26/11/12

CURRÍCULUM (i III). I ARA QUÈ, QUININA

En altres episodis... 

***

Finalment va arribar l´últim moviment, «Der Abschied», el comiat, on Mahler, 
allà on acostumava a indicar el temps, va posar-hi «schwer», difícil. 

Teju Cole, Ciutat oberta, Quaderns Crema, trad. Xavier Pàmies 


«Trinxera —"... allunya't dels carrers estrets, allunya't dels carrers estrets, allunya't dels carrers estrets..."—, trinxera, guerrilla, Línia Maginot. Fràgil equilibri. Equilibris precaris. Esborrany: les editorials independents sobreviuen en una guerra de trinxeres cada vegada menys imaginària. De vegades aquestes trinxeres es comuniquen, són vasos comunicants. De vegades no. De vegades d'una trinxera en pot sortir una avantguarda que estableix la seva pròpia trinxera. Resulta, de vegades, que entre una trinxera i altra hi ha un cordó umbilical invisible, i que si cau una trinxera, també cau l'altra. No siguis exagerat: aquí no cau ningú. Ets tu qui ha caigut. No siguis exagerat: Tu només corres d'una trinxera a una altra. Dorm d'una puta vegada.» 

Ara vull parlar de les novel·les que acaben bé. Què us semblen, així en general, les novel·les que acaben del tot bé? A mi no em molen. Les novel·les que acaben definitivament bé, sense cap contrapunt, practicant l'escriptor una sèrie de moviments rocambolescos, epílegs grotescos i coses així per tenir content el personal i poder vendre trilions de còpies de la seva caqueta, no m'agraden. Els escriptors de novel·les que acaben bé són escriptors que pareixen novel·les mortes, perquè la vida no sempre va bé, fins i tot quan sembla que sí que va bé, la molt puta deixa alguna escletxa per a que recordis que la vida, definitivament, no pot acabar bé del tot perquè si no no seria vida ni seria res més que una novel·leta de merda indigna de titular-se Vida. De fet, això que escric és una facècia, perquè segur que ni Paulo Coelho és tan imbècil com per fer acabar rotundament bé les seves novel·les. Tampoc no llegeixo Paulo Coelho. Bah. 

Ara vull parlar d'un eslògan que em vaig inventar, el lapidari i controvertit «La vida no és una puta novel·la». Si s'apropen a la pantalla i analitzen detalladament la frase i em coneixen personalment, observaran que és un eslògan que em defineix millor que no res en aquesta vida. Conté una negació —«no»— i una paraula socialment inacceptable —«puta»—. També conté la paraula «vida». I la paraula «novel·la». Què deu voler dir, que la vida no és una «puta novel·la»? Que la vida és millor que una puta novel·la? Que és pitjor? Què vol dir l'epítet «puta» davant la paraula «novel·la»? Ens referim a una bona novel·la, a una de dolenta? O simplement, ens referim a «una novel·la»? Volia dir només que la vida no és una novel·la i la paraula «puta» la vaig posar simplement perquè fa bonic? Que sovint les novel·les són més poderoses que les nostres vides i que això em fa venir enveja de no ser una novel·la? O bé volia dir el contrari? I encara més: cal, contraposar la vida a la novel·la? En una novel·la txunga, jo, en aquest punt del meu currículum, m'alçaria del terra amb el puny alçat i faria que el cel s'enfosquís de sobte i caigués una tempesta de cal déu. Faria que la tempesta fos elèctrica, per més inri, prenyada de llamps i trons i huracans. Apocalíptica, bíblica, electoral. Aleshores m'alçaria del terra amb el puny alçat i desafiaria el meu destí i la pluja netejaria les llàgrimes que em regalimarien per la cara —en la novel·la diria «rostre», que fa més novel·la— i faria un reeixit exercici de negació de la realitat. Després de negar la realitat, després de negar els fràgils equilibris que regeixen la meva vida, aconseguiria que la vida no fos tan puta, i que, ara sí, aquest post acabés collonudament bé, com una d'aquelles novel·les que hem quedat que no ens agraden perquè són una paròdia de la vida, una novel·la que acabés bé sense pal·liatius, sense cap mena d'esquerda que ens conduís a un estat de tristesa patètica o de bilis negra. Però insisteixo. La vida no és una puta novel·la, signifiqui això el que signifiqui. 

La vida és més complexa que tot això, més subtil i més estranya i tal vegada fins i tot més senzilla (jo què sé! M'embolico). Tornem doncs al meu currículum. Què difícil que és aquest post, collons. Tan fàcil que seria resumir-lo en menys 140 caràcters. Mireu, en idioma twitter: «Poc després de perdre una feina, n'he trobat una altra.» Menys de 140 caràcters. I no m'han ofert una feina qualsevol, no. M'han fet l'honor de poder participar d'un projecte en una de les trinxeres de l'edició independent més bel·ligerant i més antiga, i per tant més irreductible. 

 M'han ofert feina a Edicions de 1984. 

Però recordeu que la vida no és una puta novel·la, sigui quin sigui el significat d'aquesta frase. I que agafar un tren implica baixar d'un altre tren. Això és així. 

I per això he de deixar LaBreu Edicions. 

Us estalviaré les nits en blanc, els circumloquis, les estones de buida observació dels lloms dels llibres ordenats a la seva lleixa, el mal moment d'haver d'anunciar aquesta decisió als companys, les llargues xerrades amb aquest, amb aquest altre... 

Jo servia en una trinxera. Uns bojos van saltar a camp obert i amb les seves mans van obrir-ne una de nova. Brandaven llibres de poesia. Jo els observava des de la meva pròpia trinxera. Eren admirables i em sentia preparat per ajudar-los. Un dia els vaig enllaçar. Mitja jornada la passava a la meva trinxera de Laertes, l'altra mitja i els caps de setmana defensava la posició d'avantguarda de LaBreu. Però resulta, de vegades, que entre una trinxera i altra hi ha un cordó umbilical invisible, i que si cau una trinxera, també cau l'altra. Però no siguis exagerat, Quinina, tu i els teus excessos melodramàtics i egòlatres! Laertes continuarà, naturalment. LaBreu, naturalment, continuarà. LaBreu viu moments molt i molt dolços, i marxar en aquest punt és honorable. La trinxera que van construir el Marc i l'Ester i la Clara Font, malgrat la seva fragilitat —la fragilitat dels somnis—, ara és més forta que mai. LaBreu és forta i és fràgil al mateix temps, vet aquí el seu secret. 

I no sabeu l'alegria que em recorre quan penso que treballaré a Edicions de 1984. I no sabeu la tristesa que em recorre quan penso que deixo LaBreu. 

La vida és tan bella i tan puta, que un no pot sinó estimar-se-la tal com és. 

Ps.- Sóc un maleducat, però això es pot arreglar amb un post scriptum. No podia acabar el meu curriculum sense donar les gràcies als autors i autores que he conegut a LaBreu. Perdoneu si alguna vegada no us he tractat tan bé com us mereixíeu. La feina d'un editor, entre d'altres, és barallar-se amb l'autor, i després fer les paus. Gràcies també a la Pilar. Perdona si alguna vegada no t'he tractat tan bé com et mereixies. La feina d'un editor, entre d'altres, és barallar-se amb l'impressor i després fer les paus. Gràcies també als correctors, les correctores, maquetadors, dissenyadors, els traductors, les traductores, les distribuïdores, els llibreters i llibreteres. (Les agents entre parèntesis, perquè no tinc clar que haguem de fer les paus, amb les agents, els editors). Gràcies també al Marc i a la Clara Font. I a l'Ignasi Pàmies, que em substituirà a partir d'ara. Et desitjo tota la sort del món, Mino! I per sobre de tot, Ester, gràcies a tu. No sé. Treballar amb tu ha estat extraordinari. Carregant llibres amunt i avall, investigant fotos per a cobertes, amagant-te al lavabo per celebrar una bona ressenya, barallant-nos i fent les paus, redactant mails bomba que de vegades funcionaven i de vegades no funcionaven, bevent Vichy, buidant el pap, preparant-te a consciència les presentacions, xafardejant, puntejant llibres al magatzem de Cornellà... en fi, seria un no parar de recordar coses. T'agraeixo tots els dies d'aquesta aventura, i molt especialment els darrers, els més difícils, on es demostren tantes coses. Els recordo i els recordaré sempre. I què cony, aquesta amistat durarà més enllà de tots els llibres del món! 



Pss.- Hola, Laura! Hola Pep!

11 comentaris:

  1. Quina pena! I quina alegria! El meu condol i les meves felicitats pels canvis de trinxera. Molta sort en el teu salt al 1984 i molta sort a LaBreu.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, senyor Macip. Talment, és això!!

    I moltes gràcies, senyor Pujol. Que bé, que la lectura hagi estat plaent!

    ResponElimina
  3. De LaBreu no marxes. Sempre hi seràs i sempre hi haurà el teu segell. Només te'n separes, només et posem al congelador, només faràs que enyorem el teu entusiasme tot el temps que et calgui estar apartat. Ja ho saps, oi?

    ResponElimina
  4. Que ben explicat i ben sentit. Molta sort en aquesta nova etapa! (Tot i que tampoc no te'n faltarà, ja ho veuràs.)

    ResponElimina
  5. Bonic i trist. La puta vida.
    Bona sort Miquel.
    Bona sort breuencs.

    ResponElimina
  6. La vida és una travessa marevellosa, gaudir dels canvis fa crèixer!
    Bona singladura, Miquel!

    ResponElimina
  7. Sempre és un plaer seguir-li la pista, senyor Quinina. Sobretot no pari.

    ResponElimina
  8. Senyor Yannick —gran escriptor!—, senyor Boixeda —gran poeta—, senyora BB —gran amiga indellafible—, senyor o senyora anònim o anònima, MOLTES GRÀCIES!

    ResponElimina
  9. Perdoni, he estat fora

    Què vol que li digui. Després de viure l'experiència més bèstia tothom em diu "oh, hauries d'escriure una novel·la". Podríem dir, doncs, que "una novel·la és la puta vida"?

    M'alegro dels seus -bons- canvis

    Cristina
    PS. Li firmo aquí, que em fa mandra loginejar

    ResponElimina

Seguidors