18/5/18

Una aproximació en clau cultural a «Una família americana», de J. D. Vance.




«Hillbilly» és com es coneix popularment els integrants de la classe treballadora blanca i pobra als Estats Units d'Amèrica. Per fer-nos-en una idea gràfica: quan els negres es van alliberar de les seves cadenes, els capatassos i els potentats van contractar els hillbillies per recollir el cotó de les plantacions. Immigrants irlandesos i escocesos, pobres com les rates. Recordeu la sèrie Roseanne? Doncs aquesta gent són els hillbillies. O red-necks, o directament escòria blanca. Si feu una cerca al googe images veureu que són abastament ridiculitzats: escuradents perpetu en boca desdentegada, escopeta a una mà, ampolla de bourbon a l'altra, sota un porxo d'uralita.

La meva aproximació al Hillbilly Elegy —que en català s'intitula Una família americana (trad. Albert Torrescasa, ed. Ara Llibres, 2018)— ha de ser per fina força en clau cultural, primer perquè tot el que conec d'Estats Units ho sé per les pel·lis, les sèries i les novel·les. I després, perquè què coi sé, jo, de la política interna nord-americana. Res de res.

El llibre va encendre un debat apoteòsic, en el si de l'opinió pública d'uns Estats Units en estat de xoc, incapaç d'explicar-se com el poble havia enviat un senyor de color taronja tan vulgar i tan filldeputesc i tan perillós com Donald Trump a jugar amb els botonets vermells del Despatx Oval. La virulència amb què uns analistes han elevat les memòries de J. D. Vance —en el moment de publicació del llibre un autèntic desconegut de poc més de trenta anys— a la categoria de llibre clau per entendre qui dimonis va votar a aquest tio és proporcional a la virulència que altres analistes han utilitzat per desacreditar-lo. I tots, diria jo tan modestament, ho han intentat explicar en clau política, en clau interna, mentre que jo, profundament estranger, profundament ignorant de les subtileses de la política nord-americana, l'he llegit en clau cultural. (I juraria que Vance ho agrairia).

Per entendre el merder i la ubicació exacta on se situa aquest llibre en el debat polític als Estats Units, cal llegir el pròleg de Jordi Graupera de l'edició catalana. Dens però profundament revelador, val la pena llegir-lo amb atenció. És fascinant, com Graupera fa bascular l'obra de Vance entre Obama i Trump, entre demòcrates i republicans, desactivant qualsevol intent d'apropiació ideològica massa descarada.

Deia que he llegit de tot, sobre aquest llibre. Deia que la va petar extraordinàriament, als USA. Però com a editor, m'agrada llegir-me les crítiques negatives, les que em posen entre l'espasa i la paret. Tendeixo a pensar que són les crítiques més sinceres —tot i que això és més que discutible.

El paradigma d'article depriment i ignominiós sobre Hillbilly Elegy (en català, Una família americana, recordem-ho una altra vegada) no el va escriure cap analista polític, sinó algú relacionat, precisament, amb el món cultural. El va escriure un llibreter a sou d'una llibreria independent de Boston. He dit que l'article era depriment i ignominiós —i estúpid, i esnob, i arrogant—, però la veritat és que també és dels articles que més m'ha ajudat a comprendre perquè Trump és l'actual president dels Estats Units. Aquest article, pels mandrosos que no se'l vulguin llegir, recull la confessió desacomplexada del seu autor que, si per ell fos, col·locaria el llibre al lloc més remot de la llibreria —l'amagaria— i que interpel·laria amb una insultant altivesa la gent que el busqués i, agafant-los de la maneta com si fossin menors d'edat, els redirigiria a llibres ideològicament més apropiats, mes cultes, més acadèmics, més infumables. No pot no tenir el llibre o demanar-ne una quantitat ridícula perquè seria massa estúpid: el llibre es venia massa com per menysprear-lo. L'autor de l'article, com bé diu un dels centenars de comentaristes que el posen a lloc, és una caricatura dels valors dels progressisme que es pensa que representa amb aquest esnobisme tan irritant. Bolaño va escriure que tothom té el llibreter que es mereix.

Tanmateix, a banda de deprimir-me molt llegint-lo —hahaha, l'article me'l va enviar el meu jefe en plena operació de pressing per convèncer-lo de comprar-ne els drets—, de la lectura dels centenars de comentaris que l'article va generar vaig extreure'n un parell o tres de conclusions: 1) que la gent per fortuna no és imbècil, 2) que hi ha una esquerra que no pot escoltar la classe que diu representar sense prejutjar-la i alliçonar-la i 3) que la crisi moral i cultural dels hillbillies és un reflex de la crisi moral i cultural de l'establishment intel·lectual progressista que representa el tipus que signa l'article. I extraball: que aquest article tan clarificador no s'hauria escrit si no hagués existit abans aquest llibre.

*

Més lectures culturals. No sé si Una família americana serveix per entendre un fenomen electoral com el de Trump. Però just acabo d'empassar-me la primera temporada de The Handmaid's Tale. Càgumtot, quina sèrie més depriment. Se situa en un present distòpic on els Estat Units ja no són els Estats Units sinó una dictadura patològic-patriarcal ultraconservadora sinistra que s'acarnissa particularment amb les dones. Hi ha una protagonista principal (la secretària de Mad Men) i una colla d'actors i actrius secundaris, i de tots ells se'ns regalen flashbacks dels temps d'abans del desastre. Els flashbacks són esquifits i poc generosos, la qual cosa és un encert, perquè obliga l'espectador a especular sobre com la societat ha pogut arribar a aquest punt de no retorn. Fa que el cervell et rutlli, vaja. I a aquest punt de no retorn s'hi arriba de moltes i variades maneres, com tothom sap: el nazisme no comença amb l'invasió de Polònia.

Una d'aquestes maneres apareix esbossada breument cap al final de la primera temporada. Hi ha un tio que és un «Ull»; una mena d'espia que no només vigila que les víctimes del sistema compleixen els preceptes morals patològic-patriarcals del nou règim, sinó que també fiscalitza implacable la moral dels vencedors i ajuda a purgar-los. Aquest «Ull» fa de xòfer del Dolent Principal. En un flashback essencial pel que vull explicar es veu l'«Ull» abans de ser «Ull» entrar a una oficina de col·locació, perquè ha perdut l'enèsima feina de merda.
La ràbia que amaga la seva mirada plena de mandra.
El tio que en el futur serà una mena de SS al servei del patriarcat més aberrant se sent interpel·lat per un paio que fa cua darrera seu a l'oficina de col·locació: es gira i li ensenya el puny, tot i que el paio que l'interpel·la en fa dos com ell. Vols gresca, filldeputa? El funcionari de l'oficina de col·locació intervé per posar pau, i el nostre «Ull» acaba fotent-li un cop de puny al pobre funcionari que es fot al mig. La vida, oi? Un guripa expulsa al nostre nai rebel. I què fa, el funcionari agredit? Surt de l'oficina i convida al pobre nai a un cafè. Es preocupa per la seva família: està al corrent que el pobre nai ha d'acceptar feines miserables perquè no sé què del seu germà, que és un autèntic gandul i un drogoaddicte.
L'amable funcionari escolta al nai amb el cor.
Després d'escoltar-se el nostre nai amb el cor li fot un sermó ultrareligiós de superació personal i el convida a enrolar-se en una mena d'associació de camarades patriarcal-demencials que l'escoltaran amb el cor i, calla, potser li podran trobar feina i tot. Aquesta associació de camarades, el teu cervell ja sap que seran la llavor del futur estat totalitari que espera als Estats Units d'Amèrica.
Aquest nai podria ser pefectament un hillbilly d'aquests que tan bé retrata J.D. Vance a Una família americana. Els hillbillies de J.D. Vance són aquests treballadors blancs que fan cua amb una desgana infinita en una agència de col·locació i que amaguen la ràbia i la frustració darrera d'una mirada plena de mandra. Cadascun d'ells amaga un drama familiar i cultural irresolt. Aquesta gent que anomenarem hillbillies potser no portaran la dictadura dels Dolents, però ajudaran i al capdavall resultaran imprescindibles per l'adveniment del nou ordre.
L'extrema dreta, com m'explicava un dia el Jordi Borràs, la forma el lumpen i l'aristocràcia.
Potser els hillbillies no són els únics responsables de portar Trump al poder, però sense ells, sense els soldats rasos, no hi ha sistema polític demencial que se sostingui.
Vés a saber què hauria passat si els primers en escoltar amb el cor la classe treballadora pobra en la sèrie The handmain's Tale no haguessin estat l'aristòcracia ultra, sinó els del Partit Demòcrata. Vés a saber què hauria passat si el Partit Demòcrata hagués escoltat aquesta massa potencial d'electors enlloc de tractar-los amb la merda de condescendència que gasta el llibreter independent de Boston súper cool i súper imbècil que he enllaçat...

*

Problemes familiars. Recordo un relat salvatge de Foster Wallace (votant republicà, per cert) anomenat «Animalitos inexpresivos» (La niña del pelo raro, trad. Javier Calvo). Us explico el començament del conte. Imagineu una autopista. Un cotxe s'atura al voral. La porta del cotxe s'obre i en surt una dona i dos nens. Hi ha un pal d'electricitat plantat a l'escena. La dona diu als nens que s'agafin al pal, que no deixin d'abraçar-s'hi. Els nens obeeixen. La mare torna al cotxe. Tanca la porta. L'home al volant arranca. Els nens es queden tot el dia abraçats al pal d'electricitat. Els nens són abandonats a la seva sort.
És un relat que trenca el cor.
La mare de J.D. Vance va abandonar-lo un dia seguint gairebé al peu de la lletra la tàctica dels pares del relat de Foster Wallace.
De fet, J. D. Vance va passar-se la infantesa de relat de Foster Wallace en relat de Foster Wallace. La seva mare, en canvi, es va passar la vida de relat de Lucia Berlin en relat de Lucia Berlin. Els avis de J.D. Vance van començar vivint en una novel·la de Steinbeck, van ascendir il·lusòriament a algun relat de Cheever i van acabar en un guetto semblant als de The Wire.
Vet aquí la cultura en crisi permanent, cada cop més profunda, en la que viu immersa la classe obrera blanca nord-americana. Vet aquí què expliquen les memòries de J.D. Vance.

Us pot molar més la ficció, d'acord. Segurament està més ben escrita que el llibre de Vance, però la realitat és la que és, i una porció de la realitat està en Una família americana. En fi. Estic exhaust. I això és un putu blog: un cassette en l'època dels ipads i altres merdes intangibles.

Així és com he llegit jo Una família americana. Això és tot el que crec que sé dels Estats Units d'Amèrica.

2 comentaris:

Seguidors