui. L'individu li diu que és un escriptor de províncies que ha vingut a buscar fortuna a la Fira. L'Art pensa que el pobre està perdut i equivocat, que a la Fira el menys important de tot són els escriptors i la literatura. Sent una mica de llàstima: Individu torna amb les mans buides al seu poblet del costat d'Àustria, com era d'esperar. L'Individu diu que després d'haver estat professor de literatura en alguna universitat i de ser a writer in the shadows d'algun polític ha decidit dedicar-se de ple a la seva pròpia literatura. L'Art li diu que en espanyol un writer in the shadows es diu un negro, i Individu posa uns ulls com unes taronges. Individu convida a Art a una copa. Vodka and gin would be great. Ulls com taronges. Vodka and gin? Yes, vodka and gin. El cambrer mira a l'Art des de la barra, i Individu finalment li porta un got ple de vodka i ginebra, i Art s'adona que el seu cansament i el seu miserable anglès l'han traït: no demanis mai vodka and gin si el que en veritat vols és vodka and tonic. Es riuen de l'error i proclamen l'explosiva combinació beguda oficial de la Frankfurter Buchmesse. Després d'un silenci, Individu li confessa que la seva companya l'ha deixat, que no volia viure amb un escriptor. O sigui, el paio ha deixat la feina, i la dona l'ha deixat a ell. Ara és l'Art qui el convida. Quina força endimoniada fa que algú llenci la seva vida per la borda per tal d'escriure. O editar. L'Art li suggereix que potser s'hauria de presentar a algun premi i guanyar-lo, així publicarien el primer llibre d'Individu i no caldria que anés llençant ampolles en un mar prenyat d'infinites altres ampolles que a la Fira ningú vol. Però Individu li recorda que els premis, en els països civilitzats, s'atorguen a obra ja publicada, i així s'eviten les màfies miserables, alhora que tenquen moltes portes. I té raó, l'Individu.

En fi. La nit al pub irlandès transcorre entre fum i alcohol. Més tard s'uneixen als Solitaris nous companys: uns editors bascos i una noia catalana que mira de fer el seu camí lluny de casa. La nit es torna salvatge i confusa, l'Art recorda moltes copes, militars nordamericans borratxos, un nen de tretze anys fantasmagòric entre dones massa guapes, un karaoke desficiant. Individu, un home tan recte i educat, va cada cop més begut i es torna pesat i finalment desapareix. L'Art, en la seva absència, li desitja la millor sort en silenci. L'endemà és el darrer dia de la Fira i ara són les dues de la matinada. Diumenge, darrer dia de Fira, el dia de les escorrialles, dels sorolls d'embalar llibres, dels stands buits, el dia de carretejar catàlegs i llibres que potser ningú mai més obrirà. Quan arribi a Fastigosa, al vespre, obtindrà una agradable sorpresa: els seus amics i socis l'esperaran brandant el segon llibre de La intrusa, el magnífic i emocionant Un bàrbar al jardí, que tantes intrigues els ha costat. I el llibre haurà sortit preciós.

La distància

2009-10-05T20:19:00.006+02:00

El agrio comença així:

«Estábamos sentados en un banco cerca de Les Halles, bajo una especie de pérgola de madera. Hacía buen tiempo. Me dijo: Ya no te quiero.»

L'Art va adquirir aquest llibre perquè va llegir aquesta ressenya, i no s'ho va pensar dues vegades. Va devorar-lo perquè és curtet. Va devorar-lo i el mal va estar fet.

L'Art s'adona que ha perdut el costum d'escriure de llibres. Tanmateix, segueix llegint-ne. L'Art s'ha tornat poc sociable, poc comunicatiu.

Un dia d'agost va anar a veure en Serés. Orgullós, Serés va obrir el seu portàtil i els va ensenyar l'antologia de contes russos que ha anat treballant amb Anàstassia Maxímovna. L'orgull encenia els seus ulls. Queia la tarda i va conduir serpentejant, amb cura de no estimbar-se contra el boscatge de la Garrotxa. Ell encara no ho sabia, però el mòbil filldeputa s'havia quedat a cal Serés, sense cobertura, técnicament mort. Van arribar aleshores a una cruïlla urbana de l'extraradi de Girona, i fou aleshores que es va adonar del seu oblit. Deixar-se el mòbil és com deixar-se el gos a la cuneta. Va deixar sans i estalvis els amics a l'estació, i va conduir furiosament. Serpentejant. S'imagina les rodes escupint graveta al límit del desastre automobilístic. Quan va ser de nou davant la porta d'en Serés, va decidir que li explicaria el seu Univers Interior en Flames, allò que ho justificava tot. No ho va fer. Abans d'emprendre el camí de tornada, Serés li va dir: cal que et decideixis.

El agrio potser tracta del trist combat desigual del Menyspreu contra l'Amor, i d'aquella estranya dignitat de qui s'arrossega pels fangars de la derrota. No hi còlera ni venjança. Hi ha estranya dignitat, la sorda solitud que uns quants entendran perfectament, aquella fragilitat. No es llegeix, però hi és. Es sent. Potser sigui aquesta la clau. No cal que t'ho expliquin, no cal que t'ho subratllin: hi és i prou, i si no ho sents, potser ets tu, l'agre. Diuen que hi ha humor en aquest llibre. És possible. Hi ha distància. I si hi ha distància vol dir que has sobreviscut, i si has sobreviscut vol dir que et pots permetre l'humor.

Abans de marxar de la llibreria Gàbia de Paper amb una bossa plena de llibres, ha apuntat amb el dit el seu exemplar de El agrio. Se l'ha tornat a comprar perquè el primer exemplar l'havia regalat. L'heu venut? Ni un. La Mercè li ha dit a l'Art: hi ha un noi que sempre que ve ens pregunta si tenim llibres pel mal de cor. L'Art ha respost: aquest n'és un. No cura. Només és un llibre pel mal de cor. N'hi ha pocs, d'aquests. Als teus peus, Mercè. Posa'm als peus de la Cèl·lia. I ha marxat.

Dies després d'anar a veure en Serés, aquell estiu que s'endevina molt llunyà, l'Art va fer un cop de volant abans d'arribar a Torroella i va rectificar la direcció. Va accelerar per les rectes del Baix Empordà. Va irrompre a la seva habitació. Va entaforar la seva roba en una maleta. En prou feines es va excusar. Va desaparèixer sense dir res. Es va sentir lliure i irresponsable.

Potser El agrio sigui un llibre banal. Però no ho és. Són les coses més banals les que fan mal, les que expliquen tants forats.

Un dia, al metro. L'Art va ensenyar el llibre que acabava de comprar a un amic que l'acompanyava. Hi havia una noia pèl-roja al costat de l'amic que es mirava el llibre de reüll. L'Art li va deixar. La noia pel-roja es va ruboritzar, però va prendre el llibre entre les mans. No hi ha res més bonic que una lectora. L'Art li va explicar que s'havia llegit El agrio, de la mateixa autora. Ella va dir que recordaria el títol però no el nom de l'autora. Ah, jo tampoc el recordo mai, és molt dificil... Mréjen...

De bon grat hagués acompanyat a la pèl-roja al seu destí. Però no ho va fer. La va saludar cordialment i va baixar on li pertocava. Potser sigui millor així; els desconeguts acostumen a donar bons consells i no demanen res a canvi.

El agrio i El abuelo, de Valèrie Mréjen, els ha editat una de les millors editorials en llengua castellana del moment, Periférica. Contes russos (Serés/Maximovna) serà publicat per Quaderns Crema.